Posts Tagged ‘extraterrestres’

Michael Fassbender, Katherine Waterston, Billy Crudup. Director: Ridley Scott. Realitzada el 2017. (EEUU)

La llegada

Posted: 28 Juny 2017 in CIÈNCIA-FICCIÓ
Etiquetes: ,

Amy Adams, Jeremy Renner, Forest Whitaker. Director: Denis Villeneuve. Realitzada el 2016. (EEUU)

Sinopsi: Dotze naus extraterrestres apareixen en diversos punts de la Terra. La lingüista Louise Banks i el físic Ian Donnelly són convocats pel coronel Weber amb el propòsit d’introduir-se a la nau que hi ha als Estats Units i que es manté ancorada a pocs metres de distància del sòl. L’objectiu bàsic és entendre el llenguatge dels alienígenes. Inicialment, sembla que la comunicació resultarà impossible. Però, més endavant, la doctora Banks descobrirà el codi que permet entendre els missatges. Això serà clau per a aturar les amenaces de guerra per part de la Xina i Rússia, que consideren que els extraterrestres suposen un perill per a la humanitat.

Comentari: Denis Villeneuve (Trois-Rivières, Quebec, 1967) és un director canadenc que es va donar a conèixer, a nivell internacional, amb el seu quart llargmetratge, Incendies (2010), excel·lent adaptació de l’obra de teatre de l’escriptor libanès Wajdi Mouawad, un text que també s’ha pogut veure representat als escenaris catalans, interpretat per Clara Segura i Julio Manrique. A partir de Incendies, la filmografia de Villeneuve ha despertat cada vegada més interès, amb obres tan reeixides com Presoners (2013), Enemy (2013) i Sicario (2015). La culminació, fins ara, d’aquesta carrera ascendent és l’extraordinària La llegada, un dels títols fonamentals del cinema de ciència ficció del segle XXI. L’èxit comercial i les bones crítiques que va aconseguir aquesta pel·lícula van fer que Villeneuve es fes càrrec de l’esperadíssima continuació de Blade Runner, que s’estrenarà a finals del 2017.

La llegada té present la influència de diversos clàssics de la ciència ficció que han plantejat el tema de la trobada entre els humans i els extraterrestes en clau pacífica, com Ultimàtum a la Terra (Robert Wise, 1951), 2001: Una odissea de l’espai (Stanley Kubrick, 1968) i, sobretot, Encontres a la tercera fase (Steven Spielberg, 1977). La principal novetat del film de Villeneuve en relació a aquests precedents és donar el paper protagonista a una dona, la lingüista Louise Banks, interpretada de forma magistral per la deliciosa Amy Adams (La gran estafa americana, La duda), ben recolzada pels actors Jeremy Renner (Ian Donnelly) i Forest Whitaker (coronel Weber). A través de la seva mirada, ens introduïm a les naus alienígenes i seguim el procés per a intentar mantenir un diàleg amb els visitants provinents de l’espai exterior. No serà a través de la música, com en el film d’Spielberg, sinó a través de la desxiframent d’uns estranys dibuixos de forma circular que tracen els alienígenes, éssers que no tenen la forma antropomòrfica d’E. T. sinó la d’una mena de pops amb set potes (heptàpodes).

A partir d’un guió d’Eric Heisserer que adapta un relat de l’escriptor Ted Chiang titulat “Història de la teva vida”, La llegada sorprèn especialment per la seva elaborada estructura narrativa, que l’apropa a la dels primers films de M. Night Shyamalan, com El sexto sentido (1999) o El protegido (2000), o també a un altre obra indispensable de la ciència ficció de la dècada actual com és Interstellar (Christopher Nolan, 2014). Així, a l’igual que els films interpretats per Bruce Willis o Matthew McConaughey, ens trobem amb un terç final que ens fa replantejar tot el que hem vist inicialment, alterant el sentit de la història. Així, la pel·lícula de Denis Villeneuve està molt més a prop de Kubrick que d’Spielberg (o de George Lucas!) i, a l’igual que 2001, ens permet obrir una àmplia reflexió filosòfica sobre la influència del llenguatge en el coneixement de la realitat o les conseqüències d’acceptar la teoria de l’etern retorn plantejada per Friedrich Nietzsche.

Joan Caus

Director: Tim Johnson. Realitzada el 2015. (EEUU)home

Noomi Rapace, Michael Fassbender, Guy Pearce. Director: Ridley Scott. Realitzada el 2012. (EEUU)prometheus

Sinopsi: A l’any 2089 els arqueòlegs Elizabeth Shaw i Charlie Holloway descobreixen unes estranyes pintures rupestres en una cova de l’illa de Skye (Escòcia) que coincideixen amb altres imatges trobades en diversos indrets de la Terra i que fan pensar en la presència , en el passat, d’una civilització extraterrestre que podria haver influït en l’evolució de la humanitat. Quatre anys després, amb el finançament del magnat Peter Weyland, la nau Prometheus, formada per disset tripulants de diverses nacionalitats, entre els quals s’hi troben Shaw i Holloway, arriba al planeta d’on, suposadament, provenen els alienígenes que haurien visitat la Terra en èpoques pretèrites. Amb l’ajuda de l’androide David, l’equip de científics de Prometheus inicien les seves exploracions en una cova de l’esmentat planeta, que han de ser interrompudes en el moment en què es desencadena una forta tempesta. En retornar a la nau, es produeixen uns estranys incidents que posen en perill la vida dels cosmonautes, els quals s’hauran d’enfrontar amb uns éssers altament malèfics i destructius.

Comentari: “Prometheus” és el vintè llargmetratge del britànic Ridley Scott, un cineasta provinent del camp de la publicitat que s’ha caracteritzat pel fet d’abordar els més diversos gèneres cinematogràfics, des del fantàstic fins al policíac, passant per l’històric, el drama romàntic o el cinema de terror. A banda de ser conegut per pel·lícules tan populars com “Thelma i Louise” o “Gladiator”, el seu prestigi va associat al fet d’haver dirigit dues de les obres fonamentals del cinema de ciència ficció: “Alien.El vuitè passatger” (1979) i “Blade Runner” (1982). “Prometheus” va suposar el retorn de Scott al gènere que el va consolidar com un dels directors fonamentals de les últimes dècades, després d’un període marcat per la seva col·laboració amb l’actor Russell Crowe.

Precedida per un misteriós pròleg en què un estrany individu de pell blanc s’autodestrueix després de prendre’s una beguda letal, i per una segona seqüència situada a l’illa escocesa de Skye, en què se’ns presenta a la protagonista del film, l’arqueòloga Elizabeth Shaw, descobrint unes pintures rupestres; la història de “Prometheus” té lloc a l’any 2093 ,en un planeta situat a bilions de quilòmetres de la Terra, al qual s’han dirigit un grup cosmonautes amb l’objectiu de contactar amb una civilització extraterrestre. Així, el punt de partida de “Prometheus” ens remet a l’argument de “2001:una odissea de l’espai” (1968) , fet que ve reforçat pel protagonisme, en el film de Scott, d’un sofisticat androide de darrera generació, que ens remet al HAL de l’obra mestra de Stanley Kubrick. Però, des del moment en què comença l’exploració del planeta on es situa l’acció i es detecta la presència d’alienígenes destructius que, de forma progressiva, van provocant baixes entre els tripulants de la nau, la pel·lícula deriva cap a una mena de “remake” de “Alien”, és a dir, en un enfrontament entre humans i monstres en un indret perdut de l’espai.

Rodada en un immens decorat construït als estudis Pinewood de Londres i comptant amb tots els avenços tecnològics d’última generació, “Prometheus” es beneficia  d’un magnífic disseny de producció i d’una realització plenament efectiva, però, dissortadament, el seu guió irregular ,amb una història força confusa i alguns personatges poc treballats, fa que l’interès decaigui en la segona meitat del film. Així, lluny de l’excel·lència d”Alien”, la pel·lícula no va més enllà de la simple correcció. Cal destacar el treball de Michael Fassbender (“Shame”), en el seu rol d’androide apassionat per la pel·lícula “Lawrence d’Aràbia” (David Lean, 1962) i, molt especialment, de l’actriu sueca Noomi Rapace, la inoblidable Lisbeth Salander de la trilogia “Millenium”.

Joan Caus

Super 8

Posted: 20 Desembre 2012 in CIÈNCIA-FICCIÓ
Etiquetes: , , , ,

Joel Courtney, Riley Griffiths, Elle Fanning. Director: J.J. Abrams. Realitzada el 2011 (EEUU)Super 8

Sinopsi: A l’estiu de 1979, en una petita població industrial d’Ohio, un grup d’adolescents es proposen rodar una pel·lícula de terror en Super 8 per tal de participar en un festival de curts que se celebra a Cleveland. La colla d’amics està formada per: Charles, que fa de guionista i director; Preston, que fa d’actor protagonista; Cary, encarregat dels efectes especials; i Joe, responsable del maquillatge i la construcció de maquetes. En un determinat moment, s’incorpora al rodatge Alice, una noia rossa que sorprèn per les seves grans qualitats com a actriu. Mentre els cineastes amateurs estan filmant unes seqüències a mitjanit, són testimonis d’un accident ferroviari espectacular que sembla provocat pel doctor Thomas Woadward, professor de ciències de l’institut. Després de produir-se aquest fet, l’exèrcit impedeix el pas a la zona del sinistre i obliga a efectuar una evacuació de la població. Paral·lelament, l’observació de les imatges filmades en el moment de l’accident per part dels nois posen de manifest la presència d’un ésser estrany, que podria ser un alienígena.

Comentari: “Super 8” és el tercer llargmetratge dirigit per J. J. Abrams, un dels cineastes nordamericans més importants del gènere fantàstic dels darrers anys, gràcies a la seva contribució com a creador de sèries de televisió d’èxit com “Alias” , “Lost” o “Fringe”, i a la realització de pel·lícules com “Missió impossible III” (2006) o “Star Trek” (2009), preqüela de la mítica saga galàctica. En els propers anys, a banda de dirigir un nou lliurament de l’esmentada saga “Star Trek”,  és previst que Abrams es faci càrrec de la direcció de l’episodi VII de “Star Wars”.

Inspirant-se en els seus propis records de nen afeccionat a rodar pel·lícules en Super 8 a finals dels setanta, J. J. Abrams ens ofereix, d’entrada, la història d’un grup d’adolescents que es proposen filmar, en aquest format domèstic, una pel·lícula de zombies, per tal de participar en un dels molts concursos de “cinema amateur” que hi havia en aquella època, abans de la irrupció de les càmeres de vídeo als anys vuitanta. Els esplèndids primers vint minuts de “Super 8” són tot un homenatge a aquells aprenents de cineasta que, amb pocs mitjans i molt d’entusiasme, van formar-se en el domini del llenguatge audiovisual a base d’anar filmant un munt de curtmetratges en cintes de 8 milímetres d’amplada. Però, a partir de l’espectacular seqüència de l’accident ferroviari que presencien els joves protagonistes mentre roden el seu filmet de terror, “Super 8” deriva cap a una molt més convencional “pel·lícula de monstres” que cau en un dels defectes habituals de bona part de les produccions nordamericanes actuals: donar més importància als efectes visuals que a la psicologia dels personatges. Així, la segona meitat de “Super 8”, plantejada com un homenatge als films d’extraterrestres de Steven Spielberg (“Trobades a la tercera fase”, 1977; “E. T.”, 1982), resulta menys interessant que la primera; tot i els intents d’Abrams per combinar les escenes d’acció més espectaculars amb moments més intimistes, centrats en els conflictes personals del protagonista Joe (Joel Courtney), orfe de mare, i la seva estimada Alice (Elle Fanning), filla d’un pare separat i alcohòlic.

Més enllà de les irregularitats del seu guió, “Super 8” resulta una pel·lícula especialment entranyable per als cinèfils que, a l’igual que J. J. Abrams, érem nens a la dècada dels setanta i ens entusiasmàrem pel cinema gràcies a les pel·lícules de Spielberg. De fet, tal i com ja s’ha indicat anteriorment, aquesta cinta és tot un tribut al director de “Tauró”, que també es va iniciar en el cinema rodant curtmetratges en Super 8. La banda sonora combina els temes originals de Michael Giacchino, alguns dels quals ens recorden a fragments musicals de John Williams, amb una selecció de grans èxits de 1979 com “Don’t bring me down” de la E. L.O. o “My sharona” de The Knack.

Joan Caus.

 

Dee Wallace, Peter Coyote, Drew Barrymore, Henry Thomas. Director: Steven Spielberg. Realitzada el 1982 (EEUU)

Sinopsi: Una nau provinent d’un altre planeta visita la Terra amb el propòsit de recollir mostres de diverses plantes en un bosc. En ser descoberta per la polícia, la nau emprèn el vol cap a l’espai, però un dels extraterrestres que formaven part de la tripulació no pot arribar-hi i resta perdut al bosc. Més endavant, aquest alienígena arriba a la casa d’una família formada per una mare separada i els seus tres fills. Elliot, el fill mitjà, descobreix l’extraterrestre i es fa amic seu, ajudant-lo en l’objectiu d’establir comunicació amb els habitants del seu planeta, per tal d’aconseguir que enviïn una nau de rescat. Aquests intents de l’extraterrestre per retornar a l’espai es veuran obstruïts per la intervenció d’un grup de científics, que no pensen deixar passar l’oportunitat  d’investigar els trets físics i psicològics del petit alienígena.

 Comentari: Convertit en un dels directors més taquillers dels anys setanta i començaments dels vuitanta gràcies als èxits de “Tauró” (1975), “Trobades a la tercera fase” (1977) i “A la recerca de l’arca perduda” (1981), Steven Spielberg va rodar al 1982 la que esdevindria la seva pel·lícula més personal i famosa: “E. T., el extraterrestre”. Partint d’una idea que tenia des de feia anys, i que ja havia pogut materialitzar,en part, en el seu film de 1977; el cineasta nordamericà es va proposar aprofundir en el tema de les trobades amb alienígenes a través d’una història d’amistat entre un nen de nou anys, anomenat Elliot, i un petit i pacífic extraterrestre que no ha pogut fugir amb els seus companys de tripulació. Així, la primera seqüència de “E. T.” enllaça directament amb el final de “Trobades a la tercera fase” (la descoberta d’una nau extraterrestre per part d’una colla d’humans en un indret amagat) però, a diferència d’aquesta darrera pel·lícula, la comunicació inicial entre els homes i els visitants d’un altre planeta no és especialment cordial. A partir d’aquesta presentació inicial d’un grup d’alienígenes amenaçats per la policia, l’eix central de la pel·lícula gira al voltant de la presentació d’E. T. com un ésser angelical dotat d’una gran intel·ligència i amb poders curatius; i de la seva amistat amb el petit Elliot, que l’acull a casa seva i li ofereix els instruments que li permeten construir un aparell per a posar-se en contacte amb els habitants del seu planeta. Un cop establerta aquesta comunicació, la segona part de la pel·lícula subratlla en caràcter “messiànic” d’E. T. , que abans de poder “ascendir al cel”, haurà de patir la persecució dels humans, morir i ressuscitar.

   Comptant amb l’ajuda de Melissa Mathison en la redacció del guió i amb la col·laboració de l’italià Carlo Rambaldi en el disseny de l’alienígena (del qual se’n van construir diversos models, alguns manipulats a distància i d’altres moguts amb l’ajuda de nans i d’un noi sense cames), “E. T.” va suposar la presentació del joves actors Henry Thomas, en el paper d’Elliot, i Drew Barrymore, interpretant a la germana petita del protagonista.  Novament, Spielberg va encarregar la banda sonora al seu compositor habitual, John Williams, que va tornar a endur-se l’Oscar a la millor música original. Amb seqüències emblemàtiques com la del vol de les bicicletes o frases tan cèlebres com aquella que resumeix el principal objectiu de l’alienígena (“E. T. phone home”), “E. T.” és, sens dubte, un dels clàssics indiscutibles del cinema nordamericà dels vuitanta, obra d’un director que, més endavant, seguiria elaborant films de gran impacte comercial (com “Juràsic Park”), grans produccions històriques (“La llista de Schindler”, “Salvar al soldado Ryan”) o d’altres obres essencials del gènere fantàstic com “A. I. Intel·ligència Artificial” o “Minority report”; a banda de reincidir en el tema dels alienígenes, en un film que capgiraria la visió dels extraterrestres oferta a “E. T.” i “Trobades a la tercera fase”: la no massa reeixida adaptació de “La guerra dels mons” de Wells.

Joan Caus

Mel Gibson, Joaquín Phoenix. Director: M. Night Shyamalan. Realitzada el 2002. (EEUU)

Sinopsi: Graham Hess és un home vidu que viu amb els seus dos fills i el seu germà petit Merrill en una finca rural de l’estat de Pennsylvania. Hess havia estat un sacerdot episcopal però va perdre la fe després de l’accident de trànsit en el qual va morir la seva dona. Un dia, els membres de la família Hess descobreixen en els camps de blat de moro que hi ha al costat de casa seva uns estranys senyals de forma circular. Poc després, els Hess associaran aquestes marques amb la presència d’alienígenes, que s’han pogut veure a d’altres zones del món i que mostren una actitud gens pacífica. Alertats per l’amenaça extraterrestre, el pare, el germà i els dos fills es prepararan per a fer front a la invasió domèstica dels intrusos, provinents d’un altre planeta.

Comentari: Consolidat com un dels directors més taquillers de començaments del segle XXI, després de l’èxit internacional de “El sexto sentido”(1999)  i “El protegido” (2000), el nordamericà d’origen indi M. Night Shyamalan va tornar a sorprendre als seus seguidors amb “Señales”, un altre drama familiar inscrit en el gènere fantàstic que, en aquest cas, té com a rerafons el tema de les invasions alienígenes, en la línia d’alguns dels films més populars de Steven Spielberg, un dels cineastes més admirats per Shyamalan. Partint novament d’un guió original, l’estructura narrativa de “Señales” presenta similituds amb la de les seves produccions precedents. Així, el punt de partida és, de nou, una tragèdia familiar (l’accident que provoca la mort de la dona del protagonista, anomenat Graham Hess) i l’eix argumental gira al voltant de la relació que s’estableix entre el personatge principal, marcat per aquesta experiència traumàtica, i un antagonista que amenaça la seva estabilitat familiar però que, alhora, li fa prendre consciència de la seva veritable identitat. A l’igual, també, que en “El sexto sentido” o “El protegido”, ens trobem amb un desenllaç “sorprenent” (si bé no tant com en els films anteriors!), en què s’obliga al protagonista a fer una revisió de la seva vida i enfocar el futur amb una actitud renovada. A banda d’aquests paral·lelismes, cal remarcar també algunes diferències que enllacen, més aviat, “Señales” amb “El bosque” (2004), el film següent de Shyamalan : el desplaçament de l’acció a un escenari rural (proper, però, a la ciutat on es situaven les històries dels films anteriors, Filadèlfia) i el paper més destacat dels altres membres de la família del personatge central.

Per a donar vida al granjer i sacerdot descregut que protagonitza el film, Shyamalan va comptar amb l’actor i director australià Mel Gibson, conegut catòlic de tendències ultraconservadores que, dos anys després, dirigiria la polèmica “La passió de Crist”(2004). En el repartiment també hi trobem el sempre solvent Joaquin Phoenix (“Two lovers”) i els nens Rory Culkin (germà del protagonista de “Solo en casa”) i Abigail Breslin (“Pequeña miss Sunshane”). Com és habitual en les pel·lícules de Shyamalan, seguint l’exemple del mestre Hitchcock, ens trobem amb un “cameo” del propi director, en un rol secundari. També cal destacar els treballs del director de fotografia Tak Fujimoto i del compositor James Newton Howard, que ja havien col·laborat amb Shyamalan a “El sexto sentido”.

Globalment, si bé “Señales” és inferior a les dues pel·lícules més cèlebres del seu director, segueix mantenint un nivell de qualitat notable i presenta tots els signes d’un estil molt personal, que s’apropa als grans temes del gènere fantàstic (els fantasmes, els superherois, els extraterrestres) adoptant un punt de vista intimista i reflexiu, amb un ritme pausat i contemplatiu, més propi del cinema oriental que de les grans superproduccions de Hollywood.

Joan Caus