Archive for the ‘DOCUMENTAL’ Category

Miss Kiet’s children

Posted: 18 Mai 2020 in DOCUMENTAL
Etiquetes: ,

Directors: Petra Lataster-Czisch, Peter Lataster. Realitzada el 2016. (Països Baixos)

Caras y lugares

Posted: 17 Juliol 2019 in DOCUMENTAL
Etiquetes: ,

Directors: Agnès Varda i JR. Realitzada el 2017. (França)

¡Lumière!: comienza la aventura

Posted: 15 Octubre 2018 in DOCUMENTAL
Etiquetes: ,

Director: Thierry Frémaux. Realitzada el 2016. (França)

Director: Justin Webster. Realitzada el 2015. (Espanya)

Mañana

Posted: 31 Octubre 2017 in DOCUMENTAL
Etiquetes: ,

Directors: Cyril Dion i Mélanie Laurent. Realitzada el 2015. (França)

La historia de Jan

Posted: 26 Juliol 2017 in DOCUMENTAL
Etiquetes: ,

Director: Bernardo Moll Otto. Realitzada el 2016. (Espanya)

Las estaciones

Posted: 17 Juliol 2017 in DOCUMENTAL
Etiquetes: , , ,

Directors:  Jacques Perrin i Jacques Cluzaud. Realitzada el 2015. (França)

El viaje de Unai

Posted: 13 Juliol 2017 in DOCUMENTAL
Etiquetes: , ,

Director: Andoni Canela. Realitzada el 2016. (Espanya)

Sinopsi: La família formada pel fotògraf professional Andoni Canela, la seva dona Meritxell Margarit, i els seus dos fills, Unai i Amaia, que resideixen en un poblet dels Pirineus, emprenen un llarg viatge per diversos països dels cinc continents, per tal de fotografiar alguns animals en perill d’extinció. D’entrada, passen un temps a Namíbia, instal·lats en una tenda, amb l’objectiu d’aconseguir imatges dels elefants africans. Més endavant, es desplacen als Estats Units, per tal de fer fotografies dels bisonts. En els següents mesos, continuen el seu viatge, que els porta a Tailàndia, Argentina, Austràlia i, de retorn a Espanya, a la zona de Cantàbria, a la recerca del llop ibèric.

Comentari: El viatge de l’Unai és una pel·lícula documental coproduïda per Televisió de Catalunya que es va estrenar als cinemes l’any 2016. És el primer llargmetratge del fotògraf navarrès Andoni Canela (Tudela, 1969), especialitzat en captar imatges de la fauna salvatge, que ha publicat en diversos llibres i a la revista “National Geographic”. En el seu primer treball cinematogràfic, va voler explicar la història de la seva família, donant el protagonisme al seu fill Unai, de 9 anys. El nen també figura en els títols de crèdit com l’autor del guió, juntament amb la seva mare, l’escriptora manresana Meritxell Margarit, i Julio Mazarico.

A través de la narració del petit Unai Canela, al qual sentim parlar en castellà (llengua paterna), català (llengua materna) i anglès, El viatge de l’Unai se’ns presenta com una “road movie” autobiogràfica, en la línia de Món petit (Marcel Barrena, 2013), la crònica dels viatges del jove Albert Casals. Així, a través de les paraules de l’Unai, seguim l’itinerari de la família Canela-Margarit, per diversos indrets dels cinc continents, combinant les imatges que ens mostren al pare mirant de localitzar i fotografiar els diversos animals (alguns tan perillosos com els cocodrils australians o els pumes de la Patagònia), amb les escenes de la vida familiar, centrades en els jocs entre l’Unai i la seva germana Amaia, de tres anys. Com és previsible, aquest llarg viatge no estarà mancat de dificultats (lesions, temperatures extremes, tempestes, el risc que comporta apropar-se a les feres,…) però, en conjunt, s’imposa sempre un to amable i allunyat dels dramatismes. Al final, El viatge de l’Unai se’ns presenta com una oda a la bona harmonia familiar, una reivindicació de l’aventura i una crida a frenar la destrucció ecològica. Alhora, el documental d’Andoni Canela, que ha tingut la seva continuació en el programa de televisió Espíritu salvaje de la Cuatro, enllaça plenament amb l’esperit del mític El hombre y la tierra del sempre recordat Félix Rodríguez de la Fuente.

A més de ser el director i coprotagonista del documental, Andoni Canela és el responsable de la seva esplèndida fotografia. Cal fer esment també de la banda sonora del gran Albert Guinovart, un dels nostres músics més complerts, capaç de combinar la composició d’òperes i peces per a orquestra simfònica, amb la de musicals com Mar i cel o sintonies per a sèries de televisió, com El cor de la ciutat o Nissaga de poder.

Joan Caus

Directors: Jean-Pierre Pozzi i Pierre Barougier. Realitzada el 2010. (França)

Stories we tell

Posted: 1 Juny 2017 in DOCUMENTAL
Etiquetes: ,

Directora: Sarah Polley. Realitzada el 2012. (Canadà)

Sinopsi: Després de separar-se del seu primer marit, amb qui va tenir dos fills, l’actriu Diane McMillan, nascuda a Toronto el 1935, es casa amb l’actor d’origen britànic Michael Polley, del qual s’havia enamorat en veure una de les seves interpretacions teatrals. Els primers anys del nou matrimoni de Diane, que tindrà tres fills més amb Michael, venen marcats per la felicitat, tot i les diferències de caràcter amb el seu espòs. Dissortament, un càncer acaba amb la seva vida, el 1990. Molts anys després de la desaparició de Diane, la seva filla petita Sarah, una reconeguda actriu i directora, decideix realitzar un documental sobre la vida de la seva mare i els importants secrets que havia amagat, que l’afecten a ella especialment.

Comentari: Sarah Polley (Toronto, 1979) és una actriu que es va donar a conèixer, a nivell internacional, amb El dulce porvenir (Atom Egoyan, 1997), film guanyador de l’Espiga d’Or al Festival de Valladolid. La seva popularitat al nostre país va lligada, sobretot, al fet de ser la protagonista de les dues millors pel·lícules de la directora catalana Isabel Coixet, Mi vida sin mi (2003) i La vida secreta de las palabras (2005), en les quals va oferir interpretacions excepcionals. Al 2007, Polley va debutar com a directora amb Lejos de ella, film interpretat per Julie Christie, on va tractar el tema de la malaltia d’alzheimer. Les bones crítiques que va rebre aquesta òpera prima van anar seguides d’una rebuda més tèbia al seu segon treball com a realitzadora, Take this walz (2011). Però, amb el seu tercer llargmetratge, Stories we tell, va merèixer tota mena d’elogis, fins el punt de ser considerat aquest film com un dels millors documentals de la dècada actual.

A través d’un muntatge que combina la narració del seu pare, Michael Polley, les declaracions a càmera dels seus quatre germans i alguns amics de la família, i les imatges de falses filmacions domèstiques en Super 8, Sarah Polley ens explica la història de la seva mare Diane, una dona extravertida i vital, que va morir de càncer quan ella tenia onze anys. De fet, la narració dels episodis més rellevants de la vida de la seva progenitora ocupen el primer terç del metratge, perquè en els dos terços restants hi pren un especial protagonisme la figura de Harry Gulkin, un director i productor que va mantenir una relació sentimental amb Diane. A través de les seves declaracions, ens assabentem que la mare de Sarah havia pensat en divorciar-se de Michael, i va renunciar a fer-ho per tal de no perdre la custòdia dels fills. Però, en especial, descobrim que Michael Polley no és el pare biològic de la directora, sinó el propi Gulkin. Tanmateix, aquesta revelació, avalada per les proves de l’ADN, que exemplifica plenament la dita llatina “Mater semper certa est, pater semper incertus est”, es posa en qüestió en la darrera seqüència del documental, on es fa evident la dificultat per a arribar a la veritat absoluta a favor de l’acceptació de creences més o menys raonables.

El plantejament narratiu de Stories we tell, en el sentit d’aprofundir en la vida d’una persona desapareguda a partir dels diversos punts de vista dels seus familiars i amics més propers, apropa la pel·lícula de la Sarah Polley a Ciutadà Kane (1940), una de les obres cabdals de la història del cinema. D’altra banda, pel fet de mostrar-nos un treball d’investigació centrat en els passat dels propis pares, també podem relacionar aquest film amb documentals catalans com Nedar (Carla Subirana, 2007) o La doble vida del faquir (Esteve Riambau i Elisabeth Cabeza, 2005).

Joan Caus