Posts Tagged ‘treball’

La fábrica de nada

Posted: 30 Setembre 2019 in SOCIAL
Etiquetes: ,

José Smith Vargas, Carla Galvão, Njamy Sebastião. Director: Pedro Pinho. Realitzada el 2017. (Portugal)

El invierno

Posted: 19 febrer 2019 in SOCIAL
Etiquetes: , ,

Alejandro Sieveking, Cristian Salguero, Pablo Cedrón. Director: Emiliano Torres. Realitzada el 2016. (Argentina)

Yo, Daniel Blake

Posted: 26 Juliol 2017 in SOCIAL
Etiquetes: , ,

Hayley Squires, Dave Johns, Sharon Percy. Director: Ken Loach. Realitzada el 2016. (Regne Unit)

Sinopsi: Daniel Blake és un fuster de 59 anys, resident en un poblet del nord-oest d’Anglaterra, que viu sol des de la mort de la seva dona. Després de patir un infart, es veu obligat a deixar el treball i cobrar el subsidi d’atur. Tot i que el seu metge li diu que no està en condicions per tornar a la feina, l’administració no li concedeix la incapacitat laboral, al·legant que no reuneix els requisits per cobrar la pensió d’invalidesa. En una de les seves habituals visites a les oficines de l’atur, Daniel coneix a Katie, una jove mare soltera amb dos fills, sense ingressos econòmics. Per bé que aquesta noia intenta guanyar-se la vida com a dona de la neteja, no aconsegueix cap feina estable, fet que l’obliga a cercar aliments al menjador social i, més endavant, a entrar en el món de la prostitució.

Comentari: Deu anys després de guanyar la Palma d’Or amb la pel·lícula El viento que agita la cebada (2006), el cineasta britànic Ken Loach (Nuneaton, 1936) va tornar a aconseguir el premi més important del Festival de Cannes amb Jo, Daniel Blake; una fita que només havien aconseguit els directors Francis Ford Coppola, Shohei Imamura, Emir Kusturica, Bille August, Michael Haneke i els germans Dardenne. Per bé que la decisió del jurat no va comptar amb el vist-i-plau d’un sector important de la premsa especialitzada, que defensava d’altres films, com Elle (Paul Verhoeven) o Paterson (Jim Jarmusch), el cert és que el darrer llargmetratge de Loach és una obra notable i del tot coherent amb la resta de la seva filmografia, molt centrada en denunciar els grans problemes de la societat britànica de finals del segle XX i començaments del XXI.

En la línia d’altres pel·lícules de Ken Loach que ja havien abordat el tema de la precarietat laboral, com Riff-Raff (1991), Lloviendo piedras (1993) o Mi nombre es Joe (1998), Jo, Daniel Blake ens presenta la història d’un home de prop de seixanta anys que es veu obligat a deixar la seva feina de fuster, després de patir un infart, però al qual l’Estat li nega la pensió d’invalidesa. La part inicial ens presenta les tribulacions del protagonista, enfrontat a tota mena de tràmits burocràtics per tal d’aconseguir que li sigui acceptada la seva demanda de rebre una pensió. Però, ben aviat, al drama d’aquest fuster s’hi sumarà el de Katie i els seus dos fills, Daisy i Dylan, de pares diferents. Així, mentre que  Daniel Blake representa el model dels aturats de més de quaranta anys, com els personatges de Los lunes al sol (Fernando León de Aranoa, 2002), les penalitats de Katie ens fan pensar en la Rocío de Techo y comida (Juan Miguel del Castillo, 2015), o sigui, una mare soltera amb pocs estudis que no aconsegueix trobar una feina que li permeti alimentar i allotjar correctament els seus fills. D’altra banda, l’emotiva relació que s’estableix entre Daniel Blake, un vidu sense fills que havia estat casat amb una dona amb problemes mentals, i la jove Katie, també ens pot fer recordar a la dels personatges interpretats per Carlos Álvarez-Novoa i Ana Fernández a l’excel·lent Solas (Benito Zambrano, 1999).

Per a construir l’argument de Jo, Daniel Blake, Loach va comptar de nou amb Paul Laverty, responsable dels guions de les seves pel·lícules, des de La canción de Carla (1996), i autor també dels de les darreres produccions d’Icíar Bollaín, la seva companya sentimental des que es van conèixer a Tierra y libertad (Ken Loach, 1995). Cal remarcar també el magnífic treball dels dos protagonistes, Dave Johns i Hayley Squires, intèrprets gens coneguts però plenament convincents en els seus rols respectius.

Joan Caus

Toni Erdmann

Posted: 29 Juny 2017 in COMÈDIA
Etiquetes: , ,

Peter Simonischek, Sandra Hüller, Michael Wittenborn. Directora: Maren Ade. Realitzada el 2016. (Alemanya)

Sinopsi: Inés Conradi és una noia rossa, atractiva, ambiciosa i ben situada professionalment, que fa de consultora per a una empresa alemanya, fet que l’obliga a passar molt de temps fora del seu país. El seu pare Winfried és un professor de música amb tendència a gastar bromes, que viu sol amb el seu gos. Després de la mort de la mascota, Winfried decideix fer un viatge a Bucarest, ciutat on resideix temporalment la seva filla. Tot i que la intensa activitat d’Inés li fa difícil trobar temps per al seu progenitor, al final s’acaba trobant amb ell i el convida a assistir a una recepció amb un empresari nord-americà, en la qual el pare fa sentir força incòmoda a la noia. Pocs dies després, Winfried decideix retornar a Alemanya, notícia que rep amb alegria Inés, preocupada per les reaccions inesperades del pare. Però, la tranquil·litat de la noia durarà ben poc, en adonar-se, poques hores després, que Winfried ha decidit allargar la seva estada a Romania, adoptant la personalitat del seu “alter ego” Toni Erdmann.

Comentari: Toni Erdmann fou la gran guanyadora dels premis de l’Acadèmia del Cinema Europeu del 2016, en aconseguir els cinc guardons principals (millor pel·lícula, directora, actor, actriu i guió), als quals cal afegir d’altres reconeixements importants com el premi Fipresci a Cannes o les nominacions al César o l’Oscar. Considerada per la crítica com una de les gran pel·lícules de l’any passat, estrenada a Catalunya a començaments del 2017, es tracta del tercer llargmetratge de la cineasta Maren Ade (Karlsrute, 1976), membre rellevant de l’anomenada Escola de Berlin, on també hi trobem un altre director important del nou cinema alemany: Christian Petzold (Barbara (2012), Phoenix (2014)).

Després d’apropar-nos a la solitud d’una professora de secundària en el seu debut Els arbres no deixen veure el bosc (2003) i acostar-nos als conflictes conjugals a Entre nosaltres (2006), Maren Ade es centra en les complexes relacions entre un pare i una filla a la comèdia agredolça que ara comentem, rodada majoritàriament a la capital de Romania, però amb un pròleg i un epílegs situats a Alemanya. A la seqüència inicial, on se’ns presenta a Winfried Conradi rebent a casa seva un missatger i dient-li que el paquet és pel seu suposat germà Toni, un perillós terrorista que acaba de sortir de la presó, ja es fa palès el peculiar sentit de l’humor del protagonista, sempre a punt per disfressar-se i fer bromes. El caràcter divertit i pocasolta del pare contrasta amb la serietat de la filla, prototipus de dona centrada en la feina i acostumada a moure’s en ambients on s’imposa el rigor i la bona presència. Com és previsible, de la confluència entre aquests dos caràcters tan oposats, seguint el model de les “screwball comedies” com La fiera de mi niña (Howard Hawks, 1937), en sorgiran situacions hilarants i sorprenents, que s’accentuaran en el terç final de la pel·lícula, en el moment en què Winfried, amb perruca i dents postisses, es transforma en Toni Erdmann i obliga a la seva filla Inés a sortir del seu encotillament, treure’s les disfresses i ser més feliç.

Perjudicada per una durada un pèl excessiva (dues hores i mitja), Toni Erdmann és una pel·lícula ben interessant, que té els seus punts més forts en un magnífic guió, amb moments tan antològics com els de la festa nudista que culmina amb l’aparició del protagonista disfressat de monstre, i, especialment, amb les extraordinàries interpretacions  de la deliciosa Sandra Hüller i, sobretot, de Peter Simonischek, un veterà actor alemany, força popular en el seu país, però, fins ara, del tot desconegut a les nostres contrades.

Joan Caus

Joy

Posted: 7 Novembre 2016 in BIOGRÀFIC, COMÈDIA
Etiquetes: , ,

Bradley Cooper, Robert de Niro, Jennifer Lawrence. Director:  David O. Russell. Realitzada el 2015. (EEUU)joy0001

Marion Cotillard, Fabrizio Rongione. Directors:  Jean-Pierre i Luc Dardenne. Realitzada el 2014. (Bèlgica)dos dias una noche0001