Posts Tagged ‘violència’

Relatos salvajes

Posted: 7 Octubre 2015 in COMÈDIA, DRAMA
Etiquetes: , ,

Ricardo Darín, Oscar Martínez, Leonardo Sbaraglia. Director: Damián Szifron. Realitzada el 2014. (Argentina)relatos salvajes

El profesor

Posted: 19 Desembre 2013 in DRAMA
Etiquetes: , , , , ,

Adrien Brody, Marcia Gay Harden, Christina Hendricks. Director: Tony Kaye. Realitzada el 2011. (EEUU).el profesor

Sinopsi: Henry Barthes, un home solter d’uns quaranta anys, entra a treballar com a professor substitut de llengua i literatura anglesa en un centre de secundària ple d’alumnes força conflictius. El primer dia de classe ja ha d’expulsar de l’aula a un noi per insultar a un company. Tot i les dificultats per impartir les lliçons i mantenir la disciplina, aquest docent s’anirà guanyant el respecte i la confiança dels alumnes; en especial, de Meredith, una noia obesa amb una autoestima molt baixa. Fora de l’Institut, Henry visita periòdicament al seu avi, que està internat en una residència, i acull a casa seva una adolescent anomenada Èrica, que havia estat víctima de maltractaments mentre es dedicava a la prostitució.

Comentari: “El profesor” és el quart llargmetratge del director britànic Tony Kaye, un cineasta que, després d’aconseguir un gran èxit amb la seva primera pel·lícula “American History X” (1998), va tenir força dificultats per tirar endavant els seus projectes posteriors, fins el punt que el seu tercer film, “Black water transit” (2006), va restar inacabat. Afortunadament, sí que va poder culminar “Detachment” (“Separació”), títol original de l’obra que ara comentem, que prové d’una frase de l’escriptor francès Albert Camus que fa seva el protagonista : “I mai m’havia sentit ,en un mateix moment, tan profundament separat de mi mateix i tan present en el món”.

En la línia de “Half Nelson” (Ryan Fleck, 2006), centrada en les experiències d’un professor de secundària amb molts problemes personals deguts a la seva addicció a les drogues, però tenint present tota la tradició de films sobre docents exemplars, on podem destacar títols com “Aquesta terra és meva” (Jean Renoir, 1943) o “El club dels poetes morts” (Peter Weir, 1989), la pel·lícula de Tony Kaye ens descriu la vida, al llarg d’un mes, d’un home solter d’uns quaranta anys, anomenat Henry Barthes, que entra a treballar com a substitut en un institut ple d’alumnes conflictius i amb tendències violentes.Així, de forma paral·lela, se’ns descriu la realitat d’aquest centre, farcit d’adolescents rebels i de professors “cremats”, amb els problemes personals del protagonista, marcat per un passat traumàtic, una vida solitària i una relació complexa amb el seu parent més proper: un avi que està internat en una residència. A tot això, s’hi sumen les dificultats derivades del fet d’acollir a casa seva a Èrica, una adolescent abocada a la prostitució, que Henry mirarà de rescatar del pou on s’havia enfonsat.

Tal i com havia fet a “American History X”, que combinava les imatges en blanc i negre referides al passat amb les seqüències en color situades al present, a “El professor” també s’alternen els plans rodats en diversos formats i textures per tal de diferenciar entre les vivències actuals, els records i les fantasies del professor protagonista, encarnat de forma magistral per Adrian Brody (“El pianista”), en un dels millors papers de la seva carrera. A nivell interpretatiu, també cal destacar les actuacions de veterans com Marcia Gay Harden (fent de directora del centre) o James Caan (l’irònic professor Charles Seabold), i, molt especialment, les de la debutant Sami Gayle, en el rol d’Èrica, i la rabassuda Betty Kaye, la filla del director del film, absolutament inoblidable en el seu paper de la creativa però acomplexada Meredith.

Joan Caus

Ariane Ascaride, Jean-Pierre Darroussin, Gérard Meylan. Director: Robert Guédiguian. Realitzada el 2011 (França)Las nieves del kilimanjaro

Sinopsi: Com a conseqüència d’un pla de reestructuració laboral, Michel, un home de prop de seixanta anys ,casat amb Marie-Claire ,pare de dos fills i avi de tres néts, es veu obligat a deixar la feina i restar a l’atur. Poc després, celebra el trentè aniversari del seu casament, en companyia dels seus parents i amics. A la festa de celebració hi convida Christophe, un noi de 22 anys que treballava a la mateixa empresa i que també va ser acomiadat. Com a regal d’aniversari, Michel i Marie-Claire reben una arqueta plena de diners i un bitllet per a fer un viatge a Tanzània. Però, l’alegria de la parella dura ben poc: dies després de rebre l’obsequi, dos lladres amb el rostre tapat entren a casa seva i els roben els diners i el bitllet. Casualment, Michel descobreix que un dels delinqüents és Christophe i, feta la denúncia a la policia, aconsegueix que arrestin al jove. Tanmateix, en el moment en què s’assabenta de la situació familiar del lladre, Michel es planteja si ha actuat correctament enviant Christophe a la presó.

Comentari: Robert Guédiguian és un dels cineastes francesos més importants de l’actualitat. Tot i que va debutar l’any 1981 amb “Dernier été”, l’èxit a nivell internacional no li va arribar fins al 1997 amb “Marius i Jeannette”; film que també va ser el primer dels seus que es va estrenar a Catalunya. Des d’aleshores, les seves pel·lícules, ambientades normalment a Marsella,la seva ciutat natal, i centrades en els problemes de diversos personatges pertanyents a la classe obrera, han arribat regularment al nostre país i han comptat amb el suport d’un petit nucli de seguidors incondicionals. “Las nieves del Kilimanjaro” és, fins el moment, la seva darrera producció.

   Inspirada en el poema narratiu de Victor Hugo titulat “Les pauvres gens” (història de la dona d’un pescador que es veu obligada a acollir a casa seva a dos nens orfes, tot i ser molt pobre i tenir cinc fills petits), “Las nieves del Kilimanjaro” no té res a veure amb el conte homònim d’Ernst Hemingway (adaptat al cinema per Henry King al 1952) sinó que es basa en un guió original de Robert Guédiguian i Jean-Louis Milesi, i pren el títol d’una cançó de Pascal Danel, que té un paper destacat en un determinant moment de la pel·lícula. En concret, aquest tema musical es canta en la seqüència en què els dos protagonistes, Michel i Marie-Claire, mentre celebren el trentè aniversari del seu casament, són obsequiats pels seus familiars i amics amb un viatge a Tanzània, que els permetrà veure en directe “les neus del Kilimanjaro”. L’eix central de l’argument gira al voltant de la impossibilitat de realitzar l’esmentat viatge, des del moment en què dos lladres entren a la llar de Michel i Marie-Claire i s’apropien del bitllet d’avió i dels diners destinats a visitar el país africà. A partir d’aquest fet, la pel·lícula deriva cap a un cant a la solidaritat, a l’estil d’alguns films de Frank Capra, en què, en el context de la crisi econòmica actual, es planteja l’obligació moral de perdonar, ser generosos i tenir cura dels més necessitats.

   Com és costum en les pel·lícules de Robert Guédiguian, el repartiment de “Las nieves del Kilimanjaro” està encapçalat per Ariane Ascaride, la seva dona a la vida real, que ens torna a emocionar amb la interpretació de la bondadosa Marie-Claire; i pels també habituals Jean-Pierre Darroussin, en el rol de l’aturat i prejubilat Michel, i Gérard Meylan, encarnant a Raoul, el cunyat i millor amic de Michel.A més d’aquests tres intèrprets veterans, cal destacar l’actuació de Grégoire Leprince-Ringuet, donant vida al desesperat Christophe, el fill gran d’una mare soltera que es veu obligat a fer-se càrrec dels seus germans. Tots ells estan esplèndids i ens resulten plenament versemblants i propers. En conjunt, “Las nieves del Kilimanjaro” és un altre gran film de Robert Guédiguian, ple d’humanitat, que ens convida a mantenir ben viu l’esperit de germanor.

Joan Caus

Cartas desde Iwo Jima

Posted: 22 febrer 2012 in DRAMA
Etiquetes: , ,

Ken Watanabe, Kazunari Ninomiya, Tsuyoshi Ihara. Director: Clint Eastwood. Realitzada el 2006. (EEUU)cartas

Sinopsi: En els darrers anys de la Segona Guerra Mundial, el general Tadamichi Kuribayashi és enviat a l’illa japonesa d’Iwo Jima per a dirigir la defensa d’aquest territori ,que es preveu que serà atacat, de forma imminent, per l’exèrcit nordamericà. Poc després d’arribar, Kuribayashi, que havia estat un temps als Estats Units i coneix a fons la mentalitat i el potencial militar dels enemics, ja sorprèn per la manera com decideix plantejar la defensa;aturant la construcció de trinxeres a la costa i situant als seus soldats en diversos amagatalls de la zona més alçarosa de l’illa. Quan, finalment, els americans arriben, ho fan en gran nombre; amb un impressionant desplegament de vaixells i avions, equipats amb tota mena d’armament. Però, tot i la superioritat dels atacants, els japonesos, sota el comandament de Kuribayashi, aconsegueixen resistir en situacions extremes durant més de trenta dies.

Comentari: Després de rebre tota mena d’elogis amb “Million dollar baby” (2004), Clint Eastwood va emprendre el projecte de realitzar dues pel·lícules complementàries sobre un dels episodis clau de la Segona Guerra Mundial: la batalla d’Iwo Jima. Aquest enfrontament bèl·lic entre nordamericans i japonesos va tenir lloc entre el 19 de febrer i el 26 de març de 1945, i es va acabar amb la victòria dels primers, que varen ocupar l’illa d’Iwo Jima fins a 1968, any en què va ser retornada al Japó. El projecte d’Eastwood va consistir en mostrar aquesta lluita, en què van morir uns 27.000 homes, des del punt de vista dels dos bàndols. Així, d’una banda, inspirant-se en la cèlebre fotografia realitzada per Joe Rosenthal en què es veuen sis soldats enlairant una bandera dels Estats Units sobre un turó de l’illa, es va rodar “Banderas de nuestros padres”, l’aproximació a la batalla des de l’òptica dels vencedors i, molt especialment, dels tres soldats supervivents de l’esmentada instantània. D’altra banda, donant el protagonisme als japonesos, es va filmar “Cartas desde Iwo Jima”, la pel·lícula que ara comentem.

A partir d’un guió coescrit per Paul Haggis i la nordamericana de pares japonesos Iris Yamashita, que pren com a punt de partida l’epistolari del general Tadamichi Kuribayashi, “Cartas desde Iwo Jima” ens presenta amb detall els prolegòmens i els principals episodis de la batalla que es va produir a Iwo Jima (“Illa del sofre”) , fins arribar al seu desenllaç, després d’un mes llarg d’enfrontaments. Tot i que el personatge principal és l’esmentat general Kuribayashi –interpretat per Ken Watanabe, conegut pels seus treballs a “L’últim samurai”(2003) i “Memòries d’una geisha”(2004)—, també hi té un paper destacat el soldat Saigo (Kazunari Ninomiya), un jove forner, casat i pare novell, que, en determinats moments de l’acció, està a punt de morir, víctima de la intransigència dels seus superiors, però que aconsegueix salvar la vida gràcies a la clemència de Kuribayashi. Amb uns rols més secundaris, també ens apropem a la personalitat del baró Nishi (Tsuyoshi Ihara), un campió d’hípica que aconsegueix portar el seu cavall a l’illa, tot i que l’animal ben aviat és mort pels americans; i a la del soldat Shimizu (Ryo Kase), un policia degradat per haver desobeït les ordres d’un superior.

A l’igual que “Banderas de nuestros padres”, rodada simultàniament, “Cartas desde Iwo Jima” va comptar amb el suport econòmic de Dreamworks, la productora de Steven Spielberg, que va aportar els recursos suficients com per a poder reproduir amb fidelitat els impressionants combats que es van dur a terme a l’illa japonesa; que ens recorden, pel seu realisme, als del començament de “Salvad al Soldado Ryan”. Però, més enllà de l’espectacularitat de les seves seqüències d’acció, la pel·lícula destaca per l’impecable estudi psicològic dels personatges: un grup d’homes que, a diferència dels seus enemics nordamericans, tenen molt clar que seran derrotats, però que lluiten fins al final per a defensar el seu honor, acceptant, fins i tot, el suïcidi abans que la rendició.

Joan Caus

Barrio

Posted: 18 Novembre 2011 in DRAMA
Etiquetes: , , , ,

Críspulo Cabezas, Timy, Eloi Yebra. Director: Fernando León de Aranoa. Realitzada el 1998 (Espanya)barrio

Sinopsi: Rai, Javi i Manu són tres nois de quinze anys que viuen en un barri perifèric de la gran ciutat. Degut als problemes econòmics de les seves respectives famílies, els tres joves no poden anar de vacances i es passen l’estiu donant tombs pels carrers i descampats propers a la seva zona de residència. Amb la il·lusió de poder guanyar un viatge, Rai participa en un concurs promogut per una marca de iogurts i acaba tenint, com a premi, una moto d’aigua. Paral·lelament, Javi s’haurà d’enfrontar als problemes derivats de la separació dels seus pares; i Manu, que és orfe de mare i conviu amb el seu pare jubilat, mirarà de fer-se un petit sou treballant com a repartidor de pizzes.

Comentari: El madrileny Fernando León de Aranoa és un dels noms més destacats del cinema espanyol de les tres últimes dècades. Després de participar com a guionista en diversos programes de televisió i de realitzar el curt “Sirenas”, va debutar com a director de llargmetratges amb “Familia” (1996), que va comptar amb el suport econòmic del veterà productor basc Elías Querejeta, impulsor de la carrera d’altres autors fonamentals del cinema espanyol com Carlos Saura i Montxo Armendáriz. Querejeta també es va encarregar de la producció de les pel·lícules posteriors de Fernando León, guanyadores, ambdues, del Fotogramas de Plata i de diversos premis Goya: “Barrio” (1998) i “Los lunes al sol” (2002).

A partir d’un guió original del propi Fernando León, “Barrio” ens presenta la història de tres adolescents de classe mitjana-baixa que viuen en un barri humil de la capital. L’acció es situa al llarg d’un estiu i es centra en les diverses trobades dels tres amics, que miren de “matar el temps” donant voltes pels descampats propers a la seva zona de residència; amb un paisatge caracteritzat pels grans blocs d’edificis i el so habitual dels trens de rodalies. Tot i que els tres protagonistes tenen la mateixa edat i pertanyen a famílies de nivell socioeconòmic semblant, també presenten diferències remarcables pel que fa a caràcter i actitud. Així, d’entrada, ens trobem a l’impulsiu i ingenu Rai (Críspulo Cabezas), un noi que idolatra al seu germà gran pel fet de tenir una pistola i que se’ns mostra com un petit delinqüent, que no dubta en robar les tapes de iogurt d’un supermercat per tal de participar en un concurs, o que, més endavant, és arrestat per la polícia per traficar amb drogues. En segon lloc, se’ns presenta al molt més tranquil i tímid Javi (“Timy”Benito), un noi que conviu amb els seus pares, l’avi matern i una germana més petita. Finalment, completa el tercet el també introvertit Manu (Eloi Yebra), membre d’una família monoparental (pare vidu i pensionista) i amb un germà gran al qual fa anys que no veu.

Més enllà del seu retrat d’una colla d’adolescents desorientats i amb problemes familiars, “Barrio” incideix en d’altres temes com la delinqüència juvenil, la violència de gènere, l’alcoholisme i la drogoaddicció, la precarietat laboral i la prostitució;alguns dels quals tornarien a ser abordats per Fernando León en films posteriors com “Los lunes al sol”, “Princesas” (2005) o “Amador” (2010). Rodada en diversos escenaris de la perifèria de Madrid, com els barris de San Blas o Carabanchel, la pel·lícula adopta un estil proper al Neorrealisme italià i ens permet apropar-nos a un conjunt de personatges que representen el sector més humil de la nostra societat, sense recursos per a poder marxar de vacances i que només poden veure la platja per televisió. A banda de l’impecable guió i l’acurada direcció de Fernando León, “Barrio” compta amb un important repartiment ,en el qual, més enllà del bon treball dels tres joves protagonistes ,seleccionats després d’un llarg càsting en què hi van participar uns 3000 estudiants de secundària, cal destacar les interpretacions de la catalana Marieta Orozco i, molt especialment, del veterà Paco Algora; impressionant en el paper de pare de Manu.

Joan Caus

Reservoir dogs

Posted: 13 Juliol 2011 in ACCIÓ, POLICÍAC
Etiquetes: , , ,

Harvey Keitel, Tim Roth, Chris Penn. director: Quentin Tarantino. Realitzada el 1992. (EEUU)

Sinopsi: El veterà Joe Cabot, amb l’ajuda del seu fill Eddie, organitza l’atracament a una joieria, amb el propòsit de robar uns diamants de gran valor. Per a realitzar aquesta acció delictiva contracta a sis gàngsters professionals que no es coneixen entre ells i que han de mantenir la seva veritable identitat en l’anonimat, identificant-se pel nom d’un color. Aquesta acció esdevé un fracàs absolut pel fet que la policia, que sembla assabentada de l’atracament, fa acte de presència a la joieria i es desencadena un tiroteig que provoca la mort de diverses persones, entre elles un dels gàngsters. Quatre dels delinqüents que han sobreviscut, un d’ells molt malferit, es reuneixen en un garatge, disposats a descobrir el possible traïdor que ha frustrat el cop i que els ha conduït a aquella situació desesperada. 

 Comentari: “Reservoir dogs” és el primer llargmetratge escrit i dirigit per Quentin Tarantino, un dels cineastes més destacats de les dues últimes dècades. Guanyador dela Palma d’Or del Festival de Cannes pel seu segon film (“Pulp Fiction”,1994) i autor d’altres obres importants com “Kill Bill”(2004) o “Malditos bastardos”(2008),  l’”opera prima” de Tarantino ja defineix l’estil que l’ha fet popular i l’ha convertit en un dels autors més apreciats i, alhora, discutits, dels darrers anys. L’”estil Tarantino” té com a trets més destacats el gust per les històries violentes i sagnants, protagonitzades per personatges desequilibrats i verborreics, i la discontinuïtat narrativa, basada en una estructura complexa que juga habilment amb els “flash backs” i el muntatge no lineal. A “Reservoir dogs” es parteix d’una clàssica història de gàngsters disposats a realitzar l’atracament perfecte (a l’estil d’obres mestres com “La jungla d’asfalt” de John Huston o “Atracament perfecte” d’Stanley Kubrick) però, a diferència dels films esmentats, l’interès de la narració no es centra ni en la preparació ni en l’execució de l’atracament sinó en les conseqüències d’aquesta acció i, molt concretament, en la tensió que es deriva de l’enfrontament entre els delinqüents, després de quedar clar que un d’ells és un policia infiltrat que els ha posat un parany. Així, després d’un pròleg, anterior als títols de crèdit, que ens presenta al conjunt dels malfactors asseguts al voltant de la taula d’un restaurant ,moments abans de fer l’atracament (un dels quals és interpretat pel propi Tarantino, que es dedica a “filosofar” sobre el sentit amagat d’una de les cançons més populars de Madonna!); la pel·lícula ja s’inicia amb la fugida de la policia de dos dels gàngters,després del cop frustrat, els quals s’amaguen en un garatge, on s’han de trobar amb la resta dels seus companys. Tot i que el director introdueix diversos “flash backs” que ens permeten tenir més informació sobre alguns dels personatges, la major part de la pel·lícula es situa en aquest únic espai, en el qual aniran apareixent els diversos delinqüents (més un policia capturat pel més violent de tots) i s’accentuarà el conflicte entre ells, que derivarà en veritable bany de sang.

   Partint d’un guió molt ben construït i d’una posada en escena efectiva, “Reservoir dogs” aconsegueix mantenir-nos en tensió fins l’últim moment. Cal destacar el magnífic treball interpretatiu de tots els actors, sobretot dels quatre que tenen un protagonisme més destacat: Harvey Keitel (que va ser també el coproductor del film), Tim Roth, Steve Buscemi  i Michael Madsen. D’altra banda, tal i com seguirà fent en els seus films posteriors, la pel·lícula inclou diverses cançons dels anys setanta i múltiples referències cinèfiles, com l’admiració que confessa un dels personatges per l’actor Lee Marvin (memorable protagonista de films “noir” dels seixanta com “Código del hampa” o “A quemarropa”) o l’esment a Pam Grier, l’actriu afroamericana que, més endavant, donaria vida a la protagonista de “Jackie Brown”(1997), un altre dels films destacats de Tarantino.

Joan Caus

Matheus Nachtergaele, Alexandre Rodríguez, Leandro Firmito Da Hora. Director: Fernando Meirelles. Realitzada el 2002 (EEUU, Brasil, França)

Michael Nyqvist, Noomi Rapace, Sven-Bertil Taube. Director: Daniel Alfredson. Realitzada el 2009. (Suècia)

Sinopsi: Després d’enfrontar-se al seu pare i al seu germanastre, que volien matar-la, i quedar greument ferida, Lisbeth Salander aconsegueix salvar la vida, en ser operada d’urgències en un hospital de Gotheborg. En aquest centre sanitari també hi està ingressat Alexander Zalachenco, el progenitor dela Lisbeth, un antic agent soviètic que havia desertat del seu país i havia treballat per a la policia secreta de Suècia, esdevenint, finalment, un gàngter despietat. Donat que tant Zalachenco com la seva filla disposen d’una informació considerada altament perillosa per la seguretat de l’Estat, el veterà espia Evert Gullberg decideix assassinar-los mentre són a l’hospital. Gullberg aconsegueix matar a Zalachenco però Salander, amb l’ajuda de la seva advocada, es salva novament d’una mort quasi segura.Paral·lelament, el periodista Michael Blomkvist, antic col·laborador dela Lisbeth, s’esforça per a ajudar a la seva amiga, que té pendent un judici per agressions, i també per treure a la llum pública tota la veritat sobre el cas Zalachenco.

 Comentari: Aquesta adaptació de la tercera novel·la de la trilogia Millenium d’Stieg Larsson, dirigida a l’igual que la segona part pel director Daniel Alfredson (germà del realitzador de l’excel·lent “Déjame entrar”, Tomas Alfredson), és la continuació natural de “La chica que soñaba una cerilla y un bidón de gasolina” i reprèn l’acció en el punt exacte on havia acabat el film precedent (a diferència de l’inici de “La chica…”, situat un any després del final de “Los hombres que no amaban las mujeres”). Així, la història de “La reina en el palacio de las corrientes de aire” s’inicia amb el vol d’un helicòpter que trasllada ala Lisbeth Salander (que havia rebut tres trets al final de la segona part, un d’ells al cap) a l’hospital de Gotheborg, on el competent cirurgià Anders Jonasson aconseguirà operar-la a temps i salvar-li la vida. Si bé la intervenció ha estat molt delicada i la recuperació és lenta, la protagonista evoluciona favorablement i tot fa pensar que, després d’unes setmanes, podrà estar en plena forma.Tanmateix, els múltiples enemics dela Lisbeth (el seu despòtic pare, el seu malèvol germanastre, el psiquiatre que la va tractar quan era petita, una colla de vells espies fanàtics)  fan que hagi d’estar alerta si vol sobreviure i mantenir la seva llibertat. Però, per sort, a més d’aquesta colla d’homes-que-no-estimen-les-dones (assassins, pederastes, proxenetes…), la protagonista comptarà amb l’ajuda d’un grup de persones que li permetran vèncer als malfactors, una colla de bona gent encapçalada pel seu amic Michael Blomkvist, el periodista que la va rescatar “in extremis” ,al final de la segona part, i gràcies al qual, Salander pot provar definitivament la seva innocència i acabar amb els darrers malfactors que la volien eliminar.

   Per tal de potenciar les escenes d’acció protagonitzades per la protagonista, “La reina en el palacio…” simplifica molt la història presentada a la primera part de la novel·la (centrada en la investigació per part de Blomkvist i l’equip de la revista Millenium per tal de reunir dades per a realitzar un article que denunciï les accions anticonstitucionals d’alts dirigents de l’Estat suec) i es concentra en els episodis narrats en el darrer terç del llibre i que, en la pel·lícula, abarquen la segona part del metratge. Em refereixo a tot el que s’esdevé des quela Lisbethsurt de l’hospital fins que té l’enfrontament definitiu amb el germanastre que l’havia intentat assassinar, al final del segona part. D’aquesta manera, es reforça el paper de l’heroïna, en detriment del que té el periodista, que, d’entrada, se’ns presenta com el personatge central de la trilogia. El resultat final és, a l’igual que passava en la segona part, una pel·lícula no massa brillant però prou distreta per a reforçar l’interès pel fenomen Millenium.

Joan Caus

La cinta blanca

Posted: 27 Abril 2011 in DRAMA
Etiquetes: , , ,

Director: Michael Haneke. Realitzada el 2009. (Alemania,França, Itàlia, Austria).

Sinopsi: En un poblet d’Alemanya,en els mesos previs al començament de la Primera Guerra Mundial, es produeixen un seguit de fets dramàtics que fan trontollar la bona convivència dels seus habitants. En primer lloc, el metge,un home vidu amb dos fills, pateix una forta caiguda quan el seu cavall s’entrebanca amb un cable lligat entre dos arbres. Poc després, una camperola mor en l’interior d’una serradora i el fill de la difunta es revenja fent malbé una part de la collita del baró, que és el propietari dels camps i les empreses del poble.Més endavant, un dels fills de l’aristòcrata és agredit per uns desconeguts; fet que obliga a la família del baró a abandonar un temps la població. El mestre sospita que ,en aquests incidents, hi podrien estar implicats alguns dels joves de l’indret; acusació que és absolutament rebutjada pel pastor protestant, que és pare de família nombrosa i sotmet als seus fills a una estricta disciplina.

Comentari: El cineasta alemany Michael Haneke és un dels autors fonamentals del cinema europeu dels darrers anys. Preocupat especialment per analitzar les diverses manifestacions de la violència en la societat contemporània, des d’aquelles que es fonamenten en diverses patologies psicològiques (“Funny games”,1997;“La pianista”,2001) fins les que es deriven de la immigració i els conflictes interculturals (“Codi desconegut”,2000; “Caché”,2005), les pel·lícules de Haneke sempre contenen un punt de misteri i generen una certa incomoditat en l’espectador. D’altra banda, és innegable el talent d’aquest director a l’hora de construir les seves obres, fascinants a nivell visual i plenes de tensió emocional. Com a culminació de la seva brillant filmografia hi trobem les seves últimes produccions, guanyadores de la Palma d’Or al Festival de Cannes: “La cinta blanca” (2009) i  “Amor” (2012)

“La cinta blanca” situa l’acció en un petit poble centreuropeu, entre els anys 1913-14, i a través del punt de vista del mestre (Christian Frieded), que també fa les funcions de narrador, se’ns relaten un seguit d’episodis dramàtics que afecten aquest nucli rural i que tenen com a víctimes a persones ben diverses, des del metge del poble fins un parell de menors, un dels quals és fill del baró (Ulrich Tukur); el terratinent que actua com a senyor feudal de la població. Tot i que les figures del docent i de l’aristòcrata tenen un paper destacat en el decurs de la història,  l’eix dramàtic de la pel·lícula gira al voltant de les famílies del pastor protestant (Burghart Klawsner) i del doctor (Rainer Bock) que,al començament de la pel·lícula, pateix un accident mentre cavalca amb el seu cavall. El primer se’ns presenta com el prototipus d’home sever i estricte, que castiga de forma inflexible els seus fills –utilitzant el fuet o fent-los portar una cinta blanca per a avergonyir-los– i que genera en ells temor i ressentiment. D’altra banda, en la segona part de la pel·lícula, coneixem la terrorífica personalitat del metge, un home masclista i despòtic, que injuria la seva amant –la comadrona del poble, mare d’un fill discapacitat- i abusa de la seva filla de dotze anys. Com és previsible, després de patir l’opressió constant dels seus tutors, és fàcil imaginar el comportament futur d’aquests infants, en l’època del nazisme, i la seva resposta violenta, expressada en actes de revenja i agressions als més febles.

Fidel al seu estil, marcat per una elaborada construcció de les seqüències i un ritme pausat, Michael Haneke va tornar a demostrar, a “La cinta blanca”, la seva indiscutible mestria a l’hora de planificar les seves pel·lícules i la seva capacitat per a fer-nos reflexionar sobre les arrels de la violència. La principal novetat d’aquest film en relació a les seves obres anteriors rau en què l’acció no se situa en el present sinó en la segona dècada del segle XX i, en aquest sentit, cal destacar la perfecta recreació de l’època i l’esplèndida fotografia en blanc i negre de Christian Bergerac.

Joan Caus.

No es país para viejos

Posted: 14 Abril 2011 in DRAMA
Etiquetes: , , ,

Tommy Lee Jones, Javier Bardem, Josh Brolin. Director:Joel i Ethan Coen. Realitzada el 2007.

Sinopsi: Llewelyn Moss és un soldador que viu amb la seva dona, Carla Jean, en un poble del sud dels Estats Units, prop de la frontera amb Mèxic. Mentre està caçant, es troba amb un grup de narcotraficants mexicans assassinats i, prop d’aquell indret, descobreix un altre hispà, també mort, que s’havia escapat amb una maleta plena de diners. Moss s’apropia dels bitllets, amb la intenció de fugir del seu poble i viure de renda en una altra ciutat. Però, a més de fer front a la policia, que investiga els crims, i a d’altres narcotraficants, que volen recuperar els diners; el soldador serà perseguit de forma implacable per Anton Chigurh, un assassí despietat que també ambiciona els bitllets robats.

 Comentari: Després del relatiu fracàs de les comèdies “Crueltat intolerable” (2003) i “The ladykillers” (2004), i de participar en el film col·lectiu “París, je t’aime”(2006), els germans Joel i Ethan Coen van recuperar el favor de la crítica i el públic, i van guanyar diversos premis –inclosos 4 Oscars, entre ells el de millor pel·lícula i millor direcció–, adaptant la novel·la de Cormac McCarthy “No es país para viejos”.Retornant al “thriller”, gènere amb el qual havien debutat (“Sang fàcil”,1984) i al qual també pertanyen d’altres títols destacats de la seva filmografia (“Fargo”,1995; “El hombre que nunca estuvo allí”,2001); els Coen ens presenten una altra història criminal ambientada en l’Amèrica profunda, centrada,en aquest cas, en la relació que s’estableix entre Llewelyn Moss,un modest soldador afeccionat a la caça, i Anton Chigurh, un peculiar “serial killer”, a partir del moment en què el primer decideix apropiar-se d’un maletí ple de diners, propietat d’un narcotraficant assassinat. Si bé la història es construeix a partir de la narració que en fa el veterà sheriff Ed Tom Bell (Tommy Lee Jones), l’eix argumental gira al voltant de la persecució a que es veu sotmès el protagonista (encarnat per Josh Brolin) per part del criminal al qual dóna vida l’actor espanyol Javier Bardem, que realitza aquí una de les seves interpretacions més memorables (que li va permetre guanyar l’Oscar, premi al qual ja va ser finalista pel film de Julian Schnabel “Antes que anochezca”).Fent bona la frase de Hitchcock que afirmava que “com més dolent sigui el dolent, millor serà la pel·lícula”, Bardem construeix un dels malvats més memorables del cinema nordamericà dels últims anys: un assassí nihilista, hàbil i fort, “sense sentit de l’humor però amb principis” (tal i com el defineix el personatge interpretat per Woody Harrelson), que utilitza com a arma un disparador de bales d’aire comprimit (una mànega connectada a una mena de bombona d’oxigen) i que, de vegades, decideix si mata o perdona la vida a la persona que té al davant, llançant una moneda.

   Adoptant el mateix to pausat que ja havien utilitzat a pel·lícules com “Muerte entre las flores”, “Barton Fink” o “Fargo”; “No es país para viejos” també prescindeix dels diàlegs en algunes de les seqüències i torna a demostrar el virtuosisme dels Coen a l’hora de planificar i rodar les escenes d’acció, aprofitant al màxim les possibilitats del format panoràmic. Introduint alguns elements propis del western (en especial, l’anomenat “western crepuscular” de directors com Sam Peckimpah o Sergio Leone) i insistint en els trets més característics del seu estil (històries plenes de violència, humor negre, personatges excèntics, crítica social), aquest film torna a demostrar la vàlua dels dos cineastes de Minnesota, que, en contra del que és habitual en ells, no van partir aquí d’un guió original sinó d’una novel·la d’un dels escriptors nordamericans més destacats del segle XX, autor d’altres obres clàssiques de la narrativa contemporània com “Meridià de sang” o “The road”, aquesta última també adaptada al cinema, dirigida per John Hillcoat i interpretada per Viggo Mortensen.

Joan Caus