Ad Astra

Brad Pitt, Tommy Lee Jones, Ruth Negga. Director: James Gray. Realitzada el 2019. (EEUU)

Un lugar tranquilo

Emily Blunt, John Krasinski, Millicent Simmonds. Director: John Krasinski. Realitzada el 2018. (EEUU)

La piel fría

Ray Stevenson, David Oakes, Aura Garrido. Director: Xavier Gens. Realitzada el 2017. (Espanya)

Marte

Matt Damon, Jessica Chastain, Jeff Daniels. Director: Ridley Scott. Realitzada el 2015. (EEUU)

El renacido

Leonardo DiCaprio, Tom Hardy, Will Poulter. Director: Alejandro G. Iñárritu. Realitzada el 2015. (EEUU)

Hacia rutas salvajes

Emily Hirsch, Marcia Gay Harden, William Hurt. Director: Sean Penn. Realitzada el 2007. (EEUU)

La vida de Pi

Suraj Sharma, Irrfan Khan, Tabu Rafe. Director: Ang Lee. Realitzada el 2012 (EEUU).

Lo imposible

Naomi Watts, Ewan McGregor, Tom Holland. Director: J.A. Bayona. Realitzada el 2012. (Espanya)

Sinopsi: La família Bennet, formada per Henry, Maria i els seus tres fills, es desplacen des del Japó, país on resideixen temporalment, fins a Tailàndia per a passar les vacances de Nadal. Instal·lats en un luxós complex hoteler, mentre gaudeixen del sol i la platja, són víctimes d’un tsunami que provoca grans destrosses en les instal·lacions hoteleres i nombrosos morts i ferits. Arrossegats per una forta onada, Maria i Lucas, el seu fill gran, aconsegueixen salvar-se, tot i que la dona pateix importants lesions que l’obliguen a ser hospitalitzada i operada d’urgència. Paral·lelament, Henry i els dos nens petits, que no han patit danys, inicien un procés de recerca per diferents poblacions de Tailàndia per mirar de localitzar els altres membres de la seva família, amb l’esperança que, a l’igual que ells, hagin pogut sobreviure a la catàstrofe.

Comentari: Després de l’èxit aconseguit pel seu primer llargmetratge “El orfanato” (2007), pel·lícula de terror produïda per Guillermo del Toro que va guanyar set premis Goya i va recaptar més de 78 milions d’euros a nivell mundial, el director barceloní Juan Antonio Bayona, format a l’ESCAC (Escola Superior de Cinema i Audiovisuals de Catalunya), va tornar a confiar en el mateix equip tècnic de la seva òpera prima per a encarar un projecte molt més ambiciós i arriscat que, finalment, va poder resoldre de forma completament satisfactòria. El resultat va ser “Lo imposible”, un dels films més taquillers del cinema espanyol dels darrers anys.

La història de “Lo imposible” es basa en l’experiència viscuda per María Belón, una metgessa espanyola que, juntament amb el seu marit Enrique García i els seus tres fills, va ser testimoni directe del tsunami que va afectar bona part del sudest asiàtic a finals del 2004. A partir de les vivències narrades per la pròpia María Belón, que va col·laborar de forma molt activa en l’elaboració del film, el guionista Sergio G. Sánchez va estructurar l’argument en dues grans parts, que segueixen els itineraris de la protagonista i el fill gran, d’una banda, i la del pare i els altres nens, d’una altra banda, enmig d’un paisatge marcat per la devastació. Així, tenint present el model dels films de catàstrofes dels setanta com “Terremoto” (Mark Robson, 1974) o “Huracán” (Jan Troell, 1979), “Lo imposible” combina l’espectacularitat de la seqüència del tsunami, recreada a Alacant, amb l’apropament al drama personal d’alguns dels supervivents, representats aquí per una família de classe mitjana d’origen britànic.

Rodada en bona part a Tailàndia, en els mateixos escenaris on es van esdevenir els fets viscuts per la família García Belón, “Lo imposible” és, fins ara, la pel·lícula més cara del cinema espanyol, amb un pressupost de 30 milions d’euros, que va recuperar amb escreix. Cal elogiar l’impecable treball de tot l’equip tècnic, on hi trobem la cardonina Elena Ruiz, responsable del muntatge juntament amb Bernat Vilaplana, i guanyadora del Goya i del Gaudí per la seva tasca en aquest film. També és magnífica la interpretació de l’actriu Naomi Watts, donant vida a la protagonista, que li va merèixer una nominació a l’Oscar, ben recolzada per Ewan McGregor, amb qui ja havia coincidit a “Tránsito” (Marc Forster, 2005) i pel debutant Tom Holland, que interpreta al fill gran. Així, tot i les irregularitats del guió, “Lo imposible” és la manifestació més clara de l’alt nivell de preparació de les darreres generacions de cineastes catalans, capaços de produir un film equiparable a les grans produccions nordamericanes i d’adaptar-se plenament al mercat anglosaxó, tal i com ho han fet el propi J. A. Bayona o el director de fotografia Òscar Faura (“The imitation game”).

Joan Caus

 

127 horas

James Franco, Amber Tamblyn, Kate Mara. Director: Danny Boyle. Realitzada el 2010 (Regne Unit)

The road

Viggo Mortensen, Kodi Smit-McPhee. Director: John Hillcoat. Realitzada el 2009. (EEUU)

Sinopsi: Després d’una catàstrofe natural un pare i el seu fill intenten arribar a la costa en un paisatge desolat on la supervivència es fa molt difícil. En aquest itinerari post-apocalíptic trobaran personatges que estan tant o més apurats que els protagonistes perquè el menjar i la seguretat escassegen de forma alarmant . Tot plegat fa que l’home protagonista es vagi deshumanitzant per protegir al seu nen que simbolitza la esperança i aconsegueix mantenir encès l’esperit  de la bondat humana.

Comentari: Ens troben davant d’una adaptació , amb una ambientació excel·lent, d’una novel·la de Cormac McCarthy  ( escriptor americà que va guanyar el Pulitzer en el 2006  amb aquesta història ). Aquest autor també ha estat adaptat al cinema pel seu treball del 2005 No es país para viejos , portada al cinema pels germans Coen en el 2007.

Aquesta història tan angoixant deu haver posat els pels de punta a més d’un pare perquè Vigo Mortessen ( El señor de los anillos -2001- ; Una historia de violencia -2005-) interpreta un progenitor creïble que es veu desbordat per una civilització inhumana fruit d’un Holocaust provocat, possiblement, per la cobdícia econòmica perquè l’home acaba sent el seu propi botxí i com citava el filòsof anglès Thomas Hobbes “homo homini lupus” ( l’home és un llop per a l’home ).

A destacar l’admirable fotografia que ajuda a augmentar el clima de desolació i les breus aparicions del veterà Robert Duvall ( Gracias y favores -1983- ; El Padrino -1972- ) i Charlize Theron com a esposa del protagonista (Monster -2003- ; Prometheus -2012-).

El camí que emprenen els protagonistes és llarg i tortuós com una de les cançons del popular quartet de Liverpool (the long and winding road).

Un treball malenconiós però brillant que s’acosta a la situació de crisi actual perquè quan pitjor creiem que estan les coses emergeix una espurna de confiança simbolitzada en  un final “made in hollywood “ que pot crear motius de conversa entre els possibles espectadors d’aquesta odissea existencial. A més l’avís de la fi del món posa d’actualitat un gènere que també s’ha mostrat en altres films com  La guerra de los mundos -2005- , Soy leyenda -2007- o El día de mañana -2004-. Però una vegada superat el 2012 haurem de creure que els que consideren que una eruga és la fi del món per la resta de la humanitat s’anomena papallona.

Salvador Lara Morente.