Posts Tagged ‘parella’

Antes del frío invierno

Posted: 18 Mai 2016 in DRAMA
Etiquetes: ,

Daniel Auteuil, Kristin Scott Thomas, Leïla Bekhti. Director:  Philippe Claudel. realitzada el 2013. (França)antes del frio invierno0001

Amor

Posted: 23 Desembre 2013 in DRAMA, ROMÀNTIC
Etiquetes: , , , ,

Jean-Louis Trintignant, Emmanuelle Riva, Isabelle Huppert. Director: Michael Haneke. Realitzada el 2012 (Austria)Amor

Sinopsi: George i Anne són un matrimoni de jubilats de vuitanta anys que havien treballat com a professors de música i que viuen sols en un luxós apartament de París. De tant en tant, els visita la seva filla Eva, casada amb un anglès i amb dos fills ja grans. Després d’assistir al concert d’Alexandre, un prestigiós pianista que havia sigut alumne d’Anne, els dos ancians tornen a casa i se n’adonen que algú ha forçat el pany de la porta. L’endemà, mentre estan esmorzant, Anne queda inconscient durant uns minuts, fet que alerta al marit, que li proposa anar a veure el metge. Poc després, l’anciana pateix una embòlia que li deixa immobilitzada la part dreta del cos i que l’obliga a romandre en una cadira de rodes. Mentre encara manté la lucidesa, Anne fa prometre a George que no la tornarà a ingressar a l’hospital ni la portarà a cap residència. A mesura que passen els dies, l’estat de salut d’Anne va empitjorant i es converteix en una persona plenament dependent. Tot i que George contracta els serveis d’una infermera, que l’ajuda durant unes hores a la setmana, la resta del temps ha de tenir cura, tot sol, de la seva dona, que gairebé no s’aixeca del llit i té greus dificultats per a parlar.

Comentari: Tres anys després de guanyar la Palma d’Or del Festival de Cannes per “La cinta blanca” (2009), el director austríac Michael Haneke va tornar a obtenir el màxim guardó d’aquest certamen amb “Amor”, film coproduït amb França que és, fins ara, la seva darrera realització cinematogràfica. Reconegut com un dels autors fonamentals de les últimes dècades amb films com “El setè continent” (1989), “Funny games” (1997) o “Caché” (2005), Haneke va aconseguir amb “Amor” una altra obra mestra indiscutible que, a més de guanyar el premi més important de Cannes, també va obtenir el Globus d’Or i l’Oscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa.

A partir d’una situació familiar viscuda pel propi Haneke, relacionada amb una tieta que l’havia cuidat quan era petit, la història de “Amor” es construeix al voltant de la relació entre George i Anne, una parella d’octogenaris que veuen fortament alterada la seva plàcida existència en el moment en què la dona pateix una embòlia, que la deixa completament incapacitada, i el marit, de salut també prou fràgil, es veu obligat a tenir-ne cura les vint-i-quatre hores del dia. Amb una estructura narrativa sorprenent, el film s’inicia amb la trobada del cadàver d’Anne per part dels bombers i, tot seguit, ens traslladem uns quants mesos enrere, en el moment en què els dos protagonistes assisteixen al concert del pianista Alexandre Tharaud i, tot seguit, retornen a la seva llar. Des d’aquest moment, l’acció es situa totalment en l’apartament dels dos músics jubilats, que reprodueix les estances de la casa dels pares del director, i s’organitza al voltant de l’evolució de la malaltia de la protagonista i la cura que en té el seu marit. Així, tot i que també ens trobem amb l’aparició esporàdica d’alguns personatges secundaris que visiten als ancians o que els ajuden en moments puntuals, la majoria de les seqüències es construeixen al voltant dels gestos, les paraules i les mirades dels dos veterans intèrprets principals, Jean-Louis Trintignant (“Rojo”) i Emmanuelle Riva (“Hiroshima, mon amour”), que borden els seus papers i ens ofereixen un treball ple d’intensitat i emoció. El resultat és un dels grans films del segle XXI, absolutament indispensable per als amants del millor cinema.

Joan Caus

 

Revolutionary road

Posted: 11 febrer 2012 in DRAMA, ROMÀNTIC
Etiquetes: , ,

Leonardo DiCaprio, Kate Winslet. Director: Sam Mendes. Realitzada el 2008. (EEUU)

Anys 50, un matrimoni aparentment feliç dins l’anomenat “ the american way of life” ,referint-se  a l’estil de vida americana, viuen amb els seus

dos fills a Connecticut però la seva vida és infeliç i tots dos es debaten entre lluitar pels seus somnis o conformar-se amb una vida gris i mediocre que els va consumint dia a dia.

Quan iniciem un any nou tenim molts desitjos, com per exemple anar al gimnàs, aprendre anglès i fer dieta. Però després la majoria no arriba a complir els seus propòsits. Alguna cosa semblant els succeeix al lluitador matrimoni que protagonitzen   DiCaprio ( Infiltrados -2006- , Origen -2010- ) i Winslet ( El lector -2008- , Un déu salvatge –2011- ) que observen com les seves vides es veuen reduïdes per no assolir els seus somnis de joventut i queden atrapats per les obligacions de la vida real carregada de mediocritat i rutina. Uns grans actors que ja van coincidir en la oscaritzada cinta Titanic de l’any 1997. Segurament moltes persones se sentiran identificades amb alguns dels personatges que reflecteixen les seves limitacions. Com a anècdota l’actriu Kate Winslet es va divorciar del director Sam Mendes ( American Beauty –1999- , Camino a la perdición –2002-) uns quants mesos després d’aquest film, el qual deixa entreveure una possible història real.  

L’actor secundari Michael Shannon interpreta a John, el fill amb problemes mentals de la propietària de la casa on viuen la jove parella, realitzant un paper excepcional  perquè encara que sembli tocat del bolet és el personatge més lúcid.

A més de l’esplèndid ball de la Winslet amb el seu veí ,  l’encertada

ambientació dels anys 50, la música i la fotografia cal destacar el final en el que un irònic personatge …… no us ho puc explicar perquè és el gest encertat perquè un matrimoni sigui llarg i feliç.

Excel·lent per les interpretacions de la Winslet  en la seva línea  notable , un Michael Shannon  magistral, un DiCaprio  solvent   i una veterana Kathy Bates  que mereix més papers. Però es troba a faltar més protagonisme per part dels nens.

Salvador Lara Morente

 

La ardilla roja

Posted: 1 Agost 2011 in DRAMA, ROMÀNTIC
Etiquetes: , ,

Emma Suárez, Nancho Novo, Carmelo Gómez. Director: Julio Medem. Realitzada el 1992 (Espanya)

Sinopsi: Jota és un cantant de Sant Sebastià que, com a conseqüència d’un desengany amorós, intenta suïcidar-se. Quan està a punt de llançar-se des d’un pont , presencia l’accident d’una motorista, a la qual dóna auxili i acompanya fins l’hospital. Tot i que la noia es recupera bé, l’impacte que ha rebut li provoca una amnèsia i no pot recordar ni tans sols com es diu. Accelerant la seva sortida del centre sanitari, Jota la convida a passar uns dies en el càmping “La ardilla roja”. Un cop allà, munten la tenda al costat de la caravana d’una família formada per un taxista, la seva dona i els dos fills, amb els quals faran amistat. En aquest ambient tranquil i relaxant, el cantant mirarà de d’esbrinar més dades sobre la veritable identitat de la seva amiga, a qui anomena Lisa. Així, més endavant, descobrirà la seva relació amb Félix, un home impulsiu i violent, que l’està buscant amb desesperació.

 Comentari: Després de debutar com a director de llargmetratges amb l’excel·lent “Vacas” (1992), crònica d’una família basca al llarg de tres generacions, Julio Médem va tornar a demostrar el seu talent amb “La ardilla roja”, un film que, entre d’altres guardons, va guanyar el Premi del públic al Festival de Cannes de 1993.  A diferència de la seva “opera prima”, que situava l’acció a finals del segle XIX i començaments del XX, la segona pel·lícula de Médem, també basada en un guió propi, ens planteja una història actual centrada en la relació entre un home, que es fa dir Jota, que intenta suïcidar-se després d’una crisi sentimental, i una noia misteriosa que, després de saltar un pont mentre conduïa la seva moto a tota velocitat, no només aconsegueix salvar la seva vida sinó que, de retruc, també impedeix el suïcidi del protagonista, que s’enamora d’ella apassionadament. Un cop presentats els personatges centrals en les seqüències inicials, l’acció del film es trasllada a un càmping on els protagonistes tenen l’oportunitat de conèixer-se més a fons, mentre disfruten de la tranquil·litat de la natura. En aquest ambient bucòlic, Jota maldarà per a tenir més dades sobre la veritable identitat de la motorista, a qui anomena Lisa, que pateix amnèsia. D’aquesta manera, Jota descobrirà que el nom veritable de Lisa és Sofia, i que havia estat enamorada d’un home anomenat Félix, el qual no ha acabat d’acceptar la seva separació i intenta recuperar-la costi el que costi. Així, com és previsible, el tram final de la pel·lícula es centrarà en les conseqüències del retrobament entre Lisa-Sofia i el seu antic company, enfrontat amb Jota per l’amor de la noia.

   De la mateixa manera que a “Vacas” s’utilitzaven els animals del títol com a espectadors privilegiats del drama familiar que constituïa l’acció central de la pel·lícula –amb diversos plans construïts adoptant el punt de vista dels bovins–, a “La ardilla roja” també s’assigna als esquirols un fort protagonisme, associant alguns trets del comportament d’aquests mamífers (agilitat i astúcia) amb els de la amnèsica Lisa o relacionant els violents enfrontament entre els esquirols mascles per la possessió de les femelles, amb la lluita entre els personatges masculins del film per obtenir els favors de la noia. Tot i que el seu guió presenta algunes irregularitats –fet que es veuria agreujat en les posteriors obres del cineasta–, Médem ens ofereix una obra marcada pel virtuosisme a nivell visual, amb una posada en escena molt elaborada i una acurada banda sonora, a càrrec d’Alberto Iglesias. D’altra banda, també cal fer esment del bon treball interpretatiu del conjunt del repartiment, des d’aquells que tenen un paper secundari (Karra Elejalde, María Barranco, Chete Lera) fins els tres actors que encarnen als protagonistes: Nancho Novo (Jota), Emma Suárez (Lisa) i Carmelo Gómez (Félix), els dos últims ja presents a “Vacas” i que tornarien a treballar amb Médem en el seu film posterior “Tierra” (1996).

Joan Caus

Carmen Maura, Verónica Forqué, Luis Hostalot. Director: Pedro Almodóvar. Realitzada el 1984 (Espanya)

Sinopsi: Gloria és una mestressa de casa que treballa com a dona de la neteja en un gimnàs i que viu en un pis petit situat a la perifèria d’una gran ciutat.Està casada amb un taxista que havia residit a Alemanya, té dos fills adolescents (un dels quals és drogoaddicte) i ha de conviure amb la sogra, una anciana excèntrica i gasiva. La vida dela Gloria ve marcada pels problemes familiars, les converses amb les veïnes, la rutina i la precarietat econòmica. Per a acabar-ho d’adobar, un dia es troba a casa un llangardaix.

Comentari: Després de realitzar dotzenes de curts en Super-8, Pedro Almodóvar va debutar com a director de llargmetratges el 1980 amb “Pepi,Luci, Bom y otras chicas del montón” , una pel·lícula de baix pressupost, rodada entre amics, en el context de la “movida madrileña”. El to “underground” i contracultural de la seva “opera prima” es mantindria en les seves dues obres següents, “Laberinto de pasiones” i “Entre tinieblas”; tots ells films molt irregulars però que expressaven ja un món i un estil ben personals. La popularitat i el reconeixement de la crítica no li va arribar ,però, fins el seu quart llargmetratge, “¿Qué he hecho yo para merecer esto?”; pel·lícula que segueix sent una de les millors de la seva filmografia. Amb aquest film, Almodóvar va deixar de ser un autor minoritari només conegut per quatre cinèfils per a convertir-se en un director cada cop més popular i que assoliria l’èxit definitiu amb “Mujeres al borde de un ataque de nervios” (1987), la pel·lícula per la qual va ser finalista a l’Oscar i li va obrir les portes al mercat internacional.

  “¿Qué he hecho yo para merecer esto?” es centra en la vida d’una mestressa de casa anomenada Gloria , personatge interpretat per Carmen Maura, protagonista de la major part de les pel·lícules rodades per Almodóvar al llarg de la dècada dels vuitanta. Gloria viu en un gran bloc de pisos situat en els suburbis d’una gran ciutat i porta una vida molt rutinària i plena de dificultats de tot tipus (mala relació amb el marit, discussions amb la sogra, problemes amb els fills, manca de diners).D’entrada,doncs, Almodóvar ens presenta el drama d’una dona pertanyent al sector més humil de la societat; d’una mare patidora i sacrificada que ha de recòrrer als fàrmacs per a afrontar l’estrès quotidià. Però, en la presentació de la protagonista i del seu entorn, el director barreja constantment els aspectes dramàtics amb els còmics, mostrant una galeria de personatges insòlits i de situacions inesperades en un entrallat argumental que és una veritable caixa de sorpreses. En aquest sentit, Almodóvar es situa a mig camí entre el melodrama neorealista i l’humor negre de directors com Berlanga o Ferreri.

   A banda d’un guió sorprenent del propi Almodóvar i d’una acurada direcció a nivell tècnic i artístic, la pel·lícula destaca pel treball del conjunt dels seus intèrprets; amb menció especial per a Chus Lampreave ,que fa de sogra, i  Verónica Forqué, que interpreta a la prostituta Cristal, veïna de Gloria. En el repartiment també hi apareixen als directors de cinema Gonzalo Suárez, que fa d’escriptor fracassat, i Jaime Chavarri, fent d’exhibicionista; ambdós, clients de Cristal. I, com és habitual en les pel·lícules del director manxec, també hi trobem els “cameos” de la seva mare Francisca, el seu germà Agustín i del propi Pedro Almodóvar, fent un “playback” de “La bien pagá” al costat de Fabio McNamara, amb qui havia format un duo musical a començaments dels vuitanta.

 Joan Caus

Blanco

Posted: 12 Abril 2011 in COMÈDIA, DRAMA
Etiquetes: , ,

Zbigniew Zamachowsky, Julie Delpy. Director: Krzysztof Kieslowski. Realitzada el 1993 (França)

Sinopsi:  Karol és un perruquer polonès casat amb Dominique, una noia francesa que li demana el divorci després de comprovar que té problemes d’impotència. Sense dona i havent perdut el seu passaport, Karol viatjarà d’amagat ,tancat en una maleta, de França a Polònia, i,en arribar al seu país, alternarà la feina de perruquer amb un seguit de negocis que el convertiran en un important empresari. Després d’aplegar una considerable fortuna, Karol es proposarà recuperar l’amor de la seva estimada Dominique.

Comentari: Després de rodar el drama “Azul” ,situat a França i centrat en la vida d’una dona que intenta començar una nova vida en morir el seu marit i la seva filla en un accident de trànsit, Krzysztof Kieslowski va continuar la seva trilogia dedicada als tres colors de la bandera francesa amb “Blanco”, una tragicomèdia ambientada a Varsòvia (tot i que s’inicia a París) i protagonitzada per un perruquer anomenat Karol que, a l’igual quela Julie d’”Azul”, també és veu obligat a iniciar una nova etapa en la seva trajectòria vital, després d’haver patit un daltabaix familiar (en aquest cas, el seu divorci).Així, a la primera part de “Blanco”, Karol se’ns presenta com un immigrant polonès que malviu a París (tocant música amb una pinta!) i que, gràcies a l’ajuda d’un compatriota, aconsegueix retornar a la seva terra. Un cop allà, en un ambient marcat per la blancor del fred i els paisatges nevats, Karol es retrobarà amb el seu germà, que també és perruquer, i s’associarà amb uns especuladors que li obriran les portes al diner fàcil, en el context dela Polònia postcomunista. Gràcies a la seva habilitat per a enganyar als seus socis i amb la complicitat de l’amic que l’havia ajudat a tornar al seu país, Karol es convertirà en un home ric. Però, el seu objectiu no és fer diners sinó retrobar l’amor de la preciosa Dominique, la dona de la seva vida, a la qual mai no ha deixat d’estimar.

   Tot i que a l’igual que a “Azul”, “Blanco” es tanca amb un emotiu pla del protagonista plorant, el to general de la segona part de la trilogia dels tres colors deriva cap a l’humor, en presentar les divertides peripècies d’un home capficat en recuperar l’amor de la seva estimada. Així, a banda d’incidir en el tema central de la trilogia (la importància d’estimar als altres, manament fonamental segons els evangelis), “Blanco” serveix a Kieslowski per a plasmar la situació de Polònia a començaments dels noranta, marcada per l’aparició d’un seguit de nous rics que s’havien aprofitat dels canvis sociopolítics derivats de la irrupció del capitalisme. Tècnicament, “Blanco” torna a demostrar la mestria del seu director a l’hora de moure la càmera i compondre els diversos plans. De nou, és essencial l’aportació musical de Zbigniew Preisner, amb un tema central a ritme de tango, i el treball interpretatiu dels actors, el polonès Zbigniew Zamachowsky i la francesa Julie Delpy, l’encisadora protagonista del díptic “Antes de amanecer” i “Antes del atardecer”.

Joan Caus