Posts Tagged ‘dones’

Figuras ocultas

Posted: 20 febrer 2018 in BIOGRÀFIC
Etiquetes: , , ,

Taraji P. Henson, Octavia Spencer, Janelle Monae. Director: Theodore Melfi. Realitzada el 2016. (EEUU)

La estación de las mujeres

Posted: 26 Juliol 2017 in DRAMA
Etiquetes: ,

Tannishtha Chatterjee, Radhika Apte, Lehar Khan. Directora: Leena Yadav. Realitzada el 2015. (Índia)

Criadas y señoras

Posted: 5 febrer 2013 in ADAPTACIONS, DRAMA
Etiquetes: , , , ,

Jessica Chastain, Viola Davis, Bryce Dallas Howard. Director: Tate Taylor. Realitzada el 2011 (EEUU)Criades y Señoras

Sinopsi: La història està situada a l’Estat de Mississippi, a la dècada dels anys seixanta. Eugenia “Skeeter” Phelan (Stone) torna a casa en finalitzar els estudis universitaris. Vol ser escriptora però la seva mare està obsessionada amb casar-la. La jove continua amb el seu propòsit i coneix dues criades negres: una intel·ligent i l’altre temperamental (Davis i Spencer). Les tres s’uniran per portar a terme un projecte clandestí que les ajudarà a alliberar-se dels prejudicis de l’època. La protagonista blanca es crearà enemistats entre la seva comunitat però descobrirà un nou col·lectiu més sincer i humà.

Comentari: La pel·lícula és una adaptació de la novel·la de Kathryn Stockett, escrita en el 2009. Es basa en la figura de Demetrie, la seva pròpia serventa negra, que mai va tenir fills. Una altra criada que va treballar pel germà de l’autora va presentar una demanda de 75.000 dòlars per utilitzar el seu nom i imatge sense autorització. El tema principal és el racisme a la societat nord-americana dels anys 60. Una dècada històrica en la qual es van produir diversos episodis que van commoure a la societat yankee: la guerra freda contra la URSS, assassinat de John F. Kennedy en 1963, assassinat de Malcolm X en 1965, guerra contra Vietnam del Nord, assassinats de Martin Luther King i Robert F. Kennedy en 1968, etc…

El film aconsegueix divertir i emocionar a la vegada amb el treball d’unes actrius excepcionals que destaquen pel seu “savoir faire” en aquest ordre: l’expressiva Octavia Spencer (Oscar a la millor actriu de repartiment); la pacient i plena de fortalesa Viola Davis ( La duda, 2008 ); la ingènua i encantadora Jessica Chastain ( La noche más oscura, 2012 ); l’odiosa i esperpèntica Bryce Dallas Howard ( Manderlay, 2005); la madura i correcta Emma Stone ( Zombieland, 2009 ) ; la veterana i còmica Sissy Spacek ( Quiero ser libre, 1980 ) i un grapat de bones actrius secundàries. L’actriu que interpreta a “Skeeter” sembla l’alter ego de l’escriptora original i representa un tipus de feminisme que intenta respectar i humanitzar un col·lectiu de dones que viuen com esclaves amb pocs valors socials. I la frase que li regala la seva mare és molt encertada: “Hi ha vegades que el valor es salta una generació, gràcies per portar-lo de nou a casa!”

La interpretació de Minny Jackson és divertida i commovedora. No recordo una minyona de color tan especial des de la Mammy (Hattie McDanield) de l’ apassionant Lo que el viento se llevó (1939).La seva relació amb Cèlia (Chastain) regala a l’espectador instants brillants d’una gran química.

La recreació de l’època està ben aconseguida, principalment en el vestuari, decorats i la fotografia. Cal destacar el paper fonamental que tenen els wàters i els pastissos en una història que ridiculitza a les dones americanes de classe benestant que des de petites rebien més afecte i motivació de les seves assistentes que no pas de les seves mares hipòcrites. Un altre mèrit és defugir de situacions de  gran violència racista, com va succeir realment a l’època, i reemplaçar-los per altres de gran contundència emocional: l’enterrament de nens no nascuts en el jardí de la Cèlia o el plor d’una nena rosseta cap al final quan despatxen a la seva criada.

Així doncs, encara que sembli un telefilm de luxe, “Criadas y señoras” s’hauria de projectar en els instituts per valorar el respecte entre els animals racionals.

Salvador Lara Morente

La dama de hierro

Posted: 30 Novembre 2012 in BIOGRÀFIC, DRAMA, HISTÒRIC
Etiquetes: , ,

Meryl Streep, Jim Broadbent, Olivia Colman. Director: Phyllida Lloyd. realitzada el 2011. (França, Regne Unit)dama de hierro

Sinopsi: L’any 2005, poc després de produir-se els atemptats terroristes d’Al-Qaeda a Londres, Margaret Thatcher, que té vuitanta anys i viu sola d’ençà de la mort del seu marit Denis, decideix fer neteja i donar a una ONG la roba de l’espòs; l’espectre del qual encara se li apareix. Mentre signa exemplars de les seves memòries, Thatcher va recordant alguns dels moments més destacats de la seva trajectòria personal i política, des que és una estudiant universitària  fins que ,escollida com a la líder del Partit Conservador i després de guanyar les eleccions de l’any 1979, es converteix en la primera ministra britànica; càrrec que mantindrà durant onze anys. Coneguda com “la dama de ferro”, Thatcher esdevé una de les figures centrals del panorama polític internacional dels anys vuitanta i té un paper destacat en el final de la Guerra Freda. Però, la seva gestió basada en les retallades en els serveis socials i l’increment de la càrrega fiscal, li acaba passant factura i l’obliga a abandonar la política a començaments dels noranta. Amb tot, encara que estigui apartada de la vida pública, l’exprimera ministra vol fer sentir la seva veu.

 

Comentari: En els darrers anys, algunes pel·lícules s’han aproximat, amb més o menys encert, a les figures de destacats dirigents polítics de la història recent. Per exemple, a França, les trajectòries dels presidents François Mitterrand i Nicolas Sarkozy van servir de base als films “El paseante del Champ de Mars” (Robert Guédiguian, 2005) i “De Nicolas a Sarkozy” (Xavier Durringer, 2011); i a Itàlia, Nanni Moretti va caricaturitzar a Silvio Berlusconi a “El caimán” (2006). Paral·lelament, als Estats Units, els directors Oliver Stone i Michael Moore van oferir els seus particulars retrats de George W. Bush a “W” (2008) i “Fahrenheit 9/11” (2004). Com era previsible, la vida de la carismàtica primera ministra britànica Margaret Thatcher també acabaria tenint la seva adaptació a la gran pantalla, i el resultat fou “La dama de hierro”; pel·lícula dirigida per Phyllida Lloyd, que ,prèviament, havia assolit un notable èxit comercial amb l’adaptació del musical “Mamma mia” (2008).

Amb un to que oscil·la entre la paròdia i el document testimonial, “La dama de hierro” es construeix a partir dels diversos records d’una octogenària Margaret Thatcher, que evoca els moments més destacats de la seva vida. Així, a partir d’un temps present, situat l’any 2005, s’alternen les imatges de l’anciana Thatcher quan surt a comprar llet, es mira la televisió o manté converses amb el fantasma del seu marit difunt(!); amb un seguit de “flashbacks” que ens serveixen per a repassar els principals episodis de la trajectòria vital de la protagonista, des que és una jove amb inquietuds socials fins el seu triomf en les eleccions de 1979, quan es converteix en la cap del govern britànic i en una de les figures fonamentals del panorama polític dels anys vuitanta. En la composició d’aquest “biopic”, la directora alterna la recreació de les diverses etapes de la vida de Thatcher, amb imatges d’arxiu relacionades amb alguns fets centrals del mandat de “la dama de ferro”, com la Guerra de les Malvines o la Caiguda del mur de Berlín. Però, aquest repàs semidocumental a l’itinerari vital de la protagonista, sempre ve acompanyat de moments més introspectius, tractats en forma de tragicomèdia i que,sovint,s’apropen a la simple caricatura. El resultat final no acaba de funcionar i dóna lloc a una pel·lícula força discreta, que queda lluny de propostes de temàtica similar com “The Queen” (Stephen Frears, 2006). Tanmateix, la pel·lícula es segueix amb interès gràcies a l’extraordinari treball de l’actriu protagonista, la sempre efectiva Meryl Streep, que amb la seva interpretació va aconseguir el tercer Oscar de la seva carrera i va tornar a demostrar la seva capacitat camaleònica, transformant-se de forma plenament convincent en la temperamental “dama de ferro”.

Joan Caus.

Agua

Posted: 18 Mai 2011 in DRAMA, SOCIAL
Etiquetes: ,

Lisa Ray, John Abraham, Seema Biswas. Director: Deepa Mehta. Realitzada el 2005 (Canadà, India)

Sinopsi: Al 1938, en un poble de l’Índia, una nena de vuit anys anomenada Chuyia, seguint la tradició del seu país, es converteix en esposa d’un home molt més gran que ella, com a conseqüència d’un casament pactat pels pares. En morir el seu home, sense ni tan sols haver-lo vist, la porten a un “ashran”; casa on conviuen vídues de totes les edats, obligades a romandre-hi fins a la mort. Allà, Chuyia es fa molt amiga de Kalyani, una noia d’uns trenta anys que és obligada a prostituir-se per a mantenir econòmicament a la comunitat de vídues. Narayan, un jove llicenciat en dret pertanyent a la casta dels brahmans, s’enamora de Kalyani i té el propòsit de treure-la de l’”ashran”, desafiant les convencions establertes. Si bé, d’entrada, la noia accepta la proposta del seu promès, més endavant es veu forçada a rebutjar-la, incapaç d’oposar-se a la tradició. Posteriorment, Chuyia també mirarà de fugir de l’”ashran” i retrobar la llibertat.

Comentari: “Agua” és la tercera part de l’anomenada “trilogia dels elements”, que es va iniciar amb “Fuego” (1996) i va continuar amb “Tierra” (1998), totes elles escrites i dirigides per Deepa Mehta, una cineasta hindú que, a l’igual que la seva compatriota Mira Nair (“Salaam Bonbay!”), ha desenvolupat la seva carrera entre l’Índia, Canadà i els Estats Units. Així, abans d’emprendre l’esmentada trilogia ,centrada en estudiar alguns dels gran problemes que afecten a les dones nascudes en el país del Ganges, Mehta ja havia dirigit episodis de la sèrie “El jove Indiana Jones” i també la pel·lícula “Freda i Camilla” (1993), interpretada per Jessica Tandy i Bridget Fonda.

La història de “Agua” es situa l’any 1938, quan l’Índia encara era una colònia britànica però ja ressonava fort la veu de Gandhi, el carismàtic “apostol de la no violència” que liderà el procès adreçat a aconseguir la independència de l’esmentat país asiàtic. A banda d’oposar-se a l’opressió exercida pels britànics, Gandhi va defensar la supressió d’algunes tradicions índies contràries als drets humans i derivades, en molts casos, del sistema de castes. Una d’aquestes tradicions era la que obligava a les dones vídues a passar la resta de la seva vida en un “ashran”; una mena de “convent” on les internes havien d’anar amb el cap rapat, vestides amb un sari blanc i lliurades a una vida ascètica. L’eix argumental de “Agua” gira al voltant del personatge de Chuyia (Sarala), una nena de vuit anys que es veu sotmesa a un matrimoni pactat i que, en quedar vídua, és enviada per la seva família a un “ashran”, on haurà de conviure amb dones molt més grans que ella. Així, des de l’òptica de la petita protagonista, els espectadors ens podrem introduir en el microcosmos d’aquesta residència de vídues, dirigida per l’autoritària Madhumati i en la qual algunes de les internes es veuen forçades a prostituir-se per a mantenir econòmicament a la resta de la comunitat. És el cas de l’atractiva i bondadosa Kalyani (Lisa Ray), que esdevindrà la millor amiga de la petita Chuyia i que maldarà per a alliberar-se de la presó on l’ha condemnada la seva viduïtat.

Amb un ritme tranquil que es recrea en la presentació de l’ambient que es viu en l’”ashran” i en la presentació de les activitats quotidianes de les protagonistes –la monotonia que es veu trencada en moments puntuals, com la celebració de la Festa dels Colors–, “Agua” és, de ben segur, el film més destacat de Deepa Mehta i un dels títols fonamentals de la cinematografia índia de les últimes dècades. A banda de l’impecable treball de tot el repartiment, la pel·lícula, rodada en diversos punts de Sri Lanka, destaca per l’esplèndida fotografia de Giles Nuttgens i també per la música del canadenc Mychael Danna. El resultat final és un film de gran bellesa a nivell visual, però del tot contundent a l’hora de denunciar de forma implacable el sexisme en general, i les humilians que han patit les vídues de l’Índia al llarg de la història, en particular.

Joan Caus

 

Carmen Maura, Verónica Forqué, Luis Hostalot. Director: Pedro Almodóvar. Realitzada el 1984 (Espanya)

Sinopsi: Gloria és una mestressa de casa que treballa com a dona de la neteja en un gimnàs i que viu en un pis petit situat a la perifèria d’una gran ciutat.Està casada amb un taxista que havia residit a Alemanya, té dos fills adolescents (un dels quals és drogoaddicte) i ha de conviure amb la sogra, una anciana excèntrica i gasiva. La vida dela Gloria ve marcada pels problemes familiars, les converses amb les veïnes, la rutina i la precarietat econòmica. Per a acabar-ho d’adobar, un dia es troba a casa un llangardaix.

Comentari: Després de realitzar dotzenes de curts en Super-8, Pedro Almodóvar va debutar com a director de llargmetratges el 1980 amb “Pepi,Luci, Bom y otras chicas del montón” , una pel·lícula de baix pressupost, rodada entre amics, en el context de la “movida madrileña”. El to “underground” i contracultural de la seva “opera prima” es mantindria en les seves dues obres següents, “Laberinto de pasiones” i “Entre tinieblas”; tots ells films molt irregulars però que expressaven ja un món i un estil ben personals. La popularitat i el reconeixement de la crítica no li va arribar ,però, fins el seu quart llargmetratge, “¿Qué he hecho yo para merecer esto?”; pel·lícula que segueix sent una de les millors de la seva filmografia. Amb aquest film, Almodóvar va deixar de ser un autor minoritari només conegut per quatre cinèfils per a convertir-se en un director cada cop més popular i que assoliria l’èxit definitiu amb “Mujeres al borde de un ataque de nervios” (1987), la pel·lícula per la qual va ser finalista a l’Oscar i li va obrir les portes al mercat internacional.

  “¿Qué he hecho yo para merecer esto?” es centra en la vida d’una mestressa de casa anomenada Gloria , personatge interpretat per Carmen Maura, protagonista de la major part de les pel·lícules rodades per Almodóvar al llarg de la dècada dels vuitanta. Gloria viu en un gran bloc de pisos situat en els suburbis d’una gran ciutat i porta una vida molt rutinària i plena de dificultats de tot tipus (mala relació amb el marit, discussions amb la sogra, problemes amb els fills, manca de diners).D’entrada,doncs, Almodóvar ens presenta el drama d’una dona pertanyent al sector més humil de la societat; d’una mare patidora i sacrificada que ha de recòrrer als fàrmacs per a afrontar l’estrès quotidià. Però, en la presentació de la protagonista i del seu entorn, el director barreja constantment els aspectes dramàtics amb els còmics, mostrant una galeria de personatges insòlits i de situacions inesperades en un entrallat argumental que és una veritable caixa de sorpreses. En aquest sentit, Almodóvar es situa a mig camí entre el melodrama neorealista i l’humor negre de directors com Berlanga o Ferreri.

   A banda d’un guió sorprenent del propi Almodóvar i d’una acurada direcció a nivell tècnic i artístic, la pel·lícula destaca pel treball del conjunt dels seus intèrprets; amb menció especial per a Chus Lampreave ,que fa de sogra, i  Verónica Forqué, que interpreta a la prostituta Cristal, veïna de Gloria. En el repartiment també hi apareixen als directors de cinema Gonzalo Suárez, que fa d’escriptor fracassat, i Jaime Chavarri, fent d’exhibicionista; ambdós, clients de Cristal. I, com és habitual en les pel·lícules del director manxec, també hi trobem els “cameos” de la seva mare Francisca, el seu germà Agustín i del propi Pedro Almodóvar, fent un “playback” de “La bien pagá” al costat de Fabio McNamara, amb qui havia format un duo musical a començaments dels vuitanta.

 Joan Caus

Armas de mujer

Posted: 11 Abril 2011 in COMÈDIA
Etiquetes: , ,

Harrison Ford, Sigourney Weaver. Director: Mike Nichols. Realitzada el 1988. EEUU.

Sinopsi: Tess McGill és una noia ambiciosa i atractiva que treballa de secretària en una empresa dedicada a gestionar inversions, situada en un gratacels de Nova York. Està sota les ordres de Katherine, una directiva que no dubta d’apropiar-se de les idees de Tess per tal de refermar la seva posició de lideratge. Aprofitant un accident de Katherine mentre esquiava, Tess té la possibilitat d’accedir a la vivenda de la seva cap, fer ús dels seus vestits i intervenir més directament en els negocis de l’empresa, assumint les funcions que corresponen a la directora. D’aquesta manera, té l’oportunitat de conèixer a Jack, un inversor de Wall Street que s’enamora d’ella i amb qui mirarà de tirar endavant una complicada operació financera, sense que se n’assabenti la lesionada Katherine.

 Comentari: Des del seu debut com a director cinematogràfic a “Qui té por de Virginia Woolf?” (1966), memorable duel interpretatiu de la parella formada per Richard Burton i Elisabeth Taylor, el nordamericà d’origen alemany Mike Nichols, provinent del món del teatre i del cabaret, s’ha destacat com un dels cineastes més solvents de les últimes dècades, gràcies ,sobretot, a les seves anàlisis dels conflictes laborals i sentimentals, reflectits en pel·lícules com “El graduat” (1967), “Silkwood” (1984) o “Closer” (2004). “Armas de mujer” (curiós títol espanyol de l’original “Working girl”, “Noia treballadora”) , comèdia realitzada l’any 1988, és una de les seves pel·lícules més populars i va ser tot un èxit en el seu moment. A això hi va contribuir, sobretot, el fet de tenir com a protagonistes a tres estrelles de Hollywood que, a finals dels vuitanta, estaven en el seu màxim esplendor. D’entrada, el personatge de Tess, al voltant del qual gira tota la història, és interpretat per la rossa Melanie Griffith (“La noche se mueve”, “Doble cuerpo”, “Algo salvaje”) que borda el paper de la decidida secretària amb ganes d’ascendir socialment. La seva antagonista és la morena Sigourney Weaver (“Alien”, “Gorilas en la niebla”, “La mort i la donzella”), que li dóna la rèplica en el rol de directiva maquiavel·lica que imposa el seu poder sobre la subordinada.Finalment, el protagonisme masculí recau en Harrison Ford (“La guerra de les galàxies”, “En busca del arca perdida”, “Blade Runner”), que encarna a Jack, el soci de Katherine que s’enamora de Tess. A més d’aquests tres intèrprets, en el repartiment també hi trobem a d’altres noms coneguts com Alec Baldwin (el promès infidel de Tess) o Joan Cusack (l’amiga extravertida de la protagonista).

    ”Armas de mujer” –a l’igual que ,per exemple, “Pretty woman”—es pot veure com una revisió moderna del conte dela Ventafocs, és a dir, la història d’una noia humil que gràcies a les seves virtuts, al seu treball i constància, aconsegueix conèixer a un “príncep” que li permet ascendir socialment. En aquest camí, tindrà d’altres còmplices que l’ajudaran (l’amiga fidel, l’empresari generòs)però, com és previsible,  també s’haurà d’enfrontar amb una “bruixa” (la directora “malvada”) que li posa diversos entrebancs. Així, adoptant un model ben clàssic i comptant amb un guió efectiu al servei d’una colla d’actors prou competents, la pel·lícula esdevé una comèdia distreta i agradable que es veu amb interès. Finalista a diversos premis Oscar, l’únic que va aconseguir va ser el de millor cançó, gràcies al tema de Carly Simon, “Let the river sun”, que podem escoltant en els títols de crèdit inicials i finals, sobreimpressionats sobre vistes de la badia de Nova York a finals dels vuitanta, amb el conjunt de gratacels presidit per les torres bessones del World Trade Centre.

Joan Caus

Agora

Posted: 9 Abril 2011 in HISTÒRIC
Etiquetes: , , , ,

Rachel Weisz, Max Minghella, Oscar Isaac. Director: Alejandro Amenábar. Realitzada l’any 2009.(Espanya).

Sinopsi: A finals del segle IV, la ciutat d’Alexandria viu immersa en un ambient ple de violència i aldarulls, provocats pel conflicte existent entre pagans,jueus i cristians. En aquest context, la filòsofa Hipàtia dóna classes d’astronomia a un grup heterogeni d’alumnes de diverses tendències religioses. Un d’ells, Orestes, li manifesta públicament el seu amor; però Hipàtia el rebutja, gelosa de la seva independència. Transcorreguts uns anys, Orestes esdevé preceptor de l’Imperi romà a Alexandria i es converteix al cristianisme; alhora que segueix mantenint una bona amistat amb la filòsofa. Un altre dels exalumnes d’Hipàtia, anomenat Sinesi, esdevé bisbe de Cirene. Seguint els dictàmens del patriarca Ciril d’Alexandria, Sinesi s’afegeix a la persecució de tots aquells que no s’han convertit a la fe cristiana. Una de les víctimes d’aquesta persecució és Hipàtia que, en defensar el sistema heliocèntric i mantenir-se neutral pel que fa a la religió, és acusada d’impietat i bruixeria.

 Comentari: Després d’aconseguir un gran èxit comercial i guanyar diversos premis Goya amb les seves pel·lícules “Tesis” (1996), “Los otros” (2001) i “Mar adentro” (2004) (aquesta última també va obtenir l’Oscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa), Alejandro Amenábar va dirigir l’ambiciosa superproducció “Ágora”, ambientada a la ciutat egípcia d’Alexandria, en el període corresponent a la consolidació del cristianisme com a religió oficial de l’Imperi Romà i a la decadència d’aquest mateix Imperi (finals segle IV i començaments del s. V). Convertida en un dels grans centres culturals i científics de l’antiguitat, gràcies al fet de posseir la biblioteca més important de l’època clàssica, Alexandria va iniciar el seu declivi en el moment en què la bona harmonia existent entre les diverses confessions religioses que hi convivien es va trencar i s’obrí un període marcat pels enfrontaments, producte de la intolerància i el fanatisme destructiu. Una de les víctimes més destacades d’aquesta guerra oberta entre pagans, jueus i cristians fou la filòsofa i astrònoma Hipàtia, que és la protagonista de “Ágora”. Dona de gran bellesa i intel·ligència, defensora de l’esperit crític i amb un especial interès per l’astronomia (a la pel·lícula se’ns explica com posa en dubte la veritat del sistema geocèntric defensat per Aristòtil i Ptolomeu , i està a favor del model heliocèntric d’Aristarc de Samos, que molts segles després seria defensat per Copèrnic, Kepler i Galileu), Hipàtia fou, com Sòcrates, una “màrtir de la filosofia” acusada d’impietat i traïda per alguns dels seus antics deixebles, que s’oposaren a la seva defensa de la llibertat de pensament.

   Rodada a Malta i comptant amb un repartiment internacional encapçalat per l’actriu britànica Rachel Weisz (“Enemic a les portes”(2001), “El jardiner fidel” (2005)) i on hi trobem actors de diverses generacions com els joves Max Minghella (l’esclau Davo), Oscar Isaac (Orestes), Rupert Evans (Sinesi) o el veterà Michael Lonsdale (fent de Teó, el pare d’Hipàtia); “Ágora” és ,fins el moment, la pel·lícula més cara del cinema espanyol (50 milions d’euros), amb prou èxit com per aconseguir amortitzar la seva inversió (tot i que va “punxar” una mica fora d’Espanya). En conjunt, es tracta d’una notable producció històrica que recrea perfectament els escenaris i l’ambient convuls de l’Alexandria del s. IV i que ,gràcies al bon guió (fet amb la col·laboració de Mateo Gil) i la solvent direcció d’Amenábar, ens ofereix una història interessant que alterna constantment els plans generals dels enfrontaments religiosos, plens de violència i fúria, amb el retrat íntim d’Hipàtia d’Alexandria, una de les dones més sàvies de l’antiguitat.

Joan Caus