Posts Tagged ‘religió’

El exorcista

Posted: 20 Mai 2020 in TERROR
Etiquetes: , ,

Linda Blair, Max Von Sydow, Ellen Burstyn. Director: William Friedkin. Realitzada el 1973. (EEUU)

Identidad borrada

Posted: 20 Mai 2020 in BIOGRÀFIC
Etiquetes: , ,

Lucas Hedges, Nicole Kidman, Russell Crowe. Director: Joel Edgerton. Realitzada el 2018. (EEUU)

Silencio

Posted: 31 Mai 2018 in ADAPTACIONS
Etiquetes: ,

Andrew Garfield, Adam Driver, Liam Neeson. Director: Martin Scorsese. Realitzada el 2016. (EEUU)

La bruja

Posted: 17 Juliol 2017 in TERROR
Etiquetes: , ,

Anya Taylor-Joy, Ralph Ineson, Kate Dickie. Director: Robert Eggers. Realitzada el 2015. (EEUU)

Spotlight

Posted: 16 febrer 2017 in Uncategorized
Etiquetes: , , ,

Mark Ruffalo, Michael Keaton, Rachel McAdams. Director: Tom McCarthy. Realitzada el 2015. (EEUU)spotlight0001

Philomena

Posted: 10 Juny 2015 in COMÈDIA, DRAMA
Etiquetes: , , , ,

Judi Dench, Steve Coogan, Charlie Murphy. Director: Stephen Frears. Realitzada el 2013. (Regne Unit)philomena

Ida

Posted: 25 febrer 2015 in DRAMA
Etiquetes: , , , ,

Agata Kulesza, Agata Trzebuchowska, Dawid Ogrodnik. Director: Pawel Pawlikowski. Realitzada el 2013 (Polònia).ida

Sinopsi: Anna és una noia òrfena d’uns vint anys que, de petita, va ser adoptada per les monges d’un convent polonès i que està a punt de professar, després de passar pel període de noviciat. Pocs abans de fer-ho, rep una carta d’una tieta anomenada Wanda Gruz, de la qual en desconeixia l’existència, que treballa com a jutgessa per al règim comunista. Per tal de saber més coses de la seva família, Anna abandona per uns dies el convent i va a casa de la seva parenta. Aleshores, Wanda comunica a la neboda que el seu nom real és Ida Lebenstein, que és jueva i que els seus pares i el seu germà van ser assassinats durant la Segona Guerra Mundial. Amb el propòsit de localitzar un home que va acollir els Lebenstein abans de ser executats, Wanda i Ida inicien un recorregut per diversos indrets de Polònia, en el qual la novícia es qüestiona la seva fe i, fins i tot, es planteja la possibilitat de penjar els hàbits.

Comentari: “Ida” és el cinquè llargmetratge de ficció del director polonès establert al Regne Unit, Pawel Pawlikowski; un cineasta que va debutar en el camp del documental i que, fins ara, era un autor força desconegut a Catalunya, on només s’havia estrenat una de les seves pel·lícules (“Last Resort”, 2000). Tot i que la pel·lícula que ara comentem també va tenir una distribució força minoritària al nostre país, la gran quantitat de guardons que ha obtingut, entre els quals cal destacar el Goya al millor film europeu , el Bafta a la millor pel·lícula de parla no anglesa i cinc dels premis més importants de l’Acadèmia del Cinema Europeu, la converteixen és un dels títols més rellevants dels darrers anys. Així, Pawlikowski se suma a la llista dels grans noms del cinema polonès, al costat de directors com els encara en actiu Roman Polanski i Andrzej Wadja, i el ja desaparegut Krzytsztof Kieslowski.

Basada en un guió original del propi Pawel Pawlikowski, escrit amb col·laboració de Rebecca Lenkiewicz, la història de “Ida” es situa a la Polònia de començaments dels anys seixanta i es centra en la relació entre una novícia anomenada Anna (Agata Trzebuchowska), que, a l’igual que la protagonista de “Canción de cuna” (José Luis Garci, 1994), havia estat adoptada per les monges d’un convent quan era una nena de pocs mesos,  i la seva tieta Wanda (Agata Kulesza), una jutgessa soltera que viu una forta crisi personal, derivada del seu desencís per l’evolució del règim comunista del seu país, que l’ha portat a l’alcoholisme i la promiscuïtat. Adoptant l’estructura d’una “road movie”, la pel·lícula ens apropa al dilema existencial d’Anna en el moment que descobreix els seus orígens jueus i reviu el drama de la seva família, alhora que ens apropa al desconcert de Wanda, que tampoc ha aconseguit superar els traumes del seu passat.

Amb un estil auster i contemplatiu que ens pot fer recordar al del cineasta francès Robert Bresson, la pel·lícula es construeix a base de plans molt elaborats, d’una gran bellesa formal, presentats a ritme pausat, amb pocs diàlegs i molts silencis. En aquest sentit, cal remarcar l’extraordinària fotografia en blanc i negre de Lukasz Zal, que reflecteix plenament la grisor de l’època i els clarobscurs emocionals dels diversos personatges.

Joan Caus

El médico

Posted: 5 Desembre 2014 in ADAPTACIONS, DRAMA
Etiquetes: , , , ,

Tom Payne, Stellan Skarsgård, Olivier Martinez. Director: Philipp Stölzl. Realitzada el 2013 (Alemania)el medico

The master

Posted: 17 Abril 2014 in DRAMA
Etiquetes: , ,

Joaquin Phoenix, Philip Seymour Hoffman, Amy Adams. Director: Paul Thomas Anderson. Realitzada el 2012. (EEUU)10

Sinopsi: Després de lluitar contra els japonesos durant la Segona Guerra Mundial, Freddie Quell, un noi nordamericà amb tendència a la beguda i afectat per l’estrès posttraumàtic, es reincorpora a la vida civil, treballant com a fotògraf. Els seus problemes amb l’alcohol fan que, ben aviat, hagi d’abandonar aquesta feina, i també d’altres treballs posteriors. Una nit,estant ebri, s’introdueix en l’iot de Lancaster Dodd, un misteriós escriptor i terapeuta que ha fundat una mena de secta anomenada La Causa. Dodd  se n’adona dels problemes que té Quell i es proposa ajuda’l, per tal que recuperi l’equilibri emocional. Des d’aleshores, l’exsoldat es converteix en el deixeble predilecte de l’escriptor, que es dedica a difondre les seves doctrines per diferents ciutats dels Estats Units, acompanyat de la seva dona i fills. Però, les diverses teràpies que segueix Quell no poden evitar que recaigui en les seves addiccions i que, de tant en tant, manifesti conductes agressives contra aquells que qüestionen les idees del mestre.

Comentari: “The Master” és el sisè llargmetratge del director Paul Thomas Anderson, un dels autors fonamentals del cinema nordamericà de les tres últimes dècades. Tot i que el seu primer film, “Sidney” (1996), ja va ser molt ben rebut pels crítics, el seu reconeixement a nivell internacional li va arribar, sobretot, amb les esplèndides “Boogie Nights” (1997) i “Magnolia” (1999). Després d’aquestes cintes de repartiment coral i històries múltiples,  Anderson va fer un pas enrere, amb la comèdia excèntrica “Embriagado de amor” (2002), però va recuperar el seu bon pols narratiu a “Pozos de ambición” (2007), pel·lícula per la qual va aconseguir diverses nominacions als Oscar.

A diferència de “Pozos de ambición”, basada en una novel·la de Upton Sinclair, o de la posterior “Puro vicio” (2014), adaptació d’un llibre de Thomas Pynchon, “The Master” parteix d’un guió original. Un dels seus personatges principals, el del “master” Lancaster Dodd,  està inspirat en Ron Hubbard, el fundador de la cienciologia; polèmica organització pseudoreligiosa creada als anys cinquanta del segle passat, que es va estendre per diversos països i de la qual en formen part alguns actors famosos, com Tom Cruise o John Travolta. Situant la major part de l’acció a l’any 1950, l’argument de “The Master” gira al voltant de la relació entre l’esmentat Dodd, interpretat per Philip Seymour Hoffman, un dels actors habituals de la filmografia d’Anderson, i Freddie Quell, un noi alcohòlic amb passat traumàtic, que serà captat pel líder de la secta; iniciant-se així una relació que serà força conflictiva i plena de tensions.

Per tal d’interpretar el destarotat Freddie Bell, Anderson va comptar amb Joaquin Phoenix, un actor que ja tenia experiència en abordar personatges marcats per l’alcoholisme i els desequilibris emocionals (“En la cuerda floja”, “Two lovers”) i que, a més, pertany a una família que havia format part de la secta Els Nens de Déu. Tots aquests factors van contribuir a que Phoenix bordés el seu paper, com també ho fan el malaurat Hoffman o, en un rol més secundari, l’actriu Amy Adams, que tornaria a treballar amb Phoenix a “Her” (Spike Jonze, 2013). Per bé que el caràcter poc simpàtic dels protagonistes i un cert excés de metratge puguin fer que “The Master” se’ns faci un pèl carregosa a partir d’un cert moment, tal i com també passava a “Pozos de ambición”, en la qual les reaccions dels personatges a la part final encara són més extremes, és evident que és una pel·lícula notable que confirma el talent de Paul Thomas Anderson per a construir films intensos i de gran qualitat.

Joan Caus

 

Elefante blanco

Posted: 15 Juliol 2013 in DRAMA, SOCIAL
Etiquetes: , , , ,

Ricardo Darín, Jeremie Renier, Martina Gusman. Director: Pablo Trapero. Realitzada el 2012. (Argentina)Elefante Blanco

Sinopsi: Nicolás és un capellà d’origen belga que treballa en un poblat de la selva amazònica. Després de quedar malferit en una matança que es produeix en aquest indret i haver de ser atès en un hospital, rep la visita del seu amic Julián, un sacerdot argentí que se l’emporta a la seva parròquia, situada en un barri suburbial de Buenos Aires. La intenció de Julián, a qui li han detectat una greu malaltia, és que Nicolás sigui el seu successor al capdavant de la parròquia. En arribar al nou destí, el capellà belga serà testimoni del clima de violència que s’hi viu, marcat per l’enfrontament entre grups de narcotraficants. D’altra banda, Nicolás coneix i s’enamora de Luciana, una assistenta social que fa cinc anys que treballa en el barri, fins el punt de replantejar-se la seva vocació sacerdotal.

Comentari: “Elefante blanco” és el nom que rep un enorme edifici inacabat situat al barri de Lugano de Buenos Aires, que va ser projectat l’any 1923 i construït, en diverses fases, entre els anys 1938-1955, amb l’objectiu de ser l’hospital més gran de Sudamèrica, restant inacabat després de la caiguda del govern de Perón. Als voltants d’aquest immoble, actualment propietat de l’Associació de Mares de la Plaça de Maig, es situa l’acció del setè llargmetratge del director argentí Pablo Trapero, un dels noms més destacats del panorama cinematogràfic actual; autor d’obres com “Mundo grúa” (1999), “Leonera” (2008) o “Carancho”(2010).

A partir d’un llarg pròleg de 10 minuts situat a la selva amazònica que ens recorda, per moments, “La missió” (Roland Joffé, 2006), on se’ns descriu la impotència d’un capellà per a evitar la massacre d’una colla d’indígenes i el posterior rescat d’aquest clergue per part d’un sacerdot que se l’emporta a Buenos Aires; la resta de la pel·lícula es situa al barri de 30.000 habitants construït al voltant de l’edifici que dóna títol al film. En aquest microcosmos de misèria i violència, anàleg al de les “faveles” brasileres de “Ciudad de Dios” (Fernando Meirelles, 2002), realitzen la seva activitat pastoral i social els dos clergues que protagonitzen el film, continuant l’obra que havia començat el padre Carlos Múgica (assassinat l’any 1974 i a la memòria del qual està dedicada la pel·lícula). Així, a banda de descriure’ns un ambient marcat per la pobresa, el barraquisme i els crims relacionats amb el tràfic de droga, “Elefante blanco” ens mostra les vides de dos capellans que segueixen fidelment el missatge evangèlic i l’ideari de la “teologia de l’alliberament”, en dedicar els seus esforços als més necessitats i lluitar per a aconseguir una major justícia social, fins el punt d’enfrontar-se als sectors més conservadors de la jerarquia eclesiàstica i posar en perill la seva pròpia vida.

Narrada amb el mateix estil nerviós i tens en què se’ns descrivia la feina dels serveis d’urgències a “Carancho”, Pablo Trapero introdueix diversos “travellings” en pla sequència que ens permeten seguir els moviments dels dos protagonistes pel laberint de carrers i passadissos del barri on fan la seva feina.A nivell interpretatiu, el director argentí va tornar a confiar en les qualitats del sempre solvent Ricardo Darín; un agnòstic que resulta plenament creïble en el seu rol de padre Julián. Per a donar vida a Nicolás, va comptar amb Jeremie Renier, un dels actors habituals en les pel·lícules dels germans Dardenne, que el varen descobrir quan encara era un adolescent a “La promesa”(1996). Finalment, encarnant a l’assistenta social Luciana trobem a Martina Gusmán, la dona del director, que ja havia protagonitzat les seves dues anteriors pel·lícules. Tots tres, al costat d’una acurat elenc de secundaris, contribueixen a fer de “Elefante blanco” un film plenament reeixit, que confirma el talent de Pablo Trapero com un dels cineastes fonamentals del cinema actual.

Joan Caus