Posts Tagged ‘pobresa’

Cafarnaúm

Posted: 15 Mai 2020 in DRAMA
Etiquetes: , ,

Zain Al Rafeea, Yordanos Shiferaw. Directora: Nadine Labaki. Realitzada el 2018. (Líban)

Un asunto de familia

Posted: 12 Desembre 2019 in DRAMA
Etiquetes: , ,

Kirin Kiki, Sôsuke Ikematsu, Lily Franky. Director: Hirokazu Koreeda. Realitzada el 2018. (Japó)

The Florida project

Posted: 18 febrer 2019 in SOCIAL
Etiquetes: , ,

Brooklynn Prince, Bria Vinaite, Willem Dafoe. Director: Sean Baker. Realitzada el 2017. (EEUU)

Lion

Posted: 3 gener 2018 in BIOGRÀFIC
Etiquetes: , , ,

Dev Patel, Rooney Mara, David Wenham. Director: Garth Davis. Realitzada el 2016. (Austràlia)

Elefante blanco

Posted: 15 Juliol 2013 in DRAMA, SOCIAL
Etiquetes: , , , ,

Ricardo Darín, Jeremie Renier, Martina Gusman. Director: Pablo Trapero. Realitzada el 2012. (Argentina)Elefante Blanco

Sinopsi: Nicolás és un capellà d’origen belga que treballa en un poblat de la selva amazònica. Després de quedar malferit en una matança que es produeix en aquest indret i haver de ser atès en un hospital, rep la visita del seu amic Julián, un sacerdot argentí que se l’emporta a la seva parròquia, situada en un barri suburbial de Buenos Aires. La intenció de Julián, a qui li han detectat una greu malaltia, és que Nicolás sigui el seu successor al capdavant de la parròquia. En arribar al nou destí, el capellà belga serà testimoni del clima de violència que s’hi viu, marcat per l’enfrontament entre grups de narcotraficants. D’altra banda, Nicolás coneix i s’enamora de Luciana, una assistenta social que fa cinc anys que treballa en el barri, fins el punt de replantejar-se la seva vocació sacerdotal.

Comentari: “Elefante blanco” és el nom que rep un enorme edifici inacabat situat al barri de Lugano de Buenos Aires, que va ser projectat l’any 1923 i construït, en diverses fases, entre els anys 1938-1955, amb l’objectiu de ser l’hospital més gran de Sudamèrica, restant inacabat després de la caiguda del govern de Perón. Als voltants d’aquest immoble, actualment propietat de l’Associació de Mares de la Plaça de Maig, es situa l’acció del setè llargmetratge del director argentí Pablo Trapero, un dels noms més destacats del panorama cinematogràfic actual; autor d’obres com “Mundo grúa” (1999), “Leonera” (2008) o “Carancho”(2010).

A partir d’un llarg pròleg de 10 minuts situat a la selva amazònica que ens recorda, per moments, “La missió” (Roland Joffé, 2006), on se’ns descriu la impotència d’un capellà per a evitar la massacre d’una colla d’indígenes i el posterior rescat d’aquest clergue per part d’un sacerdot que se l’emporta a Buenos Aires; la resta de la pel·lícula es situa al barri de 30.000 habitants construït al voltant de l’edifici que dóna títol al film. En aquest microcosmos de misèria i violència, anàleg al de les “faveles” brasileres de “Ciudad de Dios” (Fernando Meirelles, 2002), realitzen la seva activitat pastoral i social els dos clergues que protagonitzen el film, continuant l’obra que havia començat el padre Carlos Múgica (assassinat l’any 1974 i a la memòria del qual està dedicada la pel·lícula). Així, a banda de descriure’ns un ambient marcat per la pobresa, el barraquisme i els crims relacionats amb el tràfic de droga, “Elefante blanco” ens mostra les vides de dos capellans que segueixen fidelment el missatge evangèlic i l’ideari de la “teologia de l’alliberament”, en dedicar els seus esforços als més necessitats i lluitar per a aconseguir una major justícia social, fins el punt d’enfrontar-se als sectors més conservadors de la jerarquia eclesiàstica i posar en perill la seva pròpia vida.

Narrada amb el mateix estil nerviós i tens en què se’ns descrivia la feina dels serveis d’urgències a “Carancho”, Pablo Trapero introdueix diversos “travellings” en pla sequència que ens permeten seguir els moviments dels dos protagonistes pel laberint de carrers i passadissos del barri on fan la seva feina.A nivell interpretatiu, el director argentí va tornar a confiar en les qualitats del sempre solvent Ricardo Darín; un agnòstic que resulta plenament creïble en el seu rol de padre Julián. Per a donar vida a Nicolás, va comptar amb Jeremie Renier, un dels actors habituals en les pel·lícules dels germans Dardenne, que el varen descobrir quan encara era un adolescent a “La promesa”(1996). Finalment, encarnant a l’assistenta social Luciana trobem a Martina Gusmán, la dona del director, que ja havia protagonitzat les seves dues anteriors pel·lícules. Tots tres, al costat d’una acurat elenc de secundaris, contribueixen a fer de “Elefante blanco” un film plenament reeixit, que confirma el talent de Pablo Trapero com un dels cineastes fonamentals del cinema actual.

Joan Caus

Salaam Bombay

Posted: 16 Mai 2012 in DRAMA, SOCIAL
Etiquetes: ,

Shafiq Syed, Raghuvir Yadav, Chanda Sharma. Director: Mira Nair. Realitzada el 1988. (India, França, Regne Unit)

Sinopsi: Krishna és un nen indi que, després de la mort del pare i de tenir un enfrontament amb el germà, és enviat per la seva mare a treballar en un circ. Quan el director d’aquest espectacle ambulant decideix prescindir dels seus serveis, l’infant es trasllada a Bombay, on troba feina venent te. El seu objectiu és estalviar les 500 rúpies que li permetin retornar al seu poble. A Bombay, Krishna es fa amic d’un heroïnòman anomenat Chillum, que distribueix la droga de Baba, un traficant casat amb una prostituta i amb una filla petita anomenada Manju. Un dia, Baba descobreix que Chillum l’ha enganyat i trenca la relació que tenia amb ell. Aleshores, el drogoaddicte, en plena síndrome d’abstinència, acaba robant els diners de Krishna per a comprar heroïna i mor d’una sobredosi. Paral·lelament, l’infant perd la feina i s’integra en una colla de nens de carrer que es dediquen a robar. Després de participar en un robatori, Krishna i Manju són arrestats per la policia i acaben en un reformatori.

Comentari: “Salaam Bombay!” és la primer llargmetratge de ficció de la directora índia Mira Nair, una cineasta que inicià la seva carrera en l’àmbit del documental. L’èxit aconseguit amb la seva “opera prima”–guanyadora de diversos premis, entre ells la Càmera d’Or del Festival de Cannes, i nominada a l’Oscar al millor film de parla no anglesa de 1988– li va permetre dirigir pel·lícules als Estats Units, entre les quals podem destacar “Mississipi masala” (1991) i “La fira de les vanitats” (2004). Però, el seu film més aclamat és una altra producció rodada en el seu país: “La boda del Monzón” (2001), que va obtenir el Lleó d’Or al Festival de Venècia.

A partir d’un guió coescrit per Sooni Traporevala i la pròpia Mira Nair, “Salaam Bombay!” es centra en l’odissea de Krishna (Shafiq Syed), un nen d’uns dotze anys que, després de ser abandonat pels membres del circ on treballava, agafa un bitllet de tren en direcció a Bombay, ciutat on s’acaba instal·lant a l’espera de reunir els diners necessaris per a retornar al seu poble. A través de la mirada del protagonista, la directora ens apropa a la realitat dels barris més pobres de l’esmentada metròpoli índia, coneguda per ser el lloc on es concentra la major part de la indústria cinematogràfica del país. Però, lluny del to festiu i l’apoteosi de ritmes i colors que caracteritzen les produccions de “bollywood” rodades a Bombay, la pel·lícula de Mira Nair adopta un registre molt més dramàtic ,proper al cinema documental, i ens acosta a la dura realitat dels infants que malviuen al carrer –als quals està dedicada la pel·lícula—i a d’altres col·lectius marginals de Bombay, com el de les prostitutes  o els traficants de drogues, amb els quals conviu el nen protagonista. Així, al voltant del petit Krishna, ens apropem al drama viscut per Chillum (Raghuvir Yadar), un drogoaddicte amb tendències suïcides, i als membres de la família de Baba (Nana Patekar), el traficant que combina el negoci de la droga amb les seves activitats com a proxeneta, que no pot evitar que la seva filla Manju (Hansa Vithal) acabi tancada en un reformatori.

Pel seu tema, “Salaam Bombay!” enllaça amb d’altres films que han abordat el drama dels nens abandonats i abocats a la delinqüència, entre els quals podem recordar des de clàssics com “Los olvidados” (Luis Buñuel ,1950) fins a obres més recents com les produccions brasileres “Pixote” (Hector Babenco,1980) o “Ciudad de Dios”(Fernando Meirelles, 2002). D’altra banda, alguns trets del nen protagonista ens poden fer pensar en l’Antoinie Doinel de “Els quatre-cents cops” (François Truffaut ,1959), o sigui, el preadolescent amb problemes familiars que ,víctima de la seva rebel·lia, acaba tancat en un reformatori…d’on també s’acaba escapant. En conjunt, “Salaam Bombay!” segueix excel·lint com una de les pel·lícules índies més importants de les últimes dècades, juntament amb “Agua” (Deepa  Metha, 2005).

Joan Caus

 

El edificio Yacobían

Posted: 22 febrer 2012 in ADAPTACIONS, DRAMA, SOCIAL
Etiquetes: , ,

Nour El-Sherif, Essad Younis, Adel Imam. Director: Marwan Hamed. Realitzada el 2006. (Egipte)

 

Sinopsi: A l’edifici Iaqubian, un immoble construït l’any 1934 i situat al centre de la ciutat de El Caire, hi viuen persones pertanyents a diverses classes socials. D’una banda, entre els propietaris d’alguns dels luxosos pisos situats a les primeres plantes hi trobem a Zaki Bek, un enginyer solter d’uns seixanta anys, i al periodista homosexual Hatim Raixid, que manté una relació amb Abdah, un home casat que fa el servei militar. D’altra banda, a la part superior de l’edifici hi habiten les famílies més humils, com les de Taha, un noi que és rebutjat a l’Acadèmia de Polícia pel fet de ser fill d’un porter i que acaba formant part d’un grup d’integristes islàmics; o de Butheina, la noia de la qual s’ha enamorat Taha, que treballa en una botiga de roba. Tot i que pertanyen a mons ben diferents, entre alguns dels residents de les diferents plantes de l’edifici Iaqubian s’establirà una relació més profunda que desafiarà les barreres econòmiques i socials que els separen.

 

Comentari: L’any 2002 es va publicar “L’edifici Iaqubian”, obra de l’escriptor egipci Alaa Al Aswani que es va convertir en un “best seller” internacional. Adoptant un estil que ens recorda al del seu compatriota Naguib Mahfuz, Al Aswani es va proposar construir un mosaic de la societat egípcia de finals del segle XX ,amb el rerafons de la Guerra del Golf, a partir de la narració de les vides d’una colla de personatges pertanyents a diversos estaments econòmics, que resideixen en un mateix edifici del centre de El Caire. Així, la descripció acurada dels problemes d’aquest grup d’individus serveix a l’autor per a oferir una visió de conjunt de la societat del seu moment, denunciant alguns dels grans problemes que pateix el seu país. Quatre anys després de la publicació de “L’edifici Iaqubian”, se’n va fer ,també a Egipte, l’adaptació cinematogràfica , a partir d’un guió coescrit pel mateix autor de la novel·la i per Wahid Hamed, pare del director del film, el jove cineasta Marwan Hamed.

 

“El edificio Yacobían” adopta l’estructura de films com “Short cuts” (Robert Altman, 1993) o “Magnolia” (Paul Thomas Anderson, 1999) i ens ofereix un relat coral de vides encreuades, que va alternant les històries dels diversos personatges que hi apareixen, entre els quals es dóna, en determinats moments, una certa interacció. Del microcosmos que constitueixen els habitants de l’immoble que dóna nom al film, destaca Zaki Bek (Adel Imam), un enginyer solter i sexagenari ,fill d’un ministre, que viu amb la seva germana vídua, amb la qual no s’avé gens, i que és propietari d’un pis a l’edifici Iaqubian, on hi porta les prostitutes amb les quals manté relacions. L’avidesa sexual de Bek, representant del sector més benestant de la societat egípcia, és equiparable a la d’altres residents de l’edifici també ben situats, com Hatim Raixid ,un periodista homosexual que inicia una relació amb un home casat; o a la de l’empresari i polític Haj Suaad, que contrau matrimoni amb una vídua jove, ocultant-ho a la seva primera dona i als seus fills. Així, mentre els rics, en connivència amb els governants corruptes, malden per consolidar el seu estatus i satisfer el seus desitjos sexuals; els personatges més humils es veuen forçats, sovint, a sotmetre’s als poderosos a canvi de diners o bé optar per la via de la violència, com en el cas del jove Taha, el fill del porter de l’edifici Iaqubian,que acaba sent un terrorista.

 

Tot i que adapta la novel·la amb fidelitat i correcció, “El edificio Yacobían” és un film força irregular que, certament, no està a l’alçada de l’original literari.Tanmateix, és una pel·lícula que, en general, es segueix amb interès i que ens apropa a una cinematografia tan desconeguda com l’egípcia, de la qual, en els darrers anys, a banda de la pel·lícula comentada, gairebé només s’ha estrenat a Espanya “Mujeres de El Cairo” (Yousry Nasrallah, 2009).

Joan Caus


El solista

Posted: 4 gener 2012 in BIOGRÀFIC, DRAMA
Etiquetes: , , , ,

Jamie Foxx, Robert Downey Jr.. Director: Joe Wright. Realitzada el 2009 (EEUU, Regne Unit)

Inspirada en una història real, aquest film ens narra la relació extravagant i solidària que es produeix entre un periodista (Steve  Lopez)  que treballa en un prestigiós diari de Los Ángeles  i Nathaniel Ayers, un sense sostre que es veu afectat per  la malaltia de la esquizofrènia. Aquest procés mental li obliga a canviar de vida passant d’interpretar en una prestigiosa acadèmia musical a viure en el carrer com un indigent.

 Encara que aquesta pel·lícula desafina en alguns aspectes ( principalment en la direcció) es deixa veure gràcies a les grans actuacions dels seus dos intèrprets: Jamie Foxx, un actor que hem vist en papers relacionats amb la música (té tres àlbums publicats com a cantant de R&B)  i amb el biopic del cantant Ray Charles  ( Ray del 2004) va aconseguir el seu primer Oscar al millor actor.

L’altre actor protagonista Robert Downey Jr. ( Chaplin -1992- , Iron Man -2008- ) intentarà amb bones intencions donar a conèixer als seus lectors la vida de Nathaniel per tal d’ajuda’l, a ell  i a la resta de les classes socials baixes de Los Ángeles. El tema principal és la soledat de l’home actual i la superació personal (que tant abunda al cinema americà).  I en el desenvolupament de la trama predomina la humanitat i els bons sentiments aplicada  a una situació de gran actualitat degut a la crisi que ens afecta a nivell mundial.

Cadascun dels personatges troba en l’altre el suport per continuar endavant, aportant els seus coneixement en musica i periodisme.

Menció a part mereix la extraordinària musica de Beethoven i el missatge d’amistat i solidaritat que vol transmetre el director de que tots podem aportar el nostre granet de sorra perquè les coses vagin millor aplicant la norma d’aquesta cinta per la qual els protagonistes han de superar les seves ansietats i frustracions amb l’esperança d’un futur millor per tots.

Salvador Lara Morente

Cassandra’s dream

Posted: 12 Mai 2011 in DRAMA
Etiquetes: , ,

Hayley Atwell, Colin Farrell, Ewan McGregor. Director: Woody Allen. Realitzada el 2007. (EEUU, Regne Unit, França)

Sinopsi: Ian i Terry són dos germans amb problemes econòmics que pertanyen a una família anglesa de classe mitjana. Ian, el germà gran, treballa en el restaurant familiar però aspira a convertir-se en un home de negocis, establert als Estats Units. Per la seva banda, Terry és un mecànic amb tendències ludòpates, que perd molts diners jugant al pòquer. L’arribada a Anglaterra del seu oncle Howard, un prestigiós i acabalat cirurgia plàstic, és vista pels dos germans com l’ocasió per a resoldre els seus problemes monetaris. Però, de forma inesperada, Howard els demana un estrany favor a canvi dels diners: assassinar a un rival que el vol comprometre.

 Comentari: Després de rodar la comèdia “Scoop”, centrada en la investigació per part d’una estudiant de periodisme i d’un mag per tal de desvelar la identitat d’un pressumpte assassí, Woody Allen va concloure l’anomenada “Trilogia de Londres” amb un drama familiar amb aires de tragèdia que enllaça, a nivell temàtic, amb el primer títol de la trilogia rodada a la capital britànica, l’excel·lent “Match point” (2005). A l’igual que en aquest film, centrat en un irlandès d’origen humil que aconsegueix ascendir socialment i que es veu forçat a assassinar a la seva amant per tal de mantenir el seu estatus econòmic,  “Cassandra’s dream” també ens planteja la història d’un crim al qual es veuen conduïts dos germans que passen per dificultats econòmiques degut a la seva ambició. Però, si a “Match point” la decisió de cometre l’assassinat sorgeix del propi protagonista i té com a objectiu a una persona coneguda (i estimada!); a “Cassandra’s dream” l’acció criminal dels dos germans ve induïda per una altra persona (l’oncle Howard) i té com a víctima a un desconegut. D’altra banda, a l’hora d’abordar el desenllaç, la resolució plantejada per Allen també es ben diferent en els dos films: mentre que a “Match point” s’accentua el paper de l’atzar, que pot fer possible que el criminal mai no sigui descobert; a “Cassandra’s dream” es posa ènfasi en la força del Destí (el títol, que correspon al nom del veler que comparteixen els dos germans, evoca a un personatge de la mitologia grega amb capacitat de preveure les decisions del Fat).En els dos films, tanmateix, el cineasta novaiorquès es centra en dilemes morals i reflexiona sobre si és possible eliminar els sentiments de culpabilitat i fer “vida normal” després d’haver executat un crim a sang freda (tema que ja havia abordat en una altra de les seves obres mestres: “Delictes i faltes” (1989)).

     Com sol ser habitual en les pel·lícules dirigides per Woody Allen, “Cassandra’s dream” compta amb un magnífic repartiment, encapçalat pels actors Ewan McGregor (“La amenaza fantasma”, “Big fish”, “El escritor”) i Colin Farrell (“Alejandro Magno”, El nuevo mundo”), que interpreten als dos germans protagonistes, de caràcters contraposats; i pel veterà Tom Wilkinson (“Sentido y sensibilidad”, “En la habitación”), encarnant al mefistofèlic oncle Howard. El guió presenta elements que ens recorden als de la novel·la de Patricia Highsmith, adaptada al cinema per Alfred Hichcock, “Estranys en un tren”. També és destacable la fotografia de Vilmos Zsigmond i la banda sonora de Philip Glass (“Koyaanisqatsi”, “El show de Truman”). Tot plegat fa de “Cassandra’s dream” una pel·lícula notable i força atípica dins la filmografia del seu director, que deixa aquí de banda la comicitat i els conflictes sentimentals en favor d’un “thriller” d’ambient proletari amb un to marcadament seriòs i reflexiu.

Joan Caus