Posts Tagged ‘esport’

Campeones

Posted: 17 Juliol 2019 in COMÈDIA
Etiquetes: , ,

Javier Gutiérrez, Athenea Mata, Juan Margallo. Director: Javier Fesser. Realitzada el 2018. (Espanya)

Yo, Tonya

Posted: 17 Juliol 2019 in BIOGRÀFIC
Etiquetes: , ,

Margot Robbie, Sebastian Stan, Allison Janney. Director: Craig Gillespie. Realitzada el 2017. (EEUU)

El héroe de Berlín

Posted: 31 Octubre 2017 in BIOGRÀFIC
Etiquetes: , ,

Stephan James, Jason Sudeikis, Jeremy Irons. Director: Stephen Hopkins. Realitzada el 2016. (Canadà)

Langtang

Posted: 10 gener 2017 in DOCUMENTAL
Etiquetes: , , ,

Kilian Jornet. Director: Sébastien Montaz-Rosset. Realitzada el 2014. (Espanya)langtang0001

Un sueño posible

Posted: 6 Setembre 2016 in DRAMA
Etiquetes: , , ,

Sandra Bullock, Tim McGraw, Quinton Aaron. Director : John Lee Hancock. Realitzada el 2009. (EEUU)blindside0001

Ping pong mongol

Posted: 5 Juliol 2016 in DRAMA
Etiquetes: ,

Hurichabilike, Dawa, Geliban. Director:  Ning Hao. Realitzada el 2005. (Xina)ping pong mongol0001

Sinopsi: Bilike és un nen de set anys que pertany a una família de pastors de l’estepa de Mongòlia. A banda d’ajudar als pares i a la àvia en les tasques domèstiques, passa moltes estones jugant amb els seus amics Dawa i Ergouton, dos infants de la seva edat que viuen a la mateixa zona. Un dia, mentre va a buscar aigua al riu, Bilike troba una pilota de ping pong que li provoca una gran sorpresa, perquè mai n’havia vist cap. En demanar als adults què és aquell objecte, cap d’ells li sap donar la resposta correcta (l’àvia, per exemple, diu que potser és una perla gegant). Uns quants dies després, mentre veu una pel·lícula que els projecta un venedor ambulant que, de tant en tant, ofereix els seus productes als pastors, Bilike descobreix que aquell estrany objecte és utilitzat en un joc. Més endavant, en descobrir que el ping pong és un dels esports nacionals de la Xina i que, per tant, la pilota que es fa servir és la “pilota nacional”, els tres nens decideixen viatjar al país veí per a retornar l’esfèrica als seus propietaris legítims.

Comentari: Ping Pong Mongol és el segon llargmetratge de Ning Hao, un dels representants de l’anomenada “sisena generació de cineastes xinesos”, nascuts a finals dels anys seixanta i durant la dècada dels setanta del segle XX. Entre els autors més rellevants d’aquesta “sisena generació” s’hi troben directors com Lu Chuan (Ciutat de vida i mort, 2009) i Jia Zhang-Ke (Un toc de violència, 2013).

Per bé que els paisatges en què es situa l’acció de Ping Pong Mongol –les grans explanades de l’estepa mongola, on diverses famílies de pastors, instal·lades en tendes, tenen cura de ramats d’ovelles i vedells—ens fa pensar en Urga.El territori de l’amor (Nikita Mikhalkov, 1991); la història i el to humorístic del film que ara comentem ens porten a associar-la, més aviat, amb Els déus deuen estar bojos (Jamie Uys, 1980). Així, a l’igual que en aquesta darrera pel·lícula sudafricana, centrada en els maldecaps que provoca la trobada d’una ampolla de Coca-Cola per part d’una colla de boiximans, l’argument de Ping Pong Mongol gira al voltant de l’enrenou que produeix una simple pilota de ping pong en un grup de nens força apartats, també, de la civilització. De tota manera, a diferència dels aborígens de Els déus deuen estar bojos, els pastors mongols tenen accés a tota mena d’aparells i màquines pròpies de la civilització moderna (llum elèctrica, motocicletes, televisor). Però, tot i els esforços per a apropar aquests avenços tecnològics als habitants de l’estepa –feina que assumeix, especialment, el venedor Sirikuleng, que tant comercia amb cafè com es dedica a fer fotografies familiars—els protagonistes de Ping Pong Mongol encara mantenen l’esperit de “salvatges innocents” que identificava als esquimals de Les dents del diable (Nicholas Ray,1960), una altra obra essencial sobre el conflicte entre les cultures ancestrals i les societats avançades.

Construïda en base a grans plans generals que ens permeten admirar la grandiositat i bellesa del paisatge –destaquem, en aquest sentit, l’admirable treball del director de fotografia Du Jie–, Ping Pong Mongol combina l’interès etnogràfic amb una simpàtica aproximació al món dels infants. En aquest sentit, cal afegir el nom del seu director, Ning Hao, al llistat d’autors importants de la història del cinema, com François Truffaut, Víctor Erice o Abbas Kiarostami, que han sabut captar la curiositat i el descobriment del món propis de l’etapa inicial de la vida.

Joan Caus

 

Director: Sébastien Montaz-Rosset. Realitzada el 2014. (Espanya)dejame vivir

Antonio de la Torre, Quim Gutierrez, Verónica Echegui. Director: Daniel Sánchez Arévalo. Realitzada el 2013. (Espanya)gran familia española

Sinopsi: Efraín, un noi de divuit anys, fill petit d’una família nombrosa de cinc germans, decideix casar-se amb Carla, una amiga d’escola de la seva mateixa edat, a la qual ha deixat embarassada. El casament cívil es celebra a la finca del pare d’Efraín, un home de salut delicada que fa vuit anys que es va separar de la seva dona i viu amb els fills. La ceremonia, prevista pel dia de la cloenda dels mundials de futbol del 2010, en què ha quedat finalista l’equip espanyol, s’ha d’interrompre en el moment en què el pare pateix un atac de cor i ha de ser atès per Caleb, el tercer dels fills, que és metge i ha vingut expressament d’Àfrica per a assistir al casament. Mentre els convidats esperen la continuació de la festa, tot veient el partit de futbol, s’accentuen els conflictes entre els germans d’Efraín, alhora que, ell mateix, es replanteja el fet de casar-se amb Carla, en reconèixer que també està enamorat de Mónica, la germana bessona de la núvia.

Comentari: “La gran familia española” és el quart llargmetratge de Daniel Sánchez Arévalo (Madrid, 1970), un cineasta que va debutar com a guionista de diverses sèries de televisió i que, després de realitzar uns quants curts, va obtenir un notable èxit amb la seva òpera prima “Azuloscurocasinegro” (2006), un interessant drama familiar pel qual va guanyar el Goya al millor director novell i que encara continua sent la seva millor pel·lícula. Posteriorment, va dirigir les més irregulars “Gordos” (2009) i “Primos” (2011), partint sempre de guions escrits per ell mateix.

La història central de “La gran familia española” gira al voltant d’un casament accidentat que té com a protagonistes un noi i una noia de divuit anys que es coneixen des de petits i que, en arribar a la majoria d’edat, decideixen avançar les seves noces, com a conseqüència de l’embaràs de la núvia. Però, de fet, aquesta premissa argumental és només l’excusa per a introduir-nos el tema central del film, que és la presentació d’una família nombrosa certament atípica, formada per un pare separat i cinc fills de personalitats ben diverses, que viuen amb el progenitor. Així, tenim un curiós quintet de germans format per Adán (Antonio de la Torre), el primogènit, un home separat i desprimit com el pare, amb una filla de deu anys que viu amb ell; Benjamín (Roberto Álamo), que té retard mental; Caleb (Quim Gutiérrez), el germà llest, que ha estudiat la carrera de medicina i ha viscut dos anys en un país africà; Daniel (Miquel Fernández), el més estable dels cinc germans, enamorat de Cris (Verónica Echegui), la xicota de Caleb; i l’adolescent Efraín (Patrick Criado), força més petit que els quatre anteriors, però tan desorientat com els seus germans grans. Els noms bíblics corresponen als de cinc dels set germans de “Siete novias para siete hermanos” (Stanley Donen, 1954), un dels grans musicals de Hollywood, que és el film preferit dels pares i el que els va inspirar el desig de formar una família nombrosa “de pel·lícula”.

Sense ser excel·lent, “La gran familia española” és una pel·lícula prou distreta i agradable que ens atrau pel seu bon ritme narratiu, l’interès de la història i el magnífic treball de tot el repartiment on, a més dels actors ja esmentats, cal destacar les interpretacions del veterà Hector Colomé, fent de pare, i de les debutants Arantxa Martí i Sandra Martín donant vida a les atractives germanes bessones Carla i Mónica.

Joan Caus

Win win

Posted: 22 gener 2014 in COMÈDIA, DRAMA
Etiquetes: , ,

Paul Giamatti, Amy Ryan, Bobby Cannavale. Director: Tom McCarthy. Realitzada el 2011. (EEUU)16

Sinopsi: Mike Flaherty és un advocat de mitjana edat, casat i pare de dues nenes, que viu en un poble de l’Estat de New Jersey. És propietari, juntament amb un parell de socis, d’un petit bufet en hores baixes que s’ocupa, sobretot, de resoldre els problemes legals dels ancians de la localitat. En el temps lliure, Mike entrena joves per als campionats de lluita lliure. Per tal d’afrontar els seus problemes econòmics, aquest advocat demana ser el tutor de Leo Poplar, un home gran que viu sol i pateix demència senil. En ser acceptada la seva proposta i poder gestionar els diners de Leo, Mike el porta a una residència i aprofita una part dels ingressos de l’ancià per a invertir-los en el bufet. Tot va bé fins que un dia es presenta a casa seva Kyle, el nét adolescent de Leo, que té la intenció de passar una temporada amb el seu avi. Aleshores, l’advocat es veurà obligat a acollir aquest noi, que ha fugit de la seva mare, una dona amb problemes de drogoaddicció.

Comentari: Després de la bona acollida que van aconseguir les seves dues primeres pel·lícules, “The Station Agent” (2003) i “The Visitor” (2007), Tom McCarthy es va inspirar en la vida del seu amic d’escola Joe Tibori per a confeccionar el guió del seu tercer film com a director: “Win Win”. Així, situant l’acció en la localitat de l’Estat de New Jersey on va nèixer el propi director, McCarthy va construir una altra història d’amistat entre personatges heterogenis, en la línia de les seves produccions precedents. Tot i que el resultat final no va ser tan reeixit, “Win Win” es veu amb interès i suposa un nou al·legat a favor de l’empatia i els bons sentiments.

“Win Win” es centra en la vida de l’advocat Mike Flaherty, interpretat pel sempre solvent Paul Giamatti (“American Splendor”, “Entre copes”), un pare de família amb problemes econòmics que, de forma inesperada, s’ha de fer càrrec d’un adolescent tenyit de ros, anomenta Kyle (Alex Shaffer), que ha abandonat casa seva per a anar-se’n a viure amb el seu avi, al qual gairebé no coneix i que es troba en una residència, afectat per una demència senil. Seguint un esquema similar al de “The Visitor” (2007), l’eix central de la història gira al voltant de la relació entre un adult amb titulació universitària i un noi d’origen humil i amb pocs recursos econòmics, que troba en el primer una mena de substitut del pare absent. Però, a diferència del protagonista de “The Visitor”, un home solitari i introvertit, Mike Flaherty és un tipus més obert i sociable, amb una vida familiar i personal força satisfactòria, però que també té els seus maldecaps, derivats, en aquest cas, de les dificultats per a poder mantenir el seu negoci.

Amb una posada en escena no massa atractiva i que ens recorda al d’un telefilm de sobretaula, “Win Win” es segueix amb interès gràcies al bon treball del conjunt del repartiment, on hi trobem, a més dels esmentats Paul Giamatti i Alex Shaffer, a Amy Ryan (Jackie) , Bobby Cannavale (Terry Delfino) ,el veterà Burt Young (Leo Poplar), Melanie Lynskey (Cindy, la mare de Kyle) i en un rol més secundari, donant vida a l’advocada Eleanor, a Margo Martindale, actriu de dilatada trajectòria que recordem especialment com la temible mare de l’entranyable  Maggie de “Million Dollar Baby” (Clint Eastwood, 2004).

Joan Caus

James Franco, Amber Tamblyn, Kate Mara. Director: Danny Boyle. Realitzada el 2010 (Regne Unit)127 Hores