Posts Tagged ‘màgia’

Director: Hayao Miyazaki. Realitzada el 2008. (Japó)

Magia a la luz de la luna

Posted: 18 Mai 2016 in COMÈDIA, ROMÀNTIC
Etiquetes: ,

Emma Stone, Colin Firth, Marcia Gay Harden. Director: Woody Allen. Realitzada el 2014. (EEUU)magia a la luz de la luna0001

Ahora me ves

Posted: 5 Novembre 2014 in ACCIÓ
Etiquetes: , , , ,

Jesse Eisenberg, Mark Ruffalo, Woody Harrelson. Director: Louis Leterrier. Realitzada el 2013 (EEUU).ahora me ves

Sinopsi: El prestidigitador especialitzat en jocs de cartes Daniel Atlas, el mentalista Merritt McKinney, el carterista Jack Wilder i Henley Reeves, una famosa escapista que havia mantingut una relació sentimental amb Atlas, són convocats a una reunió en la qual se’ls proposa formar un grup de màgia anomenat “Els quatre genets”. Pocs mesos després, a Las Vegas, aquest quartet sorprèn a tot el món amb un espectacle en el qual, per mitjà d’un home francès que es troba entre el públic, s’introdueixen en un banc de París i hi roben una quantitat important de diners que, al final del show, distribueixen entre els espectadors. Aquesta acció fa que “Els quatre genets” hagin d’anar a la comissaria i ser interrogats per l’agent del FBI Dylan Rhodes, que no pot provar la culpabilitat dels il·lusionistes i els ha de deixar en llibertat. Però, com que “Els quatre genets” ja tenen previst d’altres espectacles semblants al de Las Vegas, Rhodes, amb l’ajuda d’Alma Gray, agent de la Interpol, els seguirà investigant. Per tal de descobrir les trampes dels presumptes delinqüents, el policia es posa en contacte amb Thaddeus Bradley, un mag retirat que s’ha especialitzat en descobrir els trucs dels grans il·lusionistes i explicar-los en un programa de televisió.

Comentari: Des de George Méliès fins a Woody Allen, la història del cinema ha comptat amb diversos directors especialment interessats pel món de la màgia i els espectacles de prestidigitació. Un dels més rellevants va ser, sens dubte, el gran Orson Welles, tal i com va posar de manifest a “Fraude” (1973), on deixa clara la seva predilecció pels jocs de mans i es presenta, a ell mateix, com un “rei de l’enganyifa”. Algunes produccions cinematogràfiques dels darrers anys també han incidit en aquest mateix tema, com és el cas de les notables “El ilusionista” (Neil Burger, 2006), “El truco final” (Christopher Nolan, 2006) o “El último gran mago” (Gilliam Arstrong, 2007). Una de les més recents és “Ahora me ves…”, sisè llargmetratge de Louis Leterrier, cineasta francès establert als Estats Units que es va donar a conèixer amb el thriller produït per Luc Besson “Transporter” (2000).

A partir d’un guió original coescrit per Ed Solomon, Boaz Yakin i Edward Ricourt, la història de “Ahora me ves…” s’organitza al voltant dels sorprenents espectacles d’un grup d’il·lusionistes anomenat “Els quatre genets” que, amb el suport financer d’un acabalat home de negocis, interpretat pel veterà Michael Caine, aconsegueixen superar les fites del conegut David Copperfield i fer possible l’impossible. Després d’un pròleg on se’ns presenten, per separat, als protagonistes, manifestant les seves habilitats i rebent una carta del tarot amb un missatge que els convoca a una reunió, l’acció es desplaça a la ciutat de Las Vegas, on té lloc l’increïble número de màgia que enfrontarà el quartet amb Dylan Rhodes, un agent del FBI encarregat de vigilar les actuacions dels “genets” per tal de provar la seva culpabilitat en diversos robatoris. Com és previsible, el policia no ho tindrà gens fàcil per a descobrir les trampes dels il·lusionistes, tot i comptar amb l’ajuda de l’expert en trucs Thaddeus Bradley. I, com també és d’esperar, a la part final ens trobem amb un gir de guió on queda clar que tot el que hem vist prèviament ha estat una gran enganyifa, orquestrada per un inesperat “cinquè mag”.

Narrada amb un ritme trepidant, seguint les pautes dels films d’acció rodats anteriorment per Leterrier, “Ahora me ves…” es beneficia del treball d’un esplèndid repartiment on hi trobem actors com Jesse Eisenberg (“La red social”), Mark Ruffalo (“Zodiac”), Woody Harrelson (“Siete psicópatas”) o Morgan Freeman (“Million dollar baby”), al costat de dues belleses com són l’actriu australiana Isla Fisher (“Confesiones de una compradora compulsiva”) i la francesa Mélanie Laurent (“Malditos bastardos”).

Joan Caus

 

El ilusionista

Posted: 31 Juliol 2014 in ANIMACIÓ PER ADULTS, COMÈDIA, DRAMA
Etiquetes: ,

Director: Sylvain Chomet. Realitzada el 2010. (França)3

Sinopsi: A finals dels anys cinquanta, el veterà mag Tatischeff es trasllada de França al Regne Unit per a tal de fer una gira per terres britàniques. Després d’actuar amb molt poc èxit a Londres, on li toca fer els seus números de màgia en el mateix escenari que, prèviament, ha estat ocupat per un grup de rock; l’il·lusionista es desplaça cap el nord del país i s’instal·la en un poblet d’Escòcia.  Allà, coneix una noia anomenada Alice que queda bocabadada amb les habilitats del mag i decideix acompanyar-lo quan se’n va a Edimburg. En aquesta ciutat, Tatischeff i Alice s’instal·len en una pensió plena d’artistes amb pocs recursos. Com que l’il·lusionista segueix sense tenir èxit amb el seu espectacle de màgia, es veurà obligat a acceptar d’altres feines, com fer de vigilant en un garatge, pintor de cartells o home anunci en una perfumeria, per tal de poder comprar vestits i calçat a Alice, i fer front a les despeses de la seva estada a Edimburg.

Comentari: “El ilusionista” és el segon llargmetratge d’animació dirigit pel francès Sylvain Chomet, un dibuixant de còmics i dissenyador d’anuncis publicitaris que va debutar en el món del cinema amb el curt “L’anciana i els coloms” (1998) i que va aconseguir un notable èxit internacional amb “Benvinguts a Belleville”(2003), un film sorprenent, ple de personatges excèntrics i situacions insòlites, amb el qual va obtenir dues nominacions als Oscar. Tres anys després de “El ilusionista”, Chomet va presentar “Attila Marcel”, el seu primer llargmetratge amb persones reals, que encara no s’ha estrenat a Catalunya.

La història de “El ilusionista” parteix d’un guió inèdit de Jacques Tati (1907-1982), un dels còmics més importants de la història del cinema , autor d’una filmografia curta però extraordinària, en la qual destaca la creació del bonhomiós i maldestre Monsieur Hulot, el personatge que el faria popular i que va immortalitzar en títols com “Les vacances de M. Hulot” (1953) i “Mon oncle” (1958). Conservat per la filla de Tati, Sophie, que va morir de càncer l’any 2001 i a la qual està dedicada el film, el guió de “El ilusionista” va arribar a les mans de Sylvain Chomet, que va decidir convertir-lo en imatges, assignant al protagonista els trets físics del propi Jacques Tati i donant-li el nom de Tatischeff, el cognom autèntic de Tati, que tenia avantpassats d’origen rus.

Produïda als ja desapareguts estudis d’animació Django Films, fundats per Chomet l’any 2004, l’estètica de “El ilusionista” trenca radicalment amb la de “Benvinguts a Belleville”, on els personatges estaven dissenyats amb trets caricaturescos i la narració tendia a les situacions extravagants, i aposta pel naturalisme, mirant de reproduir fidelment els indrets del nord de la Gran Bretanya a finals dels anys cinquanta i proposant-nos una emotiva història d’amistat entre un prestidigitador en hores baixes, prototipus de l’artista incomprès i decadent, i una noia humil a la qual adopta com si fos una filla. Així, amb un to nostàlgic i melangiós que ens recorda també al d’alguns films de Charles Chaplin com “Llums de la ciutat” (1930) o “Candilejas” (1952), la pel·lícula recrea plenament l’esperit de les pel·lícules de Jacques Tati, director al qual Chomet ja havia homenatjat de forma explícita a “Benvinguts a Belleville” i que a “El ilusionista” ressorgeix amb tota la seva màgia i “joie de vivre”.

Joan Caus

Ian McKellen, Martin Freeman, Richard Armitage. Director: Peter Jackson. Realitzada el 2012. (EEUU)El hobbit

Sinopsi: Bilbo Saquet és un hòbbit que viu tranquil a la seva casa de la Comarca, un indret situat a la Terra Mitjana. Un dia, rep la visita del mag Gàndalf, convidant-lo a participar en una gran aventura. D’entrada, Bilbo rebutja aquesta proposta, d’acord amb el seu tarannà sedentari i poc agosarat. Però, poc després, el hòbbit ha d’acollir a la seva llar una tretzena de nans que han trucat la porta, seguint un senyal que ha deixat el mag. Un d’aquests nans és Thorin, el nét del rei d’Erèbor, una terra plena de riqueses, amagada sota una gran muntanya, que ara està en possessió del drac Smaug. L’objectiu dels nans és viatjar a Erèbor i lluitar contra el drac, per tal de poder recuperar la terra dels seus avantpassats. Finalment, Bilbo accepta la proposta de Gàndalf i s’afegeix al grup de Thorin, en el seu viatge a Erèbor. Però, abans d’arribar-hi, els nans i el hòbbit es trobaran amb tota mena de dificultats i perills, i hauran d’enfrontar-se a éssers tan terribles com els trolls, els orcs, els soblins o uns enormes llops salvatges anomenats wargs.

Comentari: Després de la seva espectacular trilogia de “El senyor dels anells”, realitzada entre els anys 2001 i 2003, el director neozelandès Peter Jackson va retornar a l’univers de la Terra Mitjana ideat per l’escriptor britànic nascut a Sud-àfrica John R. R. Tolkien (1892-1973) amb l’adaptació cinematogràfica de El Hòbbit, una novel·la infantil publicada l’any 1937, divuit anys abans que El senyor dels anells, on ja es troben definits tots els elements èpics i fantàstics que caracteritzaran l’obra posterior d’aquest autor. Amb el propòsit de repetir l’èxit aconseguit per la trilogia precedent, Jackson va projectar una nova sèrie de tres pel·lícules, de durada similar a l’anterior (unes nou hores en total!), que s’han estrenat entre els anys 2012 i 2014, la primera de les quals “El Hòbbit:un viatge inesperat”, és el film que ara comentem.

La primera part de la trilogia de “El Hòbbit” s’inicia amb un pròleg, absent en la novel·la original, en què veiem a un ancià Bilbo Saquet (Ian Holm), escrivint les seves memòries al seu nebot Frodo (Elijah Wood), el protagonista de “El senyor dels anells”. D’aquesta manera, es remarca el vincle entre els personatges centrals de les dues obres de Tolkien. Tot seguit, fent un “flash back” que ens trasllada seixanta anys abans, se’ns expliquen les aventures del jove Bilbo (Martin Freeman), des que rep la visita del mag Gàndalf (Ian McKellen) fins que arriba, juntament amb aquest mag i els tretze nans liderats per Thorin (Richard Armitage) a Erèbor, on s’hauran d’enfrontar amb el drac Smaug a la segona part de la trilogia (“La desolació de Smaug”,2013) i, més endavant, amb un exercit d’orcs i d’altres éssers terribles a “La batalla dels cinc exèrcits” (2014). Seguint fidelment els esdeveniments narrats en els sis primers capítols de la novel·la, però ampliant-los amb alguns personatges nous com el mag Ràdagast o l’elfa Galàdriel (Cate Blanchett),  “El Hòbbit: un viatge inesperat” s’adequa al model de “La comunitat de l’anell” (2001)  i es planteja com un gran viatge per tota mena de valls i muntanyes, boscos i coves, en què el protagonistes s’hauran d’enfrontar a perills ben diversos. Així, perfeccionant la creació de les criatures monstruoses que ja trobaven a “El senyor dels anells” i a “King Kong”(2005), gràcies als avenços de la tecnologia digital, Jackson ens sorprèn amb una nova dosi de seqüències espectaculars i visualment molt atractives on assistim al desigual combat entre Bilbo i els nans amb tot un repertori d’éssers malèfics i destructius. Per sort, els herois podran comptar amb l’ajuda de Gàndalf, l’assistència dels benèvols elfs i, pel que fa al protagonista, amb la trobada d’un anell màgic que el fa invisible i que, prèviament, era propietat del Gòl·lum, un dels personatges més carismàtics de “El senyor dels anells”, que aquí trobem en una versió rejovenida.

Joan Caus

 

Daniel Radcliffe, Rupert Grint, Emma Watson. Director: David Yates. Realitzada el 2009. (Regne Unit)

Director: Goro Miyazaki (Japó). No recomanada per a menors de 7 anys.cuentos de tr..

Sinopsi: En un temps de desgràcies, marcat per una misteriosa epidèmia que provoca la mort del bestiar, el regne de Terramar pateix una nova catàstrofe: el rei és assassinat, de forma inexplicable, pel seu propi fill, el príncep Arren. Incapaç d’entendre les raons que l’han conduït al parricidi i aclaparat pel sentiment de culpa, Arren inicia un viatge que el portarà a trobar-se amb l’arximag Gavilán, que es convertirà en el seu protector. Després de visitar una ciutat, el príncep i el mag seran acollits per Tenar, una fetillera que també ha adoptat una noia anomenada Theru, abandonada pels seus pares. Dedicats a les feines del camp, Arren i Gavilán viuen un període de felicitat a la casa de Tenar. Però, la seva tranquil·litat no durarà gaire, degut a l’amenaça del pervers Cob; un mag que aspira a descobrir el secret de la vida eterna i que té la intenció de segrestar al jove príncep i matar a Gavilán,el seu etern rival.

Comentari: “Cuentos de Terramar” és el primer llargmetratge dirigit per Goro Miyazaki, fill de Hayao Miyazaki, el gran mestre del cinema d’animació japonès, responsable de sèries com “Heidi” o “Marco” i d’obres cabdals de l’”anime” com “El meu veí Totoro” (1988) o “El viatge de Chihiro” (2001). Realitzada als Estudis Ghibli, fundats per Hayao Miyazaki i Isao Takahata l’any 1985, es basa en un llibre de la sèrie “Històries de Terramar” de l’escriptora nordamericana, especialitzada en literatura fantàstica, Ursula K. Le Guin.  Després del film que ara comentem, Goro Miyazaki només ha realitzat un altre llargmetratge: “La colina de las amapolas” (2011).

En la línia d’algunes de les produccions més destacades de Hayao Miyazaki, com “Nausicaä de la Vall del Vent” (1994) o “La princesa Mononoke” (1997), “Cuentos de Terramar” ens presenta una història marcada per l’èpica i la fantasia, protagonitzada per un príncep adolescent que arrossega un passat traumàtic i que, amb l’ajuda d’una espasa  que ha heretat del seu pare, amb propietats màgiques que remeten a la mítica Escalibur del cicle artúric, i la protecció d’un mag veterà, s’haurà d’enfrontar a les forces del mal, representades aquí per un vell comte malèfic amb aspecte de jove afeminat. Precedida per dues seqüències magistrals a manera de pròleg –l’enfrontament de dos dracs enmig d’una tempesta a alta mar i l’assassinat del rei de Terramar–, la pel·lícula s’estructura, en la primera part, al voltant de la trobada entre els dos protagonistes masculins  i la seva relació amb l’hospitalària camperola Tenar, que els acull a la seva llar; i la misteriosa Theru, una noia que, inicialment, se’ns presenta fent de pastora (com la Heidi!) però que, més endavant, reproduïrà els trets d’algunes de les grans heroïnes dels films de Hayao Miyazaki. D’altra banda, la segona part, situada majoritàriament en el llòbrec castell del comte Cob, s’articula al voltant de la lluita entre el malèfic aristòcrata, decidit a destruir els seus rivals i alterar l’equilibri còsmic,  i els joves Arren i Theru, que, com es previsible, s’acaben enamorant.

Tot i que l’autora de la narració original, Ursula K. Le Guin, sembla que no es va sentir massa satisfeta de l’adaptació del seu llibre, es pot afirmar que “Cuentos de Terramar” manté l’excel·lència que caracteritza la major part de les produccions dels Estudis Ghibli, visualment precioses, plenes d’emotivitat i desbordants d’imaginació. Tal i com també trobem en d’altres títols d’aquesta productora, la pel·lícula inclou missatges ecologistes –la necessitat de preservar el medi ambient i evitar la destrucció de l’ecosistema—i filosòfics –la importància d’acceptar el cicle de la vida, gaudir de la pròpia existència i controlar els aspectes negatius de la nostra personalitat–. Cal destacar, també, el bon treball del músic Tamiya Terashima; amb una banda sonora que ens recorda algunes de les grans composicions del mestre Joe Hisaishi, el compositor habitual dels films de Hayao Miyazaki.

Joan Caus