Archive for the ‘MUT’ Category

The artist

Posted: 16 Mai 2013 in COMÈDIA, DRAMA, MUT, ROMÀNTIC
Etiquetes: , ,

Jean Dujardin, Bérénice Bejo, James Cromwell. Director: Michel Hazanavicius. Realitzada el 2011 (França)The Artist

Sinopsi: A l’any 1927 George Valentin és un famós actor de Hollywood.Després d’estrenar amb èxit una nova pel·lícula, aquest intèrpret coneix a Peppy Miller, una aspirant a actriu que es presenta com una de les seves grans admiradores i amb qui coincideix en alguns rodatges.  Dos anys després, en imposar-se el cinema sonor, s’inicia la decadència de Valentin, incapaç d’adaptar-se a les exigències de les pel·lícules parlades. Paral·lelament, Peppy Miller augmenta la seva popularitat , fins a esdevenir una gran estrella. Incapaç d’afrontar el fracàs de les seves últimes produccions, l’actor decideix suïcidar-se. Per sort, amb l’ajuda del seu gos, Valentin salvarà la vida i podrà gaudir d’una segona oportunitat gràcies al suport de Peppy Miller, la noia que sempre l’ha estimat.

Comentari: D’ençà de la seva presentació al Festival de Cannes de 2011, “The Artist” s’ha convertit en tot un èxit a nivell internacional, avalat per diversos premis entre els quals cal destacar cinc Oscars, incloent els de millor film i millor director. Tot això no deixa de sorprendre si tenim en compte les singulars característiques d’aquesta producció: una pel·lícula muda en blanc i negre, que reivindica l’estil de Hollywood de les dècades dels anys vint i trenta dels segle passat, i es planteja com un film de “cinema dins el cinema”. La bona acceptació d’aquesta proposta contracorrent i certament arriscada, ve a demostrar que, més enllà de la tendència dominant en el cinema comercial dels darrers anys, marcada pels efectes especials, hi ha un espai per a produccions més modestes i de regust clàssic, dominades per una història emotiva i la presentació de personatges atractius i encisadors.

   L’argument de “The Artist”, centrat en l’èxit, decadència i ressorgiment de l’actor George Valentin, entre els anys 1927 i 1931, sembla inspirat en el del gran musical de la Metro “Cantant sota la pluja” (Stanley Donen i Gene Kelly, 1952) , on també s’explica el drama d’algunes estrelles de Hollywood dels anys vint amb mala veu, incapaces d’adaptar-se al cinema sonor, combinat amb elements de “Ha nascut una estrella” (Vincente Minelli, 1954), pel fet d’alternar la descripció de la davallada del protagonista amb l’ascens fulgurant de l’actriu que està enamorada d’ell. Seguint l’estructura clàssica en tres actes, la pel·lícula parteix de la presentació del protagonista, un simpàtic actor de films d’aventures amb aires de Douglas Fairbanks Jr. , que, d’entrada, se’ns mostra plenament feliç i rialler, tot i les desavinences amb la seva dona. En la part central, se’ns narra el declivi de Valentin, després de perdre la feina, fins a veure’s obligat a malvendre’s les seves possessions. Però, d’acord amb una de les regles fonamentals del cinema clàssic, les penalitats del personatge central culminaran amb la seva redempció i l’inevitable “happy end”.

   Escrita i dirigida pel cineasta francès d’origen lituà Michel Hazanavicius, “The Artist” compta amb un magnífic repartiment encapçalat per Jean Dujardin (“Pequeñas mentiras sin importancia”) i Bérénice Bejo, on també hi trobem alguns actors americans tan coneguts com James Cromwell (“Babe, el porquet valent”), fent de criat, o John Goodman (“El gran Lebowski”), en el paper de productor.A banda del bon treball d’aquests intèrprets, la pel·lícula es recorda per la interpretació del gosset Uggy, l’amic fidel del protagonista; amb una funció destacada en el decurs de la història. També és obligat fer referència a l’esplèndida banda sonora del compositor Ludovic Bource, que aprofita un fragment de la música de Bernard Herrmann per a la pel·lícula “Vértigo” d’Alfred Hitchcock; la inclusió del qual va generar una certa polèmica arran d’unes declaracions que va fer Kim Novak, la protagonista de l’obra mestra del “mag del suspens”,contrària a la utilització que n’havia fet Hazanavicius en el seu film.

Joan Caus

Blancanieves

Posted: 21 Març 2013 in ADAPTACIONS, DRAMA, MUT
Etiquetes: , ,

Maribel Verdú, Ángela Molina, Macarena García. Director: Pablo Berger. Realitzada el 2012 (Espanya)blancanieves

Sinopsi: Als anys vint, en una ciutat d’Andalusia, el famós torero Antonio Villalta rep una forta banyada que el deixa invàlid de per vida. El mateix dia, la seva dona, la cantant i ballarina Carmen de Triana, mor en el part, després d’haver infantat una nena, que rep el mateix nom que la seva mare. Poc després de quedar vidu, Antonio Villalta es casa amb l’infermera Encarna, una dona ambiciosa i perversa que, ben aviat,  menysprea al torero discapacitat i li és infidel amb el seu xofer. Paral·lelament, la petita Carmen va creixent, allunyada del pare i criada per l’àvia materna. Però, el dia de la primera comunió de la nena, la iaia mor i això l’obliga a anar a viure amb la seva madrastra, que es dedicarà a fer-li la vida impossible. Tanmateix, la petita Carmen disfrutarà de l’amor del seu pare, que li ensenya els secrets de la tauromàquia. Anys després, en morir el torero, la pèrfida Encarna mirarà d’assassinar a Carmen amb l’ajuda del seu amant. Però, per sort, la noia podrà salvar la vida gràcies a l’ajuda d’un grup de nans toreros, que en tenen cura i, més endavant, l’incorporen al seu espectacle.

Comentari: “Blancanieves” és el segon llargmetratge del director basc Pablo Berger, un cineasta que ja havia sorprès molt gratament amb la seva “opera prima” “Torremolinos 73” (2003), esplèndida recreació dels darrers anys del franquisme a través de la insòlita història d’una jove parella de classe mitjana, formada per un venedor d’enciclopèdies a domicili i una mestressa de casa, que es veuen obligats a realitzar pel·lícules eròtiques casolanes si no volen quedar-se sense ingressos econòmics. Gairebé deu anys després d’aquella magnífica pel·lícula, Berger va tornar a convèncer amb una altra proposta ambiciosa i contracorrent, que ha rebut l’elogi unànim de la crítica i el públic, a més de multitud de guardons (2 premis al Festival de Sant Sebastià, 4 premis Gaudí, Fotogrames de Plata a la millor pel·lícula espanyola, 10 premis Goya,…). Es tracta d’una molt particular adaptació del famós conte dels germans Grimm; relat que ja va inspirar el primer llargmetratge d’animació dels estudis Disney (“Blancaneus i els set nans”, 1938) i sobre els qual, a més de la versió de Berger, també es van estrenar l’any passat dues adaptacions nordamericanes: “Mirror mirror” (Tarsem Singh) i “Blancanieves y la leyenda del cazador” (Rupert Sanders).

Plantejada com una viatge a l’Espanya dels anys vint adoptant l’estètica pròpia dels films que es feien en aquella època (fotografia en blanc i negre, format de pantalla quadrat, ús de rètols o “intertítols” per a reproduir els diàlegs) “Blancanieves” adopta la mateixa estràtegia narrativa de “The artist” (Michel Hazanavicius,2011), és a dir, oferir-nos l’experiència d’una pel·lícula de l’època del cinema mut, però fent ús, en la seva realització, de tots els recursos tècnics del segle XXI. Així, inspirant-se en l’obra d’alguns dels grans mestres del cinema dels anys vint (com Erich von Stroheim, Sergei Eisenstein o Tod Browning) però també en el Billy Wilder de “Sunset Boulevard” (1950) , Pablo Berger ens ofereix una fascinant recreació del conte de la Blancaneu, convertida ara en la filla d’un torero que, en fer-se gran, també esdevindrà una experta en l’art de la tauromàquia, amb l’ajuda de sis nans (un menys que en el conte!) que també es guanyen la vida amb les curses de braus. Per a interpretar a la protagonista, Berger va comptar amb dues actrius diferents (Sofía Oria i Macarena García), que donen vida al personatge quan és una nena i una adolescent. A més, el director basc, també autor del guió original, va comptar amb un esplèndid repartiment on hi trobem noms tan rellevants com el mexicà Daniel Giménez Cacho (Antonio Villalta), els catalans Pere Ponce (el xofer Genaro) i Josep Mª Pou (el malèvol apoderat taurí Carlos Montoya), Ángela Molina (l’àvia de Blancaneu) i ,molt especialment, una prodigiosa Maribel Verdú, memorable en el seu rol de la bella però dolentíssima madrasta Encarna.

Joan Caus