Posts Tagged ‘Quentin Tarantino’

Los odiosos ocho

Posted: 16 febrer 2017 in OEST
Etiquetes: , ,

Samuel L. Jackson, Kurt Russell, Jennifer Jason Leigh. Director: Quentin Tarantino. Realitzada el 2015. (EEUU)los-odiosos-ocho0001

Jamie Foxx, Christoph Waltz, Leonardo DiCaprio. Director: Quentin Tarantino. Realitzada el 2012 (EEUU)Django

Sinopsi: L’any 1858, en un indret de Texas, el Dr. King Schultz, dentista alemany reconvertit en caçarecompenses, compra un esclau negre anomenat Django amb el propòsit que l’ajudi a trobar els germans Brittle, que estan buscats per la justícia. Després d’uns quants dies de viatge, Schultz i Django els localitzen en la plantació de Big Daddy, a l’estat de Tennessee, i és el mateix esclau qui s’encarrega d’executar els delinqüents, amb el vist-i-plau de l’alemany; fet que provoca l’enfrontament amb el terratinent que havia donat feina als germans morts. Complint la seva promesa d’alliberar Django en cobrar la recompensa pels Brittle, Schultz el converteix en el seu soci i l’ajuda a rescatar a Broomhilda, l’esposa de Django, de l’home que la té en propietat: el despòtic Calvin Candie, un home molt ric de l’estat de Mississippi afeccionat a les “lluites de mandingos”.

Comentari: “Django desencadenado” és el particular homenatge de Quentin Tarantino als “spaghetti westerns” dels anys seixanta i setanta, és a dir, a les pel·lícules de l’oest  rodades a Itàlia o Espanya, sovint en règim de coproducció, i dirigides per cineastes com Sergio Leone, Sergio Corbucci o Tonino Valerii. En concret, el nom del protagonista del film de Tarantino remet al del film “Django” (Sergio Corbucci, 1966), ambientat a la frontera mexicana i interpretat per Franco Nero, actor italià que també fa un “cameo” en la pel·lícula que ara comentem.

A partir d’un guió original que situa l’acció tres anys després del final de la Guerra de Secessió, en diverses zones del sud dels Estats Units, “Django desencadenado” combina els elements típics dels westerns europeus, centrats en la figura del pistoler encarregat de fer justícia i restablir l’ordre en una societat dominada per tota mena de malvats, amb una personal aproximació al tema de l’esclavitud, en la línia de films com “Mandingo” (Richard Fleisher, 1975) o la més recent “Doce años de esclavitud” (Steve McQueen, 2013). Fidel al seu estil, Tarantino es recrea en la violència, presentada de forma exagerada i poc realista, i ens ofereix una nova galeria de personatges singulars, encapçalada pel curiós duo format pel caçarecompenses Schultz i l’esclau alliberat Django. El primer és interpretat per l’alemany Christoph Waltz, que ja havia bordat el rol de capità Landa a “Malditos bastardos”, pel qual va guanyar l’Oscar, i que aquí va tornar a demostrar el seu talent,  obtenint, per segon cop, l’estatueta daurada. Pel que fa al Django, Tarantino va confiar en Jamie Foxx, un dels grans actors afroamericans dels darrers anys, guanyador també de l’Oscar per “Ray” (2005). A més d’aquests, cal destacar els papers de Leonardo DiCaprio, donant vida al temible terratinent Calvin Candie, i Samuel L. Jackson, actor habitual en els films de Tarantino, encarnant al desconfiat cap dels esclaus Stephen.

Tot i que el ritme de la pel·lícula decau una mica en la seva part central i la cinta es veu perjudicada per una durada excessiva, “Django desencadenado” torna de demostrar la capacitat de Tarantino per mantenir l’interès de l’espectador, al servei d’una història perfectament narrada que combina elements tan diversos com l’acció, l’emoció i l’humor. El resultat final és una nova demostració de l’habilitat del cineasta nordamericà per a barrejar tota mena d’influències cinèfiles, obtenint un producte plenament original. D’altra banda, també torna a ser del tot encertada la combinació de peces musicals i cançons de la banda sonora, on hi podem sentir des del tema escrit per Luis Enrique Bacarav per al primer “Django” fins la peça central de “Les llamaban Trinidad” (Enzo Barbori, 1970), passant per algunes composicions de l’inevitable, si parlem dels “spaghetti-westerns”, Ennio Morricone.

Joan Caus

 

Jackie Brown

Posted: 3 Juliol 2013 in ACCIÓ, DRAMA, POLICÍAC
Etiquetes: , , , ,

Pam Grier, Samuel L. Jackson, Michael Keaton. Director: Quentin Tarantino. Realitzada el 1997. (EEUU)Jackie Brown

Sinopsi: Jackie Brown és una hostessa afroamericana de quaranta-quatre anys que treballa per a una petita companyia aèria que ofereix vols des de Los Angeles fins a Mèxic. Un dia, en passar per la duana, la policia l’hi troba una bosseta de cocaïna, i la fiquen a la presó. Gràcies a la intervenció d’Ordell Robbie, un traficant d’armes que utilitza a Jackie per a introduir d’amagat els diners dels seus negocis il·legals als Estats Units, l’hostessa pot sortir ràpidament de la garjola, en ser pagada la fiança que li permet obtenir la llibertat condicional. Ben aviat, però, Jackie es veurà obligada a treballar de nou per a Ordell, transportant un paquet de 50.000 dòlars. Però, amb l’ajuda de Mac Cherry, l’agent de fiances contractat pel traficant, amb qui fa una bona amistat, Jackie mirarà d’enganyar a Ordell i apropiar-se dels diners.

Comentari: Després de l’èxit aconseguit amb “Pulp Fiction”, guanyadora de la Palma d’Or al Festival de Cannes de 1994, Quentin Tarantino va reincidir en el gènere policíac amb l’adaptació de la novel·la “Rum Punch” de l’escriptor Elmone Leonard (1925-2013), publicada l’any 1992 i traduïda al castellà per Ediciones B. El resultat va ser “Jackie Brown”, el tercer llargmetratge d’aquest polèmic cineasta nordamericà.

Tarantino ens torna a oferir una història protagonitzada per delinqüents desafortunats i violents que, al final, s’acaben matant entre ells, en ser víctimes de la traïció. En concret, a “Jackie Brown” ens trobem amb un traficant d’armes afroamericà, establert a Los Angeles, que, en l’inici del film, ja es veu impel·lit a executar un col·lega del qual sospita que l’ha delatat. Per a encarnar aquest personatge, anomenat Ordell Robbie, el director va comptar de nou amb l’actor Samuel L. Jackson, que ja havia treballat amb Tarantino a “Pulp Fiction” i que tornaria a col·laborar amb ell a “Malditos bastardos” i “Django desencadenado”. De tota manera, la figura més destacada de la pel·lícula és l’hostessa Jackie Brown, paper fet a mida de l’actriu Pam Grier, la protagonista de “Foxy Brown” (Jack Hill, 1974), un dels títols fonamentals del moviment “Blaxploitation” dels anys setanta. En aquest sentit, tenint present el personatge de “Foxy Brown” i, alhora, avançant alguns trets de la Vídua de “Kill Bill”, Grier construeix una heroïna atractiva, dinàmica i intel·ligent, capaç d’enfrontar-se amb èxit a l’home que la vol manipular, i de seduir a l’agent de fiances interpretat pel veterà Robert Forster, convertit en el principal col·laborador de Jackie en l’execució del seu pla. En papers més secundaris, també ens trobem en el repartiment amb actors tan coneguts com Robert de Niro, Michael Keaton o Bridget Fonda.

Sense arribar a la complexitat narrativa de “Reservoir dogs” i “Pulp Fiction”, caracteritzades per l’alteració de l’ordre temporal en la presentació dels esdeveniments i la multiplicació dels punts de vista, Tarantino es manté fidel aquí al relat lineal però també ens presenta, a la part final, una mateixa acció mostrada des de tres perspectives diferents, a l’estil de “Rashomon” d’Akira Kurosawa (1950).  D’altra banda, també cal destacar la banda sonora del film, formada per una selecció de magnífiques cançons de la discogràfica Motown, com “Across 110th Street” de Bobby Womack, “Baby love” de The Supremes o “Didn’t I blow your mind this time” de The Delfonics.

Joan Caus

 

Malditos bastardos

Posted: 25 Juny 2012 in ACCIÓ, COMÈDIA
Etiquetes: , , ,

Brad Pitt, Christoph Waltz, Michael Fassbender. Director: Quentin Tarantino. Realitzada el 2009. (EEUU)malditos bastardos

Sinopsi: L’any 1941, el coronel alemany Hans Landa, conegut amb el sobrenom de “Caçajueus”, localitza la casa on s’amaguen els cinc membres de la família Dreyfus i, allà mateix, n’executa a quatre dels integrants. L’única supervivent, la jove Shosanna, aconsegueix escapar-se i marxar cap a París. Tres anys després, Shosanna es canvia el nom i es converteix en la propietària d’una sala de cinema de la capital francesa. Quan el soldat Fredrick Zoller, un heroi de guerra condecorat pels nazis, coneix a Shosanna, de seguida se sent atret per la noia i mira d’aconseguir que la pel·lícula “L’orgull de la nació”, dedicada a lloar les gestes militars del propi Zoller, s’estreni en el local de la jove. A aquesta estrena s’hi convida als principals dirigents del Tercer Reich, inclòs el propi Adolf Hitler. En assabentar-se’n, Shosanna es proposa incendiar el cinema en plena projecció. Aliens als plans de la noia, un grup de militars del bàndol aliat, liderat pel “caçanazis” Aldo Raine, també miren d’introduir-se al cinema i eliminar al Führer. Però cap d’ells no té en compte que l’encarrec de garantir la seguretat del local és el coronel Hans Landa, un expert en descobrir traïdors i detectar les amenaces que puguin posar en perill la vida dels seus superiors.

Comentari: Convertit en un dels cineastes més destacats de les dues últimes dècades gràcies a pel·lícules com “Pulp Fiction” (1994) o “Kill Bill” (2004),  Quentin Tarantino va tornar a entusiasmar als seus seguidors amb “Malditos bastardos” (2009), una altra mostra del seu peculiar estil, basat en combinar una gran diversitat de referències cinèfiles al servei d’una història protagonitzada per personatges arquetípics i un pèl caricaturescos, moguts per impulsos venjatius. La gran novetat en relació a les seves produccions anteriors va ser situar l’acció en el passat i optar per una narració molt més lineal, sense renunciar, tanmateix, a una construcció organitzada a base de diversos episodis o capítols. El resultat final fou una altra pel·lícula visualment brillant i plena de personatges memorables, que manté l’interès fins la seqüència final.

L’acció de “Malditos bastardos” s’organitza en cinc parts i una mena d’epíleg , i s’articula al voltant del personatge de Shosanna Dreyfus (Mélanie Laurent), una noia jueva de vint anys que, en el primer capítol del film, aconsegueix escapar-se d’un grup de nazis, liderat pel despietat coronel Hans Landa (Christoph Waltz), que executa a tots els membres de la seva família, amagats en el soterrani d’una casa rural. Després d’una segona part dedicada a presentar als “maleïts malparits” que donen títol al film –un grup de militars de l’exèrcit aliat, encapçalat pel tinent Aldo Raine (Brad Pitt), dedicats a exterminar nazis i a tallar-los-hi les cabelleres, tal com ho feien els indis nordamericans!–, al tercer capítol retrobem a Shosanna convertida en la propietària d’un petit cinema de París i havent-se d’enfrontar a una petició insòlita: cedir el seu local per a l’estrena d’una producció alemanya de caire propagandístic, dedicada a exaltar les gestes del jove soldat Frederick Zoller (Daniel Brühl). Així, després d’una quarta part ambientada en una taverna i protagonitzada ,de nou, pel grup del tinent Raine; arribem al cinquè i definitu capítol, ambientat en l’espai únic de la sala de projeccions de Shosanna, on s’apleguen tots els personatges de la pel·lícula i tenen lloc els fets centrals de la narració.En aquesta secció del film, perfectament planificada i construïda, Tarantino aprofita per a retre el seu especial homenatge a la màgia del cinematògraf, en la línia de pel·lícules com “Cinema Paradiso” (Giuseppe Tornatore,1988) o “Angoixa” (Bigas Luna, 1987), alhora que  ens descriu la manera com la protagonista culmina la seva venjança. La pel·lícula es tanca amb un epíleg situat al bosc, on hi tornem a trobar la barreja d’ironia i violència que ha estat constant en l’obra de Tarantino, des de la seva “opera prima” “Reservoir dogs”(1992).

Joan Caus

Uma Thurman, Lucy Liu, Vivica A. Fox. Director: Quentin Tarantino. Realitzades el 2003 i 2004. (EEUU)kill

Sinopsi:  Tres dones i un home entren en una petita església de la localitat texana de El Paso, mentre es fa l’assaig d’un casament, i maten a gairebé totes les persones que participaven en la preparació de la cerimònia. L’unica supervivent és la núvia, que està embarassada de vuit mesos i que ha rebut un tret al cap d’un cinquè individu. Després de romandre en coma durant quatre anys, la noia recupera la consciència i s’escapa de l’hospital amb el propòsit de venjar-se dels cinc components del grup que havien provocat aquella matança; membres tots ells d’un esquadró d’assassins del qual n’havia format part. D’entrada, viatja al Japó per a aconseguir una bona katana i enfrontar-se a O-Ren Ishii, l’oriental del quintet. Posteriorment, torna als Estats Units per a eliminar a l’afroamericana Vernita Green. A continuació, mentre intenta matar a Budd, un altre dels cinc criminals, la noia és ferida i enterrada viva per l’home a qui pretenia assassinar. Tanmateix, després de molts esforços, la venjadora aconsegueix sortir de la tomba i continuar el pla que s’havia marcat; que culmina amb la trobada amb Bill, l’examant que havia organitzat la masacre de El Paso.

Comentari: Després de convertir-se en un del cineastes nordamericans més destacats i controvertits dels noranta, Quentin Tarantino va encetar el nou mileni amb un curiós projecte que el va consolidar com un dels autors imprescindibles del cinema actual. El projecte en qüestió fou el díptic format per les pel·lícules “Kill Bill. Volum 1” i la seva continuació “Kill Bill. Volum 2”; dos films independents i amb un ritme narratiu ben diferent, però que, alhora, s’han de veure com les dues parts complementàries i necessàries d’una mateixa història de venjança. La protagonista és una heroïna de la qual no en sabem el veritable nom fins el final de la segona part; tot i que, des del començament, se’ns revela quin és el seu “nom de guerra” (Mamba Negra). Per a interpretar a aquest personatge, Tarantino va comptar novament amb l’actriu Uma Thurman , amb qui ja havia treballat a “Pulp Fiction” (1994), que es va haver de sotmetre a una intensa preparació física per tal de resultar creïble com la letal lluitadora que encarna en el film.

Tal i com havia fet a “Reservoir dogs” (1992) i “Pulp Fiction”, Tarantino va construir “Kill Bill” com un “puzzle narratiu” que rebutja el muntatge lineal a favor d’una presentació dels fets que altera constantment l’ordre temporal i combina les situacions del passat amb les del present. A més, el director i guionista barreja tota mena de recursos expressius per tal de dotar de personalitat pròpia cadascun dels deu capítols en què estructura el conjunt de la narració. Així, per exemple, al “Volum 1” hi trobem des de l’ús de la polivisió ,a la seqüència situada a l’hospital i protagonitzada per la falsa infermera interpretada per Daryl Hannah, fins la inclusió d’un segment d’”anime” (dibuixos animats japonesos) o una espectacular coreografia d’arts marcials estil “Tigre i drac”; tot plegat a un ritme trepidant. D’altra banda, l’acceleració de la primera part és substituïda per un to molt més pausat en la segona, on també s’alternen solucions formals tan diverses com la seqüència inicial en blanc i negre o la ralentització d’imatges; a banda de barrejar diversos gèneres, des del drama a la comèdia (l’aprenentatge amb el mestre Pai Mei) passant pel cinema de terror (l’enterrament). El resultat final és un altre apassionant “cocktail” audiovisual “marca Tarantino”, amb altes dosis de violència i humor negre, que aplega una diversitat d’influències cinèfiles, amb el complement sonor d’una banda sonora també ben heterogènia. Del conjunt del repartiment, a més d’Uma Thurman, destaquem el treball del veterà David Carradine, el protagonista de la sèrie “Kung Fu”, donant vida a l’ambivalent i enigmàtic Bill; l’objectiu últim de la cursa venjativa que emprèn la protagonista del film.

Joan Caus.

 

Reservoir dogs

Posted: 13 Juliol 2011 in ACCIÓ, POLICÍAC
Etiquetes: , , ,

Harvey Keitel, Tim Roth, Chris Penn. director: Quentin Tarantino. Realitzada el 1992. (EEUU)

Sinopsi: El veterà Joe Cabot, amb l’ajuda del seu fill Eddie, organitza l’atracament a una joieria, amb el propòsit de robar uns diamants de gran valor. Per a realitzar aquesta acció delictiva contracta a sis gàngsters professionals que no es coneixen entre ells i que han de mantenir la seva veritable identitat en l’anonimat, identificant-se pel nom d’un color. Aquesta acció esdevé un fracàs absolut pel fet que la policia, que sembla assabentada de l’atracament, fa acte de presència a la joieria i es desencadena un tiroteig que provoca la mort de diverses persones, entre elles un dels gàngsters. Quatre dels delinqüents que han sobreviscut, un d’ells molt malferit, es reuneixen en un garatge, disposats a descobrir el possible traïdor que ha frustrat el cop i que els ha conduït a aquella situació desesperada. 

 Comentari: “Reservoir dogs” és el primer llargmetratge escrit i dirigit per Quentin Tarantino, un dels cineastes més destacats de les dues últimes dècades. Guanyador dela Palma d’Or del Festival de Cannes pel seu segon film (“Pulp Fiction”,1994) i autor d’altres obres importants com “Kill Bill”(2004) o “Malditos bastardos”(2008),  l’”opera prima” de Tarantino ja defineix l’estil que l’ha fet popular i l’ha convertit en un dels autors més apreciats i, alhora, discutits, dels darrers anys. L’”estil Tarantino” té com a trets més destacats el gust per les històries violentes i sagnants, protagonitzades per personatges desequilibrats i verborreics, i la discontinuïtat narrativa, basada en una estructura complexa que juga habilment amb els “flash backs” i el muntatge no lineal. A “Reservoir dogs” es parteix d’una clàssica història de gàngsters disposats a realitzar l’atracament perfecte (a l’estil d’obres mestres com “La jungla d’asfalt” de John Huston o “Atracament perfecte” d’Stanley Kubrick) però, a diferència dels films esmentats, l’interès de la narració no es centra ni en la preparació ni en l’execució de l’atracament sinó en les conseqüències d’aquesta acció i, molt concretament, en la tensió que es deriva de l’enfrontament entre els delinqüents, després de quedar clar que un d’ells és un policia infiltrat que els ha posat un parany. Així, després d’un pròleg, anterior als títols de crèdit, que ens presenta al conjunt dels malfactors asseguts al voltant de la taula d’un restaurant ,moments abans de fer l’atracament (un dels quals és interpretat pel propi Tarantino, que es dedica a “filosofar” sobre el sentit amagat d’una de les cançons més populars de Madonna!); la pel·lícula ja s’inicia amb la fugida de la policia de dos dels gàngters,després del cop frustrat, els quals s’amaguen en un garatge, on s’han de trobar amb la resta dels seus companys. Tot i que el director introdueix diversos “flash backs” que ens permeten tenir més informació sobre alguns dels personatges, la major part de la pel·lícula es situa en aquest únic espai, en el qual aniran apareixent els diversos delinqüents (més un policia capturat pel més violent de tots) i s’accentuarà el conflicte entre ells, que derivarà en veritable bany de sang.

   Partint d’un guió molt ben construït i d’una posada en escena efectiva, “Reservoir dogs” aconsegueix mantenir-nos en tensió fins l’últim moment. Cal destacar el magnífic treball interpretatiu de tots els actors, sobretot dels quatre que tenen un protagonisme més destacat: Harvey Keitel (que va ser també el coproductor del film), Tim Roth, Steve Buscemi  i Michael Madsen. D’altra banda, tal i com seguirà fent en els seus films posteriors, la pel·lícula inclou diverses cançons dels anys setanta i múltiples referències cinèfiles, com l’admiració que confessa un dels personatges per l’actor Lee Marvin (memorable protagonista de films “noir” dels seixanta com “Código del hampa” o “A quemarropa”) o l’esment a Pam Grier, l’actriu afroamericana que, més endavant, donaria vida a la protagonista de “Jackie Brown”(1997), un altre dels films destacats de Tarantino.

Joan Caus