Posts Tagged ‘Clint Eastwood’

Sully

Posted: 26 Juliol 2017 in BIOGRÀFIC
Etiquetes:

Tom Hanks, Aaron Eckhart, Laura Linney. Director: Clint Eastwood. Realitzada el 2016. (EEUU)

El francotirador

Posted: 18 Mai 2016 in BIOGRÀFIC, DRAMA
Etiquetes: ,

Bradley Cooper, Sienna Miller. Director:  Clint Eastwood. Realitzada el 2014. (EEUU)francotirador0001

Morgan Freeman, Matt Damon. Director: Clint Eastwood. Realitzada el 2009. (EEUU)Invictus

Sinopsi: Després de romandre vint-i-set anys a la presó, Nelson Mandela, el líder del Congrés Nacional Africà (ANC) és alliberat el dia 11 de febrer de 1990. En les primeres eleccions democràtiques celebrades a Sud-àfrica, l’any 1994, aquest polític aconsegueix la victòria i es converteix en el primer president negre del seu país. Mogut per la idea de fomentar l’esperit de reconciliació i la bona harmonia entre tots els ciutadans, Mandela s’oposa a que es canviïn el nom i els colors de la samarreta de l’equip de rugbi sud-africà, anomenat Springboks, tradicionalment format per jugadors blancs i considerat com un símbol de la minoria social que havia dominat el país durant dècades. Aprofitant la celebració a Sud-àfrica de la Copa del Món de rugbi, l’any 1995, el president decideix impulsar la identificació de tots els seus conciutadans amb els Springboks i convertir aquest equip en un símbol de la unitat del país. Per tal d’aconseguir-ho, manté converses amb el capità, François Pienaar, el qual, inspirant-se en l’esperit de lluita del propi Mandela, anima a la resta de jugadors a preparar-se al màxim per tal de poder guanyar el mundial.

Comentari: El president sud-africà i premi Nobel de la Pau, Nelson Mandela, és, sens dubte, una de les grans figures de la història del segle XX. La seva biografia ja va servir de base per a una minisèrie de televisió dirigida per Philip Saville i interpretada per Danny Glover, l’any 1987. Més recentment, la pel·lícula “Mandela: del mite a l’home” (Justin Chadwick, 2013) ha tornat a incidir en la trajectòria vital d’aquest carismàtic lluitador a favor dels drets humans. Amb tot, la millor producció cinematogràfica realitzada fins ara sobre Mandela és, sens dubte, “Invictus”, film dirigit per Clint Eastwood, després de l’excel·lent “Gran Torino” (2008).

La història de “Invictus” pren com a punt de partida el llibre de John Carlin “El factor humà” (“Playing the enemy”) i es centra en el període comprès entre els anys 1990 i 1995, des que Mandela és alliberat de la presó fins que, convertit en president, assisteix a la final de la Copa del Món de Rugbi, que es celebra a Sud-Àfrica. Estructurada en tres parts fonamentals, les primeres seqüències del film es plantegen com una successió de noticiaris televisius que ens relaten els fets centrals de la trajectòria del líder sud-africà, des que recupera la seva llibertat, després de vint-i-set anys de captiveri, fins les eleccions que li donen el triomf. L’eix central del film gira al voltant de les accions realitzades per Mandela per tal d’impulsar l’equip de rugbi dels Springboks i aconseguir que la majoria negra s’identifiqui amb aquests jugadors, provinents, en general, de la minoria blanca que havia dirigit el país en l’època del “apartheid”. El darrer terç de la pel·lícula es situa en el Mundial de Rugbi i culmina en la gran final, que enfronta l’equip neozelandès dels All Black, i els Springboks sud-africans, liderats per François Pienaar (Matt Damon) i amb un únic jugador negre en el conjunt (Chester Williams, interpretat pe McNeil Hendricks).

Tot i que “Invictus” no està al nivell de les esplèndides pel·lícules rodades per Eastwood en els anys anteriors, com “Mystic River” (2004) o “Cartas desde Iwo Jima” (2006), aquest film inspirat en una part de la vida de Nelson Mandela segueix demostrant el talent del director de “Els ponts de Madison” a l’hora d’organitzar les seves produccions cinematogràfiques, construint de forma precisa cadascuna de les seqüències i aconseguint mantenir l’interès de l’espectador fins els títols de crèdit finals. Pel que fa al repartiment, “Invictus” ens permet gaudir d’una altra impressionant interpretació del sensacional Morgan Freeman, que ja havia excel·lit en dues de les obres mestres d’Eastwood: “Sense perdó” (1992) i “Million Dollar Baby” (2005).

Joan Caus

 

Más allá de la vida

Posted: 23 Octubre 2012 in DRAMA
Etiquetes: , , , ,

Matt Damon, Cécile de France, George McLaren. Director: Clint Eastwood. Realitzada el 2010. (EEUU)

Sinopsi: La periodista francesa Marie Lelay pateix els efectes d’un tsunami mentre passa uns dies de vacances a Tailàndia amb el seu company sentimental, i aconsegueix salvar la vida pels pèls, després de romandre clínicament morta durant uns minuts. Quan torna a París i mira de reprendre la seva feina com a presentadora de televisió, no aconsegueix concentrar-se i ha d’agafar la baixa. Paral·lelament, a San Francisco, George Lonegan accepta la proposta del seu germà i torna a exercir de parapsicòleg, activitat que havia abandonat per a fer d’obrer en una fàbrica. Per les mateixes dates, a Londres, en Marcus, el fill d’una dona alcohòlica, perd al seu germà bessó Jason en un accident de trànsit. Les vides d’aquests tres personatges, marcats per l’experiència de la mort, es creuaran a la capital britànica, on coincidaran en el recinte de la Fira del Llibre.

Comentari: Després d’apropar-se a la figura del president sudafricà Nelson Mandela a “Invictus” (2009), Clint Eastwood va sorprendre en acceptar la direcció de “Más allá de la vida”, una pel·lícula que, per la seva temàtica, semblava un projecte molt més afí a un autor especialitzat en el genère fantàstic com M. Night Shyamalan o a l’obra dels dos cineastes que van fer de productors executius d’aquesta pel·lícula, Steven Spielberg i Frank Marshall, que no pas als interessos del director d’obres mestres com “Sense perdó” o “Million dollar Baby”, Tanmateix, tot i que el film no va gaudir de l’èxit comercial d’altres realitzacions anteriors seves, com “El intercambio” o “Gran Torino”, el resultat final fou una pel·lícula també excel·lent, que va tornar a confirmar el talent de Clint Eastwood a l’hora de planificar les seqüències, aconseguir un perfecte ritme narratiu i extreure el millor dels seus actors, al servei d’una història profunda i emotiva.

“Más allá de la vida” és un film de “vides creuades” que alterna tres històries independents que conflueixen a la part final del llargmetratge. D’entrada, avançant-se a la mateixa situació abordada per J. A. Bayona a “Lo imposible” (2012), Eastwood obre la pel·lícula amb una impressionant seqüència situada a Tailàndia l’any 2004, quan aquest país va patir les conseqüències d’un tsunami que va produir grans destrosses materials i milers de víctimes. Una de les supervivents d’aquesta catàstrofe natural és la periodista francesa Marie Lelay (Cécile deFrance) ,que viu en primera persona l’experiència d’estar morta durant uns minuts, fet que associa amb diverses visions sobrenaturals i sobre el qual acabarà redactant un assaig. Simultaniament a la història de Marie, que viu a París, se’ns relata les del parapsicòleg George Lonegan (Matt Damon), un noi solter i solitari que resideix a San Francisco i que té el do de comunicar-se amb els difunts, tocant les mans d’algun dels seus familiars més propers; i també la de Marcus, un nen de dotze anys que viu a Londres i que malda per entrar en comunicació amb el seu germà bessó Jason, mort en un accident de trànsit. Tot i ser persones ben diferentes que no es coneixen entre elles, les seves existències acabaran confluint a la ciutat del Tamesis, on Marie presentarà el seu llibre i George hi anirà de turista per a conèixer més d’aprop els ambients on va viure el seu admirat Charles Dickens.

En contra de l’actitud agnòstica defensada per Clint Eastwood en algunes de les declaracions que va fer en presentar el film, el guió de Peter Morgan es construeix al voltant de les afinitats de tres personatges que tenen l’experiència d’un més enllà on van les ànimes del difunts, amb els quals es poden comunicar i que, des d’aquesta nova dimensió, segueixen influint en les seves vides. A més d’introduir aquest missatge sobrenatural, “Más allá de la vida” coincideix amb la temàtica d’altres pel·lícules anteriors d’Eastwood, en presentar les transformacions viscudes per personatges solitaris i marcats per experiències traumàtiques del passat que, finalment, aconsegueixen una certa redempció per la via de l’amistat i la solidaritat.

Joan Caus

Cartas desde Iwo Jima

Posted: 22 febrer 2012 in DRAMA
Etiquetes: , ,

Ken Watanabe, Kazunari Ninomiya, Tsuyoshi Ihara. Director: Clint Eastwood. Realitzada el 2006. (EEUU)cartas

Sinopsi: En els darrers anys de la Segona Guerra Mundial, el general Tadamichi Kuribayashi és enviat a l’illa japonesa d’Iwo Jima per a dirigir la defensa d’aquest territori ,que es preveu que serà atacat, de forma imminent, per l’exèrcit nordamericà. Poc després d’arribar, Kuribayashi, que havia estat un temps als Estats Units i coneix a fons la mentalitat i el potencial militar dels enemics, ja sorprèn per la manera com decideix plantejar la defensa;aturant la construcció de trinxeres a la costa i situant als seus soldats en diversos amagatalls de la zona més alçarosa de l’illa. Quan, finalment, els americans arriben, ho fan en gran nombre; amb un impressionant desplegament de vaixells i avions, equipats amb tota mena d’armament. Però, tot i la superioritat dels atacants, els japonesos, sota el comandament de Kuribayashi, aconsegueixen resistir en situacions extremes durant més de trenta dies.

Comentari: Després de rebre tota mena d’elogis amb “Million dollar baby” (2004), Clint Eastwood va emprendre el projecte de realitzar dues pel·lícules complementàries sobre un dels episodis clau de la Segona Guerra Mundial: la batalla d’Iwo Jima. Aquest enfrontament bèl·lic entre nordamericans i japonesos va tenir lloc entre el 19 de febrer i el 26 de març de 1945, i es va acabar amb la victòria dels primers, que varen ocupar l’illa d’Iwo Jima fins a 1968, any en què va ser retornada al Japó. El projecte d’Eastwood va consistir en mostrar aquesta lluita, en què van morir uns 27.000 homes, des del punt de vista dels dos bàndols. Així, d’una banda, inspirant-se en la cèlebre fotografia realitzada per Joe Rosenthal en què es veuen sis soldats enlairant una bandera dels Estats Units sobre un turó de l’illa, es va rodar “Banderas de nuestros padres”, l’aproximació a la batalla des de l’òptica dels vencedors i, molt especialment, dels tres soldats supervivents de l’esmentada instantània. D’altra banda, donant el protagonisme als japonesos, es va filmar “Cartas desde Iwo Jima”, la pel·lícula que ara comentem.

A partir d’un guió coescrit per Paul Haggis i la nordamericana de pares japonesos Iris Yamashita, que pren com a punt de partida l’epistolari del general Tadamichi Kuribayashi, “Cartas desde Iwo Jima” ens presenta amb detall els prolegòmens i els principals episodis de la batalla que es va produir a Iwo Jima (“Illa del sofre”) , fins arribar al seu desenllaç, després d’un mes llarg d’enfrontaments. Tot i que el personatge principal és l’esmentat general Kuribayashi –interpretat per Ken Watanabe, conegut pels seus treballs a “L’últim samurai”(2003) i “Memòries d’una geisha”(2004)—, també hi té un paper destacat el soldat Saigo (Kazunari Ninomiya), un jove forner, casat i pare novell, que, en determinats moments de l’acció, està a punt de morir, víctima de la intransigència dels seus superiors, però que aconsegueix salvar la vida gràcies a la clemència de Kuribayashi. Amb uns rols més secundaris, també ens apropem a la personalitat del baró Nishi (Tsuyoshi Ihara), un campió d’hípica que aconsegueix portar el seu cavall a l’illa, tot i que l’animal ben aviat és mort pels americans; i a la del soldat Shimizu (Ryo Kase), un policia degradat per haver desobeït les ordres d’un superior.

A l’igual que “Banderas de nuestros padres”, rodada simultàniament, “Cartas desde Iwo Jima” va comptar amb el suport econòmic de Dreamworks, la productora de Steven Spielberg, que va aportar els recursos suficients com per a poder reproduir amb fidelitat els impressionants combats que es van dur a terme a l’illa japonesa; que ens recorden, pel seu realisme, als del començament de “Salvad al Soldado Ryan”. Però, més enllà de l’espectacularitat de les seves seqüències d’acció, la pel·lícula destaca per l’impecable estudi psicològic dels personatges: un grup d’homes que, a diferència dels seus enemics nordamericans, tenen molt clar que seran derrotats, però que lluiten fins al final per a defensar el seu honor, acceptant, fins i tot, el suïcidi abans que la rendició.

Joan Caus

Million dollar baby

Posted: 3 Agost 2011 in DRAMA
Etiquetes: , , ,

Clint Eastwood, Hilary Swank, Morgan Freeman. Director: Clint Eastwood. Realitzada el 2004. (EEUU)million

Sinopsi: Frankie Dunn és un entrenador de boxa de setanta anys, catòlic i solitari, que regenta un gimnàs amb l’ajuda del seu amic Scrap, un exboxejador afroamericà i borni que viu en una habitació del mateix local on treballa. Al gimnàs de Frankie i Dunn hi acostumen a anar nois de pocs recursos econòmics amb l’esperança de convertir-se en futurs campions. Un dia hi apareix Maggie Fitzgerald, una noia de 31 anys que malviu fent de cambrera  i que també aspira a esdevenir una gran boxejadora. Tot i que, inicialment, Frankie rebutja ser l’entrenador de Maggie; més endavant, decideix ajudar a la noia. Així, amb el suport de Dunn i Scrap, la cambrera entra en el món de la boxa professional i guanya diversos combats, que li permeten pujar de categoria i enfrontar-se a la campiona del món. Però, en la lluita pel títol mundial, que se celebra a la ciutat de Las Vegas, Maggie rep un fort cop de la seva rival que la deixa tetraplègica. Obligada a restar immòbil al llit i a viure amb l’ajuda de la respiració assistida, la noia demanarà a Frankie que li practiqui l’eutanàsia.

Comentari: Dotze anys després de guanyar diversos Oscars per la seva obra mestra “Sense perdó”(1992), Clint Eastwood va tornar a convèncer als membres de l’Acadèmia de Hollywood amb “Million dollar baby”; una altra demostració de la mestria del veterà actor i director nordamericà, definit pel crític català Quim Casas com “el darrer cineasta clàssic”. A partir d’un impecable guió de Paul Haggis –que poc després va debutat com a realitzador amb “Crash”(2004), també guanyadora de l’Oscar–, Easwood va realitzar una pel·lícula colpidora, que va merèixer l’aplaudiment unànim de públic i crítica, que ja havien aclamat el seu film anterior, la també impactant “Mystic River” (2003).

“Million dollar baby” s’articula al voltant de la narració que fa Scrap, l’amic del protagonista, a un personatge desconegut del qual només en coneixerem la identitat al final de la pel·lícula. En aquest relat, se’ns explica la història de la relació entre Frankie Dunn, un desencisat entrenador de boxa, vidu i amb una filla que no vol saber res d’ell; i una noia extremadament humil anomenada Maggie Fitzgerald, que aspira a convertir-se en una gran campiona de boxa. La primera part de la pel·lícula es centra en la preparació de Maggie, primer amb la complicitat de Scrap i després amb el suport de Frankie, a fi d’esdevenir una gran lluitadora en el ring, fet que li permet millorar substancialment la seva situació econòmica i,sobretot, sentir-se realitzada i valorada. Així, d’acord amb el model de films com “Rocky” (John G. Avildsen, 1976), assistim a la progressiva transformació d’una pobre cambrera en una esportista d’elit, que triomfa en els quadrilàters de diversos països. Però, en la segona part del film, a partir del moment que la protagonista rep un cop brutal que la deixa discapacitada, el drama s’intensifica i deriva cap a una profunda reflexió sobre el dret a morir dignament i el debat moral que aquesta qüestió comporta. En aquest sentit, el tram final de “Million dollar baby” enllaça temàticament amb la mateixa problemàtica exposada a “Mar adentro” (Alejandro Amenábar, 2004), per bé que la manera d’abordar el tema de l’eutanàsia per part d’Eastwood no té res a veure a la que adopta el cineasta espanyol en la pel·lícula protagonitzada per Javier Bardem.

Més enllà de l’impecable treball a l’hora de planificar i organitzar les diverses seqüències, “Million dollar baby” es recorda per la memorable interpretació de tots els seus actors, des d’aquells que tenen rols secundaris (com Jay Baruchel, donant vida a l’ingenu “Peligro”) fins al tercet protagonista, format pel propi Clint Eastwood, l’imponent Morgan Freeman (ja present a “Sense perdó”) i l’extraordinària Hilary Swank (“Boys don’t cry”), absolutament impressionant en el seu paper de l’esforçada i bondadosa Maggie Fitzgerald.

Joan Caus

Space cowboys

Posted: 15 Abril 2011 in DRAMA
Etiquetes: , ,

Clint Eastwood, Tommy Lee Jones, Donald Sutherland. Director: Clint Eastwood. Realitzada el 2000. (EEUU)

Encara que es tracta d’una obra menor del gran Eastwood, és una petita joia comparada amb alguns disbarats del cine actual.

L’argument descriu com quatre veterans interpretats per Eastwood ( “Gran Torino” 2008;  “Million Dollar Baby” 2004 ), Tommy Lee Jones  ( “En el centro de la tormenta” 2009;“No es país para viejos” 2007), Donald Sutherland ( “ El ojo de la aguja” 1981 ; “Novecento” 1976 ) i James Garner ( “Víctor o Victoria” 1982 ) que veuen com es compleix el somni de la seva vida: anar a l’espai.Un grup dels millors pilots de proves de la Força Aèria nord-americana que 40 anys abans van ser reemplaçats per ordres de la NASA per un mico.

És un film de caire familiar que transmet el missatge de que la gent gran encara té moltes coses que fer ( “a la vejez ,viruela” ) i els joves molt a aprendre i  valorar la tasca feta pels seus avis.

La música està composada pel mateix Eastwood i utilitza molt oportunament el tema “Fly me to the Moon” en la versió més coneguda interpretada per Frank Sinatra batejat profesionalment amb el sobrenom de “La Veu”. La va gravar en 1964 en el àlbum “It Might as Well Be Swing”, i és l’adaptació més coneguda.

El feeling entre els quatre actors es manté perquè les persones es comporten com a gent normal i no com a súper herois, amb les seves limitacións físiques però amb un gran esperit de superació.

També cal destacar la interpretació com a actor de repartiment al superior de la missió interpretat per un desagradable James Cromwell (“The Queen” 2006 ), que a molts us recordarà a algun dels vostres superiors en la vida laboral.

En resum una  comèdia optimista amb bons efectes especials per tota la família i un gran homenatge a la tercera edat  com a una mostra de maduresa de l’actor que demostra que el seu  cinema és a un procés de constant evolució.

Salvador Lara

Sin perdón

Posted: 15 Abril 2011 in DRAMA, OEST
Etiquetes:

Clint Eastwodd, Gene Hackman, Morgan Freeman. Director: Clint Eastwood. realitzada el 1992. (EEUU)sinperdon[1]

Sinopsi: Al poble de Big Whiskey, dos vaquers responen de forma violenta als comentaris irònics d’una prostituta i li fan diverses cicatrius a la cara i a d’altres parts del cos. Quan la víctima reclama un càstig per als seus agressors, el sheriff del poble, anomenat Little Bill Daggett, es limita a establir com a compensació el lliurament de mitja dotzena de cavalls al propietari del bordell. Davant aquesta decisió, que es considera del tot injusta, la prostituta lesionada i les seves companyes de treball opten per contractar els serveis d’un pistoler amb la missió d’assassinar als dos vaquers, a canvi d’una recompensa. Alertat per aquesta notícia, el sheriff estableix la prohibició d’introduir qualsevol arma de foc a Big Whiskey i castiga durament a tots els forasters que incompleixen aquesta ordre. El primer aspirant a cobrar la recompensa és  l’anomenat Bob “l’anglès”, que viatja acompanyat del seu biògraf, i que, ben aviat, s’enfronta a les mesures repressives del sheriff. Però, tot i que Little Bill  evita que Bob mati als vaquers, no podrà impedir que ho faci el grup format pel noi Schofield, l’afroamericà Ned Logan i William Munny, un assassí llegendari que havia abandonat les armes feia onze anys.

Comentari: Tot i que Clint Eastwood va iniciar la seva carrera cinematogràfica com a actor l’any 1955, la popularitat no li va arribar fins el 1964, amb “Por un puñado de dólares”, el primer dels tres “spaghetti-westerns” dirigits per Sergio Leone  que formen part de l’anomenada “trilogia del dòlar”(els altres són “La muerte tenía un precio”(1965) i “El bueno,el feo y el malo”(1966)). A més d’aquestes pel·lícules de l’oest rodades als anys seixanta, Eastwood també va triomfar amb d’altres westerns com “Cometieron dos errores” (Ted Post, 1968), “Joe Kidd” (John Sturges, 1972) i “Dos mulas y una mujer” (Don Siegel, 1970).Així doncs, donada la seva afinitat amb aquest gènere, no és estrany que algunes de les primeres pel·lícules d’Eastwood com a director també fossin westerns (“Infierno de cobardes” (1973), “El fuera de la ley” (1976)) i que, més endavant, encara reincidís en l’esmentat gènere a “El jinete pálido” (1985) i “Sin perdón” (1992), sens dubte una de les obres mestres de la seva filmografia.

A partir d’un esplèndid guió de David Webb Peoples (“Blade Runner”), “Sin perdón” es centra en la història de William Munny (Clint Eastwood), un assassí despietat i alcohòlic que havia aconseguit transformar-se en un pacífic pare de família, gràcies a la influència benefactora de la seva dona Clàudia, que havia mort de verola amb només 29 anys. Convertit en un humil granger, que malda per sobreviure i poder alimentar als seus dos fills, la precària existència del decrèpit i envellit Munny, marcada per la mort de l’esposa i pels records del seu horrible passat, dóna un tomb en el moment en què accepta l’oferta d’un jove pistoler (Jaimz Woolvett) de participar, a canvi d’una bona recompensa, en l’assassinat d’un parell de vaquers que havien agredit a una prostituta (Frances Fisher). Amb la col·laboració del seu vell amic Ned Logan (Morgan Freeman), Munny farà un “retorn al passat”, esdevenint, primer, el venjador de la dona humiliada, i, més endavant, enfrontant-se amb el sheriff Little Bill (Gene Hackman), un altre exdelinqüent, reconvertit en inflexible agent de l’ordre amb una visió molt personal de la justícia.

“Sin perdón” va guanyar quatre Oscars  i va suposar la consolidació definitiva de  Clint Eastwood com un dels cineastes més importants de les últimes dècades. A banda de la impecable posada en escena i l’esplèndid treball de tot el repartiment, la pel·lícula es recorda per l’esplèndida fotografia de Jack N. Green i la música de Lennie Niehaus, feta amb col·laboració del propi Eastwood, responsable de la composició de l’emotiu “tema de Clàudia” que podem escoltar al començament i al final del film.

Joan Caus

 

Mystic river

Posted: 14 Abril 2011 in ADAPTACIONS, DRAMA
Etiquetes: , ,

Sean Penn, Tim Robbins, Kevin Bacon. Director: Clint Eastwood. Realitzada el 2003 (EEUU)

Gran torino

Posted: 13 Abril 2011 in DRAMA
Etiquetes: , , ,

Clint Eastwood, Christopher Carley, Bee Vang. Director: Clint Eastwood. realitzada el 2008 (EEUU)

Sinopsi: Després de morir la seva dona, Walt Kowalski, un jubilat nordamericà d’origen polonès, que havia participat a la guerra de Corea i treballat a l’empresa Ford, resta sol i allunyat dels seus fills, només acompanyat per la seva gossa. En el barri on viu s’instal·la una família de l’ètnia hmong, que prové del sudest asiàtic. El fill petit d’aquesta família, anomenat Tao, per incitació d’una colla de brètols liderada pel seu cosí, intenta robar a Walt el seu “Gran Torino”, un  cotxe de luxe cobdiciat per la família de l’ancià. En ser descobert per Walt, Tao pot fugir però seguirà rebent les amenaces dels nois de l’esmentada colla, havent d’intervenir-hi Walt per a posar pau. En agraïment per l’ajuda oferta pel veí, la família de Tao, avergonyits per l’intent de robatori del noi, l’obligaran que treballi uns dies per a Walt, fet que suposarà l’inici d’una amistat entre el jubilat, inicialment un home força racista , rabiüt, i intolerant; i el jove hmong.

 

Comentari: L’actor Clint Eastwood ,popular als anys seixanta gràcies als “spaghetti westerns” dirigits per Sergio Leone i ,més endavant, pel personatge de Harry Calahan,             va debutar com a director el 1972 amb la notable pel·lícula “Escalofrio en la noche” i es va destacar com a responsable d’alguns dels millors westerns dels anys setanta i vuitanta (“Infierno de cobardes”, “El fuera de la ley”, “El jinete pálido”) però és sobretot a partir de “Bird”, biografia del saxofonista Charlie Parker, quan és reconeix plenament la seva vàlua com a director, que es consolida a partir de la dècada dels noranta, en dirigir obres mestres com “Sin perdón”, “Los puentes de Madison”, “Mystic River” o “Million dolar baby”. Tot i que ,posteriorment, ha dirigit dues pel·lícules més i és a punt de rodar-ne una altra, “Gran Torino” és, fins ara, el darrer gran film d’aquest veterà cineasta, considerat l’últim director “clàssic” (amb un estil proper a la dels grans mestres de l’època daurada de Hollywood, com John Ford o Howard Hawks) del cinema nordamericà.

   Amb un punt de partida que coincideix amb l’esplèndida producció animada de l’empresa Pixar “Up” –la vida solitària d’un vell vidu afectat per les transformacions de l’entorn, al qual la presència inesperada d’un noi oriental li canvia la vida–, “Gran Torino” és també una reflexió sobre l’arquetip més associat als personatges interpretats per Eastwood al llarg de la seva carrera, és a dir, la del venjador-justicier que, sense l’ajuda de ningú, mirarà de posar pau en un ambient marcat per la violència i el desordre. Però, com ja havia fet a “Sin perdón”, a “Gran Torino” l’heroi és un home malalt i envellit, que ja no té la força física de quan era jove , tot i que segueix conservant un caràcter ferm i impetuós. A banda de ser una reflexió sobre la senectud i la necessitat d’expiar les pròpies culpes abans de l’últim suspir, la novetat de “Gran Torino” ve donada per la manera com es tracta el tema de les relacions interculturals i de com és possible superar el racisme i d’altres formes de discriminació, a partir de l’esforç compartit per a conéixer i apreciar aquells que semblen molt diferents de nosaltres. Amb pinzellades de comèdia i un final memorable, “Gran Torino” és una d’aquelles pel·lícules imprescindibles, que demostren el talent d’un dels actors-directors més destacats de la història del cinema.