Posts Tagged ‘bullying’

Wonder

Posted: 19 febrer 2019 in ADAPTACIONS
Etiquetes: , , , , ,

Julia Roberts, Owen Wilson, Jacob Tremblay. Director: Stephen Chbosky. Realitzada el 2017. (EEUU)

Moonlight

Posted: 18 Setembre 2017 in DRAMA
Etiquetes: , , , , ,

Trevante Rhodes, Naomie Harris, Mahershala Ali. Director: Barry Jenkins. Realitzada el 2016. (EEUU)

Sigourney Weaver, Felicity Jones, Lewis MacDougall. Director: J.A. Bayona. Realitzada el 2016. (Espanya)

El novato

Posted: 17 Juliol 2017 in COMÈDIA
Etiquetes: , , , ,

Réphaël Ghrenassia, Joshua Raccah, Géraldine Martineau. Director: Rudi Rosenberg. Realitzada el 2015. (França)

Sinopsi: Benoît és un adolescent de catorze anys que se’n va a viure amb la seva família, formada pels pares i un oncle solter, a París. Pel seu caràcter tímid, li costa fer amics en el nou institut, on, a més, és objecte de befes per part d’una colla liderada per un noi anomenat Charles. Però, ben aviat, Benoît s’avé amb dos companys que, a l’igual que ell, no són massa acceptats per la resta d’alumnes: l’obès i maldestre Joshua i el saberut Constantin. D’altra banda, també connecta bé amb Aglaée, que pateix una discapacitat, i Johanna, una noia sueca que encara no domina el francès i de la qual s’enamora.

Comentari: El novato és el primer llargmetratge dirigit per Rudi Rosenberg, un actor francès gens conegut a Catalunya i que ha treballat, sobretot, en l’àmbit televisiu. Especialment interessat en l’etapa de l’adolescència, va debutar com a director amb els curtmetratges 13 ans (2008) i Aglaée (2010), centrats en diversos nois i noies amb problemes d’adaptació. En aquesta mateixa línia, la seva òpera prima es pot veure com un desenvolupament de les situacions plantejades en aquests dos curts, inclosa la repetició del personatge d’Aglaée, una noia que pateix una paràlisi en un costat del cos, que l’hi impedeix moure un braç i l’obliga a caminar amb dificultat.

L’argument de El novato, basat en un guió original del propi director, parteix d’una premissa similar a la del film Sing Street (John Carney, 2016), o sigui, la complicada inserció d’un adolescent en el seu nou institut, que, d’entrada, és víctima de “bullying” però que, més endavant, aconseguirà superar els seus problemes, amb la complicitat d’altres nois i noies atípics, amb els quals formarà una colla. Aquesta és també la situació de la novel·la juvenil L’anticlub de l’escriptor català Àngel Burgas, un dels autors més llegits en els instituts catalans. D’altra banda, també és evident la relació entre El novato i films americans recents com Las ventajas de ser un marginado (Stephen Chbosky, 2012) i Yo, él i Raquel (Alfonso Gómez-Rejón, 2015).

Per tal de reunir el repartiment de la pel·lícula, Rudi Rosenberg va realitzar un càsting amb dotzenes d’adolescents, sense cap experiència cinematogràfica. Finalment, va triar a Rephaël Ghrenassia per a interpretar al protagonista Benoît, un noi tímid que reprodueix alguns trets del personatge central del curt 13 ans. També va escollir a Joshua Raccah i Guillaume Cloud-Roussel, per a donar vida al totxo Joshua i al molt més espavilat Constantin, respectivament. Pel que fa a la part femenina, la sueca Johanna Lindstedt gairebé s’interpreta a ella mateixa (com el seu personatge, també anomenat Johanna, aquesta noia no dominava gens el francès). Finalment, enmig d’aquesta selecció d’actors no professionals debutants, ens trobem, en el paper de la discapacitada Aglaée, a Géraldine Martineau, una actriu amb una amplíssima trajectòria teatral i que, tot i que ja tenia 30 anys quan va aparèixer en aquesta pel·lícula,  no desentona gens en el conjunt dels estudiants de l’institut.

Sense ser especialment lluïda, El novato és una comèdia força correcta i distreta, que ens presenta de forma versemblant la realitat dels adolescents, molt més interessats en la gresca que en els estudis. En aquest sentit, tenen una funció clau les dues seqüències de festes que trobem a la pel·lícula, en la primera de les quals hi podem sentir un dels grans hits del tecno-pop dels vuitanta: el tema “Don’t you want me” del grup Human League.

Joan Caus

Cobardes

Posted: 13 Juny 2012 in DRAMA
Etiquetes: , , , ,

Eduardo Garé, Eduardo Espinilla, Elvira Mínguez. Director: José Corbacho y Juan Cruz. Realitzada el 2008. (Espanya)cobardes

Sinopsi: Gaby és un noi de catorze anys, fill d’un instal·lador d’alarmes i d’una presentadora de televisió. Pel fet de ser pèl-roig, aquest adolescent pateix assetjament per part d’un company de classe anomenat Guille, fill únic d’un matrimoni benestant format per un regidor de l’ajuntament i una mestressa de casa. Gaby no comunica ni als seus pares ni als professors que és víctima del “bullying” i aguanta en silenci les pallisses de Guille i la seva colla. Però, un dia, l’assetjador de Gaby el deixa tancat en el lavabo de l’institut i encèn una paperera davant de la porta, anant d’un pèl que el noi no mori ofegat pel fum. En resposta a aquesta darrera agressió, Gaby colpeja a Guille al pati del centre escolar i és expulsat a casa un parell de dies. Aquest incident posarà en alerta als pares dels dos adolescents i als seus professors, que maldaran per a evitar que es reprodueixin les agressions. Tanmateix, Guille i els seus amics no semblen disposats a deixar tranquil a Gaby.

Comentari: Després de l’èxit aconseguit per la seva primera pel·lícula “Tapas” (2005), l’actor José Corbacho –popular gràcies als seus treballs com a membre de la companyia teatral La Cubana i les seves aparicions en els programes de televisió de l’Andreu Buenafuente– i el realitzador Juan Cruz van escriure, produir i dirigir “Cobardes” (2008); un altre film rodat a la ciutat on resideixen els dos directors (L’Hospitalet de Llobregat) i que incideix en alguns dels problemes més destacats de la societat actual. En concret, el segon llargmetratge de Corbacho i Cruz aborda el tema del “bullying”, que també s’ha tractat en d’altres films dels últims anys com “Deixa’m entrar” (Tomas Alfredson, 2008) o “En un món millor” (Susanne Bier, 2010). Si bé el resultat final està una mica per sota del de la seva “opera prima”, “Cobardes” també es pot considerar una pel·lícula prou reeixida, que va confirmar l’habilitat del tàndem Corbacho-Cruz a l’hora de construir films de vocació marcadament popular però que van més enllà del simple entreteniment i tenen el propòsit de fer-nos reflexionar sobre algunes de les problemàtiques que ens toquen més d’aprop.

La història de “Cobardes” té com a protagonista a Gaby (Eduardo Garé), un noi pèl-roig que pateix assetjament per part d’un grup de companys de classe liderat per Guille (Eduardo Espinilla), el fill del regidor municipal (Lluís Homar) que s’encarrega, paradoxalment, dels aspectes relacionat amb l’ordre públic. Tot i que la millor amiga de Gaby li aconsella que comuniqui la seva situació als seus pares i professors, el protagonista calla i soporta estoïcament el “bullying”; fet que l’afecta en el seu rendiment escolar. Però, després de patir una agressió especialment greu, Gaby es veurà obligat a defensar-se i a reaccionar enfront dels reiterats atacs dels quals n’és víctima. En aquest sentit, li serà especialment útil el telèfon mòbil; aquest aparell que s’ha convertit en imprescindible per a bona part dels habitants del planeta i que també ha esdevingut la joguina preferida dels adolescents actuals.

Tot i que “Cobardes” no és una pel·lícula tan coral com “Tapas” i l’acció gira al voltant del conflicte entre els dos nois protagonistes, Corbacho i Cruz reincideixen en el propòsit d’elaborar una mena de retrat sociològic de la societat espanyola actual, i, a banda del tema central del “bullying”, tornen a incidir en problemes com el de la immigració (l’italià que regenta una pizzeria, la sudamericana que treballa a la casa de Guille),la precarietat laboral (la pressió que rep el pare de Gaby, interpretat per Antonio de la Torre, per part del cap de la seva empresa) o els conflictes entre pares i fills (la fredor que presideix l’ambient familiar de Guille).Com en la seva “opera prima”, “Cobardes” compta amb un magnífic repartiment, en el qual ens sorprèn la presència de la humorista Paz Padilla, reconvertida en una insòlita actriu dramàtica.

Joan Caus.

Kare Hedebrant, Lina Leandersson, Per Ragnar. Director: Tomas Alfredson. Realitzada el 2008.

Sinopsi: Oskar és un nen ros de dotze anys que viu amb la seva mare a la ciutat sueca de Blackeberg. Fill únic de pares separats  i amb un caràcter introvertit, té pocs amics i pateix assetjament per part dels seus companys d’escola. Un dia arriben al seu barri dos misteriosos veïns, un home i una nena de la mateixa edat d’Oskar, que s’instal·len a l’apartament annex al del protagonista. Al vespre, mentre és al parc que es troba al costat de casa seva, Oskar coneix i es fa amic de la nova veïna, anomenada Eli. Pocs dies després, es produeixen a Blackeberg un seguit d’assassinats que alteren la vida de la localitat. Hom sospita que els nous veïns d’Oskar podrien ser els responsables d’aquests crims.

Comentari: Guanyadora de més de quaranta premis en diversos festivals i aclamada per la crítica internacional com una de les millors pel·lícules del gènere fantàstic de l’última dècada, “Déjame entrar” és una sorprenent i inquietant producció sueca de 2008, que ha entusiasmat a espectadors de mig món. Basada en una novel·la de John Ajvide Lindqvist, que també es va encarregar de fer-ne l’adaptació cinematogràfica, i dirigida amb encert per Tomas Alfredson, l’interès del film rau en combinar habilment els elements terrorífics amb una emotiva història d’amor infantil, protagonitzada per dos preadolescents solitaris i inadaptats. D’entrada, el personatge central de la narració ,Oskar, és un infant introvertit i feble que ,a l’igual que els protagonistes de films com “Cobardes” (José Corbacho i Juan Cruz, 2008) o “En un mundo mejor” (Susanne Bier,2010) , pateix “bullying” i amaga el seu problema als pares. La vida del protagonista canvia radicalment en conèixer a la seva nova veïna Eli, una nena de la seva edat, d’aspecte malaltís, que només surt de casa quan es fa fosc.Oskar i Eli es faran molt amics i miraran d’estar el màxim de temps junts. Enmig d’un ambient fred i gris, la seva relació estarà marcada per la calidesa i la tendresa. Ben aviat, però, Oskar descobreix que la seva nova amiga guarda un secret important: sota l’aspecte infantil i indefens d’ Eli s’hi amaga una vampira d’edat centenària, que només pot viure matant a d’altres persones i alimentant-se de la seva sang. Per tal d’evitar el malestar que li provoca cometre ella mateixa els assassinats, la nena compta inicialment amb l’ajuda d’un home que s’encarrega de les execucions. En ser descobert mentre estava a punt de cometre un dels seus crims, l’esmentat còmplice acabarà desapareixent i això forçarà a Eli, si vols mantenir-se amb vida, a cercar ella mateixa noves víctimes.

Tot i que pel seu tema “Déjame entrar” es pugui relacionar amb els films de la sèrie “Crepúsculo” (història d’amor entre un ésser humà i un vampir), pel seu to melanconiós el film de Tomas Alfredson és molt més proper al de l’esplèndid film de Neil Jordan “Entrevista con el vampiro”, on ja hi apareixia una memorable nena vampir, interpretada per Kirsten Durst. De tota manera, a diferència de les produccions nordamericanes esmentades, marcades per l’espectacularitat i l’efectisme, “Déjame entrar” opta per una narració continguda que combina perfectament les convencions del gènere amb la perfecta descripció d’una societat decadent, marcada per la violència i la incomunicació. Amb una posada en escena impecable que culmina en la memorable seqüència de la part final, ambientada en una piscina, “Déjame entrar” destaca també per l’esplèndid treball dels seus intèrprets (els joves Kare Hedebrant i Lina Leandersson) i per l’emotiva música de Johan Söderqvist, que contribueix a potenciar els elements romàntics o perturbadors d’aquesta sensacional pel·lícula, un dels títols essencials del cinema europeu dels darrers anys.

Joan Caus