Los archivos del Pentágono

Meryl Streep, Tom Hanks, Sarah Paulson. Director: Steven Spielberg. Realitzada el 2017. (EEUU)

El puente de los espias

Tom Hanks, Mark Rylance, Amy Ryan. Director: Steven Spielberg. Realitzada el 2015. (EEUU)

Lincoln

Daniel Day-Lewis, Sally Field, David Strathairn. Director: Steven Spielberg. Realitzada el 2012. (EEUU)

Sinopsi: A començaments del 1865, quatre anys després de l’inici de la Guerra de Secessió, Abraham Lincoln és reelegit com a president dels Estats Units i es proposa tirar endavant la tretzena esmena a la Constitució, per tal d’abolir l’esclavitud. Tot i que compta amb el suport del partit republicà, l’aprovació d’aquest document exigeix que vint diputats demòcrates també emetin un vot afirmatiu. Per tal d’aconseguir-ho, el president, amb la col·laboració del secretari d’estat, dissenya una campanya per a convèncer diversos adversaris polítics per a que votin a favor de l’esmena, a canvi d’oferir-los càrrecs importants. Paral·lelament, Lincoln haurà d’endarrerir la trobada amb una delegació dels sudistes, que proposen signar la pau, per tal d’impedir que la fi de la guerra no interfereixi en les decisions d’aquests diputats demòcrates en favor de l’abolició de l’esclavitud.

Comentari: Abraham Lincoln (1809-1865) és, juntament amb George Washington, Franklin D. Roosevelt i John F. Kennedy, el president dels Estats Units més cèlebre de la història. La seva biografia ja va ser portada al cinema per David Wark Griffith l’any 1930, en un film inacabat, i ha servit de base per a pel·lícules tan reeixides com “El jove Lincoln” (John Ford, 1939) o “La conspiració” (Robert Redford, 2010). L’any 2012, després de rodar l’excel·lent “War Horse”, situada a l’època de la Primera Guerra Mundial, Steven Spielberg va engegar una nova producció al voltant de la figura de Lincoln, a partir de les dades recollides en el llibre “Team of rivals” de la historiadora Doris Kearns Goodwin. El resultat final va ser la pel·lícula que ara comentem, una nova mostra del talent del director de “La llista de Schindler”, que ja havia abordat el tema de l’esclavitud a “Amistat” (1997).

A partir d’un guió del dramaturg Tony Kushner, l’autor d’“Àngels a Amèrica”, que ja havia col·laborat amb Spielberg a “Munich” (2005), l’argument de la pel·lícula es situa en els cinc darrers mesos de la vida de Lincoln i, molt concretament, en diversos dies del mes de gener del 1865, moment en què es va discutir i aprovar l’esmena a la Constitució que va permetre l’abolició de l’esclavitud. La història alterna la presentació de les activitats polítiques del president amb la descripció de la seva vida familiar, marcada per les discussions amb la seva dona i la preocupació pels fills. Gràcies al disseny de producció de Rick Carter, col·laborador habitual del director des de “Jurassic Park” (1993), s’aconsegueix recrear amb plena fidelitat l’ambient de l’època i els escenaris de la Casa Blanca i del Capitoli on tenen lloc la majoria de les seqüències. A més de Carter, Spielberg també va comptar amb d’altres homes de confiança com el director de fotografia Janusz Kaminski o el compositor John Williams, que tornen a demostrar la seva categoria de mestres. Però, més enllà de l’impecable treball de tot l’equip tècnic, “Lincoln” ens ofereix un veritable recital interpretatiu per part de tots i cadascun dels membres del repartiment, on s’hi apleguen actors de diverses generacions com Joseph Gordon-Levitt (Robert Lincoln), David Stratheirn (William Seward, el secretari d’estat), Tommy Lee-Jones (l’abolicionista Thaddeus Stevens) o Sally Field (Mary Todd Lincoln). I, per sobre de tots, ens trobem amb el sempre excel·lent Daniel Day-Lewis, que aquí es torna a superar, transformant-se plenament en Abraham Lincoln i oferint-nos una actuació plena de matisos, que transmet tots els trets del caràcter (ironia, tossuderia, malenconia, fermesa en les accions, carisma personal) que definiren aquest president nordamericà. De forma totalment merescuda, el seu treball li va merèixer un nou Oscar, per una d’aquelles interpretacions que ens obliga a treure’ns el barret…de copa!

Joan Caus

 

War Horse

Emily Watson, David Thewlis, Peter Mullan. Director: Steven Spielberg. Realitzada el 2011. (EEUU)

Sinopsi: A començaments del segle XX, Ted Narracott, un humil camperol del comtat de Devon (Anglaterra) amb tendència a la beguda, adquireix un bonic poltre en una subhasta, pel qual acaba pagant trenta lliures. En arribar a casa, la seva dona Rosie no accepta que Ted hagi fet aquesta despesa, perquè el poltre, anomenat Joey, no sembla un animal gens adient per a llaurar els camps. Amb tot, Albert Narracott, el fill de Ted i Rosie, aconsegueix ensinistrar l’èquid i convertir-lo en un animal apte per a les feines agrícoles. Però, en començar la Primera Guerra Mundial, Joey és requisat per l’exèrcit britànic. En un atac de la cavalleria anglesa contra els alemanys, en què els britànics perden un munt d’homes i d’animals, Joey aconsegueix sobreviure però passa a ser propietat dels germànics, que l’utilitzen per a transportar ferits. Poc després, gràcies a l’acció d’un soldat alemany que decideix abandonar el camp de batalla, enduent-se a Joey, aquest animal recuperarà la llibertat, encara que sigui per poc temps.

Comentari: Steven Spielberg, el director d’alguns dels films més taquillers de la història del cinema, ha ambientat diverses de les seves pel·lícules a l’època de la Segona Guerra Mundial, des de la comèdia “1941” (1979) fins l’oscaritzada “La llista de Schindler” (1993) passant per títols com “L’imperi del sol” (1987), “Salvar al soldado Ryan” (1998) o la sèrie d’Indiana Jones. Per contra, fins fa pocs anys, encara no havia abordat el primer gran conflicte bèl·lic del segle XX. Finalment, ho va fer a “War Horse”, l’adaptació d’una novel·la de l’escriptor britànic Michael Morpurgo, publicada l’any 1982, que, prèviament, ja havia comptat amb una adaptació teatral a càrrec de Nick Stafford.

A partir d’un magnífic guió de Lee Hall (“Billy Elliot”) i Richard Curtis (“Love actually”), la història de “War Horse” parteix del naixement de Joey, el cavall protagonista i, tot seguit, ens apropa a la personalitat dels tres membres de la família Narracott, Ted (Peter Mullan), Rosie (Emily Watson) i Albert (Jeremy Irvine), agricultors del sud d’Anglaterra amb greus problemes econòmics, que veuen millorar la seva sort quan passen a ser propietaris de l’èquid. L’eix central de la narració es situa en el període de la Primera Guerra Mundial i s’organitza al voltant de l’itinerari que segueix Joey, des que passa a formar part del contingent de cavalls de l’exèrcit britànic fins que, a la part final, aconsegueix salvar la vida gràcies a la col·laboració conjunta de dos soldats rivals que, moguts per la compassió envers l’animal ferit, decideixen donar-se uns minuts de treva i abandonar, per uns moments, les hostilitats. En aquest sentit, Joey no només se’ns presenta com un “war horse” (cavall de batalla) sinó com un veritable “peace horse”!

Després de la seva reeixida adaptació de les aventures de Tintin, aprofitant totes les possibilitats del cinema d’animació en 3D, Spielberg va tornar a demostrar la seva condició de gran cineasta amb “War Horse”, una pel·lícula rodada a l’estil clàssic que combina una emotiva història d’amistat  amb impressionants seqüències bèl·liques, com les ambientades a les trinxeres de la batalla del Somme, a l’alçada dels millors moments de la impressionant “Senderos de gloria” (Stanley Kubrick, 1957).

Joan Caus

 

Tintin

Director: Steven Spielberg . Realitzada el 2011 (EEUU)

Sinopsi: El jove reporter Tintín compra ,en una parada ambulant, la maqueta d’un vaixell del segle XVII anomenat l’Unicorn i, poc després, rep l’oferta d’un misteriós personatge anomenat Sakharine, que està molt interessat en aconseguir aquesta rèplica de l’embarcació. Si bé, d’entrada, Tintín es nega a vendre-la, ben aviat es trobarà amb què uns lladres entren a casa seva i li prenen la maqueta; dins la qual s’hi amaga un valuós document. Sospitant de l’esmentat Sakharine, Tintín es proposa recuperar, amb l’ajuda del seu gos Milú, l’objecte robat. Però, en fer-ho, el reporter és capturat pels homes de Sakharine i introduït en un vaixell anomenat Karaboudjan, que viatja en direcció al port marroquí de Bagghar. Allà, Tintín coneix a l’alcohòlic capità Haddock, que també ha estat segrestat pel pèrfid Sakharine i que és l’únic descendent del mític Sir Francis Haddoc, el mariner del segle XVII que havia capitanejat l’Unicorn. Després d’escapar-se del Karaboudjan, Tintín i Haddock viuran noves aventures i s’enfrontaran, novament, amb Sakharine, per tal d’evitar que el malvat aconseguixi reunir els documents que li permetin conèixer l’indret on s’amaga el tresor de l’Unicorn.

Comentari: Un dels trets més característics de la producció cinematogràfica de les últimes dècades és l’adaptació a la gran pantalla de multitud de còmics, de les més variades tendències i estils. Així, a més de l’àmplia col·lecció de pel·lícules nordamericanes inspirades en els superherois de la Marvel o en novel·les gràfiques d’èxit com “Watchmen” o “Sin City”, també s’han portat al cinema les historietes d’alguns clàssics del còmic europeu com Astèrix o, amb més poca fortuna, les del Capitán Trueno.En aquest sentit, era inevitable que ,tard o d’hora, també s’adaptessin les aventures de Tintín, el mitíc personatge creat pel dibuixant belga Hergé l’any 1929. Finalment, els responsables de fer-ho han estat el tàndem format per Steven Spielberg i Peter Jackson. El seu projecte es basa en la producció de tres pel·lícules sobre el jove reporter pèl-roig, realitzades amb la tècnica “performance capture”, consistent en rodar inicialment amb actors reals i, posteriorment, convertir les imatges en seqüències d’un film d’animació en 3D. El primer lliurament de la sèrie va ser “Las aventuras de Tintín: el secreto del unicornio”, dirigida per Steven Spielberg l’any 2011. De la propera pel·lícula sobre Tintín se’n farà càrrec el director de “El senyor dels anells”, després d’haver complet la seva nova trilogia sobre “El Hobbit”.

“Las aventuras de Tintín” es basa en tres àlbums de la que es considera l’època daurada del personatge (els anys quaranta) i té com a eix central la recerca d’un valuós tresor per part del protagonista, a partir de la troballa d’un petit manuscrit amagat en la maqueta d’un vaixell. Inspirant-se clarament en les seves pel·lícules sobre l’intrèpid arqueòleg Indiana Jones, però afagint-hi les possibilitats de la tècnica “performance capture” que ja havien estat àmpliament explotades pel seu soci Robert Zemeckis a films com “Polar Express” (2004)o “Conte de Nadal” (2009), Spielberg construix una gran “muntanya russa” a base de seqüències trepidants i persecucions espectaculars, per terra, mar i aire, dignes de la millor sèrie Bond. En aquest sentit, el jove reporter creat per Hergé s’equipara als grans herois de les pel·lícules d’acció dels últims anys, com el James Bourne interpretat per Matt Damon. Tanmateix, a banda de la posada al dia de l’heroi Tintín, el film de Spielberg és del tot fidel als còmics originals i recrea amb encert tota la galeria de personatges creats Hergé, des del simpàtic i sempre fidel foxterrier Milú fins els clònics Dupond i Dupon, passant pel rabiüt capità Haddock o la diva Bianca Castafiori que, a l’igual que el personatge central de “Víctor o Victòria” (Blake Edwards,1982), té la capacitat de trencar tota mena de vidres amb la potència de la seva veu.

Joan Caus.

E.T. : el extraterrestre

Dee Wallace, Peter Coyote, Drew Barrymore, Henry Thomas. Director: Steven Spielberg. Realitzada el 1982 (EEUU)

Sinopsi: Una nau provinent d’un altre planeta visita la Terra amb el propòsit de recollir mostres de diverses plantes en un bosc. En ser descoberta per la polícia, la nau emprèn el vol cap a l’espai, però un dels extraterrestres que formaven part de la tripulació no pot arribar-hi i resta perdut al bosc. Més endavant, aquest alienígena arriba a la casa d’una família formada per una mare separada i els seus tres fills. Elliot, el fill mitjà, descobreix l’extraterrestre i es fa amic seu, ajudant-lo en l’objectiu d’establir comunicació amb els habitants del seu planeta, per tal d’aconseguir que enviïn una nau de rescat. Aquests intents de l’extraterrestre per retornar a l’espai es veuran obstruïts per la intervenció d’un grup de científics, que no pensen deixar passar l’oportunitat  d’investigar els trets físics i psicològics del petit alienígena.

 Comentari: Convertit en un dels directors més taquillers dels anys setanta i començaments dels vuitanta gràcies als èxits de “Tauró” (1975), “Trobades a la tercera fase” (1977) i “A la recerca de l’arca perduda” (1981), Steven Spielberg va rodar al 1982 la que esdevindria la seva pel·lícula més personal i famosa: “E. T., el extraterrestre”. Partint d’una idea que tenia des de feia anys, i que ja havia pogut materialitzar,en part, en el seu film de 1977; el cineasta nordamericà es va proposar aprofundir en el tema de les trobades amb alienígenes a través d’una història d’amistat entre un nen de nou anys, anomenat Elliot, i un petit i pacífic extraterrestre que no ha pogut fugir amb els seus companys de tripulació. Així, la primera seqüència de “E. T.” enllaça directament amb el final de “Trobades a la tercera fase” (la descoberta d’una nau extraterrestre per part d’una colla d’humans en un indret amagat) però, a diferència d’aquesta darrera pel·lícula, la comunicació inicial entre els homes i els visitants d’un altre planeta no és especialment cordial. A partir d’aquesta presentació inicial d’un grup d’alienígenes amenaçats per la policia, l’eix central de la pel·lícula gira al voltant de la presentació d’E. T. com un ésser angelical dotat d’una gran intel·ligència i amb poders curatius; i de la seva amistat amb el petit Elliot, que l’acull a casa seva i li ofereix els instruments que li permeten construir un aparell per a posar-se en contacte amb els habitants del seu planeta. Un cop establerta aquesta comunicació, la segona part de la pel·lícula subratlla en caràcter “messiànic” d’E. T. , que abans de poder “ascendir al cel”, haurà de patir la persecució dels humans, morir i ressuscitar.

   Comptant amb l’ajuda de Melissa Mathison en la redacció del guió i amb la col·laboració de l’italià Carlo Rambaldi en el disseny de l’alienígena (del qual se’n van construir diversos models, alguns manipulats a distància i d’altres moguts amb l’ajuda de nans i d’un noi sense cames), “E. T.” va suposar la presentació del joves actors Henry Thomas, en el paper d’Elliot, i Drew Barrymore, interpretant a la germana petita del protagonista.  Novament, Spielberg va encarregar la banda sonora al seu compositor habitual, John Williams, que va tornar a endur-se l’Oscar a la millor música original. Amb seqüències emblemàtiques com la del vol de les bicicletes o frases tan cèlebres com aquella que resumeix el principal objectiu de l’alienígena (“E. T. phone home”), “E. T.” és, sens dubte, un dels clàssics indiscutibles del cinema nordamericà dels vuitanta, obra d’un director que, més endavant, seguiria elaborant films de gran impacte comercial (com “Juràsic Park”), grans produccions històriques (“La llista de Schindler”, “Salvar al soldado Ryan”) o d’altres obres essencials del gènere fantàstic com “A. I. Intel·ligència Artificial” o “Minority report”; a banda de reincidir en el tema dels alienígenes, en un film que capgiraria la visió dels extraterrestres oferta a “E. T.” i “Trobades a la tercera fase”: la no massa reeixida adaptació de “La guerra dels mons” de Wells.

Joan Caus

Minority report

Tom Cruise, Collin Farrell, Samantha Morton. Director: Steven Spielberg. Realitzada el 2002. (EEUU)

Sinopsi: El 2054 una organització anomenada Precrim ha aconseguit reduir a zero el nombre d’assassinats a la ciutat de Washington. El sistema es basa en atrapar els futurs criminals poc abans de matar les seves víctimes, en base a les visions premonitòries de dos nois bessons i una noia, anomenats “precognoscents”. Aquesta organització està dirigida per Lamar Burgess i té com a agent més destacat a John Anderton, un home separat i addicte a les drogues, marcat per la desaparició del seu fill de sis anys. Després d’evitar l’execució d’un crim passional, Anderton apareix com a futur assassí en les visions dels precognoscents i, de forma imprevista, es converteix en un dels individus perseguits per l’organització per a la qual treballa. Convençut de la seva innocència, Anderton mirarà d’entrar d’amagat a la seu central de Precrim per tal d’emportar-se a la precognoscent Agatha i revisar les visions premonitòries d’aquesta noia, a la recerca d’un possible error en els pronòstics (un “informe en minoria”) que l’exculpi d’un assassinat imminent.

Comentari: L’escriptor nordamericà Philip K. Dick (1928-1982) és un dels autors més importants de la literatura de ciència-ficció de la segona meitat del segle XX. Els seus relats han servit de base per a films tan populars com “Blade Runner” (Ridley Scott, 1982) o “Desafiament total” (Paul Verhoeven, 1990), dues obres essencials que ens conviden a reflexionar sobre l’impacte de l’enginyeria genètica i les noves tecnologies en la societat del segle XXI. En aquesta mateixa línia també cal situar “Minority Report”, film dirigit per Steven Spielberg el 2002, a partir del conte homònim de Dick publicat l’any 1956.

Substituint Los Angeles per Washington, “Minority Report” segueix el model de “Blade Runner” a l’hora de construir una història que combina la descripció d’una metròpoli del futur, marcada per l’excés de trànsit i l’omnipresència de la publicitat, amb una trama policíaca, protagonitzada per un agent encarregat de perseguir individus que poden alterar l’ordre social. Així, de la mateixa manera que el Rick Deckart interpretat per Harrison Ford tenia per objectiu la recerca dels “replicants” rebels, el John Anderton (Tom Cruise) de “Minority Report” es dedica també, d’entrada, a la identificació i captura dels “precriminals”. Però, tal i com li passava a l’obrer encarnat per Arnold Schwarzenegger a “Desafiament total”,  Anderton es converteix, de forma imprevista, en un “fals culpable”, en la línia dels personatges de films com “Perseguit per la mort” (Alfred Hitchcock, 1956) o “El fugitiu” (Andrew Davis, 1983), que maldarà per a provar la seva innocència. Com és previsible, a la part final descobrirem qui és el veritable culpable, autor d’un parell de crims que no han pogut visualitzar els “precognoscents”.

Després de realitzar pel·lícules excel·lents sobre el tema dels extraterrestres (“Encontres a la tercera fase”, “E. T.”) i la intel·ligència artificial (“A. I.”), Steven Spielberg va tornar a demostrar la seva condició de mestre del gènere fantàstic a “Minority Report”, on va comptar de nou amb alguns dels seus col·laboradors habituals, com el director de fotografia Janusz Kaminski o el compositor John Williams.

Joan Caus