Posts Tagged ‘David Fincher’

Perdida

Posted: 27 gener 2016 in ADAPTACIONS
Etiquetes: , , ,

Ben Affleck, Rosamund Pike, Neil Patrick Harris. Director: David Fincher. Realitzada el 2014. (EEUU)perdida

Daniel Craig, Rooney Mara, Christopher Plummer. Director: David Fincher. Realitzada el 2011 (EEUU)millenium, los hombres...

Sinopsi: L’editor de la revista “Millennium” Mikael Blomkvist, després d’enfrontar-se a un judici per suposades calúmnies contra l’empresari Wennerström, decideix retirar-se una temporada de l’activitat periodística i cedir la direcció de la publicació a la redactora en cap Erika Berger, amb qui manté una relació sentimental des de fa anys. De forma inesperada, Blomkvist rep la proposta de treballar un temps per a l’industrial Henrik Vanger i investigar l’assassinat de la neta del germà de Henrik, anomenada Harriet, que s’havia produït feia quaranta anys a l’illa de Hedestad, lloc de residència dels membres de la família Vanger. Instal·lat en l’esmentada illa, Blomkvist comença la seva recerca, basada en l’anàlisi de diversos documents, i descobreix que el possible responsable de la mort de Harriet podria ser un assassí en sèrie.  Enmig de la seva investigació, el periodista comptarà amb l’ajuda de la misteriosa Lisbeth Salander, una noia estranya i molt intel·ligent, que destaca com a hacker i que arrossega un passat marcat per un conjunt d’experiències traumàtiques.

Comentari: “Millennium: Los hombres que no amaban a las mujeres” és l’adaptació cinematogràfica nordamericana de la primera novel·la de la famosa trilogia de l’escriptor suec Stieg Larsson, sens dubte un dels “best sellers” més importants dels últims anys. Prèviament, aquesta mateixa obra ja havia estat portada a la gran pantalla, de forma reeixida, pel cineasta danès Niels Ander Oplev, l’any 2008, i, per tant, el film que ara comentem es podria veure com un “remake” fet a Hollywood de la pel·lícula d’Oplev, produïda a Suècia  i interpretada per Michael Nyqvist i Noomi Rapace. De fet, tenint present que ambdues versions es mantenen molt fidels a la narració original de Larsson i que adopten una posada en escena força similar, es podria plantejar, fins i tot, quin sentit tenia fer una nova pel·lícula sobre “Els homes que no estimaven les dones”, tres anys després d’haver-se estrenat la primera versió. De fet, és el mateix interrogant que ens porta a qüestionar-nos sobre el perquè de tants “remakes” innecessaris en el context del cinema nordamericà recent; entre els quals hi trobem experiments tan discutibles com el calc de “Psicosi” de Hitchcock dirigit per Gus Van Sant (1998) o la nova versió de “Funny games” (1997) de Michael Haneke, feta per ell mateix el 2007.

A partir d’un guió de Steven Zaillian (guanyador de l’Oscar per “La llista de Schindler”), “Millennium” respecta plenament l’estructura de la novel·la de Stieg Larsson, centrada en la investigació que realitzen l’incisiu periodista Mikael Blomkvist, una mena d’”alter ego” del propi Larsson, i la detectiu “gòtica” Lisbeth Salander, al voltant de  l’assassinat d’una noia pertanyent a una important família d’industrials, entre els quals hi ha diversos membres afins a l’ultradreta. En la primera meitat de la pel·lícula, prèvia a la trobada entre els dos personatges, ens apropem a la personalitat de Blomkvist i Salander; mentre que la segona, a banda de mostrar la resolució del cas, se’ns descriu la incipient relació sentimental entre el veterà periodista i la jove investigadora. Dirigida amb encert per David Fincher, responsable de “thrillers” fonamentals dels últims anys com “Seven” o “Zodiac”, la pel·lícula aconsegueix reproduir plenament els ambients descrits per Larsson, tot i que, a diferència de la primera adaptació de Niels Ander Oplev,només una part fou rodada en escenaris suecs. Pel que fa al repartiment, a banda del treball d’intèrprets de reconegut prestigi com Christopher Plummer, Stellan Skarsgard o Robin Wright; cal destacar l’actuació del britànic Daniel Craig, que després de “Millennium” va encarnar novament a l’agent James Bond a “Skyfall”(2012) i, sobretot, de Rooney Mara, que ja havia participat a “La red social”, l’anterior pel·lícula de Fincher, i que per la seva extraordinària composició de Lisbeth Salander va aconseguir ser nominada a l’Oscar a la millor actriu.

Joan Caus

Jesse Eisenberg, Andrew Garfield, Justin Timberlake. Director: David Fincher. Realitzada el 2010 (EEUU)

Sinopsi: Hores després de partir peres amb la seva amiga Èrica, en Mark Zuckerberg, un introvertit estudiant d’informàtica de Harvard, decideix superar el seu desengany amorós creant una pàgina web que permeti veure les fotografies i valorar l’atractiu de totes les noies d’aquesta universitat. L’èxit d’aquesta web entre la comunitat universitària fa que un parell de germans que també estudien a Harvard contactin amb Mark i el convidin a participar en el seu projecte de crear una xarxa social a nivell telemàtic. Tot i que, inicialment, en Mark s’avé a col·laborar amb els dos germans, ben aviat es desentèn d’ells i opta per tirar endavant el projecte de la xarxa social pel seu compte, amb el suport econòmic del seu amic Eduardo Saverin. D’entrada, es tracta d’una web adreçada només als estudiants de Harvard, però, ben aviat, en Mark i el seu soci decideixen expandir la xarxa social a estudiants d’altres universitats i, fins i tot, a persones alienes a l’àmbit universitari. Però, a mesura que creix i s’internacionalitza l’esmentada xarxa social, en Mark Zuckerberg es va creant diverses enemistats, des dels dos germans que el denuncien per robatori de la idea fins a Eduardo, al qual acaba traïnt i apartant de l’empresa que havia ajudat a crear.

Comentari: Considerada per la crítica com una de les millors pel·lícules estrenades l’any 2010, “La red social” és una nova demostració del talent de David Fincher com a director, que, després d’excel·lir amb títols com “Seven” o “El curioso caso de Benjamin Button”, va tornar a demostrar que és un dels autors més destacats del cinema actual. Basant-se en un impecable guió d’Aaron Sorkin que, alhora, s’inspira en el llibre de Ben Mezrich “Els bilionaris accidentals”, “La red social” ens explica la història de la creació de Facebook, la xarxa social més popular dels darrers anys, amb més de 500 milions d’usuaris a tot el món, per part de Mark Zuckerberg; un noi de poc més de vint anys que manifesta un indiscutible talent per la informàtica i una notable ambició, però que, alhora, se’ns mostra com un individu gens simpàtic i amb molt poca intel·ligència emocional. Així, en la línia del protagonista de “L’indomable Will Hunting”, però sense cap psicòleg que el posi a to, en Mark Zuckerberg compensa les seves frustracions personals i la seva manca d’empatia amb la creació de programes informàtics, activitat en la qual és tot un expert. En concret, davant la incapacitat d’entrar en un club social o fer amistats sòlides, el protagonista de “La red social” es dedica a desenvolupar una xarxa social telemàtica (Facebook) que permet tenir milers d’amics a nivell virtual…encara que no se’n tingui cap en la realitat! L’èxit de l’empresa fou indiscutible i va convertir a Zuckerberg en multimilionari ,però, tal i com li passava al ciutadà Kane d’Orson Welles, la bona posició econòmica del personatge no pot ocultar una profunda insatisfacció personal, tal i com posa de manifest la seqüència final del film.

Partint del judici al qual s’ha de sotmetre el protagonista, acusat pels seus antics col·laboradors de robatori de la propietat intel·lectual i de manipulació econòmica, la pel·lícula es construeix a partir d’un conjunt de “flashbacks”, situats entre els anys 2003 i 2004, en els quals se’ns descriu tot el procés de creació de Facebook, des que és una xarxa social només adreçada als estudiants de Harvard fins que es converteix en una empresa valorada en miliones de dolars. El resultat final és una pel·lícula excel·lent, de tonalitats shakespearianes (els temes centrals són, com en alguns obres del dramaturg britànic, l’ambició i la traïció) que compta amb magnífics treballs interpretatius d’actors com Jesse Eisenberg (“Bienvenidos a Zombiland”), Andrew Garfield (“The amazing Spider-man”), Justin Timberlake (“In time”) o, en un petit paper, Rooney Mara, la Lisbeth Salander de l’adaptació que, posteriorment, va fer David Fincher de “Els homes que no estimaven les dones” de Stieg Larsson.

Joan Caus

Seven

Posted: 16 Desembre 2011 in POLICÍAC
Etiquetes: , , ,

Brad Pitt, Morgan Freeman, Gwyneth Paltrow. Director: David Fincher. Realitzada el 1995 (EEUU)

Sinopsi: Una setmana abans de jubilar-se, el comissari William Somerset rep l’encàrrec d’investigar l’assassinat d’un home molt obès, al qual, prèviament, s’havia torturat de forma brutal. Hores abans, aquest veterà agent coneix a David Mills, un policia jove, ambiciós i impulsiu que havia sol·licitat la plaça que deixava vacant en Somerset. L’endemà de descobrir-se el cadàver de la persona amb sobrepès, els dos agents han d’intervenir en el cas del crim contra un advocat, que també havia patit diverses vexacions abans de morir. Al costat del cadàver del lletrat, l’assassí havia escrit ,amb la sang del mort, la paraula “avarícia”.En retornar al lloc del primer crim, Somerset descobreix ,escrit a la paret, el mot “gula”. Partint d’aquestes dades, els dos policies tenen clar que s’hauran d’enfrontar a un psicòpata despietat, que escull les seves víctimes posant-les en relació amb els set pecats capitals.

 Comentari: Després de l’èxit d’“Arma letal” de Richard Donner (1987), centrada en les activitats d’una parella de policies d’aspecte i caràcter contraposats, i de “El silenci dels anyells” de Jonathan Demme (1991), sobre les sàdiques accions d’un psicòpata extremadament intel·ligent; el director David Fincher va combinar els eixos argumentals dels films esmentats a “Seven”, un dels thrillers més impactants i influents de la dècada dels noranta. Així, a l’igual que en les pel·lícules d’acció de Donner ,protagonitzades per Mel Gibson i Danny Glover, ens trobem a “Seven” amb una història centrada en la investigació conjunta que duen a terme dos agents de policia físicament ben diferents i de temperament oposat:d’una banda, un experimentat i desencisat comissari afroamericà solter, interpretat pel sempre excel·lent Morgan Freeman (“Sense perdó”, “Million dollar baby”), i d’una altra, un noi decidit i impetuós, casat amb una mestra, que s’incorpora amb moltes ganes al seu nou destí i que pensa que podrà resoldre amb èxit els casos més complicats. Però, agafant el model de “El silenci dels anyells”, la història de “Seven” destaca per la personalitat de l’assassí que han de perseguir els dos protagonistes: un psicòpata diabòlic i destructiu que, a l’igual que l’Hannibal Lecter del film de Demme, combina una crueltat extrema amb un elevat quocient intel·lectual i una àmplia cultura. Talment com si fos un àngel venjador, el criminal de “Seven” es proposa torturar i assassinar a diverses persones que han destacat pels seus pecats (un home que menja molt, un advocat que acumula molts diners, una prostituta dominada per la luxúria,…).Tot plegat, en el breu període d’una setmana, en el decurs de la qual els dos policies hauran de lluitar per tal que el psicòpata no pugui culminar el pla criminal que ha dissenyat.

    Situant l’acció en una anònima ciutat de la costa dels Estats Units on sempre hi plou, que ens recorda les metròpolis de films com “Blade Runner” o “Black Rain”, ambdós de Ridley Scott; “Seven” ens endinsa en una atmosfera tenebrosa i malsana, que culmina en un memorable clímax, situat en un espai rural i assolellat, que contrasta visualment amb el de la resta de la narració. Cal destacar la impressionant fotografia de Darius Khondji i l’encertada música de Howard Shore, que contribueixen fortament a la creació de l’ambient inquietant que domina al llarg del metratge. A banda de comptar amb un excel·lent guió d’Andrew Kevin Walker, la impecable direcció de David Fincher i d’un repartiment sensacional, encapçalat per l’esmentat Morgan Freeman i per Brad Pitt (que tornaria a treballar amb Fincher a “El club de la lucha” i “El curioso caso de Benjamin Button”), sense oblidar-nos de Kevin Spacey en el rol del psicòpata John Doe; “Seven” també es recorda pels extraordinaris títols de crèdit de Kyle Cooper, a l’alçada dels millors dissenys del mestre Saul Bass.

Joan Caus

Zodiac

Posted: 18 Abril 2011 in BIOGRÀFIC, POLICÍAC
Etiquetes: ,

Mark Ruffalo, Jake Gyllenhal, Robert Downey Jr. Director: David Fincher. Realitzada el 2007. (EEUU)

Ens trobem davant d’un thriller d’assassí en sèrie ben dirigit per David Fincher ( “El curioso caso de Benjamin Button” -2008- , “La red social”-2010- ).La trama segueix la investigació de dos policies i dos periodistes que intenten descobrir la identitat d’un criminal que es coneix com “l’assassí del Zodíac” per mitjà d’una sèrie d’endevinalles.

Els actors que interpreten als dos periodistes estan magnífics, sobretot Robert Downey Jr.  ( “Iron Man” -2008- , “Sherlock Holmes” -2009- ) que té l’atreviment de portar a la gran pantalla les seves adicions amb l’alcohol i les drogues. La qual cosa influeix notablement en la seva interpretació del periodista intel·ligentment descol·locat, o millor dit ben col·locat .

El seu company en el diari on treballen junts ens presenta a un dibuixant divorciat que s’obsessiona amb la identitat de l’assassí, i està a punt de perdre tota la seva família per aquesta trama interminable.El paper és una oportunitat per destacar a Jake Gyllenhaal ( “Brokeback Mountain” -2005-, “Código Fuente” -2011- ) . A mi em va posar els pels de punta una escena que té aquest protagonista amb l’amo d’un cinema quan l’interroga i, que resumeix a la perfecció el clímax del suspens. 

No espereu una pel·lícula de persecucions i acció trepidant , més aviat trobareu un treball de investigació més proper al documental i amb una durada considerable, però que manté l’interès gracies a una atmosfera inquietant molt bé acompanyada per la música i la fotografia.

L’ambientació de San Francisco en els 70 i la interpretació del policia d’homicidis amb pajarita, Mark Ruffalo ( “Shutter Island” -2010- , “Los chicos están bien” -2010- ) , són dos atractius més per enganxar-te a un joc de pistes que gira sobre si mateix.

El realisme és notable perquè estem massa ben acostumats a que els bons sempre guanyen amb facilitat sigui com sigui i anem observant com la feina d’investigador és força desagradable i frustrant en algunes ocasions.  

També cal destacar l’interrogatori  que fa la policia al principal sospitós i les referències constants a una pel·lícula clàssica de l’any 1932 “El malvado Zaroff” que es converteix en la inspiració i leitmotiv ( motiu conductor )  de l’assassí en el seu afany de matar per plaer.

Salvador Lara

 

 

El curioso caso de Benjamin Button

Posted: 13 Abril 2011 in DRAMA, ROMÀNTIC
Etiquetes: ,

Brad Pitt, Cate Blanchett. Director: David Fincher. Realitzada el 2008 (EEUU)

Sinopsi: El dia que s’acaba la 1ª Guerra Mundial neix a Nova Orleans el primer fill d’un fabricant de botons, després d’un part complicat que provoca la mort de la mare. El nadó , que té l’aspecte d’un vell de vuitanta anys, és rebutjat pel seu progenitor, que l’abandona a l’entrada d’una residència d’avis. Una dona de raça negra que treballa en aquest centre decideix adoptar el nen, que rep el nom de Benjamin. L’infant passa els seus primers anys de vida envoltat d’ancians i, com la seva aparença és també la d’una persona de la tercera edat, hom el considera com un més dels interns. Però, en créixer, Benjamin es va rejovenint i, quan té disset anys (i n’aparenta uns seixanta), surt de la residència i es posa a treballar en un remolcador. Després de participar a la segona Guerra Mundial, Benjamin retornarà als Estats Units on es retrobarà amb Daisy, una noia que havia conegut anys enrera i de la qual s’havia enamorat, que ara s’ha convertit en una gran ballarina…

Comentari:  Inspirada en un relat curt de l’escriptor Francis Scott Fitzgerald que situa l’acció a finals del segle XIX i començaments del XX, l’adaptació cinematogràfica de “El curioso caso de Benjamin Button” fa que la història començi l’any 1918 i , a diferència del conte original, converteix el protagonista en un nen abandonat adoptat per una família d’afroamericans de Nova Orleans. Una altra diferència destacada en relació al text literari és que la pel·lícula es construeix a través de diversos “flash backs” a partir d’una acció en present, situada l’any 2003, amb el rerafons de la catàstrofe de l’huracà Katrina, que ens mostra a l’anciana Daisy a l’hospital, en fase terminal, relatant a la seva filla la història de Benjamin Button. Així, a través de les paraules de la mare i de la lectura del dietari escrit pel Benjamin, la noia ,alhora que els espectadors, va coneixent la sorprenent història del personatge protagonista: un home que neix vell i que es va rejovenint amb els anys. Així, Benjamin Button passa la seva infantesa amb l’aspecte d’un avi que ha d’anar en cadira de rodes  i que no comença a caminar fins que arriba a l’adolescència, quan aparenta tenir uns seixanta anys. Aquesta primera part de la vida del protagonista es situa a la dècada dels vint i culmina en els anys previs a la 2ª Guerra Mundial, quan Benjamin comença a treballar en un vaixell i serà testimoni directe ,més endavant, de l’atac dels alemanys contra els aliats. En acabar la guerra, el protagonista , que té prop de trenta anys però n’aparenta uns cinquanta, es retroba amb la pèl-roja Daisy, que havia conegut quan era un infant i que s’ha convertit en una ballarina d’èxit. Tot i que un accident de trànsit posa fi a la carrera de Daisy, al llarg de les dècades dels cinquanta i seixanta es consolida la història d’amor entre els dos personatges centrals, que culminarà amb el naixement d’una filla. Però, quan en Benjamin té prop de cinquanta anys i n’aparenta trenta, decideix abandonar a la seva família, considerant que mai podria ser un bon pare, en tenir l’aspecte d’un adolescent o d’un nen.

     Amb una impecable posada en escena , una emotiva banda sonora d’Alexandre desplat i un magnífic treball tècnic i interpretatiu (que suposà el segon treball conjunt de Brad Pitt i Cate Blanchett, que ja havien fet de matrimoni a “Babel”), “El curioso caso de Benjamin Button” és una de les millors pel·lícules dels cinema nordamericà dels darrers anys , guanyadora de tres Oscars (tot i que se’n mereixia molts més!). Aquesta pel·lícula suposà la confirmació de David Fincher com un dels directors més destacats del cinema actual; un autor que després de sorprendre amb “thrillers” postmoderns, recargolats i tenebrosos com “Seven” , “El club de la lucha” o “The game” , ha derivat cap a un estil més clàssic en pel·lícules també excel·lents com “Zodiac” o “La red social”.

Joan Caus