Un dia más con vida

Directors: Raúl de la Fuente y Damian Nenow. Realitzada el 2018. (Espanya)

Richard Jewell

Sam Rockwell, Kathy Bates, Jon Hamm. Director: Clint Eastwood. Realitzada el 2019. (EEUU)

Los archivos del Pentágono

Meryl Streep, Tom Hanks, Sarah Paulson. Director: Steven Spielberg. Realitzada el 2017. (EEUU)

La verdad

Cate Blanchett, Robert Redford, Topher Grace. Director: James Vanderbilt. Realitzada el 2015. (EEUU)

Spotlight

Mark Ruffalo, Michael Keaton, Rachel McAdams. Director: Tom McCarthy. Realitzada el 2015. (EEUU)

Page one: un año en The New York Times

Director: Andrew Rossi. Realitzada el 2011. (EEUU)

Philomena

Judi Dench, Steve Coogan, Charlie Murphy. Director: Stephen Frears. Realitzada el 2013. (Regne Unit)

La llave de Sarah

Kristin Scott Thomas, Frederic Pierrot, Aidan Quinn. Director: Gilles Paquet-Brenner. Realitzada el 2010 (França)

Sinopsi: Sarah és una nena jueva de deu anys que viu amb els seus pares i el seu germà petit Michel en un apartament del centre de París. El 16 de juliol de 1942, durant l’ocupació alemanya, uns gendarmes entren a la casa de Sarah i obliguen a la família a anar a un velòdrom de la ciutat, on s’hi confinen milers de jueus. Abans de marxar del pis, Sarah amaga el seu germà dins d’un armari, amb l’esperança de tornar a casa ben aviat i rescatar-lo. Però, després de passar unes hores al velòdrom, Sarah i els seus pares són enviats a un camp de concentració, del qual només en podrà sortir en vida la nena, gràcies a l’ajuda d’un vigilant. Molts anys després d’aquests fets, Julia, una periodista nordamericana que resideix a París, descobreix que l’apartament dels seus sogres, on té la intenció d’anar a viure amb el seu marit i filla, havia estat l’habitatge de la família de Sarah i, tot seguit, iniciarà una investigació per tal de veure si aquesta supervivent dels camps d’extermini encara és viva.

Comentari: “La llave de Sarah” és l’adaptació de la novel·la homònima de l’escriptora francesa Tatiana de Rosnay, una autora que amb aquesta obra va aconseguir un gran èxit internacional, venent més de cinc milions d’exemplars en tot el món. El llibre, publicat l’any 2007, també es troba traduït en castellà per l’editorial Santillana.

Seguint fidelment l’estructura de l’obra literària, però desplaçant uns anys el temps en què es situa el relat ambientat en el present, del 2002 al 2008, “La llave de Sarah” s’articula al voltant de dos arguments entrellaçats, situats un d’ells durant la Segona Guerra Mundial i l’altre a començaments del segle XXI. En el primer, se’ns explica el drama de Sarah, una nena jueva de deu anys que, com a conseqüència de l’operació policial desenvolupada pels francesos seguint les ordres del nazis al 1942 i coneguda com a “Vel’ d’Hiv” (Velòdrom d’Hivern), tema també de la pel·lícula “La redada” (Roselyne Bosch, 2010), es veu obligada a viure en un camp de concentració, allunyada dels seus pares i amb un germà petit al qual havia deixat tancat en un armari per tal que no fos arrestat pels gendarmes. Paral·lelament, se’ns narra la història de Julia, una periodista nordamericana casada amb un arquitecte francès i resident a París que, després d’haver escrit un article sobre els fets del “Vel’ d’Hiv”, torna a investigar sobre la persecució dels jueus durant la 2ª G. M. i, en concret, mira d’aconseguir més dades sobre Sarah, la supervivent jueva que havia viscut a l’apartament on té la intenció d’anar a viure un cop s’hi hagin fet les reformes necessàries.

Dirigida amb correcció per Gilles Paquet-Brenner, responsable també del guió, “La llave de Sarah” no va més enllà de ser una perfecta il·lustració del llibre original, amb la seva reivindicació de la memòria històrica i, en concret, de la necessitat de no oblidar mai el drama de l’holocaust; resumit aquí en la història de la petita Sarah (interpretada per la debutant Mélusine Mayance), una nena jueva que, tot i salvar la vida i ser adoptada per una parella de camperols, mai aconseguirà superar el trauma de la mort dels seus pares i el seu germà. D’altra banda, la pel·lícula ens permet gaudir d’una altra magnífica interpretació de Kristin Scott Thomas (“El pacient anglès”), perfecta en el seu rol de Julia, la protagonista del film.

Joan Caus

 

Millenium 1: los hombres que no amaban a las mujeres

Daniel Craig, Rooney Mara, Christopher Plummer. Director: David Fincher. Realitzada el 2011 (EEUU)

Sinopsi: L’editor de la revista “Millennium” Mikael Blomkvist, després d’enfrontar-se a un judici per suposades calúmnies contra l’empresari Wennerström, decideix retirar-se una temporada de l’activitat periodística i cedir la direcció de la publicació a la redactora en cap Erika Berger, amb qui manté una relació sentimental des de fa anys. De forma inesperada, Blomkvist rep la proposta de treballar un temps per a l’industrial Henrik Vanger i investigar l’assassinat de la neta del germà de Henrik, anomenada Harriet, que s’havia produït feia quaranta anys a l’illa de Hedestad, lloc de residència dels membres de la família Vanger. Instal·lat en l’esmentada illa, Blomkvist comença la seva recerca, basada en l’anàlisi de diversos documents, i descobreix que el possible responsable de la mort de Harriet podria ser un assassí en sèrie.  Enmig de la seva investigació, el periodista comptarà amb l’ajuda de la misteriosa Lisbeth Salander, una noia estranya i molt intel·ligent, que destaca com a hacker i que arrossega un passat marcat per un conjunt d’experiències traumàtiques.

Comentari: “Millennium: Los hombres que no amaban a las mujeres” és l’adaptació cinematogràfica nordamericana de la primera novel·la de la famosa trilogia de l’escriptor suec Stieg Larsson, sens dubte un dels “best sellers” més importants dels últims anys. Prèviament, aquesta mateixa obra ja havia estat portada a la gran pantalla, de forma reeixida, pel cineasta danès Niels Ander Oplev, l’any 2008, i, per tant, el film que ara comentem es podria veure com un “remake” fet a Hollywood de la pel·lícula d’Oplev, produïda a Suècia  i interpretada per Michael Nyqvist i Noomi Rapace. De fet, tenint present que ambdues versions es mantenen molt fidels a la narració original de Larsson i que adopten una posada en escena força similar, es podria plantejar, fins i tot, quin sentit tenia fer una nova pel·lícula sobre “Els homes que no estimaven les dones”, tres anys després d’haver-se estrenat la primera versió. De fet, és el mateix interrogant que ens porta a qüestionar-nos sobre el perquè de tants “remakes” innecessaris en el context del cinema nordamericà recent; entre els quals hi trobem experiments tan discutibles com el calc de “Psicosi” de Hitchcock dirigit per Gus Van Sant (1998) o la nova versió de “Funny games” (1997) de Michael Haneke, feta per ell mateix el 2007.

A partir d’un guió de Steven Zaillian (guanyador de l’Oscar per “La llista de Schindler”), “Millennium” respecta plenament l’estructura de la novel·la de Stieg Larsson, centrada en la investigació que realitzen l’incisiu periodista Mikael Blomkvist, una mena d’”alter ego” del propi Larsson, i la detectiu “gòtica” Lisbeth Salander, al voltant de  l’assassinat d’una noia pertanyent a una important família d’industrials, entre els quals hi ha diversos membres afins a l’ultradreta. En la primera meitat de la pel·lícula, prèvia a la trobada entre els dos personatges, ens apropem a la personalitat de Blomkvist i Salander; mentre que la segona, a banda de mostrar la resolució del cas, se’ns descriu la incipient relació sentimental entre el veterà periodista i la jove investigadora. Dirigida amb encert per David Fincher, responsable de “thrillers” fonamentals dels últims anys com “Seven” o “Zodiac”, la pel·lícula aconsegueix reproduir plenament els ambients descrits per Larsson, tot i que, a diferència de la primera adaptació de Niels Ander Oplev,només una part fou rodada en escenaris suecs. Pel que fa al repartiment, a banda del treball d’intèrprets de reconegut prestigi com Christopher Plummer, Stellan Skarsgard o Robin Wright; cal destacar l’actuació del britànic Daniel Craig, que després de “Millennium” va encarnar novament a l’agent James Bond a “Skyfall”(2012) i, sobretot, de Rooney Mara, que ja havia participat a “La red social”, l’anterior pel·lícula de Fincher, i que per la seva extraordinària composició de Lisbeth Salander va aconseguir ser nominada a l’Oscar a la millor actriu.

Joan Caus

Más allá de la vida

Matt Damon, Cécile de France, George McLaren. Director: Clint Eastwood. Realitzada el 2010. (EEUU)

Sinopsi: La periodista francesa Marie Lelay pateix els efectes d’un tsunami mentre passa uns dies de vacances a Tailàndia amb el seu company sentimental, i aconsegueix salvar la vida pels pèls, després de romandre clínicament morta durant uns minuts. Quan torna a París i mira de reprendre la seva feina com a presentadora de televisió, no aconsegueix concentrar-se i ha d’agafar la baixa. Paral·lelament, a San Francisco, George Lonegan accepta la proposta del seu germà i torna a exercir de parapsicòleg, activitat que havia abandonat per a fer d’obrer en una fàbrica. Per les mateixes dates, a Londres, en Marcus, el fill d’una dona alcohòlica, perd al seu germà bessó Jason en un accident de trànsit. Les vides d’aquests tres personatges, marcats per l’experiència de la mort, es creuaran a la capital britànica, on coincidaran en el recinte de la Fira del Llibre.

Comentari: Després d’apropar-se a la figura del president sudafricà Nelson Mandela a “Invictus” (2009), Clint Eastwood va sorprendre en acceptar la direcció de “Más allá de la vida”, una pel·lícula que, per la seva temàtica, semblava un projecte molt més afí a un autor especialitzat en el genère fantàstic com M. Night Shyamalan o a l’obra dels dos cineastes que van fer de productors executius d’aquesta pel·lícula, Steven Spielberg i Frank Marshall, que no pas als interessos del director d’obres mestres com “Sense perdó” o “Million dollar Baby”, Tanmateix, tot i que el film no va gaudir de l’èxit comercial d’altres realitzacions anteriors seves, com “El intercambio” o “Gran Torino”, el resultat final fou una pel·lícula també excel·lent, que va tornar a confirmar el talent de Clint Eastwood a l’hora de planificar les seqüències, aconseguir un perfecte ritme narratiu i extreure el millor dels seus actors, al servei d’una història profunda i emotiva.

“Más allá de la vida” és un film de “vides creuades” que alterna tres històries independents que conflueixen a la part final del llargmetratge. D’entrada, avançant-se a la mateixa situació abordada per J. A. Bayona a “Lo imposible” (2012), Eastwood obre la pel·lícula amb una impressionant seqüència situada a Tailàndia l’any 2004, quan aquest país va patir les conseqüències d’un tsunami que va produir grans destrosses materials i milers de víctimes. Una de les supervivents d’aquesta catàstrofe natural és la periodista francesa Marie Lelay (Cécile deFrance) ,que viu en primera persona l’experiència d’estar morta durant uns minuts, fet que associa amb diverses visions sobrenaturals i sobre el qual acabarà redactant un assaig. Simultaniament a la història de Marie, que viu a París, se’ns relata les del parapsicòleg George Lonegan (Matt Damon), un noi solter i solitari que resideix a San Francisco i que té el do de comunicar-se amb els difunts, tocant les mans d’algun dels seus familiars més propers; i també la de Marcus, un nen de dotze anys que viu a Londres i que malda per entrar en comunicació amb el seu germà bessó Jason, mort en un accident de trànsit. Tot i ser persones ben diferentes que no es coneixen entre elles, les seves existències acabaran confluint a la ciutat del Tamesis, on Marie presentarà el seu llibre i George hi anirà de turista per a conèixer més d’aprop els ambients on va viure el seu admirat Charles Dickens.

En contra de l’actitud agnòstica defensada per Clint Eastwood en algunes de les declaracions que va fer en presentar el film, el guió de Peter Morgan es construeix al voltant de les afinitats de tres personatges que tenen l’experiència d’un més enllà on van les ànimes del difunts, amb els quals es poden comunicar i que, des d’aquesta nova dimensió, segueixen influint en les seves vides. A més d’introduir aquest missatge sobrenatural, “Más allá de la vida” coincideix amb la temàtica d’altres pel·lícules anteriors d’Eastwood, en presentar les transformacions viscudes per personatges solitaris i marcats per experiències traumàtiques del passat que, finalment, aconsegueixen una certa redempció per la via de l’amistat i la solidaritat.

Joan Caus