Posts Tagged ‘presons’

The informer

Posted: 18 Març 2021 in ACCIÓ
Etiquetes: , ,

Ana de Armas, Joel Kinnaman, Rosamund Pike. Director: Andrea Di Stefano. Realitzada el 2019. (Regne Unit)

Fuga en Dannemora

Posted: 15 Mai 2020 in SÈRIE
Etiquetes: ,

Benicio del Toro, Patricia Arquette, Paul Dano. Director: Brett Johnson. Realitzada el 2018. (EEUU)

Vince Vaughn, Jennifer Carpenter, Don Johnson. Director: S. Craig Zahler. Realitzada el 2017. (EEUU)

Morgan Freeman, Matt Damon. Director: Clint Eastwood. Realitzada el 2009. (EEUU)Invictus

Sinopsi: Després de romandre vint-i-set anys a la presó, Nelson Mandela, el líder del Congrés Nacional Africà (ANC) és alliberat el dia 11 de febrer de 1990. En les primeres eleccions democràtiques celebrades a Sud-àfrica, l’any 1994, aquest polític aconsegueix la victòria i es converteix en el primer president negre del seu país. Mogut per la idea de fomentar l’esperit de reconciliació i la bona harmonia entre tots els ciutadans, Mandela s’oposa a que es canviïn el nom i els colors de la samarreta de l’equip de rugbi sud-africà, anomenat Springboks, tradicionalment format per jugadors blancs i considerat com un símbol de la minoria social que havia dominat el país durant dècades. Aprofitant la celebració a Sud-àfrica de la Copa del Món de rugbi, l’any 1995, el president decideix impulsar la identificació de tots els seus conciutadans amb els Springboks i convertir aquest equip en un símbol de la unitat del país. Per tal d’aconseguir-ho, manté converses amb el capità, François Pienaar, el qual, inspirant-se en l’esperit de lluita del propi Mandela, anima a la resta de jugadors a preparar-se al màxim per tal de poder guanyar el mundial.

Comentari: El president sud-africà i premi Nobel de la Pau, Nelson Mandela, és, sens dubte, una de les grans figures de la història del segle XX. La seva biografia ja va servir de base per a una minisèrie de televisió dirigida per Philip Saville i interpretada per Danny Glover, l’any 1987. Més recentment, la pel·lícula “Mandela: del mite a l’home” (Justin Chadwick, 2013) ha tornat a incidir en la trajectòria vital d’aquest carismàtic lluitador a favor dels drets humans. Amb tot, la millor producció cinematogràfica realitzada fins ara sobre Mandela és, sens dubte, “Invictus”, film dirigit per Clint Eastwood, després de l’excel·lent “Gran Torino” (2008).

La història de “Invictus” pren com a punt de partida el llibre de John Carlin “El factor humà” (“Playing the enemy”) i es centra en el període comprès entre els anys 1990 i 1995, des que Mandela és alliberat de la presó fins que, convertit en president, assisteix a la final de la Copa del Món de Rugbi, que es celebra a Sud-Àfrica. Estructurada en tres parts fonamentals, les primeres seqüències del film es plantegen com una successió de noticiaris televisius que ens relaten els fets centrals de la trajectòria del líder sud-africà, des que recupera la seva llibertat, després de vint-i-set anys de captiveri, fins les eleccions que li donen el triomf. L’eix central del film gira al voltant de les accions realitzades per Mandela per tal d’impulsar l’equip de rugbi dels Springboks i aconseguir que la majoria negra s’identifiqui amb aquests jugadors, provinents, en general, de la minoria blanca que havia dirigit el país en l’època del “apartheid”. El darrer terç de la pel·lícula es situa en el Mundial de Rugbi i culmina en la gran final, que enfronta l’equip neozelandès dels All Black, i els Springboks sud-africans, liderats per François Pienaar (Matt Damon) i amb un únic jugador negre en el conjunt (Chester Williams, interpretat pe McNeil Hendricks).

Tot i que “Invictus” no està al nivell de les esplèndides pel·lícules rodades per Eastwood en els anys anteriors, com “Mystic River” (2004) o “Cartas desde Iwo Jima” (2006), aquest film inspirat en una part de la vida de Nelson Mandela segueix demostrant el talent del director de “Els ponts de Madison” a l’hora d’organitzar les seves produccions cinematogràfiques, construint de forma precisa cadascuna de les seqüències i aconseguint mantenir l’interès de l’espectador fins els títols de crèdit finals. Pel que fa al repartiment, “Invictus” ens permet gaudir d’una altra impressionant interpretació del sensacional Morgan Freeman, que ja havia excel·lit en dues de les obres mestres d’Eastwood: “Sense perdó” (1992) i “Million Dollar Baby” (2005).

Joan Caus

 

En el nombre del padre

Posted: 16 Desembre 2011 in DRAMA
Etiquetes: , , ,

Daniel Day-Lewis, Emma Thompson, Pete Postlethwaite. Director: Jim Sheridan. Realitzada el 1993 (Regne Unit, Irlanda)padre

Sinopsi: Gerry Conlon és un noi de Belfast que, a començaments dels setanta, es dedica a robar ferralla. En tenir un conflicte amb membres de l’IRA, decideix passar una temporada a Londres, a casa d’una tieta. Però, quan arriba a la capital britànica, s’instal·la, juntament amb un altre irlandès, en el pis d’un amic que forma part d’una comuna hippie.Ben aviat, les desavinences amb els anglesos d’aquesta comunitat fan que Conlon i tres companys abandonin l’habitatge. Mentre són a Guildford, esclata una bomba en un bar. D’acord amb una normativa que permet arrestar durant set dies als sospitosos de terrorisme, la policia britànica deté a Conlon i als altres tres irlandesos, que es trobaven prop del lloc de l’atemptat. Després de ser torturats i obligats a signar una declaració de culpabilitat, els quatre acusats, juntament amb alguns familiars considerats còmplices, acaben a la presó. Així, Gerry i el seu pare Giuseppe es veuen forçats a compartir cel·la en un centre penitenciari d’Anglaterra. Més endavant, un perillós terrorista de l’IRA que també compleix condemna en aquest mateix centre, afirma ser el responsable de l’atemptat de Guildford. Però, la policia britànica decideix amagar aquesta informació i manté empresonats a Gerry Colon i als seus parents i amics.

Comentari: “En el nombre del padre” és el tercer llargmetratge dirigit per l’irlandès Jim Sheridan, després de realitzar “Mi pie izquierdo” (1989) i “El prado” (1990), dues obres notables que el van convertir en un dels cineastes europeus destacats de començaments dels noranta. Tal i com havia fet en la seva “opera prima”, Sheridan es va tornar a basar en fets reals i va comptar de nou amb la col·laboració de Daniel Day Lewis, que ja havia guanyat l’Oscar al millor actor donant vida a Christy Brown, el protagonista de “Mi pie izquierdo”. El resultat fou un dels títols fonamentals de la filmografia de Sheridan, amb el qual va guanyar l’Ós d’Or al Festival de Berlín. Més endavant, actor i director tornarien a treballar junts a “The boxer” (1997), film que, a l’igual que “En el nombre del padre”, es centra en el tema del terrorisme.

A partir d’un guió coescrit per Jim Sheridan i Terry George, inspirat en el llibre autobiogràfic “Proved Innocent”de Gerry Conlon, “En el nombre del pare” ens explica la història real de “Els quatre de Guildford”; tres nois i una noia que, a l’any 1974, foren acusats injustament d’haver participat en una atemptat terrorista de l’IRA, pel qual es van veure obligats a romandre a la presó durant quinze anys. Tenint com a fil conductor la narració que Gerry Conlon (Daniel Day Lewis) fa a l’advocada Gareth Peirce (Emma Thompson) per tal que emprengui les investigacions que li permetin reobrir el cas,  la pel·lícula ens descriu els fets que van comportar la condemna de Conlon i els seus amics, els quals, a l’igual que els protagonistes de “El crimen de Cuenca” (Pilar Miró, 1979) ,es van veure obligats ,sota tortura, a declarar-se culpables d’un crim que no havien comès. L’eix central de l’argument gira al voltant de la relació d’amor i odi entre el protagonista i el seu pare Giuseppe (Pete Postlethwaite), quan ambdós es veuen obligats a compartir una mateixa cel·la, després que el segon també hagi estat inculpat per col·laborar amb els pressumptes autors materials de l’atemptat.

Pel fet d’abordar el tema del terrorisme irlandès, “En el nombre del padre” es pot relacionar amb d’altres films que també han tractat aquest mateix tema, des de clàssics  com “El delator” (John Ford,1935) o “Llarga és la nit” (Carol Reed, 1947), fins a títols més recents com “Joc de llàgrimes” (Neil Jordan, 1992). Però, en tant que aproximació a un error judicial que deriva en un drama personal i familiar, la pel·lícula de Jim Sheridan enllaça, més aviat, amb obres com “Fals culpable” (Alfred Hitchcock, 1957) o “Cadena perpètua” (Frank Darabont, 1993).

Joan Caus

Leonardo DiCaprio, Mark Ruffalo, Ben Kingsley. Director: Martin Scorsese. Realitzada el 2010. (EEUU).

“És millor morir com un heroi que viure com un monstre”

 Aquesta frase pot resumir un film,basat en la novel·la de Dennis Lehane( autor de “Mistyc River” )  que ens trasllada a 1954 de la mà de dos detectius, Teddy Daniels (DiCaprio) i Chuck Aule (Mark Ruffalo), que es dirigeixen a una petita illa on està situat una mena d’hospital psiquiàtric en el que internen als malalts més perillosos. El motiu del viatge d’aquests agents és la misteriosa desaparició d’una perillosa pacient (Emily Mortimer) que estava reclosa  sota la direcció del sinistre doctor John Cawley (Ben Kingsley).

 Després de visionar aquesta pel·lícula un té la sensació de que el seu director, creador d’obres mestres com “Toro salvaje” (1980), “Uno de los nuestros” (1990), “Casino” (1995) o “Infiltrados” (2006), ens ha donat hora per anar a la seva consulta ( un thriller oníric i angoixant ) i que ens ha receptat una bona dosi de misteri amb efectes secundaris que, a uns pot produir una curació davant d’una obra mestra i que a d’altres pot provocar més d’una decepció per les expectatives creades.

 Scorsese beu de les virtuts del cinema clàssic recreant una atmosfera fascinant

( meravelloses escenes en el penya-segats de la illa macabra i les trobades del personatge amb la seva dona que va morir en un incendi ) que ens endinsa en el món dels somnis i la exploració de la ment humana.

Encara que Leonardo DiCaprio  ( “Titanic” -1987-, “Diamante de sangre” -2006-, “Origen” -2010-) es supera cada dia com actor deixant de banda el seu clixé d’actor adolescent , no és ni l’ombra d’actors tan propis de l’univers Scorsesià com Robert de Niro o Joe Pesci . El descens a l’infern del protagonista, que tindrà que alliberar els seus propis fantasmes del passat que li persegueixen i li turmenten , desencadena en un viatge a la paranoia i la bogeria. A més la banda sonora aguditza aquesta sensació de claustrofòbia Kafkiana.

 Una vegada vaig visitar un psiquiàtric a Manresa i vaig ser testimoni d’un suïcidi quan una senyora es va llençar des d’una finestra sense reixes. Des de llavors el tema d’aquests centres m’incomoda bastant, però pel senyor Scorsese paga la pena deixar-nos enredar fins l’increïble final que haureu de descobrir.

Atents a la influència de Alfred Hitchcock i la seva obra mestra “Vértigo” (1958), a la excepcional fotografia i les enigmàtiques interpretacions de dos veterans il·lustres com  Max Von Sydow ( “Pelle el conquistador” -1987-, “El exorcista” -1973- ) i Ben Kingsley ( “La lista de Schindler” -1993- , “Oliver Twist” -2005- ).

Salvador Lara

 

 

 

Celda 211

Posted: 13 Abril 2011 in DRAMA
Etiquetes: ,

Luís Tosar, Alberto Ammann, Antonio Resines. Director: Daniel Monzón. Realitzada el 2009. (Espanya)

Sinopsi: Un dia abans de començar a treballar com a funcionari de presó, Juan Oliver visita el seu centre penitenciari per a conèixer més a fons les característiques del recinte i dels interns que s’hi allotgen. Mentre un parell de carcellers li ensenyen els diferents espais, es produeixen uns aldarulls que fan pensar en un motí. Com a conseqüència d’aquests avalots, Juan Oliver rep una ferida al cap i, a l’espera de rebre atenció sanitària, és portat pels seus companys a una cel·la buida on feia pocs dies s’hi havia suïcidat un reu.  Pocs minuts després, els reclusos es fan els amos de la presó i, amb l’amenaça d’assassinar a quatre etarres interns en el penal, obliguen a iniciar una cadena de negociacions per tal d’obtenir millores en la seva situació. El líder dels presos és un perillós delinqüent anomenat Malamadre, que dirigeix el motí amb l’ajuda de dos homes de confiança. Quan els reclusos descobreixen a Juan Oliver, el porten davant la presència de Malamadre i el funcionari assegura que és un nou intern que ha estat tancat per cometre un homicidi. A partir d’aquest moment, Malamadre es fa amic d’Oliver i accepta els seus consells, mentre el fals pres mira de sobreviure a l’espera de ser rescatat.

Comentari: Després dels bons resultats obtinguts amb el thriller “La caixa Kovak” (2006), el cineasta Daniel Monzón va tornar a reunir a alguns dels membres més destacats de l’equip de l’esmentat film –el guionista Jorge Guerricaechevarría, el director artístic Antón Laguna, l’operador Carles Gusi i el músic Roque Baños—per a tirar endavant el seu nou projecte: l’adaptació de la novel·la de Francisco Pérez Gandul “Celda 211”. Realitzada, com el seu film precedent, en règim de coproducció i amb la participació destacada de diversos canals de televisió com Telecinco, Canal+ i Televisió de Galícia, el quart llargmetratge de Monzón va aconseguir un èxit rotund, a més del reconeixement unànim de la crítica i diversos premis Goya, entre ells el de millor pel·lícula espanyola del 2009.

“Celda 211” s’inscriu en el subgènere del cinema carcerari que, al llarg de la història del setè art, ha donat lloc a pel·lícules tan diverses com “L’home d’Alcatraz” (John Frankenheimer,1962) o “La milla verda” (Frank Darabond,1999), a banda del llarg llistat de títols centrats en la planificació i posada en pràctica d’una evasió com “L’evasió” de Jacques Becker (1960) o “Un condemnat a mort s’ha escapat” de Robert Bresson (1956). La pel·lícula de Daniel Monzón no s’inclou ,però, en l’esmentat apartat de “cinema d’evasions” sinó que  es construeix com un drama al voltant d’un home que, de forma inesperada, ha de fer-se passar per presoner, si vol sobreviure en el context d’un motí de reclusos violents i indignats. En concret, l’eix argumental de “Celda 211” gira al voltant de la relació entre el funcionari Juan Oliver (Alberto Ammann), un home casat que espera el seu primer fill i que està a punt d’incomporar-se al seu nou lloc de treball, i el líder dels presos amotinats, anomenat Malamadre (Luis Tosar); un singular delinqüent que, després d’humiliar a Olivier, l’acaba acceptant com a col·laborador i amic, sense parar atenció al recel que provoca en d’altres interns, com el sudamericà Apache (Carlos Bardem).

Joan Caus

A diferència de “La caixa Kovak”, que situava l’acció en escenaris molt diversos de l’illa de Mallorca, “Celda 211” es centra en un sol espai (la presó on es desenvolupa la història) ,però també destaca per la seva impecable posada en escena, amb una perfecta planificació de les seqüències i un muntatge complex, que combina perfectament les accions que tenen lloc a les galeries dels presos amb les que es desenvolupen als espais dels vigilants o a l’exterior de la presó. En conjunt, “Celda 211” s’imposa com un dels millors films espanyols dels últims anys.