Posts Tagged ‘suspens’

Los odiosos ocho

Posted: 16 febrer 2017 in OEST
Etiquetes: , ,

Samuel L. Jackson, Kurt Russell, Jennifer Jason Leigh. Director: Quentin Tarantino. Realitzada el 2015. (EEUU)los-odiosos-ocho0001

Mientras duermes

Posted: 15 gener 2014 in TERROR
Etiquetes: , ,

Luis Tosar, Marta Etura, Alberto San Juan. Director: Jaume Balagueró. Realitzada el 2011. (Espanya)15

Sinopsi: César és un home solter d’uns quaranta anys que treballa com a conserge en un immoble, on també hi resideix. Aparentment, es tracta d’una persona atenta i servicial, dedicada plenament a la feina, i que gairebé només surt per a visitar la mare, que es troba ingressada en un hospital. Però, de fet, és un individu profundament insatisfet que no tolera la felicitat dels altres. En especial, no soporta l’actitud alegre i desenfadada de Clara, una noia d’uns trenta anys que viu sola en un dels pisos de l’edifici. Aprofitant que té accés a totes les claus, en fer-se de nit, el corserge entra d’amagat a la vivenda de Clara i, sense que se n’assabenti la noia, realitza tot un seguit d’accions adreçades a destruir la seva vida.

Comentari: Una de les frases més conegudes d’Alfred Hitchcock és aquella que diu que “quan millor sigui el dolent, més bona serà la pel·lícula”. Aplicada a la filmografía del “mag del suspens”, aquesta sentència explicaria l’èxit de films com “L’ombra d’un un dubte” o “Psicosi”, pel fet de contenir malvats tan memorables com l’oncle Charlie o Norman Bates. Considerant la influència d’aquest cineasta en bona part dels “thrillers” produïts en els darrers anys, hom pot concloure que , més enllà de les excel·lències del guió i la posada en escena, és fonamental que els actors encarregats de donar vida als malvats resultin el màxim d’atractius per als espectadors. És el cas de personatges com el Hannibal Lecter de “El silenci dels anyells” (Jonathan Demme, 1991), el Jóker de “El cavaller obscur” (Christopher Nolan, 2008) o César, el protagonista central de “Mientras duermes” de Jaume Balagueró.

Situant l’acció en un escenari similar al de les dues primeres parts de la sèrie “[REC]”, és a dir, una comunitat de veïns d’un edifici modernista de l’Eixample de Barcelona, Jaume Balagueró construeix a “Mientras duermes” un film d’intriga psicològica centrat en la personalitat d’un misteriós conserge que, més enllà del seu posat amable i servicial, amaga tota mena de males intencions. En concret, l’eix central de la narració gira al voltant de la relació que s’estableix entre el protagonista César i una noia anomenada Clara, l’objecte del desig i la víctima principal de les males arts del pervers porter, que mirarà de fer-li la punyeta tant com pugui.

A partir d’un guió milimètric, escrit pel mateix autor de la novel·la en què es basa el film, l’italià Alberto Marini,  la pel·lícula ens manté constantment en tensió, gràcies a la seva perfecta construcció i encertat ritme narratiu. A banda del bon treball de tot l’equip tècnic, “Mientras duermes” té el seu punt fort en la impecable interpretació de tot el repartiment, des de l’impressionant treball del protagonista, el sempre efectiu Luis Tosar, que ja havia excel·lit fent de dolent a “Celda 211” (Daniel Monzón, 2009) , o la també reeixida actuació de Marta Etura donant vida a la simpàtica Clara, passant per la contribució d’actors amb rols més secundaris però essencials com Alberto San Juan (Marcos, el xicot de Clara), la veterana Petra Martínez (l’entranyable senyora Verónica), Carlos Lasarte (el president perepunyetes de la comunitat de veïns) o la nena Iris Almeida (la maliciosa Úrsula, l’única que sembla detectar les tèrboles maniobles del porter).

Joan Caus

En la casa

Posted: 2 gener 2014 in COMÈDIA, DRAMA
Etiquetes: , , , ,

Fabrice Luchini, Kristin Scott Thomas, Emmanuelle Seigner. Director: François Ozon. Realitzada el 2012. (França)dvd1

Sinopsi: Germain, professor de Llengua i Literatura Francesa d’uns cinquanta anys, casat i sense fills, comença un nou curs a l’Institut Gustave Flaubert. Després de les primeres classes, en arribar a casa, es posa a corregir les redaccions dels seus alumnes, constatant que la majoria han escrit textos breus i poc elaborats. Però, enmig d’aquests exercicis mediocres, descobreix una narració força brillant d’un alumne anomenat Claude García, que s’asseu a la darrera fila de l’aula. En aquest text, Claude explica com és la casa i la família del seu company Rapha, al qual visita tot sovint per a fer-li repàs de matemàtiques. La redacció s’acaba amb l’expressió “continuarà” i, en efecte, el següents escrits lliurats al professor són la continuació del relat inicial sobre les estades de Claude a la casa de Rapha. Talment com si es tractés d’un serial addictiu, Germain i la seva dona Jeanne, que treballa en una galeria d’art, es van afeccionant a les històries explicades per Claude, alhora que s’estableix una complicitat entre professor i alumne que tindrà, a la llarga, uns efectes molt negatius per al docent.

Comentari: François Ozon (París, 1967) és un dels cineastes francesos més importants de les últimes dècades, autor d’una filmografia plena de títols originals, que han aconseguit l’elogi general de la crítica i també una bona acollida a nivell popular. Pertanyent a la mateixa generació de directors com Laurent Cantet (“La classe”) o Abdellatif Kechiche (“La vida d’Adèle”), Ozon ha anat construïnt una obra heterogènia i sorprenent, marcada per la diversitat a nivell genèric, on hi trobem des de comèdies surrealistes com “Sitcom” (1998) , fins a drames familiars com “Jove i bonica” (2013), passant pel musical (“8 dones”, 2002) o el “thriller” (“Els amants criminals”, 1999). De la seva dotzena de llargmetratges, en destaca especialment “En la casa”, el film que ara comentem, guanyador de la Concha d’Or al Festival de Sant Sebastià de 2012.

Adaptació lliure de l’obra teatral del dramaturg madrileny Juan Mayorga “El chico de la última fila”, “En la casa” ens explica la història de la relació entre un professor de secundària i escriptor frustrat anomenat Germain (interpretat pel veterà Fabrice Luchini, que ja havia treballat amb Ozon a “Potiche, mujeres al poder”) i Claude (Ernst Umhauer), un misteriós alumne de setze anys de família humil, que viu amb el seu pare discapacitat i que manifesta unes notables habilitats per a la narració literària, que expressa en les redaccions que lliura a Germain, i que el professor i la seva dona Jeanne (Kristin Scott Thomas) llegeixen amb fruïció. En aquests escrits escolars, Claude narra la seva relació amb la família de Rapha, un company de classe amb poc talent, fill d’un home dedicat a la importació de productes xinesos (Denis Ménochet) i d’una atractiva mestressa de casa  (Emmanuelle Seigner) que es passa el dia llegint revistes de decoració. A través de les redaccions construïdes per Claude, basades en vivències personals però que també inclouen elements de ficció, se’ns planteja una reflexió sobre la influència de la literatura per a transformar la realitat (paral·lela a la que ja va proposar Ozon al seu film “Swimming pool”) i se’ns introdueix en un magnífic relat de suspens, digne de les millors pel·lícules de Hitchcock, al qual es ret un homenatge explícit en la darrera seqüència del film, que ens evoca l’inici de “La finestra indiscreta” (1954).

Joan Caus

 

Skyfall: 007

Posted: 2 Desembre 2013 in ACCIÓ
Etiquetes: , , ,

Daniel Craig, Javier Bardem, Ralph Fiennes. Director: Sam Mendes. realitzada el 2012. (EEUU, Regne Unit)007

Argument: Després del fracàs de la darrera missió de James Bond, el millor agent britànic, aquest posarà a prova la seva lleialtat cap a la seva superiora, M (Dench), que en aquesta ocasió té un gran protagonisme al despertar un amor matern-filial entre ella i el fidel agent (Craig), enfrontat al ressentit ex-agent Raoul Silva (Bardem), que intenta humiliar , desacreditar i matar a la veterana cap del M16, tal i com s’anomena al Servei d’Intel·ligència Secret.

Comentari: Per a tots  aquells que hem nascut al mateix temps que la saga de James Bond, aquest títol (el número 23 oficialment) es converteix en un record de família. Una de les virtuts d’aquesta sèrie és la renovació de l’agent secret (sis actors, fins ara,  l’han interpretat amb més o menys encert) que ens mostra quelcom suggestiu que els altres herois d’acció no ens ofereixen. A més, en aquest film, el malvat està interpretat per un genial Javier Bardem (Biutiful 2010, No es país para viejos 2007) que, en certs moments, engoleix al propi Daniel Craig (Milennium 2011, Munich 2005). El film mostra allò que el públic espera:143 minuts d’evasió on no manquen les dones Bond, els objectes tecnològics, els cotxes, la moda, la música, les magnífiques ciutats al voltant del món (Londres, Escòcia, Istambul i Xangai), l’acció desenfrenada i l’oportunitat d’oblidar-te dels teus problemes quotidians amb aquest producte elaborat de forma acurada.

La direcció de Sam Mendes, dotat d’un gran talent, li ha donat a la sèrie un gir més interessant amb aspectes tràgics provinents del gènere dramàtic, de manera que la saga ha tingut continuació per aquesta línia shakespeariana amb la darrera entrega (Spectre 2015) d’aquesta dinastia d’espies que sembla no tenir data de caducitat. Entre els molts al·licients d’aquesta nova entrega es pot destacar la retirada amb honors de la gran Judi Dench (Philomena 2013, Shakespeare in love 1998) en el paper de responsable del M16 , com a superiora i confident de Bond, donant pas a noves cares que proporcionen aires innovadors com és el cas de Ralph Fiennes com a futur superior , Naomie Harris com la eficient Moneypenny o Ben Winsshaw en el paper de l’ingeniós Q.

Però, per sobre de tots, cal subratllar l’excel·lent actuació de l’incommensurable Bardem, que dóna la replica a Bond i està a l’alçada dels grans malvats anteriors, com va ser el cas de Gert Fröbe a Goldfinger (1964). I què dir de Craig, que recupera el to tràgic i realista de Casino Royale (2006), portant el personatge cap al seu terreny i distanciant-se a passos agegantats dels seus antecessors. Un altre punt al seu favor és la recerca dels seus orígens a les terres d’Escòcia, que descobreix la part humana del personatge central.

També s’ha de ressaltar els aspectes tècnics del film, que va aconseguir dos Òscars (millor muntatge de so i millor cançó interpretada per Adele), a banda del seu elaborat guió i esplèndida fotografia. En conclusió, l’agent britànic ha arribat a complir 50 anys en bona forma, evolucionant al ritme dels temps i com els bons licors envelleix amb un toc de qualitat difícil de superar.

Salvador Lara Morente

 

Argo

Posted: 22 Octubre 2013 in ADAPTACIONS, DRAMA, HISTÒRIC
Etiquetes: , , , , ,

Bryan Cranston, Alan Arkin, John Goodman. Director: Ben Affleck. Realitzada el 2012. (EEUU)argo

Brad Pitt, Richard Jenkins, James Gandolfini. Director: Andrew Dominik. Realitzada el 2012. (EEUU)matalos suavemente

Daniel Craig, Rooney Mara, Christopher Plummer. Director: David Fincher. Realitzada el 2011 (EEUU)millenium, los hombres...

Sinopsi: L’editor de la revista “Millennium” Mikael Blomkvist, després d’enfrontar-se a un judici per suposades calúmnies contra l’empresari Wennerström, decideix retirar-se una temporada de l’activitat periodística i cedir la direcció de la publicació a la redactora en cap Erika Berger, amb qui manté una relació sentimental des de fa anys. De forma inesperada, Blomkvist rep la proposta de treballar un temps per a l’industrial Henrik Vanger i investigar l’assassinat de la neta del germà de Henrik, anomenada Harriet, que s’havia produït feia quaranta anys a l’illa de Hedestad, lloc de residència dels membres de la família Vanger. Instal·lat en l’esmentada illa, Blomkvist comença la seva recerca, basada en l’anàlisi de diversos documents, i descobreix que el possible responsable de la mort de Harriet podria ser un assassí en sèrie.  Enmig de la seva investigació, el periodista comptarà amb l’ajuda de la misteriosa Lisbeth Salander, una noia estranya i molt intel·ligent, que destaca com a hacker i que arrossega un passat marcat per un conjunt d’experiències traumàtiques.

Comentari: “Millennium: Los hombres que no amaban a las mujeres” és l’adaptació cinematogràfica nordamericana de la primera novel·la de la famosa trilogia de l’escriptor suec Stieg Larsson, sens dubte un dels “best sellers” més importants dels últims anys. Prèviament, aquesta mateixa obra ja havia estat portada a la gran pantalla, de forma reeixida, pel cineasta danès Niels Ander Oplev, l’any 2008, i, per tant, el film que ara comentem es podria veure com un “remake” fet a Hollywood de la pel·lícula d’Oplev, produïda a Suècia  i interpretada per Michael Nyqvist i Noomi Rapace. De fet, tenint present que ambdues versions es mantenen molt fidels a la narració original de Larsson i que adopten una posada en escena força similar, es podria plantejar, fins i tot, quin sentit tenia fer una nova pel·lícula sobre “Els homes que no estimaven les dones”, tres anys després d’haver-se estrenat la primera versió. De fet, és el mateix interrogant que ens porta a qüestionar-nos sobre el perquè de tants “remakes” innecessaris en el context del cinema nordamericà recent; entre els quals hi trobem experiments tan discutibles com el calc de “Psicosi” de Hitchcock dirigit per Gus Van Sant (1998) o la nova versió de “Funny games” (1997) de Michael Haneke, feta per ell mateix el 2007.

A partir d’un guió de Steven Zaillian (guanyador de l’Oscar per “La llista de Schindler”), “Millennium” respecta plenament l’estructura de la novel·la de Stieg Larsson, centrada en la investigació que realitzen l’incisiu periodista Mikael Blomkvist, una mena d’”alter ego” del propi Larsson, i la detectiu “gòtica” Lisbeth Salander, al voltant de  l’assassinat d’una noia pertanyent a una important família d’industrials, entre els quals hi ha diversos membres afins a l’ultradreta. En la primera meitat de la pel·lícula, prèvia a la trobada entre els dos personatges, ens apropem a la personalitat de Blomkvist i Salander; mentre que la segona, a banda de mostrar la resolució del cas, se’ns descriu la incipient relació sentimental entre el veterà periodista i la jove investigadora. Dirigida amb encert per David Fincher, responsable de “thrillers” fonamentals dels últims anys com “Seven” o “Zodiac”, la pel·lícula aconsegueix reproduir plenament els ambients descrits per Larsson, tot i que, a diferència de la primera adaptació de Niels Ander Oplev,només una part fou rodada en escenaris suecs. Pel que fa al repartiment, a banda del treball d’intèrprets de reconegut prestigi com Christopher Plummer, Stellan Skarsgard o Robin Wright; cal destacar l’actuació del britànic Daniel Craig, que després de “Millennium” va encarnar novament a l’agent James Bond a “Skyfall”(2012) i, sobretot, de Rooney Mara, que ja havia participat a “La red social”, l’anterior pel·lícula de Fincher, i que per la seva extraordinària composició de Lisbeth Salander va aconseguir ser nominada a l’Oscar a la millor actriu.

Joan Caus

James Franco, Amber Tamblyn, Kate Mara. Director: Danny Boyle. Realitzada el 2010 (Regne Unit)127 Hores

Carancho

Posted: 3 gener 2013 in DRAMA, POLICÍAC, ROMÀNTIC
Etiquetes: , , ,

Ricardo Darín, Martina Gusman, Darío Valenzuela. Director: Pablo Trapero. Realitzada el 2010 (Argentina)Carancho

Sinopsi: Sosa és un advocat que s’ha especialitzat en la tramitació d’indemnitzacions per a les víctimes d’accidents de trànsit. El seu objectiu és aconseguir el màxim de diners de les companyies asseguradores, la major part dels quals se’ls queda Casal, el cap del bufet d’advocats on treballa. Un dia, Sosa coneix a la doctora Luján, una noia soltera que treballa en el servei d’urgències i ha d’atendre sovint a persones que han patit accidents. Entre els dos s’inicia una relació sentimental, que es veu interrompuda en el moment en què Sosa, per tal de fer un favor a un amic, l’ajuda a simular que és víctima d’una topada; fet que acaba amb la mort de l’accidentat. Més endavant, però, es produeix la reconciliació entre l’advocat i la metgessa. Tanmateix, el propòsit de Sosa d’enganyar a Casal i embutxacar-se tots els diners d’un cas convertiran al lletrat en un home perseguit pels seus superiors; i la doctora Luján, acusada de complicitat, també serà objecte d’amenaces i agressions.

Comentari: La paraula “carancho” fa referència a una espècie de falcó que es troba a Sudamèrica i que s’alimenta, habitualment, de carronya. En sentit figurat, aquest mot s’aplica, a l’Argentina, als individus que miren de fer negoci a partir de les desgràcies alienes; en especial, als advocats que intervenen en els casos de persones afectades per algun accident de trànsit, amb l’objectiu d’aconseguir el màxim de diners de les asseguradores. Així, aquest és el sobrenom que rep el protagonista de la pel·lícula “Carancho”, el cinquè llargmetratge de l’argentí Pablo Trapero, un dels cineastes sudamericans més destacats dels últims anys.

A partir d’un guió original coescrit pel propi Trapero –que, a més, es va encarregar del muntatge i la producció del film– “Carancho” ens explica la història d’un home anonemat Sosa que, després de treballar durant molts anys per a un bufet d’advocats sense obtenir-ne massa diners, pretén abandonar la seva empresa i deixar d’afavorir als seus superiors. Aquesta decisió li comportarà, però, haver de patir les agressions dels seus caps, que actuen com a veritables líders mafiosos. Així, al començament de la pel·lícula, després dels títols de crèdit, ja se’ns mostra al protagonista rebent una sobirana pallissa degut a la seva insubordinació, i, més endavant, en diversos moments de la narració, seguirà patint la violència d’aquells que s’han enriquit amb les seves gestions. Paral·lelament, se’ns explica la història d’amor entre el desencisat Sosa, un home d’uns cinquanta anys que ja està de tornada de tot, i una jove doctora anomenada Luján Olivera, que treballa en el servei d’urgències  i que, a l’igual que els personatge de “Al límit” (Martin Scorsese, 1999), ha de lluitar diàriament per a salvar la vida de les persones que han patit accidents de trànsit; aquells mateixos amb els quals Sosa mira d’obtenir-ne diners.

Combinant els elements del “thriller” amb els del drama passional i el cinema de denúncia, “Carancho” destaca per la seva complexa construcció visual, a base d’elaborats plans seqüència servits a un ritme trepidant i accentuant els aspectes més desassossegants d’una història marcada per la violència més brutal ,que arriba al seu punt àlgid en la seqüència que ens mostra la venjança de Sosa contra el seu cap, anomenat Casal. A banda de la seva acurada posada en escena, la pel·lícula torna a demostrar el talent interpretatiu de Ricardo Darín (“El hijo de la novia”, “El secreto de sus ojos”), sens dubte l’actor argentí més popular de les últimes dècades,  i de Martina Gusmán, companya sentimental del director i productora executiva de la pel·lícula, que ja havia protagonitzat l’anterior film de Pablo Trapero (el drama carcelari “Leonera”,2008). Més endavant, Darín i Gusmán tornarien a encapçalar el repartiment de la següent pel·lícula del director argentí: “Elefante blanco” (2012).

Joan Caus.

 

François Cluzet, Marie-Josée Croze, André Dussollier. Director: Guillaume Canet. realitzada el 2006 (França)1

Sinopsi: Àlex Beck és un pediatra feliçment casat amb Margot, la seva amiga de tota la vida, de la qual s’havia enamorat quan encara era un nen. En una estada a la propietat rural de la família del metge, Àlex i Margot decideixen prendre un bany en un llac proper,on solien anar quan eren petits. En aquest indret, Margot desapareix i uns individus colpegen i deixen inconscient a Àlex, que poques hores després s’assabenta de la mort de la seva dona. Passats vuit anys, la policia troba dos cossos enterrats a la zona de llac i, paral·lelament, el pediatra rep un email amb un vídeo que conté imatges recents de Margot, juntament amb un missatge que diu:”No ho diguis a ningú. Ens vigilen”.Aleshores, Alex intenta accedir a l’informe forense de vuit anys enrera, per tal de verificar si les fotografies del cadàver corresponien realment a la seva esposa. Mestrestant, una amiga fotògrafa de Margot és assassinada, i la policia sospita d’Àlex. En veure’s amenaçat, el pediatra decideix escapar-se i, amb l’ajuda del pare d’un pacient, emprèn una investigació per tal d’aclarir el misteri sobre el crim recent i aquell que s’havia produït en el passat; alhora que intenta retrobar-se amb la seva dona.

Comentari: “No se lo digas a nadie” és l’adaptació cinematogràfica de la novel·la homònima de l’escriptor nordamericà especialitzat en el gènere policíac Harlan Coben. Curiosament, l’encarregat de dur-la al cinema no va ser cap cineasta de Hollywood sinó Guillaume Canet; actor francès que, anteriorment, només havia dirigit un sol llargmetratge i que, amb el seu segon film, va aconseguir quatre premis César, inclòs el de millor director. Posteriorment, Canet es va consolidar com a realitzador, sense deixar de banda el seu treball interpretatiu, amb la notable “Pequeñas mentiras sin importancia” (2010); un dels grans èxits del cinema europeu dels darrers anys.

La història que ens presenta la pel·lícula es centra en el personatge d’Àlex Beck (interpretat per François Cluzet, protagonista de “Intocable”), un pediatra que, vuit anys després de l’assassinat en estranyes circumstàncies de la seva dona Margot (Marie-Josée Croze), encara no ha superat el trauma que li va provocar la desaparició prematura i violenta del gran amor de la seva vida. Després d’un pròleg que ens descriu la relació apassionada entre Àlex i Margot, que conclou amb la mort inesperada la dona, l’acció central del film s’inicia en el moment que Àlex rep un correu electrònic de Margot, suposadament morta, advertint-lo que tant ella com el propi metge estan sotmesos a vigilància. A partir d’aquí, el protagonista es veurà immers, de forma inesperada, en una persecució frenètica tant per part de la policia –que l’havia considerat sospitòs de l’assassinat de l’esposa i ara l’inculpa d’un altre crim—com d’un grup de sicaris contractats per un poderós empresari. Així, en una cursa desesperada per a aclarir els fets i demostrar la seva innocència, Àlex es convertirà en un fals culpable que, en la línia dels personatges principals de films com “Con la muerte en los talones” (Alfred Hitchcock,1959) o “El fugitivo” (Andrew Davis, 1993), maldarà per a descobrir la veritat i denunciar als autèntics criminals. La part final de la pel·lícula ens desvela l’entrellat, en el qual es veuen involucrats diversos parents i coneguts del protagonista.

Amb un guió consistent coescrit pel propi Guillaume Canet –que també es reserva la interpretació d’un personatge secundari però essencial en la resolució de la intriga—i Phillipe Lefebvre,  una acurada posada en escena i un brillant repartiment que inclou intèrprets tan destacats com André Dussolier, Kristin Scott Thomas o Jean Rochefort, “No se lo digas a nadie” es constitueix com un dels millors “thrillers” europeus de la primera dècada del segle XXI i un film de visió indispensable pels amants del cinema negre actual.

Joan Caus