Posts Tagged ‘stop motion’

Isla de perros

Posted: 30 Setembre 2019 in ANIMACIÓ, COMÈDIA
Etiquetes: , , ,

Director: Wes Anderson. Realitzada el 2018. (EEUU)

Director: Travis Knight. Realitzada el 2016. (EEUU)

El principito

Posted: 31 Octubre 2017 in ADAPTACIONS, ANIMACIÓ
Etiquetes: , ,

Director: Mark Osborne. Realitzada el 2015. (França)

Director: Tim Burton. Realitzada el 2012 (EEUU).frankenweene

Sinopsi: Víctor Frankenstein és un noi molt intel·ligent que viu feliç amb els seus pares i el seu gos Sparky a la població de New Holland. Com és força introvertit i no té gaires amics, el pare l’obliga a formar part l’equip escolar de beisbol, com a condició per a assistir a la Fira de la Ciència, a la qual té moltes ganes d’anar. Mentre està jugant un partit, la pilota surt fora de la pista i és perseguida per Sparky que, en voler recollir-la, és atropellat per un cotxe. La mort del gos provoca una gran tristesa en el Víctor, que es troba, de sobte, sense cap amic. Després d’una explicació que li fa el professor de ciències sobre l’efecte revitalitzador dels raigs elèctrics, el noi veu la possibilitat de ressuscitar a Sparky i, amb aquest objectiu, desenterra el cadàver del gos, cus les seves ferides i el sotmet a les radiacions provocades per una tempesta. Com a resultat de tot això, Sparky torna a viure, però Víctor pensa que és millor que ningú el vegi. Però, ben aviat, el gos surt al carrer i espanta alguns veïns. Edgar, un dels alumnes d’escola de Víctor, també veu la mascota i convenç el seu company de repetir l’experiment amb un peix mort, a canvi de no revelar el secret a ningú.

Comentari: Un any abans de realitzar el seu primer llargmetratge, “La gran aventura de Pee-Wee” (1985), Tim Burton havia dirigit, per als estudis Disney, una pel·lícula de mitja hora titulada “Frankenweenie”, que ja el va revelar com un dels cineastes més prometedors dels vuitanta. Es tractava d’un homenatge al clàssic de James Whale “El doctor Frankenstein” (1931), l’adaptació cinematogràfica de la novel·la “Frankenstein o el Prometeu modern” de Mary Wollstonecraft Shelley, sobre la possibilitat de crear vida artificial a partir d’un cadàver. En el seu film, Burton respectava l’estètica de la pel·lícula dels anys trenta però convertia a Víctor Frankenstein en un nen d’uns dotze anys que, influït pel seu professor de física, aconseguia tornar a la vida al seu gos Sparky, que havia mort atropellat per un cotxe. Més endavant, aquest cineasta reincidiria en el mateix tema a “Eduard manstisores” (1991), on el protagonista és una mena de “monstre de Frankenstein” inacabat, i també a “Malson abans de Nadal” (Henry Sellick, 1993), basada en una història original seva, on hi trobem Sally, un personatge relacionat amb la criatura descrita en el llibre de Mary W. Shelley. L’any 2012, vint-i-vuit anys després del primer “Frankenweenie”,  el mateix Tim Burton va decidir rodar-ne un “remake”, però convertint-lo en un film d’animació.

En la mateixa línia del que va fer Peter Jackson en la seva versió de “King Kong” (2005) a partir del clàssic de 1933, “Frankenweenie” respecta fidelment l’argument del film original però hi afegeix nous personatges i intensifica l’espectacularitat de les seqüències, per tal d’omplir un metratge superior i adaptar-se als gustos dels espectadors adolescents del segle XXI. Així, a banda de la família Frankenstein, amb rostres triangulars que ens fan pensar en el protagonista de “La novia cadáver”, i del gos Sparky, ens trobem amb una curiosa galeria de secundaris formada pels estranys companys de classe de Víctor (la nena que té un gat amb capacitat d’anunciar les desgràcies, el geperut Edgar, la veïna Elsa i la seva gossa caniche, de la qual s’enamora Sparky) i l’estrafolari professor Rzykruski, amb trets que ens remeten al Vincent Price de “Eduard manstisores”. Mantenint la fotografia en blanc i negre però afegint l’atractiu i la màgia de l’animació “stop motion”, el nou “Frankenweenie” conserva tot l’encís de l’original i hi afegeix un nou conjunt de “freaks” burtonians, perfectament coherents amb els dissenyats per aquest cineasta al seu famós llibre “La trista mort del Noi Ostra” (1997). El resultat final és una nova demostració de l’originalitat i el talent del director de Burbank, reconegut com un dels cineastes fonamentals de les tres últimes dècades.

Joan Caus

 

¡Piratas!

Posted: 29 Juliol 2013 in ANIMACIÓ, COMÈDIA
Etiquetes: , , , ,

Directors: Peter Lord y Nick Park. Realitzada el 2012 (Regne Unit)Piratas

Sinopsi: El Capità Pirata és el líder d’una colla de pirates molt ben avinguts però força  maldestres i desafortunats. Després de diversos intents sense aconseguir-ho, aquest navegant aspira de nou a guanyar el Premi al Millor Pirata de l’Any. Amb aquest propòsit, malda per a abordar diversos vaixells amb la intenció d’obtenir un gran botí, però sempre es troba amb persones que no tenen diners, com el científic Charles Darwin. Aquest darrer, però, descobreix que la mascota que acompanya sempre al Capità és l’exemplar únic d’una espècie d’ocells extingida, i l’hi proposa ensenyar-la als membres de la Royal Society per tal d’aspirar al Premi a la Millor Descoberta Científica. Pensant que amb això podrà obtenir els guanys necessaris per a ser considerat Millor Pirata de l’Any, el Capità accepta la proposta de Darwin, tot i que l’obliga a traslladar-se a Londres on viu la reina Victòria, que ha decretat la mort a tots els pirates que arribin a Anglaterra.

Comentari: Aardman Animation és una empresa britànica fundada a mitjans dels anys setanta que ha excel·lit en el terreny del cinema d’animació amb ninotets de plastilina, utilitzant la tècnica “stop motion”, és a dir, la filmació de les figuretes fotograma a fotograma. Fundada per Peter Lord i David Sproxton, els grans èxits d’aquesta empresa van associats als personatges de Wallace i Gromit (un inventor i el seu gos, que és més assenyat que l’amo!), protagonistes de diversos curtmetratges, dos dels quals van guanyar l’Oscar al millor curt d’animació, i del llargmetratge “Wallace i Gromit:la maledicció de les verdures”(2005), tots ells dirigits per Nick Park. Aquest mateix animador també va codirigir “Chicken run”(2000), juntament amb Peter Lord. Després l’èxit de les sèries de televisió “L’ovella Shaun” i “Timmy time”, la darrera pel·lícula estrenada, fins el moment, dels estudis Aardman és “¡Piratas!”, una nova meravella d’aquests genis de l’animació, dirigida en solitari per Peter Lord.

Aprofitant el resorgiment de l’interès pel tema de la pirateria impulsat per la sèrie cinematogràfica “Piratas del Caribe”, “¡Piratas!” també combina l’humor i les aventures a ritme trepidant per a mostrar-nos les peripècies d’un grup de navegants lliurats a l’abordatge d’altres vaixells, però situant l’acció no en el segle XVII sinó a l’Anglaterra del XIX. A partir d’un dels llibres humorístics sobre pirates escrits per l’autor britànic Gideon Defoe, autor també del guió del film, l’argument de la pel·lícula s’estructura al voltant de la relació entre el protagonista, un simpàtic i barbut Capità Pirata que aspira a guanyar el Premi al Millor Pirata de l’any, i dues de les figures històriques més destacades del segle XIX: el científic Charles Darwin i la reina Victòria. Així, després d’una primera part en què se’ns presenta al protagonista i la seva inepta tripulació, i també als altres tres aspirants a guanyar el Premi al Millor Pirata; la part central de la pel·lícula es situa a la ciutat de Londres, recreada amb precisió pels animadors dels estudis Aardman. En concret, els escenaris principals són la casa de Darwin, plena d’animals dissecats i amb un mico majordom tan intel·ligent com el gos Gromit, que es comunica amb targes escrites; l’edifici de la Royal Society i el palau de la reina, convertida aquí en la dolenta de la pel·lícula. Al final, l’acció es torna a situar a alta mar i culmina amb el divertidíssim enfrontament entre el Capità Pirata i la maquiavèlica i temible monarca britànica.

Més enllà de l’interès de la història, “!Piratas!” s’imposa com una nova filigrana dels estudis Aardman, que combina una impecable realització a nivell tècnic amb un desbordant sentit de l’humor. Atenció als magnífics títols de crèdit finals, amb la seva galeria de quadres i objectes, que ens fan reviure els millors moments d’aquesta excel·lent pel·lícula d’animació.

Joan Caus

Directors: Stéphane Aubier i Vincent Patar. Realitzada el 2009. (Bèlgica)Panico en la granja

Sinopsi: L’Indi i el Vaquer viuen feliçment en una casa de pagès, en companyia del Cavall. En arribar el dia de l’aniversari de l’èquid, decideixen regalar-li una barbacoa casolana, feta amb 50 maons que compren per Internet. Per un error a l’hora de fer la comanda, els arriben unes quantes tones de totxos, que decideixen amagar a la part superior de l’edifici on viuen. Poc després d’acabar l’animada festa en honor al Cavall, el pes dels maons provoca l’ensorrament de la casa de l’Indi i el Vaquer. Mentre intenten construir un nou habitatge, aprofitant que van sobrats de totxos, descobreixen que uns estranys individus els hi roben les parets. En perseguir a aquests lladres, el trio format per l’Indi, el Vaquer i el Cavall viatjaran a llocs insospitats, com el centre de la Terra o el fons del mar.

Comentari: Un dels trets que caracteritzen la producció cinematogràfica de les dues últimes dècades és l’increment exponencial dels films d’animació, gràcies a l’aplicació de les tècniques informàtiques que han revolucionat aquest gènere. Així, és habitual trobar en totes les multisales diverses pel·lícules de dibuixos animats, produïdes per les grans companyies nordamericanes com Disney-Pixar, Dreamworks, Fox o Warner. De tant en tant, també triomfen alguns títols provinents del Japó o de països europeus. Però, a banda d’aquestes obres d’àmplia difusió, també n’arriben d’altres prou interessants que, per les seves característiques, tenen més problemes per a accedir a un públic ampli i només s’estrenen en poques sales. És el cas de films com “El secreto del libro de Kells” (Tomm Moore, 2009), “O apostolo” (Fernando Cortizo, 2012) o “Pánico en la granja” (2009),la pel·lícula que ara comentem.

Influïda especialment per les magistrals creacions de l’empresa britànica Aardman, com el llargmetratge “Chicken run” (2000), els curts sobre Wallace i Gromit o la sèrie de televisió “L’ovella Shaun”(2007), “Pánico en la granja” també utilitza la tècnica stop-motion (animació de ninotes fotograma a fotograma) per a construir una història narrada a ritme trepidant, plena d’humor i protagonitzada per un conjunt de personatges ben singulars, que viuen en un entorn rural. En concret, la pel·lícula ens explica els embolics que es deriven de cometre un error a l’hora de fer una comanda per Internet i té com a fil conductor l’”estranya parella” formada per un indi i un cowboy de joguina, no massa espavilats i força ganduls, que conviuen amb un cavall (també de joguina!) molt més intel·ligent que ells. A més d’aquest trio, que reprodueix figures del “far west”, ens trobem amb un munt de personatges secundaris igualment hilarants com la família de grangers, els monstres marins que roben totxos, l’euga pèl-roja i professora de música de la qual s’enamora el cavall protagonista, els animals músics o un carter rural que remet al Jacques Tati de “Jour de fête” (1949).

“Pánico en la granja” fou el primer llargmetratge de la parella d’animadors belgues formada per Stéphane Aubier i Vincent Patar; que, prèviament, ja havien realitzat una sèrie de televisió amb els mateixos personatges i utilitzant la tècnica del stop motion. De fet, tal com se’ns explica en el “making of” inclòs en l’edició en DVD, la idea del film es remonta a un curt elaborat per Aubier com a treball de fi de carrera, realitzat de forma casolana amb diversos ninotes de joguina i també amb algunes figures del pessebre. El protagonista d’aquest curt, que ja s’ambienta en un entorn rural, és un caçador maldestre incapaç de matar a un senglar. Més endavant, en el primer capítol de la sèrie “Pànico en la granja” es va recuperar la idea i els escenaris del curtmetratge, però canviant al caçador per la parella formada pel cowboy i l’indi; els futurs protagonistes d’un dels films d’animació més surrealistes i frenètics dels darrers anys.

Joan Caus.