Posts Tagged ‘joves’

Nick Robinson, Josh Duhamel, Jennifer Garner. Director: Greg Berlanti. Realitzada el 2018. (EEUU)

Si no despierto

Posted: 17 Juliol 2019 in ADAPTACIONS
Etiquetes: , ,

Zoey Deutch, Halston Sage, Cynthy Wu. Director: Ry Russo-Young. Realitzada el 2017. (EEUU)

El profesor

Posted: 19 Desembre 2013 in DRAMA
Etiquetes: , , , , ,

Adrien Brody, Marcia Gay Harden, Christina Hendricks. Director: Tony Kaye. Realitzada el 2011. (EEUU).el profesor

Sinopsi: Henry Barthes, un home solter d’uns quaranta anys, entra a treballar com a professor substitut de llengua i literatura anglesa en un centre de secundària ple d’alumnes força conflictius. El primer dia de classe ja ha d’expulsar de l’aula a un noi per insultar a un company. Tot i les dificultats per impartir les lliçons i mantenir la disciplina, aquest docent s’anirà guanyant el respecte i la confiança dels alumnes; en especial, de Meredith, una noia obesa amb una autoestima molt baixa. Fora de l’Institut, Henry visita periòdicament al seu avi, que està internat en una residència, i acull a casa seva una adolescent anomenada Èrica, que havia estat víctima de maltractaments mentre es dedicava a la prostitució.

Comentari: “El profesor” és el quart llargmetratge del director britànic Tony Kaye, un cineasta que, després d’aconseguir un gran èxit amb la seva primera pel·lícula “American History X” (1998), va tenir força dificultats per tirar endavant els seus projectes posteriors, fins el punt que el seu tercer film, “Black water transit” (2006), va restar inacabat. Afortunadament, sí que va poder culminar “Detachment” (“Separació”), títol original de l’obra que ara comentem, que prové d’una frase de l’escriptor francès Albert Camus que fa seva el protagonista : “I mai m’havia sentit ,en un mateix moment, tan profundament separat de mi mateix i tan present en el món”.

En la línia de “Half Nelson” (Ryan Fleck, 2006), centrada en les experiències d’un professor de secundària amb molts problemes personals deguts a la seva addicció a les drogues, però tenint present tota la tradició de films sobre docents exemplars, on podem destacar títols com “Aquesta terra és meva” (Jean Renoir, 1943) o “El club dels poetes morts” (Peter Weir, 1989), la pel·lícula de Tony Kaye ens descriu la vida, al llarg d’un mes, d’un home solter d’uns quaranta anys, anomenat Henry Barthes, que entra a treballar com a substitut en un institut ple d’alumnes conflictius i amb tendències violentes.Així, de forma paral·lela, se’ns descriu la realitat d’aquest centre, farcit d’adolescents rebels i de professors “cremats”, amb els problemes personals del protagonista, marcat per un passat traumàtic, una vida solitària i una relació complexa amb el seu parent més proper: un avi que està internat en una residència. A tot això, s’hi sumen les dificultats derivades del fet d’acollir a casa seva a Èrica, una adolescent abocada a la prostitució, que Henry mirarà de rescatar del pou on s’havia enfonsat.

Tal i com havia fet a “American History X”, que combinava les imatges en blanc i negre referides al passat amb les seqüències en color situades al present, a “El professor” també s’alternen els plans rodats en diversos formats i textures per tal de diferenciar entre les vivències actuals, els records i les fantasies del professor protagonista, encarnat de forma magistral per Adrian Brody (“El pianista”), en un dels millors papers de la seva carrera. A nivell interpretatiu, també cal destacar les actuacions de veterans com Marcia Gay Harden (fent de directora del centre) o James Caan (l’irònic professor Charles Seabold), i, molt especialment, les de la debutant Sami Gayle, en el rol d’Èrica, i la rabassuda Betty Kaye, la filla del director del film, absolutament inoblidable en el seu paper de la creativa però acomplexada Meredith.

Joan Caus

Els nens salvatges

Posted: 9 febrer 2013 in DRAMA
Etiquetes: , ,

Marina Comas, Albert Baró, Àlex Monner. Director: Patricia Ferreira. Realitzada el 2012 (Espanya)Els nens salvatges

Sinopsi: L’Alejandro (Àlex) és un noi de quinze anys que repeteix tercer d’ESO, té fama d’alumne problemàtic i gaudeix pintant grafittis. En Gabriel (Gabi) és un bon estudiant que dedica una part del temps lliure, per influència del seu pare, a la pràctica del kickboxing. La Laura (Oki) és una companya de classe de l’Àlex que, a l’igual que aquest darrer, té dificultats amb els estudis. Des del moment en què el Gabi presenta l’Oki a l’Àlex, s’estableix una forta complicitat entre els tres adolescents, que coincidexen en el fet de mantenir una relació tensa amb els seus progenitors. Gràcies a les gestions que realitza la psicopedagoga de l’institut, l’Àlex obté una beca per a assistir a un taller de grafittis que es fa a Amsterdam; fet que l’impulsa a millorar el seu comportament en el centre escolar. Tanmateix, un incident amb el professor de ciències serà el detonant d’un seguit de fets dramàtics, en què es veuran implicats els tres amics.

Comentari: “Els nens salvatges” és una producció catalana, escrita i dirigida per la madrilenya Patricia Ferreira; cineasta que, previament, havia realitzat els films “Sé quien eres” (2000) , “El alquimista impaciente” (2002) i “Para que no me olvides” (2005). Presentada amb gran èxit al Festival de Málaga de 2012, on va guanyar quatre premis, inclòs el de millor pel·lícula, el quart llargmetratge de ficció de Ferreira va obtenir, també, una bona rebuda a nivell popular i vuit nominacions als premis Gaudí; tot i que,finalment, només va guanyar en la categoria de millor actor, gràcies a l’esplèndid treball d’un del seus protagonistes: el “polsera vermella” Àlex Monner.

Inspirant-se en el clàssic de Nicholas Ray “Rebel sense causa” (1955) , “Els nens salvatges” ens presenta la història de tres adolescents (dos nois i una noia) que se senten descontents en el seus respectius entorns familiars i que cerquen en la colla d’amics el benestar i la complicitat que no troben a la llar. Amb una construcció complexa que parteix de les imatges del triple interrogatori que la policia fa als esmentats adolescents per tal d’aclarir la seva participació en uns fets que no se’ns desvelaran fins a la part final, la pel·lícula s’articula al voltant d’un seguit de “flashbacks” que ens apropen a la situació familiar i escolar del trio d’alumnes d’ESO que protagonitzen el film. Així, d’entrada, ens apropem als problemes d’Àlex (Àlex Monner), paradigma de l’alumne conflictiu abocat al fracàs escolar, però amb habilitats artístiques que, ben encarrilades, fan pensar en una possible redempció. En segon lloc, ens trobem a Gabi (Albert Baró), model d’estudiant aplicat (per tant, una mena d’antítesi d’Àlex) però també insatisfet, degut a les pressions d’un pare massa exigent i autoritari. Finalment, se’ns presenta a la introvertida Laura-Oki (Marina Comas),  filla única un pèl consentida i amiga de tota la vida de Gabi, que s’acaba enamorant d’Àlex i encomanant-se de la seva rebel·lia.

A banda del bon treball de l’equip tècnic i de l’excel·lent interpretació dels tres joves protagonistes, “Els nens salvatges” compta amb un magnífic repartiment de “secundaris”, on hi trobem alguns dels millors actors catalans dels moment, entre els quals podem destacar a Aina Clotet (fent el paper de la psicopedagoga Júlia), Francesc Orella i Clara Segura (els pares de la Laura), Montse Germán (la mare del Gabi) , Marc Rodríguez (el malhumorat professor de ciències), Cati Solivellas (l’alegre professora d’Història de l’Art) o Emma Vilarasau (Judit, la directora de l’institut). També cal destacar la participació dels castellanoparlants José Luis García Pérez (el pare de Gabi) i Ana Fernández (la mare d’Àlex). Tots ells contribueixen a reflectir la diversitat socioeconòmica i plurilingüe de la Catalunya actual, concretada en la problemàtica d’un grup d’adolescents víctimes de la incomunicació i exposats a convertir-se, malgrat els esforços dedicats a la seva educació, en una colla de “nens salvatges”.

Joan Caus

Zachary Gordon, Rachael Harris, Robert Capron. Director: Thor Freudenthal. Realitzada el 2010 (EEUU)el diaio de greg

Sinopsi :  Les aventures, o infortunis, del minyó  Greg Heffley comencen als 12 anys quan ha d’anar cap a l’Institut i la seva mare li regala un diari on comença a plasmar les seves experiències d’un primerenc adolescent.

No obstant, el nou ambient no li és gaire favorable i provarà d’aconseguir ser el noi més popular de tot el col·legi.

En les seves peripècies li acompanyarà Rowley, un amic molt infantil.

A més s’haurà de veure les cares amb un seguit de personatges que li complicaran les coses: Rodrick , el germà desagradable; la nena repulsiva, el germà petit, companys llunàtics……

Comentari : Un dels principals mèrits d’aquest personatge és que ha estimulat a molts nens i adolescents a introduir-se en el món de la lectura i solament per això ja mereix ser valorat. El seu creador, Jeff Kinney, es dedica al disseny i desenvolupament de jocs online  en els Estats Units i ha sabut connectar de forma efectiva amb milions de lectors, combinant els còmics amb la literatura de forma distreta i natural.

Fa pocs dies he assistit a unes xerrades sobre els adolescents i em sembla que no és un tema per prendre-s’ho en conya perquè hi ha temes tan feixucs com les drogues, el sexe, l’assetjament i tants altres. Però el cinema americà ha tingut la tendència a banalitzar aquests assumptes amb un gust dubtós en comedietes com Porky’s (1981) o American Pie (1999) on comparen a aquests joves amb ignorants, pervertits i estrafolaris. Un tipus de gènere que sempre girava al voltant d’uns personatges tòpics com els nois-noies populars, els frikis (extravagants), els solitaris, els esportistes, els ingenus, etc. Val la pena dir que també hi ha excel·lents excepcions com:  Rebeldes (1983), Felices dieciséis (2002), Thirteen (2003), El diario de Noa (2004),etc.

Malgrat tot en aquest film, que s’aconsella veure en família, destaca la frescor dels seus personatges i un fragment de formatge enganxat al terra (que es troba al pati d’estudi) que té molt de sentit. I sense arribar a un gran nivell dels 80 com Los Goonies (1985) i Cuenta conmigo (1986) té moments divertits i aconsegueix intercalar correctament les vinyetes del còmic amb l’acció real.

La història d’aquest marrec ens fa reflexionar sobre el significat de l’amistat i els canvis quan afrontem una nova experiència en qualsevol àmbit ( col·legi, feina, residència o grup d’amics ) que tots hem viscut alguna vegada. A més a més molts adults recordaran aquells temps en que arribaven a l’Institut i trobaven tot tipus d’obstacles, avantatges i novetats.

Salvador Lara Morente

Super 8

Posted: 20 Desembre 2012 in CIÈNCIA-FICCIÓ
Etiquetes: , , , ,

Joel Courtney, Riley Griffiths, Elle Fanning. Director: J.J. Abrams. Realitzada el 2011 (EEUU)Super 8

Sinopsi: A l’estiu de 1979, en una petita població industrial d’Ohio, un grup d’adolescents es proposen rodar una pel·lícula de terror en Super 8 per tal de participar en un festival de curts que se celebra a Cleveland. La colla d’amics està formada per: Charles, que fa de guionista i director; Preston, que fa d’actor protagonista; Cary, encarregat dels efectes especials; i Joe, responsable del maquillatge i la construcció de maquetes. En un determinat moment, s’incorpora al rodatge Alice, una noia rossa que sorprèn per les seves grans qualitats com a actriu. Mentre els cineastes amateurs estan filmant unes seqüències a mitjanit, són testimonis d’un accident ferroviari espectacular que sembla provocat pel doctor Thomas Woadward, professor de ciències de l’institut. Després de produir-se aquest fet, l’exèrcit impedeix el pas a la zona del sinistre i obliga a efectuar una evacuació de la població. Paral·lelament, l’observació de les imatges filmades en el moment de l’accident per part dels nois posen de manifest la presència d’un ésser estrany, que podria ser un alienígena.

Comentari: “Super 8” és el tercer llargmetratge dirigit per J. J. Abrams, un dels cineastes nordamericans més importants del gènere fantàstic dels darrers anys, gràcies a la seva contribució com a creador de sèries de televisió d’èxit com “Alias” , “Lost” o “Fringe”, i a la realització de pel·lícules com “Missió impossible III” (2006) o “Star Trek” (2009), preqüela de la mítica saga galàctica. En els propers anys, a banda de dirigir un nou lliurament de l’esmentada saga “Star Trek”,  és previst que Abrams es faci càrrec de la direcció de l’episodi VII de “Star Wars”.

Inspirant-se en els seus propis records de nen afeccionat a rodar pel·lícules en Super 8 a finals dels setanta, J. J. Abrams ens ofereix, d’entrada, la història d’un grup d’adolescents que es proposen filmar, en aquest format domèstic, una pel·lícula de zombies, per tal de participar en un dels molts concursos de “cinema amateur” que hi havia en aquella època, abans de la irrupció de les càmeres de vídeo als anys vuitanta. Els esplèndids primers vint minuts de “Super 8” són tot un homenatge a aquells aprenents de cineasta que, amb pocs mitjans i molt d’entusiasme, van formar-se en el domini del llenguatge audiovisual a base d’anar filmant un munt de curtmetratges en cintes de 8 milímetres d’amplada. Però, a partir de l’espectacular seqüència de l’accident ferroviari que presencien els joves protagonistes mentre roden el seu filmet de terror, “Super 8” deriva cap a una molt més convencional “pel·lícula de monstres” que cau en un dels defectes habituals de bona part de les produccions nordamericanes actuals: donar més importància als efectes visuals que a la psicologia dels personatges. Així, la segona meitat de “Super 8”, plantejada com un homenatge als films d’extraterrestres de Steven Spielberg (“Trobades a la tercera fase”, 1977; “E. T.”, 1982), resulta menys interessant que la primera; tot i els intents d’Abrams per combinar les escenes d’acció més espectaculars amb moments més intimistes, centrats en els conflictes personals del protagonista Joe (Joel Courtney), orfe de mare, i la seva estimada Alice (Elle Fanning), filla d’un pare separat i alcohòlic.

Més enllà de les irregularitats del seu guió, “Super 8” resulta una pel·lícula especialment entranyable per als cinèfils que, a l’igual que J. J. Abrams, érem nens a la dècada dels setanta i ens entusiasmàrem pel cinema gràcies a les pel·lícules de Spielberg. De fet, tal i com ja s’ha indicat anteriorment, aquesta cinta és tot un tribut al director de “Tauró”, que també es va iniciar en el cinema rodant curtmetratges en Super 8. La banda sonora combina els temes originals de Michael Giacchino, alguns dels quals ens recorden a fragments musicals de John Williams, amb una selecció de grans èxits de 1979 com “Don’t bring me down” de la E. L.O. o “My sharona” de The Knack.

Joan Caus.

 

Jesse Eisenberg, Andrew Garfield, Justin Timberlake. Director: David Fincher. Realitzada el 2010 (EEUU)

Sinopsi: Hores després de partir peres amb la seva amiga Èrica, en Mark Zuckerberg, un introvertit estudiant d’informàtica de Harvard, decideix superar el seu desengany amorós creant una pàgina web que permeti veure les fotografies i valorar l’atractiu de totes les noies d’aquesta universitat. L’èxit d’aquesta web entre la comunitat universitària fa que un parell de germans que també estudien a Harvard contactin amb Mark i el convidin a participar en el seu projecte de crear una xarxa social a nivell telemàtic. Tot i que, inicialment, en Mark s’avé a col·laborar amb els dos germans, ben aviat es desentèn d’ells i opta per tirar endavant el projecte de la xarxa social pel seu compte, amb el suport econòmic del seu amic Eduardo Saverin. D’entrada, es tracta d’una web adreçada només als estudiants de Harvard, però, ben aviat, en Mark i el seu soci decideixen expandir la xarxa social a estudiants d’altres universitats i, fins i tot, a persones alienes a l’àmbit universitari. Però, a mesura que creix i s’internacionalitza l’esmentada xarxa social, en Mark Zuckerberg es va creant diverses enemistats, des dels dos germans que el denuncien per robatori de la idea fins a Eduardo, al qual acaba traïnt i apartant de l’empresa que havia ajudat a crear.

Comentari: Considerada per la crítica com una de les millors pel·lícules estrenades l’any 2010, “La red social” és una nova demostració del talent de David Fincher com a director, que, després d’excel·lir amb títols com “Seven” o “El curioso caso de Benjamin Button”, va tornar a demostrar que és un dels autors més destacats del cinema actual. Basant-se en un impecable guió d’Aaron Sorkin que, alhora, s’inspira en el llibre de Ben Mezrich “Els bilionaris accidentals”, “La red social” ens explica la història de la creació de Facebook, la xarxa social més popular dels darrers anys, amb més de 500 milions d’usuaris a tot el món, per part de Mark Zuckerberg; un noi de poc més de vint anys que manifesta un indiscutible talent per la informàtica i una notable ambició, però que, alhora, se’ns mostra com un individu gens simpàtic i amb molt poca intel·ligència emocional. Així, en la línia del protagonista de “L’indomable Will Hunting”, però sense cap psicòleg que el posi a to, en Mark Zuckerberg compensa les seves frustracions personals i la seva manca d’empatia amb la creació de programes informàtics, activitat en la qual és tot un expert. En concret, davant la incapacitat d’entrar en un club social o fer amistats sòlides, el protagonista de “La red social” es dedica a desenvolupar una xarxa social telemàtica (Facebook) que permet tenir milers d’amics a nivell virtual…encara que no se’n tingui cap en la realitat! L’èxit de l’empresa fou indiscutible i va convertir a Zuckerberg en multimilionari ,però, tal i com li passava al ciutadà Kane d’Orson Welles, la bona posició econòmica del personatge no pot ocultar una profunda insatisfacció personal, tal i com posa de manifest la seqüència final del film.

Partint del judici al qual s’ha de sotmetre el protagonista, acusat pels seus antics col·laboradors de robatori de la propietat intel·lectual i de manipulació econòmica, la pel·lícula es construeix a partir d’un conjunt de “flashbacks”, situats entre els anys 2003 i 2004, en els quals se’ns descriu tot el procés de creació de Facebook, des que és una xarxa social només adreçada als estudiants de Harvard fins que es converteix en una empresa valorada en miliones de dolars. El resultat final és una pel·lícula excel·lent, de tonalitats shakespearianes (els temes centrals són, com en alguns obres del dramaturg britànic, l’ambició i la traïció) que compta amb magnífics treballs interpretatius d’actors com Jesse Eisenberg (“Bienvenidos a Zombiland”), Andrew Garfield (“The amazing Spider-man”), Justin Timberlake (“In time”) o, en un petit paper, Rooney Mara, la Lisbeth Salander de l’adaptació que, posteriorment, va fer David Fincher de “Els homes que no estimaven les dones” de Stieg Larsson.

Joan Caus

Mikael Persbrandt, Trine Dyrholm, Ulrich Thomsen. Director: Susanne Bier. Realitzada el 2010. (Dinamarca, Suècia)

Sinopsi: Anton és un danès ,separat i pare de dos fills, que treballa com a metge cooperant en un país africà. Elias, el fill gran d’Anton, que resideix a Dinamarca amb la seva mare i el seu germà, pateix “bullying”. Un dia arriba a l’institut d’Elias un noi anomenat Christian, orfe de mare, que viu amb el pare i l’àvia. Ben aviat, els dos adolescents es fan molt amics. El nouvingut també és agredit per l’alumne que assetja a Elias. A diferència del fill del metge, però, Christian es revenja i colpeja violentament al seu agressor, amenaçant-lo, a més, amb un ganivet. Més endavant, quan Anton retorna al seu país i vol aturar una baralla infantil que es produeix al carrer, és apallissat pel pare d’un dels infants enfrontats. Oposant-se a l’actitud no violenta del metge, Christian proposa a Elias introduir una bomba de construcció casolada en el vehicle de l’agressor d’Anton; tot venjant, d’aquesta manera, l’ofensa feta al pare del seu amic. L’execució d’aquest pla tindrà conseqüències dramàtiques inesperades.

 

Comentari: Susanne Bier és una directora i guionista danesa que va aconseguir el seu primer gran èxit internacional amb la pel·lícula “Te quiero para siempre”(2000), inscrita en el moviment “Dogma”, el corrent cinematogràfic impulsat pels seus compatriotes Thomas Vinterberg (“Celebración”) i Lars Von Trier (“Los idiotas”). Posteriorment, va triomfar amb films com “Hermanos” (2004) i “Después de la boda”(2006), fins a consolidar-se definitivament com una de les cineastes més destacades de l’actualitat gràcies a l’obra que ara comentem, “En un món millor”, guanyadora de l’Oscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa de 2010.

A partir d’una història escrita per la pròpia directora i el guionista Anders Thomas Jensen, “En un món millor” ens planteja una profunda reflexió sobre la violència en la societat contemporània, denunciant les actituds purament venjatives i destacant la importància del diàleg i del perdó com a úniques vies per a aturar una espiral de destrucció d’efectes devastadors. El film s’inicia en una àrida regió del continent africà, on exerceix de metge cooperant el protagonista adult de la pel·lícula, anomenat Anton (Mikael Persbrandt),un home pacífic i solidari que, diàriament, ha de tenir cura d’un gran nombre de malalts extremadament pobres i mirar de salvar la vida a les víctimes de les salvatges agressions perpetrades pel despiatat Big Man, un individu extremadament cruel que ens recorda les figures de dictadors sanguinaris com Idi Amin (protagonista del film “L’últim rei d’Escòcia) o Bokassa. Tot seguit, l’acció és trasllada a Dinamarca, un dels països més rics del continent europeu , però també afectat pels estigmes de la violència. En aquest cas, el protagonisme de la narració recau en Elias (Markus Rygaard), el fill gran d’Anton, un noi que pateix assetjament escolar (tema abordat en pel·lícules com l’espanyola “Cobardes” o la sueca “Déjame entrar”) i en el seu nou company d’Institut, anomenat Christian (William Johnk Juels Nielsen), un adolescent que no ha superat el trauma de la mort de la seva mare i que es manifesta a favor de la venjança més violenta, com a “solució” per a aturar les accions dels individus més agressius. Com és previsible, les respostes venjatives impulsades pel ressentit Christian no contribuiran pas a resoldre els problemes. D’altra banda, en una de les seqüències més impactants del film, l’heroic Anton s’haurà d’enfrontar a un difícil dilema moral, quan es veu obligat a curar les ferides del despòtic Big Man i, tot seguit, ser testimoni del nivell de deshumanització que manifesta l’esmentat criminal.

Magníficament construïda i amb una excel·lent interpretació del conjunt dels actors, “En un món millor” és un dels films més destacats dels últims anys, que ens convida a reflexionar sobre què podem fer per a evitar que germinin i fructifiquin les llavors de la violència.

Joan Caus

Eva Santolaria, Alex Brendemühl, Emma Suárez. Director: Pau Freixas. Realitzada el 2010. (Espanya)

Sinopsi: Mentre condueix, un publicista anomenat Sala veu un nen estirat al mig de la carretera. Quan atura el seu vehicle, és victima de la trapelleria d’una colla d’infants, que l’ataquen i li deixen la roba ben molla i empastifada. Quan torna a ser davant del volant, en Sala perd els pantalons, que prèviament s’havia tret i penjat a la finestra del cotxe,i es troba ,de sobte, sense la cartera. Poc després, quan és a punt de quedar-se també sense combustible,demana ajuda a una autostopista que es diu Cristina. Tot i que la noia accepta pagar-li la benzina, al final se’n va de l’estació de servei sense deixar els diners, involucrant al publicista en el robatori. Més endavant, en Sala pateix la represàlia del propietari de la benzinera, que li destrossa el vehicle i l’obliga a anar a peu i passar la nit en un hotel. A l’espera de que li portin un altre cotxe que li permeti tornar a casa, el publicista va coneixent aspectes de la infantesa de la Cristina; en especial, de la colla d’amics que tenia en el poblet on passava els estius.

Comentari: “Herois” és una producció catalana del 2010, dirigida per Pau Freixas i amb un guió coescrit pel mateix director i Albert Espinosa, el conegut dramaturg i novel·lista, autor dels guions de pel·lícules com “Planta cuarta” , “No me pidas que te bese porque te besaré” (film que també va dirigir), i de la sèrie de televisió “Polseres vermelles”. Per la seva barreja de comèdia sentimental i evocació nostàlgica de la infantesa, època que s’associa a la felicitat però també a moments més dramàtics que influeixen de forma decisiva en la resta de l’existència, “Herois” transmet plenament l’optimisme i vitalisme propi de l’autor de “El món groc” , a través d’una exaltació de l’amistat i una reivindicació del “carpe diem” (la necessitat de viure amb joia cada moment de la vida, sabent que aquesta és efímera i sempre es veu amenaçada per la mort).

La pel·lícula s’estructura a partir de l’alternança entre dues històries que, inicialment, semblen desconnectades, però que conflueixen a la part final del film.D’entrada, amb un estil que ens recorda el de les “screwball comedies” com “La fiera de mi niña” (Howard Hawks,1938), però adoptant la forma de “road movie” (pel·lícula de carretera), se’ns relata la trobada entre un publicista tímid , que es fa dir Sala (Àlex Brendemülh), i una noia alegre i extrovertida, anomenada Cristina (Eva Santolaria), que ficarà al protagonista en tota mena d’embolics, després de cometre un robatori en una benzinera. Paral·lelament a aquesta història situada en el moment actual, se’ns narren les peripècies d’una colla de cinc infants (quatre nens i una nena) que coincideixen al llarg d’un estiu de mitjans dels anys vuitanta en una urbanització propera a la costa. Amb un to que ens fa pensar inevitablent en la sèrie “Verano azul” d’Antonio Mercero, se’ns relaten les aventures estivals d’un grup heterogeni de preadolescents, entre els quals hi trobem un fill de pares separats (Xavi: Ferran Rull), un nen que té síndrome de Down (Roth: Joan Sorribes), una nena que es fa dir Cristo(Mireia Vilapuig) i que està enamorada del Xavi, un noi una mica més gran (Ekaitz:Àlex Monner) i un xiquet inadaptat, curt de vista i amb pocs amics (Colo: Marc Balaguer). Entre tots ells s’establirà una forta complicitat, mentre gaudeixen de les passejades amb bicicleta, els banys a la platja o la construcció d’un vehicle que els permeti participar a la “cursa de la cabana”, que es celebra anualment en el poble on passen les vacances d’estiu.

“Herois” aconsegueix distreure i interessar, gràcies al bon treball de tot l’equip tècnic i artístic. Cal destacar, especialment, l’efectivitat d’una banda sonora que combina els temes musicals composats per Arnau Bataller amb alguns hits dels vuitanta com la cançó “Forever young” del grup Alphaville, que sentim en l’emotiva seqüència final del film.

Joan Caus

Daniel Radcliffe, Rupert Grint, Emma Watson. Director: David Yates. Realitzada el 2009. (Regne Unit)