Posts Tagged ‘Woody Allen’

Wonder wheel

Posted: 17 Juny 2019 in Uncategorized
Etiquetes: ,

Kate Winslet, Justin Timberlake, Juno Temple. Director: Woody Allen. Realitzada el 2017. (EEUU)

Magia a la luz de la luna

Posted: 18 Mai 2016 in COMÈDIA, ROMÀNTIC
Etiquetes: ,

Emma Stone, Colin Firth, Marcia Gay Harden. Director: Woody Allen. Realitzada el 2014. (EEUU)magia a la luz de la luna0001

Blue Jasmine

Posted: 20 Novembre 2014 in COMÈDIA, DRAMA
Etiquetes: ,

Alec Baldwin, Cate Blanchett, Sally Hawkins. Director: Woody Allen. Realitzada el 2013. (EEUU)blue jasmine

Sinopsi: Jasmine, una rossa esvelta i elegant d’uns quaranta anys, resident a Nova York,  arriba a San Francisco per a romandre una temporada amb la seva germana Ginger, una mare separada i  amb dos nens que treballa de caixera en un supermercat. Com les dues germanes eren filles adoptades, de pares biològics diferents, no s’assemblen gens a nivell físic i, a més, també tenen caràcters oposats i han viscut experiències vitals ben diverses. Jasmine s’havia casat amb un milionari del sector immobiliari i s’havia acostumat a una vida ociosa i plena de luxes. En quedar vídua i arruïnada, intenta començar de nou a San Francisco, amb l’ajuda de Ginger, que l’ajuda a trobar feina en la consulta d’un dentista. Però, habituada a no treballar i a moure’s en un ambient molt diferent, Jasmine no s’acaba de sentir bé i mirà d’enamorar-se d’un altre home ric, que li permeti recuperar el nivell de vida que tenia en el passat.

Comentari: Des que va debutar com a director, el 1969, amb “Toma el dinero y corre”, Woody Allen (Nova York, 1935) ha mantingut un envejable ritme de treball que l’ha permès dirigir una nova pel·lícula cada any, construint així una àmplia filmografia de més de quaranta títols, entre els quals hi trobem obres tan reeixides com “Annie Hall” (1977), “Manhattan” (1979) o “Delictes i faltes” (1989). Després de situar, durant dècades, les seves històries a la ciutat dels gratacels, Allen va iniciar amb “Todos dicen I love you” (1996) una etapa més itinerant que l’ha portat a rodar en algunes de les grans capitals europees com Londres, París o Roma. Després de dirigir la irregular “A Roma con amor” (2012), l’autor de “La rosa porpra del Cairo” (1986) va retornar als Estats Units i va decidir situar el seu nou projecte a San Francisco, l’escenari de films tan cèlebres com “Vértigo” (Alfred Hitchcock, 1958) o “Instint bàsic” (Paul Verhoeven, 1992). El resultat va ser “Blue Jasmine”, la pel·lícula que ara comentem.

Aprofitant, en part, la idea que va servir de base per a “Hannah y sus hermanas” (1986), o sigui, la presentació dels conflictes amorosos d’un grup de germanes de personalitats ben diferents, “Blue Jasmine” es construeix al voltant del contrast entre Jasmine i Ginger, dues dones de físic i temperament oposat que, després de restar apartades durant uns anys, es retroben i es veuen obligades a conviure de nou. Amb una estructura que barreja la narració present amb diversos “flash backs” que ens informen del passat recent de la protagonista que dóna títol al film, Allen torna a construir un guió impecable que demostra el seu talent per a la creació de grans personatges i de diàlegs plens d’enginy. En aquest cas, la pel·lícula permet el lluïment de l’actriu australiana Cate Blanchett, guanyadora de l’Oscar, amb un paper ple de matisos que inclou des dels moments còmics i les escenes plenes de glamour fins el dramatisme de la seqüència final, que va rodar sense maquillatge. Complementant perfectament el treball d’aquesta actriu, trobem l’actuació de la britànica Sally Hawkins (“Flor del desierto”) i, en rols més secundaris, la d’actors com Andrew Dice Clay, Peter Sarsgaard o el versàtil Alec Baldwin, capaç d’encadenar la seva participació en el film d’Allen amb el rodatge de la cinquena part de “Torrente”. Cal destacar també la lluminosa fotografia de Javier Aguirresarobe, un dels operadors espanyols de més projecció internacional, que ja havia treballat amb el cineasta novaiorquès a “Vicky Cristina Barcelona” (2008).

Joan Caus

Midnight in Paris

Posted: 7 Novembre 2012 in COMÈDIA, ROMÀNTIC
Etiquetes: ,

Owen Wilson, Kathy Bates, Adrien Brody, Carla Bruni. Director: Woody Allen. Realitzada el 2011. (EEUU, Espanya)3

Sinopsi: Gil és un escriptor i guionista nordamericà que passa uns dies d’estiu a París, acompanyat de la seva nòvia Inez i dels seus futurs sogres. Entusiasmat per l’ambient de la capital francesa, Gil proposa a la seva xicota de quedar-se a viure en aquesta ciutat; idea que no és ben vista per Inez. Una nit en què l’escriptor es passeja sol pels carrers de la metròpoli, accepta la invitació d’uns noctàmbuls de pujar a un cotxe antic que el porta a un local on es viu un ambient molt animat. En aquest lloc, Gil se n’adona que es troba al París dels anys vint, on té l’oportunitat de conèixer a grans artistes d’aquella època com Hemingway, Scott Fitzgerald, Cole Porter o Pablo Picasso. En dies successius, el guionista tindrà l’oportunitat de repetir aquesta experiència i de conèixer a d’altres celebritats d’aquell període. Però, quan explica les seves aventures nocturnes a Inez, la noia es pensa que Gil s’ha trastocat. Posteriorment,el pare d’Inez contractarà un detectiu per tal d’esbrinar què fa realment el seu futur gendre quan arriba la mitjanit.

Comentari: Des del 2005, quan va rodar a Londres “Match point”, el cineasta novaiorquès Woody Allen ha situat la major part de les seves pel·lícules en diverses ciutats europees, comptant amb el suport econòmic de productors del vell continent. Un d’aquests productors és el català Jaume Roures que, al capdavant de l’empresa Mediapro, va finançar a Allen “Vicky Cristina Barcelona”(2008) i, més endavant, d’altres produccions del director americà com “Coneixeràs a l’home dels teus somnis” (2010) o “Midnight in Paris” (2011).De tot aquest conjunt de comèdies, la pel·lícula ambientada a la capital francesa és, sens dubte, la millor; aconseguint un gran èxit de públic i crítica, a banda de guanyar l’Oscar al millor guió original.

L’argument de “Midnight in Paris” es centra en el personatge de Gil Pender (Owen Wilson), un guionista neuròtic i fantasiòs que ens recorda, inevitablement, els tipus interpretats pel propi Allen al llarg de la seva filmografia. Així, a l’igual que els protagonistes de “Manhattan” o “Annie Hall”, Gil és un escriptor afectat per una certa crisi creativa i amb problemes sentimentals –no s’acaba d’entendre amb la seva promesa Inez (Rachel McAdams)—que, de forma inesperada, trobarà la inspiració en els espais de la capital francesa. En concret, gràcies a la possibilitat de fer un viatge en el temps que li permet traslladar-se al París dels anys vint, el protagonista podrà aconseguir el seu somni de mantenir converses amb els seus autors més admirats, com Ernst Hemingway o Francis Scott Fitzgerald, a banda d’intercanviar impressions amb personalitats tan rellevants com Gertrude Stein (Kathy Bates), Salvador Dalí (Adrian Brody) o Pablo Picasso. Precisament, gràcies a la seva relació amb una amant del pintor malagueny (interpretada per Marion Cotillard), Gil tindrà l’oportunitat de retrocedir encara més enrera, a finals del segle XIX, i conèixer a Toulouse-Lautrec o Gauguin. Però, tal i com li passava al personatge interpretat per Mia Farrow a “La rosa porpra del Caire” (1985), la immersió temporal de Gil en una realitat paral·lela serà efímera i, al final, s’imposa l’acceptació del present, més enllà d’actituds nostàlgiques i evasives.

Tal i com havia fet anteriorment amb Barcelona i farà després amb la capital italiana a “A Roma amb amor” (2012), “Midnight in Paris” suposa tot un homenatge de Woody Allen a una de les seves ciutats preferides, associada a l’activitat d’alguns dels artistes més destacats dels segles XIX i XX. Però, a diferència dels films ambientats en les esmentades urbs mediterrànies, la pel·lícula parisina alterna la lluminositat i el to de reportatge turístic de les seqüències ambientades en el present, amb les recreacions nocturnes i fantasmagòriques d’èpoques passades, que ens fan pensar en d’altres films d’Allen ambientats en temps pretèrits, tals com l’esmentada “La rosa porpra del Caire”, “Bales sobre Broadway” (1994) o “Acords i desacords” (1999).

Joan Caus

Toma el dinero y corre

Posted: 6 Juny 2011 in COMÈDIA
Etiquetes: ,

Woody Allen, Janet Margolin, Marcel Hillaire. Director: Woody Allen. Realitzada el 1969. (EEUU)

Sinopsi: Després de fracassar com a músic, Virgil Starkwell inicia una carrera delictiva com a lladre. Com és molt maldestre, ben aviat és arrestat per la policia i enviat a la presó, d’on intenta escapar-se sense aconseguir-ho. Quan surt en llibertat, Virgil coneix a Louise, una noia que treballa en una bugaderia, de la qual s’enamora i amb qui s’acaba casant. Les dificultats econòmiques de la parella fan que Virgil decideixi formar una colla amb el propòsit de robar un banc.Però, com és previsible, l’atracament esdevé desastrós i Virgil ha de tornar a la garjola.  

Comentari: “Toma el dinero y corre” és la primera pel·lícula com a director del còmic novaiorquès Woody Allen, un dels cineastes més importants i prolífics de les quatre últimes dècades; que prèviament ja havia intervingut,com a actor i guionista, en films com “¿Qué tal, Pussycat?” o “Casino Royale”. Per al seu debut com a realitzador, Allen va triar la història d’un lladre amb molt poca traça (i pitjor sort!) escrita per ell mateix; com és habitual en els títols que componen la seva àmplia filmografia, tots ells basats en guions originals seus. Adoptant l’estil narratiu d’un fals documental –que tornaria a fer servir a “Zelig” (1983), una de les seves obres mestres–, la pel·lícula ens explica la vida de Virgil Starkwell (interpretat pel propi Allen) a partir de les declaracions de les persones que el coneixen més bé (pares,mestres, funcionaris de presons), d’entrevistes al protagonista i d’imatges que recreen moments de la seva vida, des que és un nen esquifit i curt de vista del qual se n’enriuen els companys fins que és un pres reincident, que no pot evitar de robar, sol o amb l’ajuda d’altres lladres tan ineptes com ell. El film s’inicia amb un pròleg que ens relata la infantesa i adolescència del personatge, fins el moment que és empresonat per primer cop, després de cometre un robatori amb l’ajuda d’una pistola que és, en realitat, un encenedor. Després d’aquesta introducció, la pel·lícula ens ofereix una successió de “gags” relacionats amb els intents frustrats d’evadir-se de la presó (fent servir una pistola feta amb sabó!) , les aventures sentimentals de Virgil amb la seva estimada Louise i els seus nous fracassos com a atracador de bancs, que el retornen al penal, condemnat a treballs forçats en una pedrera.

    Parodia dels films sobre atracaments imperfectes –un subgènere en el qual reincidiria en la posterior “Granujas de medio pelo” (2000) —i d’empresonats amb ganes d’escapar-se – “La gran evasión”de John Sturges, “La leyenda del indomable” d’Stuart Rosemberg–, “Toma el dinero y corre” , l’ “opera prima” de Woody Allen, ja manifesta clarament el talent d’aquest cineasta per a construir diàlegs i situacions que ens provoquen el somriure o la rialla, focalitzats en un personatge encarnat pel propi director on s’hi poden veure els trets que definiran els protagonistes de les seves comèdies (tipus neuròtics,inadaptats, insegurs…però molt imaginatius!). Després de l’èxit aconseguit pel seu debut com a director, Allen persistiria en la disbauxa en films com “Bananas”, “El dormilega”, “Tot el que vostè volia saber sobre sexe i no gosava preguntar” i “L’última nit de Boris Grushenko”, però donaria un tomb cap a la comèdia romàntica amb “Annie Hall”, la pel·lícula que li va permetre guanyar l’Oscar (que no va anar a recollir…perquè tenia un concert de clarinet!) i consagrar-se com un dels noms fonamentals del cinema actual.

Joan Caus

Cassandra’s dream

Posted: 12 Mai 2011 in DRAMA
Etiquetes: , ,

Hayley Atwell, Colin Farrell, Ewan McGregor. Director: Woody Allen. Realitzada el 2007. (EEUU, Regne Unit, França)

Sinopsi: Ian i Terry són dos germans amb problemes econòmics que pertanyen a una família anglesa de classe mitjana. Ian, el germà gran, treballa en el restaurant familiar però aspira a convertir-se en un home de negocis, establert als Estats Units. Per la seva banda, Terry és un mecànic amb tendències ludòpates, que perd molts diners jugant al pòquer. L’arribada a Anglaterra del seu oncle Howard, un prestigiós i acabalat cirurgia plàstic, és vista pels dos germans com l’ocasió per a resoldre els seus problemes monetaris. Però, de forma inesperada, Howard els demana un estrany favor a canvi dels diners: assassinar a un rival que el vol comprometre.

 Comentari: Després de rodar la comèdia “Scoop”, centrada en la investigació per part d’una estudiant de periodisme i d’un mag per tal de desvelar la identitat d’un pressumpte assassí, Woody Allen va concloure l’anomenada “Trilogia de Londres” amb un drama familiar amb aires de tragèdia que enllaça, a nivell temàtic, amb el primer títol de la trilogia rodada a la capital britànica, l’excel·lent “Match point” (2005). A l’igual que en aquest film, centrat en un irlandès d’origen humil que aconsegueix ascendir socialment i que es veu forçat a assassinar a la seva amant per tal de mantenir el seu estatus econòmic,  “Cassandra’s dream” també ens planteja la història d’un crim al qual es veuen conduïts dos germans que passen per dificultats econòmiques degut a la seva ambició. Però, si a “Match point” la decisió de cometre l’assassinat sorgeix del propi protagonista i té com a objectiu a una persona coneguda (i estimada!); a “Cassandra’s dream” l’acció criminal dels dos germans ve induïda per una altra persona (l’oncle Howard) i té com a víctima a un desconegut. D’altra banda, a l’hora d’abordar el desenllaç, la resolució plantejada per Allen també es ben diferent en els dos films: mentre que a “Match point” s’accentua el paper de l’atzar, que pot fer possible que el criminal mai no sigui descobert; a “Cassandra’s dream” es posa ènfasi en la força del Destí (el títol, que correspon al nom del veler que comparteixen els dos germans, evoca a un personatge de la mitologia grega amb capacitat de preveure les decisions del Fat).En els dos films, tanmateix, el cineasta novaiorquès es centra en dilemes morals i reflexiona sobre si és possible eliminar els sentiments de culpabilitat i fer “vida normal” després d’haver executat un crim a sang freda (tema que ja havia abordat en una altra de les seves obres mestres: “Delictes i faltes” (1989)).

     Com sol ser habitual en les pel·lícules dirigides per Woody Allen, “Cassandra’s dream” compta amb un magnífic repartiment, encapçalat pels actors Ewan McGregor (“La amenaza fantasma”, “Big fish”, “El escritor”) i Colin Farrell (“Alejandro Magno”, El nuevo mundo”), que interpreten als dos germans protagonistes, de caràcters contraposats; i pel veterà Tom Wilkinson (“Sentido y sensibilidad”, “En la habitación”), encarnant al mefistofèlic oncle Howard. El guió presenta elements que ens recorden als de la novel·la de Patricia Highsmith, adaptada al cinema per Alfred Hichcock, “Estranys en un tren”. També és destacable la fotografia de Vilmos Zsigmond i la banda sonora de Philip Glass (“Koyaanisqatsi”, “El show de Truman”). Tot plegat fa de “Cassandra’s dream” una pel·lícula notable i força atípica dins la filmografia del seu director, que deixa aquí de banda la comicitat i els conflictes sentimentals en favor d’un “thriller” d’ambient proletari amb un to marcadament seriòs i reflexiu.

Joan Caus

 

 

 

Scoop

Posted: 15 Abril 2011 in COMÈDIA
Etiquetes: , ,

Woody Allen, Hugh Jackman, Scarlett Johansson. Director: Woody Allen. Realitzada el 2006. 

Sinopsi: Mentre està participant en un número de màgia del prestidigitador Splendini, consistent en “desmaterialitzar-se” dins d’una caixa xinesa, a l’estudiant de periodisme Sondra Pransky se li apareix l’espectre d’un conegut reporter ,que havia mort feia pocs dies. Aquest fantasma li fa saber que l’aristòcrata Peter Lyman és “l’assassí del tarot”, un criminal que havia matat una dotzena de dones. Amb l’ajuda del mag , Sondra iniciarà una investigació que la portarà a conèixer a Peter i mirar d’esbrinar si la informació que li ha comunicat el periodista difunt s’ajusta a la realitat.

 Comentari: “Scoop” és la segona pel·lícula de l’anomenada “trilogia de Londres” del cineasta nordamericà Woody Allen; un director que, després de rodar una trentena de pel·lícules al seu país (amb alguna excepció com “Todos dicen I love you”, filmada parcialment a Venècia i París), es va  trobar amb problemes de finançament per part dels productors estatunidencs i va haver de traslladar-se a Europa per a tirar endavant les seves noves produccions, que van comptar amb el suport econòmic dela BBC o de l’empresa catalana Mediapro. L’inici d’aquesta etapa europea d’Allen fou la pel·lícula “Match point”(2005), la primera entrega (i la millor!) d’una trilogia ambientada en la capital britànica i centrada en diversos casos d’assassinats i d’investigacions criminals (que culminaria amb “Cassandra’s dream” (2007)). Després d’aquell melodrama al voltant dels crims sense càstig d’un arribista irlandès, Allen es va decantar per l’estil que domina més bé (la comèdia) i va optar per una història detectivesca protagonitzada per una estudiant de periodisme nordamericana de vacances a Londres que, de manera imprevista, és veu involucrada en una recerca per a esbrinar la identitat amagada d’un conegut aristòcrata britànic. Per a dur a terme aquesta investigació, la noia comptarà amb l’ajuda d’un prestidigitador també americà (interpretat pel propi Woody Allen) , que es fa passar pel seu pare i que l’acompanyarà en la seva visita als ambients més refinats de la societat londinenca, ja retratats en el seu film anterior.

   Després de ser la protagonista de “Match point”, Woody Allen va tornar a comptar amb l’actriu Scarlett Johansson (“Lost in traslation”, “La joven de la perla” , “Vicky Cristina Barcelona”, aquesta última també dirigida per Allen) per a interpretar ala SondraPranskyde “Scoop”, l’atractiva i ambiciosa estudiant de periodisme que es deixa seduir pel pressumpte assassí ,interpretat per Hugh Jackman (“X men”, “Australia”). De nou, l’estrella nordamericana està esplèndida, destacant aquí la seva “vis còmica” i la seva perfecta sintonia amb el personatge encarnat pel Allen, un mag de segona fila que, de cop i volta, es troba al bell mig de la “jet set” britànica. Sense arribar al nivell de qualitat de les altres dues pel·lícules de la “trilogia de Londres”, “Scoop” és un film francament divertit que compta amb una magnífica fotografia (que realça el contrast entre la lluminositat dels ambients britànics i el tenebrisme de la regió dels morts, en la qual es situen algunes seqüències) , una adient banda sonora (construïda,bàsicament, amb fragments de música clàssica) i, com és habitual en els films del cineasta novaiorquès, un guió enginyós, que, tal i com ja ho havia fet a “Misteriós assassinat a Manhattan” (1993), torna a retre un homenatge a Alfred Hitchcock , el gran mestre del “suspens”.

Joan Caus