Una joven prometedora

Carey Mulligan, Bo Burnham, Alison Brie. Director: Emerald Fennell. Realitzada el 2020. (Regne Unit)

Silencing

Nikolaj Coster-Waldau, Annabelle Wallis. Director: Robin Pront. Realitzada el 2020. (EEUU)

Quien a hierro mata

Luis Tosar, Xan Cejudo, Ismael Martínez. Director: Paco Plaza. Realitzada el 2019. (Espanya)

El extranjero

Jackie Chan, Pierce Brosnan. Director: Martin Campbell. Realitzada el 2017. (Regne Unit)

John Wick: pacto de sangre

Keanu Reeves, Riccardo Scamarcio, Ian McShane. Director: Chad Stahelski. Realitzada el 2017. (EEUU)

Tarde para la ira

Antonio de la Torre, Luis Callejo, Ruth Díaz. Director: Raúl Arévalo. Realitzada el 2016. (Espanya)

Sinopsi: Després de passar vuit anys a la presó per haver participat en el robatori d’una joieria, en la qual hi va haver una persona morta i un ferit greu, Curro surt en llibertat i mira de refer la seva vida, amb la seva dona Ana i el fill d’ambdós, que té set anys. Ana treballa en un bar, propietat del seu germà, i, des de fa un temps, manté relacions amb un home anomenat Jose, que és client habitual de l’establiment. Ben aviat, Curro se n’adona que la seva dona té una actitud estranya, que li fa pensar en la infidelitat. Però, aquest problema serà menor des del moment en què s’assabenta que Jose, al qual no associa amb l’amant de la seva companya, ha raptat a Ana i el fill, i només els deixarà en llibertat si obté la informació necessària que li permeti satisfer la seva set de venjança.

Comentari: El popular actor Raúl Arévalo (Móstoles, 1979),  conegut per la sèrie de televisió “Compañeros” i per haver protagonitzat pel·lícules com Los girasoles ciegos (José Luis Cuerda, 2008) o La isla mínima (Alberto Rodríguez, 2014) va debutar com a director amb Tarde para la ira, un impactant “thriller” amb elements de “western” que, des de la seva presentació internacional al Festival de Venècia del 2016, va rebre els elogis unànimes de la crítica. En ser estrenada, també va obtenir un notable èxit a nivell comercial, a banda de diversos guardons, entre els quals cal destacar el Fotogramas de Plata i quatre Goyas, inclòs el de millor pel·lícula. Un excel·lent collita per aquesta òpera prima d’Arévalo, que se suma a l’ampli llistat d’actors espanyols, des de Fernando Fernán Gómez fins a Achero Mañas, que han compaginat la interpretació amb la realització cinematogràfica.

Seguint el guió original escrit conjuntament pel propi director i David Pulido,  Tarde para la ira parteix del clàssic “atracament imperfecte”, que se’ns descriu en el pla seqüència inicial, en què veiem una espectacular persecució policial que culmina amb la detenció de Curro, l’home que condueix el cotxe que han utilitzat els delinqüents. Tot seguit, fem un salt en el temps i se’ns presenta al protagonista central de la pel·lícula, Jose, un home de poques paraules que freqüenta el bar d’Ana, amb qui manté una relació sentimental. Estructurada en seccions que porten títols com “El bar” , “Ana” i “Curro”,el primer terç de la pel·lícula ens fa pensar en la història d’un típic triangle amorós, en la línia de la magistral La buena estrella (Ricardo Franco, 1997) en què una dona es debat entre dos homes de caràcters oposats. Però, quan s’inicia la part titulada “La ira”, que correspon als dos terços restants del film, ens trobem amb una inesperada “road movie” en què se’ns descriu la venjança implacable d’un home que no ha aconseguit superar els traumes del passat.

Amb un estil influït pel d’algunes de les produccions d’Elías Querejeta a l’època de la Transició, Tarde para la ira va ser rodada amb format analògic (16 mm), per tal d’acostar més la seva estètica a les dels films espanyols de les dècades dels setanta i vuitanta. Dotada d’un magnífic ritme narratiu, que atrapa l’espectador fins el final,  la pel·lícula compta amb un excel·lent repartiment, encapçalat pels esplèndids Antonio de la Torre (Caníbal, Que Dios nos perdone) i Luis Callejo (La herida, Kiki), sense oblidar la magnífica Ruth Díaz en el rol d’Ana o secundaris com Raúl Jiménez (Juanjo) i Manolo Solo (Santi, el Triana). També cal fer esment a l’encertada banda sonora de la pel·lícula, obra de Lucio Godoy i Vanessa Garde, que inclou una col·laboració del gran cantaor badaloní Miguel Poveda, intèrpret de la cançó que podem sentir en els crèdits finals de la pel·lícula.

Joan Caus

El renacido

Leonardo DiCaprio, Tom Hardy, Will Poulter. Director: Alejandro G. Iñárritu. Realitzada el 2015. (EEUU)

Django desencadenado

Jamie Foxx, Christoph Waltz, Leonardo DiCaprio. Director: Quentin Tarantino. Realitzada el 2012 (EEUU)

Sinopsi: L’any 1858, en un indret de Texas, el Dr. King Schultz, dentista alemany reconvertit en caçarecompenses, compra un esclau negre anomenat Django amb el propòsit que l’ajudi a trobar els germans Brittle, que estan buscats per la justícia. Després d’uns quants dies de viatge, Schultz i Django els localitzen en la plantació de Big Daddy, a l’estat de Tennessee, i és el mateix esclau qui s’encarrega d’executar els delinqüents, amb el vist-i-plau de l’alemany; fet que provoca l’enfrontament amb el terratinent que havia donat feina als germans morts. Complint la seva promesa d’alliberar Django en cobrar la recompensa pels Brittle, Schultz el converteix en el seu soci i l’ajuda a rescatar a Broomhilda, l’esposa de Django, de l’home que la té en propietat: el despòtic Calvin Candie, un home molt ric de l’estat de Mississippi afeccionat a les “lluites de mandingos”.

Comentari: “Django desencadenado” és el particular homenatge de Quentin Tarantino als “spaghetti westerns” dels anys seixanta i setanta, és a dir, a les pel·lícules de l’oest  rodades a Itàlia o Espanya, sovint en règim de coproducció, i dirigides per cineastes com Sergio Leone, Sergio Corbucci o Tonino Valerii. En concret, el nom del protagonista del film de Tarantino remet al del film “Django” (Sergio Corbucci, 1966), ambientat a la frontera mexicana i interpretat per Franco Nero, actor italià que també fa un “cameo” en la pel·lícula que ara comentem.

A partir d’un guió original que situa l’acció tres anys després del final de la Guerra de Secessió, en diverses zones del sud dels Estats Units, “Django desencadenado” combina els elements típics dels westerns europeus, centrats en la figura del pistoler encarregat de fer justícia i restablir l’ordre en una societat dominada per tota mena de malvats, amb una personal aproximació al tema de l’esclavitud, en la línia de films com “Mandingo” (Richard Fleisher, 1975) o la més recent “Doce años de esclavitud” (Steve McQueen, 2013). Fidel al seu estil, Tarantino es recrea en la violència, presentada de forma exagerada i poc realista, i ens ofereix una nova galeria de personatges singulars, encapçalada pel curiós duo format pel caçarecompenses Schultz i l’esclau alliberat Django. El primer és interpretat per l’alemany Christoph Waltz, que ja havia bordat el rol de capità Landa a “Malditos bastardos”, pel qual va guanyar l’Oscar, i que aquí va tornar a demostrar el seu talent,  obtenint, per segon cop, l’estatueta daurada. Pel que fa al Django, Tarantino va confiar en Jamie Foxx, un dels grans actors afroamericans dels darrers anys, guanyador també de l’Oscar per “Ray” (2005). A més d’aquests, cal destacar els papers de Leonardo DiCaprio, donant vida al temible terratinent Calvin Candie, i Samuel L. Jackson, actor habitual en els films de Tarantino, encarnant al desconfiat cap dels esclaus Stephen.

Tot i que el ritme de la pel·lícula decau una mica en la seva part central i la cinta es veu perjudicada per una durada excessiva, “Django desencadenado” torna de demostrar la capacitat de Tarantino per mantenir l’interès de l’espectador, al servei d’una història perfectament narrada que combina elements tan diversos com l’acció, l’emoció i l’humor. El resultat final és una nova demostració de l’habilitat del cineasta nordamericà per a barrejar tota mena d’influències cinèfiles, obtenint un producte plenament original. D’altra banda, també torna a ser del tot encertada la combinació de peces musicals i cançons de la banda sonora, on hi podem sentir des del tema escrit per Luis Enrique Bacarav per al primer “Django” fins la peça central de “Les llamaban Trinidad” (Enzo Barbori, 1970), passant per algunes composicions de l’inevitable, si parlem dels “spaghetti-westerns”, Ennio Morricone.

Joan Caus

 

Valor de ley

Jeff Bridges, Matt Damon, Josh Brolin. Director: Joel & Ethan Coen. Realitzada el 2011. (EEUU)

Argument: L’acció es situa a l’hivern del 1880 a la ciutat de Fort Smith (Arkansas) i està ambientada en territori indi.

Una valent i tossuda jove ( Mattie Ross ) que ha perdut al seu pare a mans d’un criminal, decideix contractar a un vell agent del govern per capturar al malfactor Tom Chaney. En aquest itinerari, que representa una dura experiència per l’espavilada adolescent, a més de conviure amb el borni i alcohòlic Rooster  Cogburn també comptarà amb l’ajuda de La Boeuf, un rànger de Texas, que segueix al facinerós per haver assassinat a un senador d’un altre estat.

Comentari: Aquest film dels independents germans Coen ( Fargo -1996- , No es país para viejos -2007- ) és un remake  – pel·lícula adaptada a partir d’una altra existent– d’un treball dirigit per Henry Hathaway amb el mític John Wayne que li va valdre a l’actor veterà el seu únic Oscar. I encara que està millor considerada la primera versió, aquest treball dignifica un gènere al que li costa sobreviure des dels anys 80 davant de nous corrents que atrauen més al públic juvenil. El respecte i poesia que aporta aquesta producció fa tenir esperances en un estil que fins els anys 70 va estar molt bé considerat i ,com a molts seguidors, el meu desig és que autors consagrats com Scorsese i Spielberg col·laborin i augmentin el seu currículum amb nous westerns que facin perviure una classe magistral de fer cinema.

La història esta basada en un clàssic de la literatura nord-americana de Charles Portis en 1968 i destaca principalment per l’actuació de Hailee Steinfeld que amb 14 anys posseïa una gran maduresa, i això la va convertir en una de les actrius més joves nominades a l’Òscar -no premiades- com en el seu moment tampoc ho van ser Jodie Foster ( 14 anys en Taxi Driver ) o Haley Joel Osment ( 11 anys en El sexto sentido ); en canvi altres com Tatum O’Neal (10 anys en Luna de papel) o Anna Paquin (11 anys en El Piano) van aconseguir la preuada estatueta.

Respecte al repartiment masculí està correcte però es podia haver tret més profit de les seves actuacions:  Jeff Bridges com a vell rondinaire ( El rey pescador-1991-, Corazón rebelde -2009-), Josh Brolin com a delinqüent ( Conocerás al hombre de tus sueños-2010) i Matt Damon com a representant de la llei ( El ultimàtum de Bourne-2007-, Invictus-2009-).

En definitiva una bona realització pels aficionats a l’oest americà on tots els aspectes tècnics com el so, vestuari, fotografia, música…… estan ben elaborats i l’objectiu perseguit és que la temàtica genuïnament americana encara pot tenir coratge: “la gent no creu que una noia pugues partir en ple hivern a venjar la mort del seu pare, però així va succeir”

Salvador Lara Morente

 

Confessions

Takako Matsu, Yoshino Kimura, Masaki Okada. Director: Tetsuya Nakashima. Realitzada el 2010. (Japó)

Sinopsi: En un institut del Japó, a final de curs, la professora Moriguchi explica al seus alumnes les circunstàncies que van envoltar la mort de la seva filla Manami, que es va trobar ofegada en una piscina. La docent creu que dos dels seus deixebles ,Shuya Watanaba i Naoki Shimomura, van ser els responsables d’aquest fet i assegura que pensa venjar-se d’ells. En iniciar-se el nou curs, Naoki ,al·legant malaltia, no es presenta al centre escolar i es passa els dies a casa, enfrontat amb la seva mare. D’altra banda, Shuya comença a patir assetjament per part dels seus companys i només és acceptat per Mizuki, la delegada de la classe. Tot i els esforços del jove professor Werther per a animar a Naoki i frenar el “bullying” al qual es veu sotmès Shuya, els dos adolescents acusats d’homicidi no podran afrontar la tensió i acabaran provocant noves desgràcies.

Comentari: Deixant de banda algunes pel·lícules de terror i d’animació, les produccions japoneses i, per extensió, les d’altres països orientals, tenen greus dificultats per a arribar als cinemes de Catalunya; fora dels festivals, de les sales que projecten films en versió original o de les cada cop menys freqüents sessions de cineclub. Així, és possible que títols que han obtingut un ampli reconeixement a nivell internacional només es puguin veure en el nostre país a través de la televisió, en DVD o per Internet. És el cas de les pel·lícules del director nipó Tetsuya Nakashima, un cineasta que s’ha especialitzat en films protagonitzats per gent jove, com “Kamikaze girls” (2004) o “Conociendo a Matsuko” (2006), i que va aconseguir el seu major èxit amb el “thriller” d’ambient escolar “Confessions” (2010); un dels títols essencials del cinema japonès dels darrers anys.

“Confessions” és l’adaptació d’una novel·la de Kanae Minato i situa l’acció en un institut de secundària japonès, ben atapeït d’estudiants uniformats i, més aviat, indisciplinats. D’acord amb el títol, la pel·lícula es construeix a partir de cinc confessions, que realitzen, respectivament, una docent, tres dels seus alumnes i la mare d’un d’aquests adolescents. La primera part del film ens presenta la confessió de la jove professora Yuko Moriguchi (Takako Matsu), que sorprèn als seus deixebles amb l’acusació que dos d’ells van ser els responsables de la mort de la seva filla. La part central es planteja a través del punt de vista de la noia que fa de delegada de la classe, alternant-se amb la narració de la mare d’un dels alumnes acusats per Moriguchi. Finalment, el darrer terç del llargmetratge es centra en les confessions dels dos estudiants homicides; que tenen en comú el fet de ser fills de pares separats, amb una relació força conflictiva amb les seves respectives progenitores. Tot plegat culminarà en la inesperada venjança de la docent, que havia demanat l’excedència i havia cedit el seu lloc a l’animat professor Werther.

Per la seva aproximació a la violència dels adolescents, “Confessions” permet establir connexions amb films com “Elephant” (Gus van Sant, 2003) o la producció catalana “Els nens salvatges” (Patricia Ferreira, 2012). D’altra banda, la situació de la professora enfrontada a una classe plena d’alumnes rebels, ens permetria associar-la a films com “Ments perilloses” (John N. Smith, 1995) o “Diarios de la calle” (Richard LaGravenese, 2007).Però, més enllà d’aquests temes i de la història de venjança que ens explica, el més atractiu del film dirigit per Tetsuya Nakashima rau en la creació d’un ambient inquietant a partir de la complexitat de la seva construcció narrativa i el magnetisme que es desprèn de l’acurada combinació dels seus plans, utilitzant sovint la ralentització de les imatges i combinant-les amb una hipnòtica banda sonora, que inclou un tema del grup britànic Radiohead.

Joan Caus.