Posts Tagged ‘fantasmes’

Verónica

Posted: 15 Octubre 2018 in TERROR
Etiquetes: , , ,

Sandra Escacena, Claudia Placer, Bruna González. Director: Paco Plaza. Realitzada el 2017. (Espanya)

Personal shopper

Posted: 11 Octubre 2018 in Uncategorized
Etiquetes: , , ,

Kristen Stewart, Lars Eidinger, Sigrid Bouaziz. Director: Olivier Assayas. Realitzada el 2016. (França)

Mamá

Posted: 15 Mai 2014 in TERROR
Etiquetes: , ,

Jessica Chastain, Nikolaj Coster-Waldau. Director: Andy Muschietti. Realitzada el 2013 (Canadà).4

Sleepy Hollow

Posted: 3 Juliol 2013 in COMÈDIA, POLICÍAC, TERROR
Etiquetes: , ,

Johnny Depp, Christina Ricci. Director: Tim Burton. Realitzada el 2000. (EEUU)Rodaran Cabezas

Sinopsi: A l’any 1799 el policia de Nova York Ichabod Crane rep l’encàrrec de traslladar-se al poble de Sleepy Hollow per tal d’investigar un seguit d’assassinats que s’hi han comès. La particularitat d’aquests crims és que totes les víctimes han estat decapitades i que les seves testes han desaparegut. En arribar al destí, Crane inicia la recerca, aplicant el mètode deductiu i utilitzant diversos estris que ell mateix ha dissenyat. Però, els habitants de Sleepy Hollow estan convençuts que l’assassí és un genet sense cap que correspon al fantasma d’un mercenari alemany que havia participat a la Guerra d’Independència. Tot i que, d’entrada, Crane no accepta aquesta explicació sobrenatural, ben aviat serà testimoni de la presència del terrorífic genet. Amb l’ajuda d’un nen orfe ,fill d’un dels homes assassinats, i de Katrina Van Tassel, filla del principal terratinent de la localitat, el policia mirarà de descobrir perquè ha ressorgit l’esperit del mercenari alemany i quina relació tenien entre si les víctimes dels seus crims.

Comentari: Després del relatiu fracàs que va suposar la comèdia “Mars attacks!” (1996), Tim Burton va recuperar el favor de la crítica i va aconseguir un nou èxit a nivell comercial amb “Sleepy Hollow”; sens dubte un dels títols fonamentals de la seva filmografia, juntament amb “Eduard Manstisores” (1990)  i “Ed Wood” (1994). Amb la complicitat de dos dels seus col·laboradors habituals, l’actor Johnny Depp i el músic Danny Elfmann, Burton va realitzar un altre film excel·lent i es va consolidar com el gran mestre del cinema fantàstic de les últimes dècades.

La història de “Sleepy Hollow” parteix d’un relat de l’escriptor nordamericà Washington Irving (1783-1859), del qual n’extreu els escenaris i els personatges principals, però es desmarca força de l’original literari a l’hora de construir l’argument, que resulta molt més terrorífic que el que ens planteja el llibre. Així, mentre que la narració d’Irving es basa en la rivalitat amorosa entre el tímid mestre Ichabod Crane i el fatxenda Brom Van Brunt per tal d’aconseguir els favors de la bella i rica Kathina Van Tassel, i només introdueix la figura del genet sense cap a la part final del relat; la pel·lícula s’organitza al voltant de la investigació detectivesca que realitza Crane, interpretat per Johnny Depp, reconvertit en policia provinent de la ciutat de Nova York. Representant de l’esperit il·lustrat, el protagonista se’ns presenta com una mena de Sherlock Holmes de finals del segle XVIII, que no creu en els esperits i que, a l’hora d’afrontar la investigació criminal per a la qual s’ha traslladat al poble d’Sleepy Hollow, només es refia, d’entrada, de la capacitat racional i dels avenços científics. Però, en arribar al lloc dels crims i topar-se amb l’espectre del genet sense cap, Crane s’haurà de replantejar les seves idees inicials i tenir en compte la màgia i els conjurs. D’altra banda, l’enfrontament amb l’infernal assassí també desvetllarà, en forma de malsons, els fantasmes personals del policia, fill d’una dona que havia estat executada pel seu propi marit, acusada de bruixeria.

Rodada als Estudis Leavesden de Londres, on s’han filmat les pel·lícules de la sèrie Harry Potter, en els quals es va reproduir tot el poble i el bosc on té lloc l’acció del film, “Sleepy Hollow” torna a demostrar l’indiscutible talent de Tim Burton per a crear atmosferes inquietants, personatges insòlits i trames plenes d’emoció. Fidel a la seva passió pel terror gòtic, el relat de Washington Irving va ser un material perfecte per a elaborar un altre film d’estètica tenebrista, que combina una impecable realització a nivell tècnic amb grans interpretacions, com les de l’esmentat Johnny Depp, l’encisadora Christina Ricci o el versàtil Christopher Walken, posant rostre a l’esferidora figura del genet sense cap.

Joan Caus

Jack Nicholson, Shelley Duvall, Scatman Crothers. Director: Stanley Kubrick. Realitzada el 1980 (EEUU, Regne Unit)

Sinopsi: L’escriptor Jack Torrence, cercant un ambient tranquil per a la redacció del seu proper llibre, accepta la feina de vigilant en un luxós hotel d’alta muntanya de l’estat de Colorado, que roman tancat durant els mesos d’hivern.Anys enrera, en aquest mateix establiment, un home encarregat de la vigilància havia enfollit i s’havia suïcidat, després d’assassinar brutalment a la dona i les filles. Tot i ser advertit de la llegenda negra que arrossega aquest lloc i dels problemes associats a un aïllament excessiu; Jack ,juntament amb la seva dona Wendy i el seu fill Danny, s’instal·la a l’hotel ,en el moment que la resta del personal que hi treballa se’n va, iniciant el seu període de vacances. Abans de marxar, el cuiner Dick manté una conversa amb Danny, en descobrir que ambdós tenen poders paranormals i es poden comunicar a distància.Passats uns mesos, Jack entra en un procés d’alienació i es torna molt agressiu, fins el punt de voler matar als membres de la seva família. Paral·lelament, Danny entra en comunicació telepàtica amb Dick, que viatja des de Florida a Colorado per intentar controlar la situació.

 Comentari: “El resplandor” és la tercera novel·la escrita per Stephen King, un conegut autor nordamericà especialitzat en relats de misteri i de terror, la majoria dels quals s’han traslladat al cinema o la televisió (recordem, per exemple, “La zona muerta” de David Cronenberg , “Misery” de Rob Reiner o “Cadena perpetua” de Frank Darabond). Després de la reeixida adaptació de la seva primera obra, “Carrie” (1976), per part del director Brian de Palma, el prestigiós cineasta Stanley Kubrick va decidir portar a la pantalla “El resplandor”, obra ambientada en un hotel d’alta muntanya que arrossega una maledicció, pel fet d’haver-se construït a sobre d’un antic cementiri indi. Tot i que la novel·la original és molt extensa (més de 500 pàgines), l’adaptació cinematogràfica prescindeix d’alguns personatges i situacions, i es centra en el progressiu procés d’alienació del personatge protagonista, Jack Torrance, un escriptor que accepta la feina de vigilant de l’hotel durant l’etapa hivernal , quan l’establiment roman tancat i incomunicat degut a les nevades. Acompanyat només per la seva dona i el seu fill de nou anys, Torrance va entrant en un procés de bogeria que el porta a omplir dotzenes de fulls escrivint una sola frase o a tenir converses amb els espectres de persones que havien treballat a l’hotel.Finalment, l’escriptor arribarà a l’extrem de voler assassinar als membres de la seva família, a cops de destral.

   Tot i que es considera una de les millors adaptacions de l’obra d’Stephen King, “El resplandor” és ,també, una de les pel·lícules menys satisfactòries de la filmografia de Kubrick, cineasta obsessiu i perfeccionista, autor d’obres cabdals del setè art com “Atracament perfecte” o “2001, una odissea de l’espai”.Els principals problemes  d’aquesta adaptació de King venen donats pel seu guió irregular (coescrit pel propi Kubrick, en col·laboració amb Diane Johnson) i per la discutible elecció de Jack Nicholson per a encarnar al protagonista (en lloc de captar l’evolució d’un personatge que es torna boig per culpa d’un edifici maleït, hom té la impressió que l’escriptor ja està trastocat des de bon començament!). D’altra banda, és innegable la potència visual del film, que torna de demostrar el virtuosisme de Kubrick a l’hora de planificar les seqüències, controlant al milímetre tots els detalls. En aquest sentit, resulten memorables els “travellings” rodats amb “steady cam” (càmera lleugera accionada per un sistema de politges) per les sales i passadissos de l’Hotel Overlook ,on té lloc l’acció, i també en el jardí en forma de laberint on es situa el desenllaç, perfectament filmat i il·luminat per John Alcott, el director de fotografia que ja havia treballat amb Kubrick a “2001”, “La taronja mecànica” i “Barry Lyndon”.

Joan Caus

El sexto sentido

Posted: 1 Agost 2011 in DRAMA, TERROR
Etiquetes: ,

Bruce Willis, Toni Colette, Haley Joel Osment. Director: M. Night Shyamalan. Realitzada el 1999. (EEUU)

Sinopsi: El psicòleg infantil Malcolm Crowe, que viu a Filadèlfia, està celebrant amb la seva dona el fet d’haver rebut una distinció concedida per aquesta ciutat en reconeixement a la seva brillant trajectòria professional. De forma inesperada, un antic pacient entra al seu domicili i li dispara un tret. Mesos després, Crowe ,que s’ha separat de la dona, comença a tractar a un nen de vuit anys anomenat Cole, fill de pares divorciats,que viu amb la seva mare. Cole té poders paranormals. En concret, a més de tenir la capacitat de conèixer el passat d’altres persones, aquest nen afirma que veu els fantasmes dels difunts i que pot mantenir converses amb ells. Alhora que intenta comprendre el trastorn que pateix Cole, Crowe malda per refer la relació amb la seva antiga companya, que manté relacions amb un altre home.

Comentari: Manoj Nelliyattu (Night) Shyamalan és un director nordamericà d’origen indi que, després de realitzar un munt de pel·lícules en Super 8, va dirigir el seu primer llargmetratge “Playing with anger” l’any 1992, al qual seguiria “Los primeros amigos” (1998). Va ser,però, amb el seu tercer film , “El sexto sentido” (1999), quan aquest cineasta es va donar a conèixer a nivell internacional, esdevenint un dels autors més destacats del cinema fantàstic produït al llarg de la primera dècada del segle XXI. Després de l’èxit mundial assolit per “El sexto sentido”, Shyamalan va dirigir d’altres films excel·lents com “El protegido”(2000), “Señales” (2002) o “El incidente”(2008).

“El sexto sentido” parteix d’un pròleg en què se’ns presenta al protagonista, Malcolm Crowe, com un destacat psicòleg infantil de Filadèlfia que veu alterada la seva vida per la irrupció inesperada a la seva llar d’un antic pacient que, abans de suïcidar-se, li dispara un tret al ventre. Després d’aquesta primera seqüència, fem un petit salt en el temps i se’ns presenta a Crowe plenament recuperat de la ferida que havia rebut mesos abans i disposat a fer-se càrrec del tractament d’un nen de vuit anys anomenat Cole, dotat de poders paranormals. Així, l’eix central de la narració gira al voltant de la relació entre el psicòleg, que s’ha separat de la dona i se’ns presenta entristit i desorientat; i l’infant, que viu atemorit pel fet d’observar constantment els espectres de persones mortes, que se li apareixen constantment. Tot i que, des de bon començament, els espectadors intuïm que passa alguna cosa estranya en la comunicació que mantenen els dos personatges centrals,  hom pensa que es tracta d’un conjunt de trobades entre un nen i un terapeuta que, en la línia de films com “L’indomable Will Hunting” de Gus Van Sant (1997),  arrosseguen diversos traumes emocionals, derivats, en el cas de l’infant, de la separació dels pares i la possessió d’unes capacitats excepcionals; i de la ruptura conjugal, pel que fa al psicòleg. Però, en el tram final, se’ns presenta un desenllaç del tot inesperat que ens obliga a invertir el sentit de tot allò que se’ns ha mostrat prèviament.

A partir d’un magnífic guió escrit pel propi Shyamalan, el director opta per un ritme pausat i planifica amb molta cura cadascuna de les seqüències, aconseguint que la posada en escena sigui perfectament coherent amb les dues lectures que proposa la pel·lícula. El resultat final és un dels títols essencials del cinema fantàstic dels darrers anys, que ha influït en diversos films posteriors, com “Los otros” de Alejandro Amenábar (2001). A banda de l’impecable treball a nivell tècnic, “El sexto sentido” destaca per les brillants interpretacions de Bruce Willis (també protagonista de “El protegido”, el següent film de Shyamalan), l’australiana Toni Collette (“La boda de Muriel”) i, especialment, el nen Haley Joel Osment, que tornaria a demostrar el seu talent a films com “A. I. Intel·ligència Artificial” (Steven Spielberg,2001) o “Cadena de favors” (Mimi Leder,2001).

Joan Caus

Volver

Posted: 18 Abril 2011 in COMÈDIA, DRAMA
Etiquetes: , ,

Penélope Cruz, Carmen Maura, Lola Dueñas. Director: Pedro Almodóvar. Realitzada el 2006 (Espanya)

Sinopsi: Raimunda i Sole , dues germanes que viuen a la ciutat, tornen al seu poble per a netejar la tomba dels pares i veure a la seva tieta, una dona gran que no es pot moure de casa i que afirma ser visitada per la seva germana morta, mare de les seves nebodes. Raimunda és una dona casada i té una filla adolescent, mentre que Sole està separada. Defensant-se d’un intent d’abús sexual per part del seu progenitor, la filla de Raimunda el mata i Raimunda,amb l’ajuda d’unes amigues, decideix enterrar ,d’amagat, el cos del marit. D’altra banda, després de la mort de la tieta, a Sole també se li apareixerà a casa seva la mare difunta.

Comentari: Gairebé vint anys després de “Mujeres al borde de un ataque de nervios”, la pel·lícula que el va convertir en un cineasta d’èxit internacional, Pedro Almodóvar va tornar a treballar amb Carmen Maura, l’actriu fonamental en la primera etapa de la seva filmografia i protagonista de dues de les seves pel·lícules més destacades: “¿Qué he hecho yo para merecer esto?” i “La ley del deseo”. Així, d’entrada, el “retorn” al qual fa referència el títol s’associa al retrobament entre el director i la seva primera “musa”, que interpreta ara a una dona que “retorna d’entre els morts” per a ajudar a la seva germana malalta i a les seves dues filles. Aquest “retorn” sobrenatural que es troba en la base de la història que ens explica “Volver” s’associa també a d’altres retorns físics (la tornada al poble) i mentals (el “retorn al passat” a través de l’aclariment d’una sèrie d’esdeveniments pretèrits que han marcat la vida de Raimunda, la protagonista de la pel·lícula). Per a interpretar al personatge central de la pel·lícula, Almodóvar va comptar amb Penélope Cruz, a la qual ja havia dirigit en dues pel·lícules anteriors (“Carne trémula” i “Todo sobre mi madre”) i que tornaria a aparèixer en el seu film següent (“Los abrazos rotos”). Per la seva interpretació a “Volver”, Penélope Cruz va obtenir un bon grapat de premis i va ser finalista a l’Oscar a la millor actriu. D’altra banda, a més del treball de Carmen Maura i Penélope Cruz, la pel·lícula va permetre el lluïment de les altres actrius del repartiment: Lola Dueñas, Yohana Cobo, Chus Lampreave (la més veterana de les “chicas Almodóvar”) i Blanca Portillo; totes elles guanyadores del premi del Festival de Cannes a la millor interpretació femenina.

   Des del seu debut a “Pepi,Luci y Bom…”, Almodóvar s’ha destacat per la seva creació d’universos femenins que ens presenten les relacions de complicitat o conflicte entre dones de caràcter ben diferent, pertanyents a diverses generacions. Així, després de rodar una de les pitjors pel·lícules de la seva carrera, “La mala educación”, protagonitzada per homes; el director manxec va decidir tornar a un territori més segur i es va decantar per una altra història de dones maltractades pels mascles i que alleugereixen els seus patiments fent-se tota mena de confidències. A “Volver”, doncs, retrobem el mateix plantejament que a “Mujeres al borde de un ataque de nervios” o “Todo sobre mi madre”, o sigui, una galeria de dones “alterades” amb problemes sentimentals i un retrat de mares maltractades pels marits i que es sacrifiquen en favor dels fills. És una pel·lícula visualment molt cuidada, plena de personatges insòlits i situacions sorprenents. Però, tot i que hi segueix havent pinzellades d’humor en alguns diàlegs, en les darreres obres d’Almodóvar s’imposa sempre el melodrama i l’exaltació dels sentiments. En conjunt, “Volver” és d’aquelles pel·lícules que, ben mirat, no aporten res de nou si es compara amb d’altres films del seu director , però que satisfà plenament als seus seguidors. I com també és habitual en els seus films, a “Volver” hi trobem una cançó emotiva (aquí el tango que dóna nom al film, versionat per Estrella Morente, que “canta” Penélope Cruz en un moment de la pel·lícula) i una referència explícita a un dels clàssics del cinema que més l’han influït (“Bellísima” de Visconti).

Fràgils

Posted: 13 Abril 2011 in TERROR
Etiquetes: ,

Calista Flockhart, Richard Roxburgh, Elena Anaya. Director: Jaume Balagueró. Realitzada el 2005

 

Sinopsi: L’infermera Amy arriba a l’hospital infantil Mercy Falls, situat a l’Illa de Wight. Aquest centre sanitari, amb més d’un segle d’història, està a punt de tancar i la majoria dels pacients i del personal que hi treballava ja s’han instal·lat en un edifici més modern, que s’ha construït a la mateixa illa. En començar la seva activitat en el torn de nit, Amy dedica una especial atenció a una nena anomenada Annie, que, períodicament, es veu sobresalta per unes estranyes visions. També s’interessa pel cas d’un nen que, de forma inexplicable, va patir una doble fractura de fèmur. Pocs dies després de la seva arribada, Amy és testimoni d’altres fenòmens estranys que s’esdevenen en les sales i en l’ascensor de l’hospital. Després d’investigar tots aquests fets i descobrir certs documents amagats, l’infermera sospitarà de la presència en el centre d’espectres d’antics malalts, decidits a imposar la seva influència malèfica.

 

Comentari: “Fràgils” és el tercer llargmetratge dirigit en solitari pel català Jaume Balagueró, després de l’èxit comercial i de crítica dels seus films precedents “Els sense nom” (1999) i “Darkness” (2002), amb els quals “Fràgils” forma una mena de “trilogia” tant a nivell estilístic com temàtic. Comptant novament amb la producció de Julio Fernández i Joan Guinard, i amb la col·laboració del valencià Paco Plaza com a ajudant de direcció, Balagueró es va consolidar amb aquesta pel·lícula com un mestre a l’hora de crear atmosferes inquietants i tenebroses en ambients claustrofòbics, on s’hi respira la presència d’éssers fantasmagòrics i de fenòmens paranormals. Aquesta capacitat per a provocar ensurts i mantenir la tensió es veuria consolidada en els seus films posteriors “[REC]” (2007) (codirigit amb Paco Plaza) i en la recent “Mientras duermes” (2011), on les amenaces del més enllà es veuen substituïdes per les perveses activitats d’un porter molt més terrenal però tant o més terrorífic que els espectres i zombis dels seus films anteriors.

 

En la línia d’alguns dels grans èxits del cinema fantàstic japonès de les últimes dècades i dels seus corresponents “remakes” americans (tals com “The ring” o “Dark water” de Hideo Nakata) , “Fràgils” ens proposa una clàssica història de terror centrada en un edifici maleït i narrada des del punt de vista d’una infermera nouvinguda que arrossega diversos traumes personals. A partir d’un guió escrit pel propi director i el dramaturg Jordi Galcerán (“El mètode Gronhölm”), ens endinsem en l’intricat laberint d’un hospital infantil centenari ,situat a l’illa britànica de Wight, que amaga múltiples misteris i en el qual alguns dels nens que hi són hospitalitzats poden percebre els fantasmes que hi habiten, talment com els infants que apareixen a “El resplandor” d’Stanley Kubrick (1980) o “El sexto sentido” de M. Night Shyamalan (1999).

 

Tal i com havia fet anteriorment a “Darkness”, Balagueró va rodar “Fràgils” en anglès i va comptar amb un repartiment internacional, encapçalat per l’actriu americana Calista Flockhart, famosa per la sèrie de televisió “Ally McBeal”, que encarna de forma solvent a la patidora Amy; i on també hi trobem l’australià Richard Roxburgh fent de metge i l’espanyola Elena Anaya (“La piel que habito”) fent d’infermera, a banda d’una colla d’intèrprets infantils entre els quals podem identificar a la nena Ivana Baquero (“El laberinto del fauno”). La pel·lícula destaca per la seva impecable construcció narrativa i pel bon treball tècnic de l’equip dirigit per Balagueró, amb menció especial per la fotografia de Xavi Giménez i l’encertada banda sonora del compositor Roque Baños.

Joan Caus