Posts Tagged ‘Joel Coen’

Oscar Isaac, Carey Mulligan, John Goodman. Directors: Joel y Ethan Coen. Realitzada el 2013 (EEUU).a proposito de llewyn davis

Sinopsi: Llewyn Davis és un cantant folk que, després de treballar un temps com a mariner, va optar per dedicar-se a la música, formant un duet amb un amic, que es va acabar suïcidant. A la recerca d’un èxit que no acaba d’aconseguir, malviu actuant en bars nocturns i dormint a casa d’alguns coneguts que li deixen un llit o un sofà. L’any 1961, després de cantar al Gaslight Café de Greenwich Village (Nova York) i rebre una pallissa en acabar l’actuació, Davis passa la nit al pis dels Gorfein, una parella de professors universitaris que aquell dia eren de viatge. En marxar, el cantant s’ha de fer càrrec del gat dels Gorfein, que s’escapa de casa. Tot seguit, visita la parella formada per Jim i Jean, que també es dediquen a la música. Aleshores, Jean comunica a Davis que està embarassada i que no vol tenir el nadó, perquè potser ell n’és el pare. Això obligarà al cantant a buscar diners per a pagar l’avortament de Jean. Per complicar encara més la seva situació, el gat torna a fugir i Davis es veurà amb greus dificultats per a recuperar-lo i tornar-lo als Gorfein.

Comentari: Tres anys després de dirigir el western “Valor de ley” (2010), “remake” de la pel·lícula homònima de Henry Hathaway interpretada per John Wayne, el tàndem format pels germans Joel i Ethan Coen van retornar als anys seixanta del segle XX, època en la qual ja havien situat la història de “Un tipo serio” (2009), per a ambientar-hi la seva nova producció. El resultat fou “A propósito de Llewyn Davis”, un altre títol important d’una filmografia plena d’obres rellevants, que han convertit els Coen en uns dels cineastes imprescindibles de les últimes dècades.

L’argument de “A propósito de Llewyn Davis” se centra en el personatge que dóna títol al film, interpretat amb encert per l’actor guatemaltec Óscar Isaac (“Ágora”, “El año más violento”), en el rol d’un cantant folk força desafortunat, amb tendència a ensopegar diverses cops amb la mateixa pedra. Adoptant una estructura circular que ens fa pensar en la d’alguns films de Stanley Kubrick, com “La taronja mecànica” o “Eyes wide shut”, la pel·lícula ens descriu l’itinerari de Llewyn Davis, des de la seva actuació inicial al Gaslight Café fins el retorn a aquest mateix local, després d’haver voltat per les cases de diversos parents i coneguts, i haver fet un accidentat viatge a Chicago en el qual coincideix amb un excèntric músic de jazz, al qual dóna vida John Goodman, un dels actors habituals dels Coen. Així, plantejada com una odissea contemporània combinada amb diverses actuacions musicals, en la línia del que havien fet a la comèdia “O brother!” (2000), els cineastes de Minnesota tornen a inspirar-se en l’obra d’Homer (el gat que surt al film, que també marxa i retorna a casa, es diu Ulisses!!), però també en el mite de Sísif, és a dir, l’home condemnat a fer eternament el mateix i que, segons el filòsof Albert Camus, representa plenament la rutina quotidiana que caracteritza la vida de tots els éssers humans.

Amb una fotografia de tons descolorits i foscos que capta plenament la grisor que envolta al protagonista, “A propósito del Llewyn Davis” conté les millors qualitats de l’estil dels germans Coen, marcat per l’humor negre i els personatges atípics i un pèl caricaturescs. A més, tal i com ja passava a “O brother!”, la pel·lícula compta amb una banda sonora plena de magnífiques cançons com “Hang me, oh hang me” o “Fare thee well”, interpretades pel propi Óscar Isaac, que, a més de bon actor, demostra aquí les seves habilitats com a guitarrista i cantant.

Joan Caus

 

Valor de ley

Posted: 20 Desembre 2012 in OEST
Etiquetes: , , ,

Jeff Bridges, Matt Damon, Josh Brolin. Director: Joel & Ethan Coen. Realitzada el 2011. (EEUU)Valor de Ley

Argument: L’acció es situa a l’hivern del 1880 a la ciutat de Fort Smith (Arkansas) i està ambientada en territori indi.

Una valent i tossuda jove ( Mattie Ross ) que ha perdut al seu pare a mans d’un criminal, decideix contractar a un vell agent del govern per capturar al malfactor Tom Chaney. En aquest itinerari, que representa una dura experiència per l’espavilada adolescent, a més de conviure amb el borni i alcohòlic Rooster  Cogburn també comptarà amb l’ajuda de La Boeuf, un rànger de Texas, que segueix al facinerós per haver assassinat a un senador d’un altre estat.

Comentari: Aquest film dels independents germans Coen ( Fargo -1996- , No es país para viejos -2007- ) és un remake  – pel·lícula adaptada a partir d’una altra existentd’un treball dirigit per Henry Hathaway amb el mític John Wayne que li va valdre a l’actor veterà el seu únic Oscar. I encara que està millor considerada la primera versió, aquest treball dignifica un gènere al que li costa sobreviure des dels anys 80 davant de nous corrents que atrauen més al públic juvenil. El respecte i poesia que aporta aquesta producció fa tenir esperances en un estil que fins els anys 70 va estar molt bé considerat i ,com a molts seguidors, el meu desig és que autors consagrats com Scorsese i Spielberg col·laborin i augmentin el seu currículum amb nous westerns que facin perviure una classe magistral de fer cinema.

La història esta basada en un clàssic de la literatura nord-americana de Charles Portis en 1968 i destaca principalment per l’actuació de Hailee Steinfeld que amb 14 anys posseïa una gran maduresa, i això la va convertir en una de les actrius més joves nominades a l’Òscar -no premiades- com en el seu moment tampoc ho van ser Jodie Foster ( 14 anys en Taxi Driver ) o Haley Joel Osment ( 11 anys en El sexto sentido ); en canvi altres com Tatum O’Neal (10 anys en Luna de papel) o Anna Paquin (11 anys en El Piano) van aconseguir la preuada estatueta.

Respecte al repartiment masculí està correcte però es podia haver tret més profit de les seves actuacions:  Jeff Bridges com a vell rondinaire ( El rey pescador-1991-, Corazón rebelde -2009-), Josh Brolin com a delinqüent ( Conocerás al hombre de tus sueños-2010) i Matt Damon com a representant de la llei ( El ultimàtum de Bourne-2007-, Invictus-2009-).

En definitiva una bona realització pels aficionats a l’oest americà on tots els aspectes tècnics com el so, vestuari, fotografia, música…… estan ben elaborats i l’objectiu perseguit és que la temàtica genuïnament americana encara pot tenir coratge: “la gent no creu que una noia pugues partir en ple hivern a venjar la mort del seu pare, però així va succeir”

Salvador Lara Morente

 

Arizona baby

Posted: 28 Novembre 2011 in COMÈDIA
Etiquetes: , , ,

Nicolas Cage, Holly Hunter. Director: Joel Coen. Realitzada el 1987. (EEUU)

Sinopsi: H.I. McDunnough,un lladre reincident, s’enamora i es casa amb Ed, una agent de policia que treballa a la presó. Com la parella no pot tenir fills i els antecents penals de l’home són un obstacle per a que en puguin adoptar algun, un dia decideixen segrestar i afillar-se un dels cinc nadons bessons de la família Arizona, el pare dels quals, Nathan, és un destacat empresari del sector dels mobles. Poc després de l’esmentat segrestament, H.I. rep la visita inesperada de dos amics que s’han escapat de la presó i que decideixen instal·lar-se a casa seva.Però, un dia, aquests s’assabenten de la veritable identitat del nadó i decideixen raptar-lo, per tal de cobrar la recompensa oferta pel pare de la criatura. D’altra banda, els exconvictes no són els únics que van darrera dels diners que ha ofert Nathan Arizona per a aquell que li retorni el seu fill.

 Comentari: Després de debutar amb el thriller “Sang fàcil” (1984), els germans Joel i Ethan Coen van fer un tomb cap a la comèdia amb “Arizona baby”, una divertidíssima pel·lícula protagonitzada per l’atípica parella formada per H. I. , un maldestre exdelinqüent que acaba treballant en un taller, i Ed ,la dona policia que s’enamora d’ell mentre és a la presó i que, finalment, es casa amb el reclús. A través d’un llarg pròleg d’uns deu minuts, previ als títols de crèdit, se’ns explica la relació entre els dos personatges centrals, fins el moment del casament i l’inici de la convivència matrimonial. L’eix argumental del film girà al voltant de la impossibilitat de tenir fills per part de la parella (no en poden tenir de biològics degut a l’esterilitat de la dona, ni d’adoptats, per culpa de l’historial delictiu del marit) i de la decisió de l’afligida protagonista de forçar al seu home a segrestar un dels cinc bessons de l’empresari Nathan Arizona. A partir del moment en què s’enduen a casa al nadó, que sempre es mostra d’allò més alegre i tranquil, es va complicant la vida dels protagonistes; en especial, des que entren en escena dos amics de H. I. que s’han escapat de la presó. La segona part de la pel·lícula es construeix a partir d’un seguit de frenètiques persecucions per carretera, a ritme accelerat, entre el cotxe dels dos protagonistes, el dels evadits que s’han endut el nadó amb el propòsit de cobrar la recompensa oferta per l’empresari i un perillós motorista carregat de munició, que també ambiciona els diners de Nathan Arizona.

   Tot i el seu caràcter d’obra menor, si la comparem amb títols com “Mort entre les flors” (1990) oFargo” (1995) , “Arizona baby” ens permet observar elements ben característics de l’estil dels Coen, que es veuran consolidats en la seva obra posterior: humor surrealista, situacions delirants, moviments i angles de càmera sorprenents (com els tràvellings amb la càmera situada a l’alçada del nadó), banda sonora impecable (del seu músic habitual Carter Burwell) i un guió perfectament construït. A tot plegat, s’hi suma aquí un desplegament narratiu proper als dibuixos animats de Tex Avery i una incisiva reflexió sobre les dificultats inherents al fet de ser pares (la imatge idíl·lica i angelical dels cinc bessons Arizona té el seu contrapunt en la dels cinc fills més crescudets del cap de feina del protagonista, veritables “monstres” infantils que es dediquen a destrossar el mobiliari de H. I. i Ed, sense que els seus pares hi facin res per a aturar-los).Cal destacar el magnífic treball interpretatiu dels dos protagonistes Nicolas Cage (“Leaving las Vegas”) i Holly Hunter (“El piano”), i també la presència en el repartiment de John Goodman –que tornaria a treballar amb els Coen a “Barton Fink” i “El gran Lebowsky”—i Frances McDormand, la protagonista de “Sang fàcil” i “Fargo”; i dona del director Joel Coen a la vida real.

Joan Caus

 

 

Muerte entre las flores

Posted: 3 Agost 2011 in DRAMA, HISTÒRIC, POLICÍAC
Etiquetes: , ,

Gabriel Byrne, Marcia Gay, John Turturro. Director: Joel Coen. Realitzada el 1990. (EEUU)

Sinopsi: Tom Reagan treballa per a Leo, el capitost de la màfia irlandesa d’una ciutat de l’est dels Estats Units. Tom manté relacions sexuals amb Verna, amant de Leo i germana de Bernie, un jueu homosexual que ha estafat a Johnny Caspar, el líder de la màfia italiana de l’esmentada ciutat. Quan Caspar informa a Leo del seu propòsit d’assassinar a Bernie i rep la prohibició de l’irlandès, decidit a protegir al germà de Verna, s’inicia un enfrontament entre els dos caps.D’entrada, Tom es manté al servei de Leo. Però, quan aquest darrer s’assabenta de la infidelitat de Verna amb el seu home de confiança, decideix acomiada’l. Aleshores, Reagan demanarà feia a Caspar i rebrà l’encàrrec d’executar a Bernie. Incapaç de complir l’ordre donada, Tom deixarà escapar al jueu i mirarà d’amagar el seu engany, en el context de la guerra oberta entre les dues màfies per a mantenir el poder sobre la ciutat.

 Comentari: “Muerte entre las flores” és el tercer llargmetratge dels germans Joel i Ethan Coen, cineastes nascuts a Minnesota que , des del seu debut a mitjans dels anys vuitanta amb el thriller “Sang fàcil”, s’han consolidat com uns dels autors més destacats del cinema nordamericà de les dues últimes dècades. Si bé en les darreres obres dels Coen (des de “Ladykillers” fins a “Valor de ley”) ambdós germans signen la direcció dels films, a més del guió; en les seves primeres obres només apareix acreditat com a director el germà gran, Joel, mentre que el petit, Ethan, va assumir les funcions de productor. Amb tot, cal suposar que, des dels inicis, el tàndem dels Coen ha treballat conjuntament en tots els principals aspectes de la realització dels seus films, perfilant un estil molt personal, marcat per l’humor negre i la violència, que els ha merescut el reconeixement del públic i la crítica, i diversos premis entre els quals destaquen la Palma d’Or del Festival de Cannes per a “Barton Fink” (1991) i l’Oscar per a “No es país para viejos”(2007).

    Inspirant-se en els grans títols de la novel·la negra nordamericana (en especial, les obres de Dashiell Hammet com “La clau de vidre” o “Collita roja”) i en les pel·lícules més destacades sobre la “Cosa Nostra” (sobretot, “El padrino” de Francis Ford Coppola), “Muerte entre las flores” s’inicia amb un pròleg que ens recorda l’inici de l’esmentada obra mestra de Coppola: una conversa entre dos caps de la màfia, un italià (Caspar: Jon Polito) i un irlandès (Leo: Albert Finney)  en la qual el primer sol·licita al segon el vist-i-plau per a executar a un home que l’ha traït i que resulta ser el germà de la amant del seu oponent (Bernie: John Turturro). Com és previsible, el desacord entre els líders donarà peu a una guerra oberta entre els dos bàndols mafiosos, que culminarà en l’intent d’assassinat de Leo (en una de les seqüències més memorables del film, construïda en el més pur estil Coppola, en la qual el gàngster irlandès aconsegueix escapar d’una mort quasi segura i vèncer als seus sicaris, que s’han introduït a casa seva, mentre escolta la cançó tradicional “Danny Boy”). En paral·lel a aquest enfrontament entre “capos” rivals, la pel·lícula es centra en les vicissituds de Tom Reagan (Gabriel Byrne) , l’home de confiança de Leo que, tot i advertir al seu cap de les perilloses conseqüències d’un enfrontament amb el cada cop més poderós Caspar, no podrà impedir un bany de sang en el qual ell mateix estarà a punt de jugar-s’hi la pell.

   Narrada en un estil més clàssic que l’adoptat en les seves pel·lícules precedents i posteriors, potenciant la força dels diàlegs i la contenció en la posada en escena, “Muerte entre las flores” segueix sent, juntament amb “Fargo”(1995), l’obra més destacada de la filmografia dels Coen. A més de l’excel·lent guió i direcció, i del treball de tots els actors, cal destacar la magnífica fotografia de Barry Sonnenfeld i la banda sonora de Carter Burwell, músic habitual dels films dels germans de Minnesota.

Joan Caus

No es país para viejos

Posted: 14 Abril 2011 in DRAMA
Etiquetes: , , ,

Tommy Lee Jones, Javier Bardem, Josh Brolin. Director:Joel i Ethan Coen. Realitzada el 2007.

Sinopsi: Llewelyn Moss és un soldador que viu amb la seva dona, Carla Jean, en un poble del sud dels Estats Units, prop de la frontera amb Mèxic. Mentre està caçant, es troba amb un grup de narcotraficants mexicans assassinats i, prop d’aquell indret, descobreix un altre hispà, també mort, que s’havia escapat amb una maleta plena de diners. Moss s’apropia dels bitllets, amb la intenció de fugir del seu poble i viure de renda en una altra ciutat. Però, a més de fer front a la policia, que investiga els crims, i a d’altres narcotraficants, que volen recuperar els diners; el soldador serà perseguit de forma implacable per Anton Chigurh, un assassí despietat que també ambiciona els bitllets robats.

 Comentari: Després del relatiu fracàs de les comèdies “Crueltat intolerable” (2003) i “The ladykillers” (2004), i de participar en el film col·lectiu “París, je t’aime”(2006), els germans Joel i Ethan Coen van recuperar el favor de la crítica i el públic, i van guanyar diversos premis –inclosos 4 Oscars, entre ells el de millor pel·lícula i millor direcció–, adaptant la novel·la de Cormac McCarthy “No es país para viejos”.Retornant al “thriller”, gènere amb el qual havien debutat (“Sang fàcil”,1984) i al qual també pertanyen d’altres títols destacats de la seva filmografia (“Fargo”,1995; “El hombre que nunca estuvo allí”,2001); els Coen ens presenten una altra història criminal ambientada en l’Amèrica profunda, centrada,en aquest cas, en la relació que s’estableix entre Llewelyn Moss,un modest soldador afeccionat a la caça, i Anton Chigurh, un peculiar “serial killer”, a partir del moment en què el primer decideix apropiar-se d’un maletí ple de diners, propietat d’un narcotraficant assassinat. Si bé la història es construeix a partir de la narració que en fa el veterà sheriff Ed Tom Bell (Tommy Lee Jones), l’eix argumental gira al voltant de la persecució a que es veu sotmès el protagonista (encarnat per Josh Brolin) per part del criminal al qual dóna vida l’actor espanyol Javier Bardem, que realitza aquí una de les seves interpretacions més memorables (que li va permetre guanyar l’Oscar, premi al qual ja va ser finalista pel film de Julian Schnabel “Antes que anochezca”).Fent bona la frase de Hitchcock que afirmava que “com més dolent sigui el dolent, millor serà la pel·lícula”, Bardem construeix un dels malvats més memorables del cinema nordamericà dels últims anys: un assassí nihilista, hàbil i fort, “sense sentit de l’humor però amb principis” (tal i com el defineix el personatge interpretat per Woody Harrelson), que utilitza com a arma un disparador de bales d’aire comprimit (una mànega connectada a una mena de bombona d’oxigen) i que, de vegades, decideix si mata o perdona la vida a la persona que té al davant, llançant una moneda.

   Adoptant el mateix to pausat que ja havien utilitzat a pel·lícules com “Muerte entre las flores”, “Barton Fink” o “Fargo”; “No es país para viejos” també prescindeix dels diàlegs en algunes de les seqüències i torna a demostrar el virtuosisme dels Coen a l’hora de planificar i rodar les escenes d’acció, aprofitant al màxim les possibilitats del format panoràmic. Introduint alguns elements propis del western (en especial, l’anomenat “western crepuscular” de directors com Sam Peckimpah o Sergio Leone) i insistint en els trets més característics del seu estil (històries plenes de violència, humor negre, personatges excèntics, crítica social), aquest film torna a demostrar la vàlua dels dos cineastes de Minnesota, que, en contra del que és habitual en ells, no van partir aquí d’un guió original sinó d’una novel·la d’un dels escriptors nordamericans més destacats del segle XX, autor d’altres obres clàssiques de la narrativa contemporània com “Meridià de sang” o “The road”, aquesta última també adaptada al cinema, dirigida per John Hillcoat i interpretada per Viggo Mortensen.

Joan Caus