Archive for the ‘OEST’ Category

Comanchería

Posted: 3 gener 2018 in ACCIÓ, OEST
Etiquetes: , ,

Jeff Bridges, Chris Pine, Ben Foster. Director:  David MacKenzie. Realitzada el 2016. (EEUU)

Los odiosos ocho

Posted: 16 febrer 2017 in OEST
Etiquetes: , ,

Samuel L. Jackson, Kurt Russell, Jennifer Jason Leigh. Director: Quentin Tarantino. Realitzada el 2015. (EEUU)los-odiosos-ocho0001

Lejos de los hombres

Posted: 7 Novembre 2016 in ADAPTACIONS, DRAMA, OEST
Etiquetes:

Viggo Mortensen, Reda Kateb, Djemel Barek. Director: David Oelhoffen. Realitzada el 2014. (França)

Sinopsi: Daru és un fill d’immigrants andalusos que treballa com a mestre en una escola rural situada prop de l’altiplà de l’Atles, a Argèlia. A més d’ensenyar a nens i nenes de famílies molt humils, els dóna una ració de blat, per tal d’assegurar la seva alimentació. Un dia de l’any 1954, arriba a la seva escola el gendarme Balducci acompanyat d’un àrab anomenat Mohamed, acusat d’haver assassinat el seu cosí. Balducci lliura l’homicida a Daru per tal que el porti al poble de Tinguit, on haurà de ser jutjat. D’entrada, el mestre s’oposa a aquesta missió, però l’acaba acceptant, en veure que Mohamed està amenaçat de mort pels membres de la seva comunitat. En el decurs del trajecte cap a Tinguit, s’anirà enfortint l’amistat entre els dos homes, alhora que Daru es replantejarà si cal deixar en llibertat a Mohamed.

Comentari: Albert Camus (1913-1960) és un del escriptors i filòsofs francesos més importants del segle XX. Representant destacat del moviment existencialista, va conrear diversos gèneres literaris com la narrativa, l’assaig o el teatre, a banda de desenvolupar una gran activitat periodística. Entre les seves obres més importants, cal destacar les novel·les L’estrany (1942) i La pesta (1947), adaptades al cinema per Luchino Visconti i Luis Puenzo, respectivament. L’any 1957, en què va ser guardonat amb el Premi Nobel de literatura, va publicar el llibre de relats L’exili i el regne. Una de les narracions incloses en aquesta obra, “L’hoste”, és el text que serveix de base a la història de Lluny dels homes, el film que ara comentem.

A partir d’un guió escrit pel mateix director de la pel·lícula, David Oelhoffen, que es manté fidel al relat original, però introduint nous personatges i situacions (cal tenir en compte que “L’hoste” només té 20 pàgines!), l’acció de Lluny dels homes se situa  a Algèria, la terra natal d’Albert Camus. En concret, la història transcorre a l’any 1954, en què va començar la guerra de descolonització, i es centra en la relació entre dos personatges aparentment antagònics, però entre els quals s’establirà una bona amistat. Aquest complicitat s’anirà consolidant al llarg d’un accidentat viatge, absent en la narració de Camus, que culminarà en el mateix final que va plantejar l’escriptor, en què s’accentua aquell tret que caracteritza més bé als éssers humans, segons els filòsofs existencialistes: la llibertat i l’angoixa associada al fet d’haver de decidir.

Amb elements propis del western, Lluny dels homes  combina les seqüències d’acció amb d’altres de caràcter més introspectiu, que ens apropen a la personalitat del solitari Daru, encarnat pel sempre solvent Viggo Mortensen (Alatriste, Captain Fantastic) , que també és el productor executiu del film. Donant-li la rèplica tenim a l’actor Reda Kateb (Un profeta, Hipócrates), en el paper de Mohamed. A banda del bon treball d’aquests intèrprets, cal remarcar l’excel·lent fotografia de Guillaume Deffontaines, que ens permet captar plenament l’aridesa dels paisatges de l’Atles, i també la banda sonora de la pel·lícula, obra del tàndem format pel compositor Warren Ellis (La carretera) i el cantant Nick Cave, dos músics que han tornat a col·laborar en la recent Comanchería (David Mackenzie, 2016).

Joan Caus

 

El renacido

Posted: 16 Setembre 2016 in OEST
Etiquetes: , , , ,

Leonardo DiCaprio, Tom Hardy, Will Poulter. Director: Alejandro G. Iñárritu. Realitzada el 2015. (EEUU)renacido0001

Jamie Foxx, Christoph Waltz, Leonardo DiCaprio. Director: Quentin Tarantino. Realitzada el 2012 (EEUU)Django

Sinopsi: L’any 1858, en un indret de Texas, el Dr. King Schultz, dentista alemany reconvertit en caçarecompenses, compra un esclau negre anomenat Django amb el propòsit que l’ajudi a trobar els germans Brittle, que estan buscats per la justícia. Després d’uns quants dies de viatge, Schultz i Django els localitzen en la plantació de Big Daddy, a l’estat de Tennessee, i és el mateix esclau qui s’encarrega d’executar els delinqüents, amb el vist-i-plau de l’alemany; fet que provoca l’enfrontament amb el terratinent que havia donat feina als germans morts. Complint la seva promesa d’alliberar Django en cobrar la recompensa pels Brittle, Schultz el converteix en el seu soci i l’ajuda a rescatar a Broomhilda, l’esposa de Django, de l’home que la té en propietat: el despòtic Calvin Candie, un home molt ric de l’estat de Mississippi afeccionat a les “lluites de mandingos”.

Comentari: “Django desencadenado” és el particular homenatge de Quentin Tarantino als “spaghetti westerns” dels anys seixanta i setanta, és a dir, a les pel·lícules de l’oest  rodades a Itàlia o Espanya, sovint en règim de coproducció, i dirigides per cineastes com Sergio Leone, Sergio Corbucci o Tonino Valerii. En concret, el nom del protagonista del film de Tarantino remet al del film “Django” (Sergio Corbucci, 1966), ambientat a la frontera mexicana i interpretat per Franco Nero, actor italià que també fa un “cameo” en la pel·lícula que ara comentem.

A partir d’un guió original que situa l’acció tres anys després del final de la Guerra de Secessió, en diverses zones del sud dels Estats Units, “Django desencadenado” combina els elements típics dels westerns europeus, centrats en la figura del pistoler encarregat de fer justícia i restablir l’ordre en una societat dominada per tota mena de malvats, amb una personal aproximació al tema de l’esclavitud, en la línia de films com “Mandingo” (Richard Fleisher, 1975) o la més recent “Doce años de esclavitud” (Steve McQueen, 2013). Fidel al seu estil, Tarantino es recrea en la violència, presentada de forma exagerada i poc realista, i ens ofereix una nova galeria de personatges singulars, encapçalada pel curiós duo format pel caçarecompenses Schultz i l’esclau alliberat Django. El primer és interpretat per l’alemany Christoph Waltz, que ja havia bordat el rol de capità Landa a “Malditos bastardos”, pel qual va guanyar l’Oscar, i que aquí va tornar a demostrar el seu talent,  obtenint, per segon cop, l’estatueta daurada. Pel que fa al Django, Tarantino va confiar en Jamie Foxx, un dels grans actors afroamericans dels darrers anys, guanyador també de l’Oscar per “Ray” (2005). A més d’aquests, cal destacar els papers de Leonardo DiCaprio, donant vida al temible terratinent Calvin Candie, i Samuel L. Jackson, actor habitual en els films de Tarantino, encarnant al desconfiat cap dels esclaus Stephen.

Tot i que el ritme de la pel·lícula decau una mica en la seva part central i la cinta es veu perjudicada per una durada excessiva, “Django desencadenado” torna de demostrar la capacitat de Tarantino per mantenir l’interès de l’espectador, al servei d’una història perfectament narrada que combina elements tan diversos com l’acció, l’emoció i l’humor. El resultat final és una nova demostració de l’habilitat del cineasta nordamericà per a barrejar tota mena d’influències cinèfiles, obtenint un producte plenament original. D’altra banda, també torna a ser del tot encertada la combinació de peces musicals i cançons de la banda sonora, on hi podem sentir des del tema escrit per Luis Enrique Bacarav per al primer “Django” fins la peça central de “Les llamaban Trinidad” (Enzo Barbori, 1970), passant per algunes composicions de l’inevitable, si parlem dels “spaghetti-westerns”, Ennio Morricone.

Joan Caus

 

Blackthorn: sin destino

Posted: 5 febrer 2013 in BIOGRÀFIC, OEST
Etiquetes: ,

Sam Shepard, Eduardo Noriega, Stephen Rea. Director: Mateo Gil. Realitzada el 2011 (Espanya, EEUU, França)Blackthorn

Sinopsi: El company del bandoler Sundance Kid , Butch Cassidy, viu retirat en un poblat de Bolívia. Fa vint anys (1908) que el seu company i ell van ser donats per morts en un tiroteig a San Vicente. Però ara es troba sota l’anonimat amb el nom de James Blackthorn i es guanya la vida criant cavalls acompanyat d’una jova boliviana que li fa la vida més agradable.

Cansat del seu retir i veient propera la fi dels seus dies, decideix tornar als Estats Units per fer-se càrrec d’un nebot. En el seu trajecte és assaltat per un enginyer de mines espanyol  que ha robat una gran quantitat de diners a un empresari bolivià. Aquest nou company l’enredarà en una sèrie de persecucions i mentides amb les que el veterà pistoler haurà d’afrontar les conseqüències.

Comentari: El famós proscrit Butch Cassidy ja va ser portat al cinema per George Roy Hill a Dos hombres y un destino (1969), amb la gran parella d’actors formada per Robert Redford ( Cassidy ) i Paul Newman (Sundance).

El director Mateo Gil, col·laborador com a guionista de Alejandro Amenábar, té la perspicàcia de revisar el final d’una època honorant els grans westerns crepusculars d’una forma entretinguda i respectuosa. I encara que escasseja l’acció i espectacularitat del cine “made in Hollywood” és un intent molt digne de renovar el cine espanyol sense caure en el mal gust. S’allunya totalment dels westerns fets a Almeria en els anys 60-70 i està més a prop del classicisme americà, que comptava amb antiherois que lluitaven per l’amistat i la justícia.

El llegendari bandit és interpretat correctament pel veterà Sam Shepard

( Elegidos para la gloria, 1983 )  que creu en l’honor i la companyonia per sobre de tot; en canvi el paper de Eduardo Noriega ( El lobo, 2004 ) no està a l’alçada del seu company de desventures i Stephen Rea (Nada personal, 2009), com a detectiu de l’agència Pinkerton està més creïble. La presencia de l’actriu i cantautora peruana Magaly Solier ( La teta asustada, 2008 ) accentua la nota romàntica com a repòs del guerrer.

Un altre factor a tenir en compte és la magnifica fotografia de Juan Ruíz Anchía (premiada amb el Goya), localitzada en bells escenaris com La Paz, Potosí i l’impressionant salar de Uyuni . Aquest esplèndids paisatges reforcen l’essència d’un gènere que en el segle XXI s’ha vist oblidat exceptuant breus homenatges com:  El asesinato de Jesse James por el cobarde Robert Ford, 2007; Appaloosa, 2008; Valor de ley, 2010 i la recent lloança postmoderna de Tarantino anomenada Django (2012). Per tant, en aquest context d’enyorança, el film de Gil és un bon estímul pels aficionats al western americà amb connotacions llatines.

Salvador Lara Morente

Valor de ley

Posted: 20 Desembre 2012 in OEST
Etiquetes: , , ,

Jeff Bridges, Matt Damon, Josh Brolin. Director: Joel & Ethan Coen. Realitzada el 2011. (EEUU)Valor de Ley

Argument: L’acció es situa a l’hivern del 1880 a la ciutat de Fort Smith (Arkansas) i està ambientada en territori indi.

Una valent i tossuda jove ( Mattie Ross ) que ha perdut al seu pare a mans d’un criminal, decideix contractar a un vell agent del govern per capturar al malfactor Tom Chaney. En aquest itinerari, que representa una dura experiència per l’espavilada adolescent, a més de conviure amb el borni i alcohòlic Rooster  Cogburn també comptarà amb l’ajuda de La Boeuf, un rànger de Texas, que segueix al facinerós per haver assassinat a un senador d’un altre estat.

Comentari: Aquest film dels independents germans Coen ( Fargo -1996- , No es país para viejos -2007- ) és un remake  – pel·lícula adaptada a partir d’una altra existentd’un treball dirigit per Henry Hathaway amb el mític John Wayne que li va valdre a l’actor veterà el seu únic Oscar. I encara que està millor considerada la primera versió, aquest treball dignifica un gènere al que li costa sobreviure des dels anys 80 davant de nous corrents que atrauen més al públic juvenil. El respecte i poesia que aporta aquesta producció fa tenir esperances en un estil que fins els anys 70 va estar molt bé considerat i ,com a molts seguidors, el meu desig és que autors consagrats com Scorsese i Spielberg col·laborin i augmentin el seu currículum amb nous westerns que facin perviure una classe magistral de fer cinema.

La història esta basada en un clàssic de la literatura nord-americana de Charles Portis en 1968 i destaca principalment per l’actuació de Hailee Steinfeld que amb 14 anys posseïa una gran maduresa, i això la va convertir en una de les actrius més joves nominades a l’Òscar -no premiades- com en el seu moment tampoc ho van ser Jodie Foster ( 14 anys en Taxi Driver ) o Haley Joel Osment ( 11 anys en El sexto sentido ); en canvi altres com Tatum O’Neal (10 anys en Luna de papel) o Anna Paquin (11 anys en El Piano) van aconseguir la preuada estatueta.

Respecte al repartiment masculí està correcte però es podia haver tret més profit de les seves actuacions:  Jeff Bridges com a vell rondinaire ( El rey pescador-1991-, Corazón rebelde -2009-), Josh Brolin com a delinqüent ( Conocerás al hombre de tus sueños-2010) i Matt Damon com a representant de la llei ( El ultimàtum de Bourne-2007-, Invictus-2009-).

En definitiva una bona realització pels aficionats a l’oest americà on tots els aspectes tècnics com el so, vestuari, fotografia, música…… estan ben elaborats i l’objectiu perseguit és que la temàtica genuïnament americana encara pot tenir coratge: “la gent no creu que una noia pugues partir en ple hivern a venjar la mort del seu pare, però així va succeir”

Salvador Lara Morente

 

Dos hombres contra el Oeste

Posted: 1 Juny 2012 in COMÈDIA, OEST
Etiquetes:

William Holden, Ryan O’Neal. Director: Blake Edwards. Realitzada el 1971 (EEUU)

Sinopsi: Dos cowboys, un de novell i l’altre veterà, treballen en un ranxo i presencien la mort accidental d’un dels companys. Això els hi fa qüestionar la seva feina aspre i amb un sou escàs. A continuació decideixen jugar-se-la, a tot o res, i planegen robar un banc i fugir cap a Mèxic. Però seran perseguits per un grup dirigit per la família del seu antic patró.

Comentari: Ens trobem davant d’una buddy movie en la qual es valora més l’amistat i camaraderia masculina per sobre de la relació entre un home i una dona. La relació d’empatia entre els dos protagonistes i el seu creixement davant de les adversitats és el principal al·licient d’aquest film.

La excel·lent música de Jerry Goldsmith accentua el to nostàlgic i crepuscular d’aquest western dirigit per Blake Edwards . Un director debutant en aquest gènere, clarament influenciat pel realitzador Sam Peckimpah en les escenes a càmera lenta, i que va destacar amb obres mestres com: Desayuno con diamantes-1961- ,  La Pantera Rosa -1964- , El guateque -1968- i ¿Víctor o Victoria? -1982-

Pel que fa a les interpretacions, cal assenyalar el paper dels dos protagonistes: el foguejat William Holden ( El puente sobre el río Kwai -1957- , Misión de audaces -1959- ) i el principiant Ryan O’Neal ( Luna de papel -1973- , Barry Lyndon -1975- ) . Així com el personatge que fa de patró, interpretat pel llegendari Karl Malden ( La ley del silencio-1954- , Nevada Smith -1966- ).

A principis dels 70 el western com a gènere patia una gran mutació, després d’haver estat un gran exponent del cinema americà . Tanmateix es va veure perjudicat per la escassetat de idees i, encara que es van rodar molts westerns amb la presència de velles estrelles, la majoria estaven a anys llum de la qualitat d’alguns títols dels darrers anys 60:  Los profesionales  -1966- ; El dia de la ira -1967- ;  La leyenda de la ciudad sin nombre   -1969-; Grupo salvaje -1969- ; Valor de ley -1969- ; Dos hombres y un destino -1969 – ; etc.

En resum, un western honest que valora més l’amistat incondicional que l’acció de les pistoles i amb unes atractives escenes rodades en exteriors.

Salvador Lara Morente

Rango

Posted: 27 Març 2012 in ANIMACIÓ, COMÈDIA, OEST
Etiquetes: , ,

Director: Gore Verbinski. Realitzada el 2011 (EEUU)

Argument: Rango és un camaleó, molt peculiar, que per un accident en la travessa pel desert és abandonat en un paratge solitari i pateix una crisi d’identitat. Més tard, arriba a un poble ambientat en el farwest i atzarosament és nomenat representant de la llei, per ajudar als seus estranys habitants a recuperar el be més preuat que escasseja: l’aigua.

A desgrat seu, s’acabarà convertint en un farsant antiheroi i trobarà definitivament el seu lloc on assumirà el seu paper de líder dins una variada gamma de personatges representats pel món dels rèptils i els amfibis.

Comentari: El director Gore Verbinski i l’actor Johnny Depp, que havien treballat junts a la trilogia Piratas del Caribe i The Mexican entre el 2001 i el 2007, es tornen a retrobar en aquest sorprenent film d’animació. El camaleònic Depp dobla al simpàtic protagonista. Fins i tot sembla un Jack Sparrow transformat en rèptil.

Cal puntualitzar que no és un film adreçat a nens petits i s’allunya de l’univers Pixar perquè els escenaris i personatges són més madurs i asfixiants físicament. Però, tècnicament, és molt recomanable i sedueix pel seu disseny formidable, que endinsa a l’espectador en la calor i la pols del desert. Sortosament hi ha vida més enllà de les productores Pixar i DreamWorks i la tasca del compositor Hans Zimmer es veu arrodonida amb la inclusió de fragments d’algunes peces de música clàssica com són la Cabalgata de las Valkirias  i el Danubio azul que també s’han utilitzat en d’altres pel·lícules. Així mateix, és un encert incloure el Espiritu del Oeste que fa un gran homenatge a l’excel·lent actor i director Clint Eastwood i als spaguettis westerns que va protagonitzar amb Sergio Leone. A més, molts adults trobaran una sèrie d’homenatges a llegendaris films d’aquest gènere tan èpic com:  La diligencia -1939- ; Raíces profundas -1953- ;  Los siete magníficos -1960- ; El bueno, el feo y el malo -1966 -.  I el fet de que hagi estat premiada amb l’Oscar a la millor pel·lícula de animació obeeix al seu to nostàlgic i reivindicatiu d’un gènere que va triomfar a l’època daurada de Hollywood. Encara que a molts ens hagués agradat tant a més que la pel·lícula guanyadora de la darrera edició fossi Chico y Rita.

En resum, el principal al·licient està en transformar a un animal  aparentment desagradable com és el rèptil, en un personatge encantador que fa raonable aquest film pels amants del cinema digital i el western en general. A més té un missatge ètic que enllaça amb l’actualitat com és el poder de la solidaritat per combatre la corrupció immobiliària.

Salvador Lara Morente

Sin perdón

Posted: 15 Abril 2011 in DRAMA, OEST
Etiquetes:

Clint Eastwodd, Gene Hackman, Morgan Freeman. Director: Clint Eastwood. realitzada el 1992. (EEUU)sinperdon[1]

Sinopsi: Al poble de Big Whiskey, dos vaquers responen de forma violenta als comentaris irònics d’una prostituta i li fan diverses cicatrius a la cara i a d’altres parts del cos. Quan la víctima reclama un càstig per als seus agressors, el sheriff del poble, anomenat Little Bill Daggett, es limita a establir com a compensació el lliurament de mitja dotzena de cavalls al propietari del bordell. Davant aquesta decisió, que es considera del tot injusta, la prostituta lesionada i les seves companyes de treball opten per contractar els serveis d’un pistoler amb la missió d’assassinar als dos vaquers, a canvi d’una recompensa. Alertat per aquesta notícia, el sheriff estableix la prohibició d’introduir qualsevol arma de foc a Big Whiskey i castiga durament a tots els forasters que incompleixen aquesta ordre. El primer aspirant a cobrar la recompensa és  l’anomenat Bob “l’anglès”, que viatja acompanyat del seu biògraf, i que, ben aviat, s’enfronta a les mesures repressives del sheriff. Però, tot i que Little Bill  evita que Bob mati als vaquers, no podrà impedir que ho faci el grup format pel noi Schofield, l’afroamericà Ned Logan i William Munny, un assassí llegendari que havia abandonat les armes feia onze anys.

Comentari: Tot i que Clint Eastwood va iniciar la seva carrera cinematogràfica com a actor l’any 1955, la popularitat no li va arribar fins el 1964, amb “Por un puñado de dólares”, el primer dels tres “spaghetti-westerns” dirigits per Sergio Leone  que formen part de l’anomenada “trilogia del dòlar”(els altres són “La muerte tenía un precio”(1965) i “El bueno,el feo y el malo”(1966)). A més d’aquestes pel·lícules de l’oest rodades als anys seixanta, Eastwood també va triomfar amb d’altres westerns com “Cometieron dos errores” (Ted Post, 1968), “Joe Kidd” (John Sturges, 1972) i “Dos mulas y una mujer” (Don Siegel, 1970).Així doncs, donada la seva afinitat amb aquest gènere, no és estrany que algunes de les primeres pel·lícules d’Eastwood com a director també fossin westerns (“Infierno de cobardes” (1973), “El fuera de la ley” (1976)) i que, més endavant, encara reincidís en l’esmentat gènere a “El jinete pálido” (1985) i “Sin perdón” (1992), sens dubte una de les obres mestres de la seva filmografia.

A partir d’un esplèndid guió de David Webb Peoples (“Blade Runner”), “Sin perdón” es centra en la història de William Munny (Clint Eastwood), un assassí despietat i alcohòlic que havia aconseguit transformar-se en un pacífic pare de família, gràcies a la influència benefactora de la seva dona Clàudia, que havia mort de verola amb només 29 anys. Convertit en un humil granger, que malda per sobreviure i poder alimentar als seus dos fills, la precària existència del decrèpit i envellit Munny, marcada per la mort de l’esposa i pels records del seu horrible passat, dóna un tomb en el moment en què accepta l’oferta d’un jove pistoler (Jaimz Woolvett) de participar, a canvi d’una bona recompensa, en l’assassinat d’un parell de vaquers que havien agredit a una prostituta (Frances Fisher). Amb la col·laboració del seu vell amic Ned Logan (Morgan Freeman), Munny farà un “retorn al passat”, esdevenint, primer, el venjador de la dona humiliada, i, més endavant, enfrontant-se amb el sheriff Little Bill (Gene Hackman), un altre exdelinqüent, reconvertit en inflexible agent de l’ordre amb una visió molt personal de la justícia.

“Sin perdón” va guanyar quatre Oscars  i va suposar la consolidació definitiva de  Clint Eastwood com un dels cineastes més importants de les últimes dècades. A banda de la impecable posada en escena i l’esplèndid treball de tot el repartiment, la pel·lícula es recorda per l’esplèndida fotografia de Jack N. Green i la música de Lennie Niehaus, feta amb col·laboració del propi Eastwood, responsable de la composició de l’emotiu “tema de Clàudia” que podem escoltar al començament i al final del film.

Joan Caus