Posts Tagged ‘psicologia’

Sonia Braga, Maeve Jinkings, Irandhir Santos. Director: Kleber Mendonça Filho. Realitzada el 2016. (Brasil)

Julieta

Posted: 11 Abril 2017 in ADAPTACIONS
Etiquetes: , ,

Emma Suárez, Adriana Ugarte, Daniel Grao. Director: Pedro Almodóvar. Realitzada el 2016. (Espanya)

Melancolía

Posted: 2 gener 2014 in CIÈNCIA-FICCIÓ, DRAMA
Etiquetes: ,

Kirsten Dunst, Charlotte Gainsbourg, Kiefer Sutherland. Director: Lars von Trier. Realitzada el 2011. (Dinamarca, Suècia, França, Alemanya).8

Sinopsi: Justine, una noia rossa d’uns trenta anys que treballa en una agència de publicitat, es casa amb Michael i celebra el banquet de noces en una luxosa mansió, envoltada de grans jardins i d’un camp de golf. De l’organització de la festa se n’ha encarregat John, el cunyat de Justine, casat amb Claire , la germana gran de la núvia. En el decurs de la celebració, es produeixen diversos enfrontaments entre els convidats i, a més, Justine manifesta una intensa melangia, que s’anirà accentuant a mesura que passen les hores, fins el punt de trencar amb Michael i entrar en una forta depressió. Dies després, Justine és acollida a casa del matrimoni format per Claire i John, que fan tot el que poden per millorar l’estat d’ànim de la noia. Paral·lelament, un enorme planeta, anomenat Melancholia, que ha entrat al sistema solar provinent d’una altra galàxia, es va apropant a la Terra i esdevé una amenaça per a tots els éssers humans.

Comentari: Després d’imposar-se com un dels cineastes fonamentals de la modernitat amb films com “Europa” (1991), “Rompiendo las olas” (1996), “Bailar en la oscuridad” (2000) o “Dogville” (2003), el danès Lars von Trier (Copenhaguen, 1956) va anunciar a començaments del 2007 que es retirava temporalment del cinema, com a conseqüència d’una forta depressió. Afortunadament, un parell d’anys després, havent-se recuperat d’aquella crisi emocional, aquest controvertit director escandinau va tornar a animar els debats cinèfils amb l’estrena del seu film “Anticrist” (2009), primer lliurament d’un nou projecte anomenat, justament, “La trilogia de la depressió”, en què Lars von Trier pretenia reflexionar sobre el trastorn que l’havia deixat fora de joc, a través de tres històries protagonitzades per personatges femenins i emmarcades en diversos gèneres cinematogràfics. Així, mentre que a “Anticrist” s’adoptaven alguns codis del cinema de terror, a “Melancolía”, el segon film de l’esmentada trilogia, es va optar per barrejar el drama amb la ciència ficció. Finalment, a “Nymphomaniac” (2013), von Trier ha culminat la seva aproximació als estats depressius, combinant-los amb l’addicció al sexe, i comptant de nou amb la complicitat de l’actriu francesa Charlotte Gainsbourg, la protagonista (o coprotagonista en el cas de “Melancolía”) dels tres films de la “trilogia”.

Seguint el mateix model narratiu que ja s’havia adoptat a “Anticrist”, “Melancolía” comença amb unes imatges ralentides i fortament poètiques, amb el fons musical de l’obertura de “Tristan i Isolda” de Wagner, que venen a ser ,alhora, un preludi i un resum del drama que se’ns explicarà a continuació. Tot seguit, la història es divideix en dues parts, titulades “Justine” i “Claire”, o sigui, els noms de les dues germanes protagonistes, interpretades, respectivament, per la nordamericana Kirsten Dunst (mereixedora del premi a la millor actriu del festival de Cannes) i la ja esmentada Charlotte Gainsbourg. A la primera part, l’acció es concentra en l’accidentat banquet de noces de Justine, rodat amb un estil proper al del moviment Dogma, impulsat en el seu moment pel propi Lars von Trier i pel seu compatriota Thomas Vinterberg. A la segona, la crispació inicial deixa lloc a un to molt més calmat, en què, sense excloure la tensió, es reivindica la necessitat de l’ataràxia i l’enfortiment dels vincles familiars, quan s’apropa l’apocalipsi.

Joan Caus

Martha Marcy May Marlene

Posted: 12 Agost 2013 in DRAMA
Etiquetes: , , ,

Elizabeth Olsen, Brady Corbet, Hugh Dancy. Director: Sean Durkin. Realitzada el 2011. (EEUU)Martha

Sinopsi: Martha, una noia òrfena d’uns vint anys, s’escapa d’una comunitat rural i, després de travessar un bosc, arriba a un petit poble des d’on truca a Lucy,la seva germana gran, amb qui no mantenia cap comunicació des de feia mesos. Després de recollir-la al lloc des d’on havia fet la trucada, Lucy porta a Martha a una casa situada al costat d’un llac ,a l’Estat de Connecticut, on la primera passa les vacances en companyia del seu marit Ted. Tot i que tant la germana com el cunyat s’esforcen per tal que Martha es trobi bé, la noia es mostra força esquerpa i intranquil·la. A més, a desgrat dels intents de Lucy, es nega a revelar cap informació sobre el seu passat recent, marcat per un conjunt d’experiències traumàtiques que l’han alterat psicològicament.

Comentari: Des de la seva fundació per part de Robert Redford, a l’any 1983, el Festival de Sundance s’ha convertit en la gran plataforma per a difondre, anualment, les produccions més destacades del cinema independent americà, és a dir, aquells films de pressupost baix o mitjà rodats al marge de les grans companyies cinematogràfiques de Hollywood. Aquest certamen, que ha donat a conèixer cineastes tan destacats com Quentin Tarantino o els germans Coen, va presentar ,a l’any 2011, “Martha Marcy May Marlene”, el primer llargmetratge del canadenc Sean Durkin, que es va endur aleshores el premi al millor director. A partir d’aquell moment, aquesta pel·lícula també va rebre una bona acollida en d’altres festivals i una recepció favorable per part de la crítica, tot i que la seva difusió a nivell comercial, donades les especials característiques d’aquesta producció, va ser força limitada.

L’argument de “Martha Marcy May Marlene” es podria veure com un desenvolupament de la història esbossada en el curtmetratge “Mary Last Seen” , rodat per Sean Durkin al 2010 i que s’inclou com a extra en l’edició espanyola en DVD de la pel·lícula que ara comentem. En aquest curt se’ns presenta la situació d’un noi que viatja amb cotxe amb la seva xicota i que, quan la noia no el veu, aprofita per a desfer-se del telèfon mòbil de la seva companya, impedint, d’aquesta manera, que aquesta es pugui comunicar amb la família. Després de banyar-se en un pantà, la parella arriba a una comunitat rural, que dirigeix un home anomenat Patrick, al qual no veiem però que se suposa que té un fort ascendent sobre el protagonista. Tot i que no està interpretada per la mateixa actriu del curt, el personatge central de “Martha…” podria correspondre, perfectament, al de “Mary Last Seen”, és a dir, una noia que, per influència del seu promès, trenca amb la seva família i se’n va a viure a una mena de “comuna” hippie que, de fet, és una perillosa secta liderada per l’escardalenc Patrick; un individu pervers que obliga a totes les noies de la comunitat a mantenir relacions sexuals amb ell i que indueix als seus seguidors a cometre robatoris i, fins i tot, si s’escau, a assassinar a determinades persones. A partir d’un muntatge que combina constantment les accions del present amb els records del passat immediat de la protagonista, se’ns descriu l’evolució de Martha (anomenada pels altres companys de la secta Marcy May i que, quan fa trucades, es presenta com a Marlene) en l’interior de la comunitat rural on transcorren dos anys de la seva vida, i les dificultats que té en el moment en què decideix escapar-ne i retrobar-se amb la seva germana Lucy, a qui no vol comunicar les traumàtiques experiències que ha viscut.

A banda de revelar el talent de Sean Durkin, autor també del guió, “Martha…” va suposar el descobriment de l’actriu Elizabeth Olsen, esplèndida en el seu paper de Martha, i ben complementada per altres intèrprets més veterans com Sarah Paulson (Lucy) o John Hawkes (Patrick),el futur paraplègic de “Las sesiones” (Ben Lewin, 2012), un altre film notable presentat al Festival de Sundance.

Joan Caus

Belén Rueda, Lluís Homar, Pablo Derqui. Director: Guillem Morales. Realitzada el 2010. (Espanya)

Sinopsi: Julia Levi pateix una malaltia degenerativa que li provoca una pèrdua progressiva de la visió i que la deixarà cega si no es sotmet ràpidament a una intervenció quirúrgica. Aquest mateix problema també el té la seva germana bessona, Sara, que s’acaba suïcidant. Quan Julia ,acompanyada del seu home Isaac, va al poble on vivia Sara per a assistir a l’enterrament, comença a sospitar que potser la seva germana es va veure forçada a treure’s la vida per alguna persona que l’estava amenaçant. Més endavant, descobreix que Sara ja havia estat operada sense èxit, i que Isaac havia estat el seu amant; fets que podrien explicar la desaparició de la germana, com a conseqüència d’una depressió, i el posterior suïcidi d’Isaac, víctima dels remordiments. Poc temps després de perdre al seu marit, Julia es sotmet al trasplantament que li pot permetre de recuperar la visió i que l’obliga a estar uns dies amb els ulls embenats. Mentre es recupera, rep les atencions d’un assistent anomenat Iván, que l’ajuda quan torna a casa seva i que, pel que sembla, ja havia conegut i atès a la seva germana Sara.

Comentari: “Los ojos de Julia” és el segon llargmetratge del català Guillem Morales, un director que es va donar a conèixer amb el “thriller” psicològic “El habitante incierto” (2004) i que va tornar a reincidir en el mateix gènere , comptant, de nou, amb Joaquim Padró i Mar Targarona com a productors, als quals es va afegir el mexicà Guillermo del Toro (“El laberinto del fauno”), que ja havia produït “El orfanato” (2007) del també català J. A. Bayona . Tal i com havia fet a “El habitante incierto”, Morales va partir d’un guió original, coescrit amb Oriol Paulo; cineasta que ha debutat recentment com a realitzador amb la pel·lícula “El cuerpo” (2012) interpretada, com “El orfanato” i “Los ojos de Julia”, per l’actriu Belén Rueda.

La història de “Los ojos de Julia” s’estructura en dues parts fonamentals que tenen com a punt de separació l’operació oftalmològica a la qual s’ha de sotmetre la protagonista, afectada per una mena de malaltia degenerativa similar a la que pateix Selma, el personatge principal de “Bailar en la oscuridad” (Lars von Trier, 2000). Així, en la primera part del film, se’ns narra el drama familiar que viu Julia, paral·lel a la seva pèrdua de visió, en assabentar-se del suïcidi de la seva germana bessona i de la infidelitat del seu marit, que també s’acaba treient la vida.D’altra banda, la segona part reprodueix el mateix plantejament de “El habitante incierto”, en enfrontar en l’interior d’un habitatge a la desvalguda Julia, obligada a anar amb els ulls tapats, amb un perillós psicòpata, amb trets que ens recorden als dels criminals de les pel·lícules “El fotògraf del pànic” de Michael Powell (fa molts retrats de les víctimes, abans d’assassinar-les) o “Psicosi” d’Alfred Hitchcock (a l’igual que Norman Bates, és fill d’una mare dominadora i repressiva). De fet, la influència del “mestre del suspens” es pot observar al llarg de tota la pel·lícula, on també hi trobem elements que ens recorden a d’altres clàssics d’aquest director britànic, com “Sospita” (els dubtes sobre la perillositat del marit) o “La finestra indiscreta” (la veïna de la casa del costat que observa els moviments de la protagonista).

Construïda amb una planificació que potencia la tensió argumental en els ambients tenebrosos i claustrofòbics  en què es desenvolupa la història, “Los ojos de Julia” és un “thriller” prou correcte que demostra el bon nivell del cinema català actual, amb professionals capaços d’elaborar pel·lícules “de gènere” que no tenen res a envejar a les produccions de Hollywood. D’altra banda, també cal dir que el guió del segon llargmetratge de Guillem Morales presenta algunes irregularitats, fet que es tradueix en arrítmies narratives o en determinats tocs d’efecte que no resulten massa convicents.

Joan Caus

Takako Matsu, Yoshino Kimura, Masaki Okada. Director: Tetsuya Nakashima. Realitzada el 2010. (Japó)confessions

Sinopsi: En un institut del Japó, a final de curs, la professora Moriguchi explica al seus alumnes les circunstàncies que van envoltar la mort de la seva filla Manami, que es va trobar ofegada en una piscina. La docent creu que dos dels seus deixebles ,Shuya Watanaba i Naoki Shimomura, van ser els responsables d’aquest fet i assegura que pensa venjar-se d’ells. En iniciar-se el nou curs, Naoki ,al·legant malaltia, no es presenta al centre escolar i es passa els dies a casa, enfrontat amb la seva mare. D’altra banda, Shuya comença a patir assetjament per part dels seus companys i només és acceptat per Mizuki, la delegada de la classe. Tot i els esforços del jove professor Werther per a animar a Naoki i frenar el “bullying” al qual es veu sotmès Shuya, els dos adolescents acusats d’homicidi no podran afrontar la tensió i acabaran provocant noves desgràcies.

Comentari: Deixant de banda algunes pel·lícules de terror i d’animació, les produccions japoneses i, per extensió, les d’altres països orientals, tenen greus dificultats per a arribar als cinemes de Catalunya; fora dels festivals, de les sales que projecten films en versió original o de les cada cop menys freqüents sessions de cineclub. Així, és possible que títols que han obtingut un ampli reconeixement a nivell internacional només es puguin veure en el nostre país a través de la televisió, en DVD o per Internet. És el cas de les pel·lícules del director nipó Tetsuya Nakashima, un cineasta que s’ha especialitzat en films protagonitzats per gent jove, com “Kamikaze girls” (2004) o “Conociendo a Matsuko” (2006), i que va aconseguir el seu major èxit amb el “thriller” d’ambient escolar “Confessions” (2010); un dels títols essencials del cinema japonès dels darrers anys.

“Confessions” és l’adaptació d’una novel·la de Kanae Minato i situa l’acció en un institut de secundària japonès, ben atapeït d’estudiants uniformats i, més aviat, indisciplinats. D’acord amb el títol, la pel·lícula es construeix a partir de cinc confessions, que realitzen, respectivament, una docent, tres dels seus alumnes i la mare d’un d’aquests adolescents. La primera part del film ens presenta la confessió de la jove professora Yuko Moriguchi (Takako Matsu), que sorprèn als seus deixebles amb l’acusació que dos d’ells van ser els responsables de la mort de la seva filla. La part central es planteja a través del punt de vista de la noia que fa de delegada de la classe, alternant-se amb la narració de la mare d’un dels alumnes acusats per Moriguchi. Finalment, el darrer terç del llargmetratge es centra en les confessions dels dos estudiants homicides; que tenen en comú el fet de ser fills de pares separats, amb una relació força conflictiva amb les seves respectives progenitores. Tot plegat culminarà en la inesperada venjança de la docent, que havia demanat l’excedència i havia cedit el seu lloc a l’animat professor Werther.

Per la seva aproximació a la violència dels adolescents, “Confessions” permet establir connexions amb films com “Elephant” (Gus van Sant, 2003) o la producció catalana “Els nens salvatges” (Patricia Ferreira, 2012). D’altra banda, la situació de la professora enfrontada a una classe plena d’alumnes rebels, ens permetria associar-la a films com “Ments perilloses” (John N. Smith, 1995) o “Diarios de la calle” (Richard LaGravenese, 2007).Però, més enllà d’aquests temes i de la història de venjança que ens explica, el més atractiu del film dirigit per Tetsuya Nakashima rau en la creació d’un ambient inquietant a partir de la complexitat de la seva construcció narrativa i el magnetisme que es desprèn de l’acurada combinació dels seus plans, utilitzant sovint la ralentització de les imatges i combinant-les amb una hipnòtica banda sonora, que inclou un tema del grup britànic Radiohead.

Joan Caus.

 

 

Natalie Portman, Vincent Cassel, Mila Kunis. Director: Darren Aronofsky. Realitzada el 2010. (EEUU)

 

SINOPSI: La història comença amb Nina (Natalie Portman), una ballarina d’una companyia de ballet de Nova York que es troba completament absorbida i lliurada a la dansa. El director artístic, Thomas Leroy (Vincent Cassel) decideix realitzar un càsting per determinar qui substituirà la ballarina Beth per l’obra El llac dels cignes en una nova versió. Nina desitja amb totes les seves forces el paper però té competència, Lily, que ha impressionat a Thomas per la seva espontaneïtat i atreviment. És en aquesta rivalitat amb Lily per ser l’escollida que Nina comença a aproximar-se amb la seva part més autodestructiva.

Darren Aranofsky ens submergeix amb aquest thriller psicològic en la més terrible fragilitat humana amb un film que, com en Rèquiem per un somni (2000), ens transmetrà una angoixa que anirà “in crescendo” al llarg del metratge de tal manera que els espectadors, a poc a poc i gairebé sense adonar-nos haurem connectat amb les nostres sensacions més fosques…

Inesperadament per Nina el director del ballet, Thomas, l’ha escollit per interpretar tant el Cigne blanc: un cigne dolç, temorós, fràgil i virginal el qual ella pot interpretar amb total naturalitat i al Cigne negre: paper que requereix d’agressivitat, sensualitat, astúcia, sexualitat i feminitat. El film tractarà de la recerca incessant de Nina d’aquest Cigne negre.
Nina té una tècnica depurada i exquisida per a l’art de la dansa. Ella vol “ser perfecta” en el paper que li ha assignat la seva mare en la vida. Mentre és el cigne blanc la seva realitat imaginària roman estabilitzada i predictible amb una sèrie de rutines obsessives. Ella mitjançant el ball del Cigne blanc pot fer-se càrrec de realitzar l’Ideal del jo [I (A)]: ser una ballarina perfecte.

El problema sorgeix quan Thomas li indica que per interpretar l’altre paper ha de “deixar-se anar”, deixar-se portar per sensacions que se situen en un altre pla diferent al de la tècnica. Nina fa una lectura d’aquest “deixar-se anar” que la precipitarà a un abisme. La indicació del seu director la porta a confrontar-se amb el sexe en la realitat, cosa que fins al moment sembla no haver tingut cabuda en la jove protagonista. L’estructura psíquica de Nina no podrà donar resposta simbòlica a l’exigència que se li imposa per primera vegada de manera que es produirà un brot psicòtic de tipus esquizofrènica-paranoide. Exigència que crea tensió amb el de la mare devoradora i controladora fins al punt en que la seva filla és el seu objecte de gaudi. Veiem en aquesta mare que no hi ha un altre desig que el que la seva filla esdevingui una perfecta ballarina que ella no va aconseguir per culpa del seu embaràs. No hi ha desig Altre.

Durant la pel·lícula no apareix en cap moment la funció paterna que li hagués permès realitzar un tall simbòlic a la relació estrallant amb la mare. Un significant primordial, el significant del Nom-del-Pare ha estat forcluït, rebutjat de l’ordre simbòlic. Davant la impossibilitat d’aquest tall simbòlic (castració), Nina realitza aquest tall en el real del cos. No té altre recurs per alliberar aquest gaudi que l’envaeix que fer-ho en el seu propi cos.

L’imaginari que fins aleshores donava consistència a la constitució del jo (estadi del mirall de J.Lacan) de sobte comença a esquerdar-se (veure la caràtula del film) i a fragmentar-se (mans i peus). Manifesta signes de despersonalització, és a dir, problemes per discernir el jo del no-jo; al·lucinacions visuals i cenestèsiques. Fixint-se que en gairebé en totes les escenes en què surt Nina, ho fa acompanyada de miralls i reflexes: a casa, a l’escola, al metro, al lavabo, etc.

I Lily? Lily és la preferida pel director per representar el Cigne negre, té totes les qualitats i trets dels quals manca Nina. És el seu màxim oponent i l’única que pot fer perillar que ella sigui la Reina Cigne. Amb ella tindrà una relació ambivalent. D’una banda quedarà captivada de la seva personalitat i de l’altra desencadenarà en Nina un deliri de persecució. A causa del seu impossibilitat de representar el que no té, Nina somiarà una escena lèsbica en l’intent fallit d’unir els dos cignes. És un intent de lligar simbòlicament mitjançant un somni el que ja està irremeiablement deslligat.

I quedaria la fantàstica i envolvent escena final en que Nina realitza imaginariament l’obra. Només afegir una última cosa: ha sigut perfecte.

 

Albert Sànchez


La piel que habito

Posted: 14 Març 2012 in ADAPTACIONS, DRAMA
Etiquetes: , ,

Antonio Banderas, Elena Anaya, Marisa Paredes. Director: Pedro Almodóvar. Realitzada el 2011. (Espanya)

Sinopsi: Robert Ledgard és un prestigiós cirurgià plàstic que, fent ús de la transgènesi, ha desenvolupat un sistema revolucionari que permet implantar en els humans un tipus de pell resistent a les cremades i a les picades d’insectes. Aquest científic viu en una luxosa mansió de Toledo, acompanyat de la seva criada Marilia, que l’ha cuidat des que era petit; i d’una atractiva i misteriosa noia anomenada Vera, que viu reclosa en l’esmentada casa, dedicada al ioga, al dibuix i a la lectura. La vida d’aquests tres personatges es capgira en el moment en què apareix Zeca, un perillós delinqüent que és fill de Marilia i que, en veure a Vera, aprofita per abusar sexualment d’ella. Quan ho descobreix, Robert assassina al violador, que anys enrera ja havia seduït a la seva dona, la qual s’havia provocat la mort després de patir diverses cremades en un accident de trànsit.Traumatitzat per aquest fet i pel posterior suïcidi de la seva única filla, Robert viu dedicat a la investigació i a tenir cura de Vera, rera la qual també s’hi amaga una història terrible.

Comentari: “La piel que habito” és la segona adaptació literària en la filmografia de Pedro Almodóvar; un cineasta que ,habitualment, realitza les seves pel·lícules a partir de guions originals escrits per ell mateix. En aquest cas,però, el director manxec es va inspirar en la novel·la “Taràntula” de l’escriptor francès Thierry Jonquet (1954-2009),centrada en la venjança despietada duta a terme per un cirurgià plàstic vers el pressumpte violador de la seva filla. Sense ser massa fidel a l’original literari, Pedro Almodóvar, amb la col·laboració del seu germà Agustín, el productor dels seus films, va construir un guió no massa reeixit, que, a banda de canviar el lloc on s’esdevé l’acció (de París a Toledo), prescindeix d’alguns dels personatges centrals de la novel·la, n’introdueix d’altres que no surten al llibre (com la criada Marilia i el seu violent fill Zeca) i canvia radicalment el final. Tot plegat dóna com a resultat una història força més inversemblant que la que se’ns presenta a “Taràntula” però que torna a demostrar el gran talent d’Almodóvar a l’hora de planificar les seves pel·lícules, aconseguir imatges de gran impacte visual i obtenir excel·lents interpretacions dels seus actors.

Si bé el punt de partida de “La piel que habito” ens pot recordar a clàssics del cinema de terror com “El doctor Frankenstein” i, sobretot, “Els ulls sense rostre” de George Franju (1960) –un metge psicòpata que assassina noies per a aconseguir pell per a refer la cara cremada de la seva filla–, Almodóvar ens deixa veure ben aviat el seu segell personal i ens ofereix una galeria de personatges i situacions que enllacen perfectament amb d’altres títols essencials de la seva obra. Així , a l’igual que a “Átame” (1989) se’ns presenta la història d’un segrestament que deriva en una inesperada història d’amor; i tal com passava a “Laberinto de pasiones” (1982) o “La ley del deseo” (1987) ens apropem, de nou, al territori de les relacions homosexuals marcades per les turbulències sentimentals.

Per a interpretar a la parella protagonista de “La piel que habito”, Almodóvar va comptar amb la presència d’Antonio Banderas, actor habitual en la primera etapa de la seva filmografia però que feia més de vint anys que no treballava amb ell, i la seductora Elena Anaya, que ja havia interpretat un petit paper a “Hable con ella” (2002), el film pel qual Almodóvar va guanyar l’Oscar al millor guió. També ens trobem ,fent de mare patidora, a Marisa Paredes, una altra de les constants en la filmografia del manxec (“Entre tinieblas”, “La flor de mi secreto”, “Todo sobre mi madre”). A nivell tècnic, cal destacar el treball de l’equip habitual del cineasta, encapçalat pel director de fotografia José Luis Alcaide, el director artístic Antxón Gómez, el muntador José Salcedo i el músic Alberto Iglesias.

Joan Caus

Anne Bancroft, Patty Duke, Victor Jory. Director: Arthur Penn. Realitzada el 1962. (EEUU)

Sinopsi: Helen Keller és una noia cega i sordmuda, filla d’una família benestant de l’estat d’Alabama. Per tal de fer-se càrrec de la seva educació, els pares contracten a Ana Sullivan, una mestra sense experiència docent provinent de Boston, amb problemes de visió i una infantesa marcada per l’orfandat i la mort del seu germà. D’entrada, Ana s’ha d’enfrontar a les rebequeries de Helen, que sempre ha estat molt consentida i que s’ha acostumat a fer tot el que vol, sense acceptar la més mínima disciplina. Per tal d’afavorir el seu procés educatiu, la mestra sol·licita als pares que pugui estar sola amb la Helen al llarg de dues setmanes. En aquest període de temps, Ana maldarà per a aconseguir que la seva alumna apregui actituds bàsiques, com menjar correctament a taula amb els coberts, i intentarà que la noia aprengui el llenguatge, associant els signes fets amb les mans amb els diversos objectes del seu entorn.

Comentari: Després de debutat amb el western “El pistoler esquerrà” (1958), protagonitzat  per Paul Newman, el director nordamericà Arthur Penn (1922-2010), pertanyent a l’anomenada “Generació de la televisió”, va decidir traslladar al cinema l’obra teatral de William Gibson “The miracle worker”, basada en el cas real de la relació entre la mestra Ana Sullivan (1866-1936) i la seva alumna cega i sordmuda Helen Keller (1880-1968), una noia rebel i indisciplina que, gràcies als ensenyaments de l’esmentada docent, va aconseguir aprendre a comunicar-se a través del llenguatge dels signes, llegir i escriure en Braille i realitzar, fins i tot, estudis universitaris. Partint de l’esmentada peça teatral, la pel·lícula es centra en els primers mesos de la relació entre Ana Sullivan i Helen Keller, des del moment en què la mestra arriba al poble d’Alabama provinent de Boston per a fer-se càrrec de l’educació de la noia –a la qual la família, degut a la seva discapacitat, ja començava a donar per inútil—fins el moment en què s’esdevé el “miracle” al qual fa referència el títol, que correspon a la “revelació” que experimenta l’alumna en el moment que descobreix el sentit del llenguatge i la possibilitat de donar significat a totes les coses a través de les paraules. Fins arribar a aquest instant transcendental, “El milagro de Ana Sullivan” és la crònica de la lluita aferrissada de la mestra per tal d’aconseguir que la noia es comporti correctament, adquireixi unes habilitats bàsiques i, sobretot, accedeixi a l’univers simbòlic que, segons el filòsof Ernst Cassirer, ens diferencia plenament de la resta dels animals.

Més enllà de la correcta recreació de l’ambient rural del sud dels Estats Units a finals del segle XIX, l’interès central de la pel·lícula rau en la descripció d’un procés pedagògic especialment complex (similar al mostrat en el film de François Truffaut “L’enfant sauvage” (1969), centrat en l’educació del “nen llop” Víctor de l’Aveyron per part del seu preceptor Jean Itard), i en l’enfrontament entre les dues protagonistes, exposat en escenes memorables com aquella en què Ana Sullivan, sola al menjador amb la Helen, ha de suar de valent fins aconseguir que la noia segui bé a taula i es plegui el tovalló. En aquest sentit, són extraordinàries les interpretacions de les dues actrius principals: la jove Patty Duke ,donant vida a Helen Keller, i, molt especialment, Anne Bancroft (“El graduat”, “Set dones”, “Pas decisiu”) encarnant a Ana Sullivan. Destaquem també la fotografia en blanc i negre del cubà Ernest Caparrós, l’emotiva banda sonora de Laurence Rosenthal i l’acurada direcció d’Arthur Penn, director de pel·lícules fonamentals dels anys seixanta i setanta com “La jauría humana” o “La noche se mueve”.

Joan Caus.

Leonardo DiCaprio, Mark Ruffalo, Ben Kingsley. Director: Martin Scorsese. Realitzada el 2010. (EEUU).

“És millor morir com un heroi que viure com un monstre”

 Aquesta frase pot resumir un film,basat en la novel·la de Dennis Lehane( autor de “Mistyc River” )  que ens trasllada a 1954 de la mà de dos detectius, Teddy Daniels (DiCaprio) i Chuck Aule (Mark Ruffalo), que es dirigeixen a una petita illa on està situat una mena d’hospital psiquiàtric en el que internen als malalts més perillosos. El motiu del viatge d’aquests agents és la misteriosa desaparició d’una perillosa pacient (Emily Mortimer) que estava reclosa  sota la direcció del sinistre doctor John Cawley (Ben Kingsley).

 Després de visionar aquesta pel·lícula un té la sensació de que el seu director, creador d’obres mestres com “Toro salvaje” (1980), “Uno de los nuestros” (1990), “Casino” (1995) o “Infiltrados” (2006), ens ha donat hora per anar a la seva consulta ( un thriller oníric i angoixant ) i que ens ha receptat una bona dosi de misteri amb efectes secundaris que, a uns pot produir una curació davant d’una obra mestra i que a d’altres pot provocar més d’una decepció per les expectatives creades.

 Scorsese beu de les virtuts del cinema clàssic recreant una atmosfera fascinant

( meravelloses escenes en el penya-segats de la illa macabra i les trobades del personatge amb la seva dona que va morir en un incendi ) que ens endinsa en el món dels somnis i la exploració de la ment humana.

Encara que Leonardo DiCaprio  ( “Titanic” -1987-, “Diamante de sangre” -2006-, “Origen” -2010-) es supera cada dia com actor deixant de banda el seu clixé d’actor adolescent , no és ni l’ombra d’actors tan propis de l’univers Scorsesià com Robert de Niro o Joe Pesci . El descens a l’infern del protagonista, que tindrà que alliberar els seus propis fantasmes del passat que li persegueixen i li turmenten , desencadena en un viatge a la paranoia i la bogeria. A més la banda sonora aguditza aquesta sensació de claustrofòbia Kafkiana.

 Una vegada vaig visitar un psiquiàtric a Manresa i vaig ser testimoni d’un suïcidi quan una senyora es va llençar des d’una finestra sense reixes. Des de llavors el tema d’aquests centres m’incomoda bastant, però pel senyor Scorsese paga la pena deixar-nos enredar fins l’increïble final que haureu de descobrir.

Atents a la influència de Alfred Hitchcock i la seva obra mestra “Vértigo” (1958), a la excepcional fotografia i les enigmàtiques interpretacions de dos veterans il·lustres com  Max Von Sydow ( “Pelle el conquistador” -1987-, “El exorcista” -1973- ) i Ben Kingsley ( “La lista de Schindler” -1993- , “Oliver Twist” -2005- ).

Salvador Lara