Posts Tagged ‘pares i fills’

François Damiens, Cécile De France, André Wilms. Directora: Carine Tardieu. Realitzada el 2017. (França)

Jesús

Posted: 19 febrer 2019 in DRAMA
Etiquetes: , , ,

Nicolás Durán, Alejandro Goic, Gastón Salgado. Director: Fernando Guzzoni. Realitzada el 2016. (Xile)

Fils de Joseph

Posted: 18 febrer 2019 in Uncategorized
Etiquetes: , ,

Victor Ezenfis, Natacha Régnier, Fabrizio Rongione. Director: Eugène Green. Realitzada el 2016. (França)

Omar Sy, Clémence Poésy, Antoine Bertrand. Director:  Hugo Gélin. Realitzada el 2016. (França)

Lo imposible

Posted: 19 Setembre 2013 in DRAMA
Etiquetes: , , , ,

Naomi Watts, Ewan McGregor, Tom Holland. Director: J.A. Bayona. Realitzada el 2012. (Espanya)lo imposible

Sinopsi: La família Bennet, formada per Henry, Maria i els seus tres fills, es desplacen des del Japó, país on resideixen temporalment, fins a Tailàndia per a passar les vacances de Nadal. Instal·lats en un luxós complex hoteler, mentre gaudeixen del sol i la platja, són víctimes d’un tsunami que provoca grans destrosses en les instal·lacions hoteleres i nombrosos morts i ferits. Arrossegats per una forta onada, Maria i Lucas, el seu fill gran, aconsegueixen salvar-se, tot i que la dona pateix importants lesions que l’obliguen a ser hospitalitzada i operada d’urgència. Paral·lelament, Henry i els dos nens petits, que no han patit danys, inicien un procés de recerca per diferents poblacions de Tailàndia per mirar de localitzar els altres membres de la seva família, amb l’esperança que, a l’igual que ells, hagin pogut sobreviure a la catàstrofe.

Comentari: Després de l’èxit aconseguit pel seu primer llargmetratge “El orfanato” (2007), pel·lícula de terror produïda per Guillermo del Toro que va guanyar set premis Goya i va recaptar més de 78 milions d’euros a nivell mundial, el director barceloní Juan Antonio Bayona, format a l’ESCAC (Escola Superior de Cinema i Audiovisuals de Catalunya), va tornar a confiar en el mateix equip tècnic de la seva òpera prima per a encarar un projecte molt més ambiciós i arriscat que, finalment, va poder resoldre de forma completament satisfactòria. El resultat va ser “Lo imposible”, un dels films més taquillers del cinema espanyol dels darrers anys.

La història de “Lo imposible” es basa en l’experiència viscuda per María Belón, una metgessa espanyola que, juntament amb el seu marit Enrique García i els seus tres fills, va ser testimoni directe del tsunami que va afectar bona part del sudest asiàtic a finals del 2004. A partir de les vivències narrades per la pròpia María Belón, que va col·laborar de forma molt activa en l’elaboració del film, el guionista Sergio G. Sánchez va estructurar l’argument en dues grans parts, que segueixen els itineraris de la protagonista i el fill gran, d’una banda, i la del pare i els altres nens, d’una altra banda, enmig d’un paisatge marcat per la devastació. Així, tenint present el model dels films de catàstrofes dels setanta com “Terremoto” (Mark Robson, 1974) o “Huracán” (Jan Troell, 1979), “Lo imposible” combina l’espectacularitat de la seqüència del tsunami, recreada a Alacant, amb l’apropament al drama personal d’alguns dels supervivents, representats aquí per una família de classe mitjana d’origen britànic.

Rodada en bona part a Tailàndia, en els mateixos escenaris on es van esdevenir els fets viscuts per la família García Belón, “Lo imposible” és, fins ara, la pel·lícula més cara del cinema espanyol, amb un pressupost de 30 milions d’euros, que va recuperar amb escreix. Cal elogiar l’impecable treball de tot l’equip tècnic, on hi trobem la cardonina Elena Ruiz, responsable del muntatge juntament amb Bernat Vilaplana, i guanyadora del Goya i del Gaudí per la seva tasca en aquest film. També és magnífica la interpretació de l’actriu Naomi Watts, donant vida a la protagonista, que li va merèixer una nominació a l’Oscar, ben recolzada per Ewan McGregor, amb qui ja havia coincidit a “Tránsito” (Marc Forster, 2005) i pel debutant Tom Holland, que interpreta al fill gran. Així, tot i les irregularitats del guió, “Lo imposible” és la manifestació més clara de l’alt nivell de preparació de les darreres generacions de cineastes catalans, capaços de produir un film equiparable a les grans produccions nordamericanes i d’adaptar-se plenament al mercat anglosaxó, tal i com ho han fet el propi J. A. Bayona o el director de fotografia Òscar Faura (“The imitation game”).

Joan Caus

 

Los descendientes

Posted: 25 febrer 2013 in COMÈDIA, DRAMA
Etiquetes: , ,

George Clooney, Shailene Woodley, Beau Bridges. Director: Alexander Payne. Realitzada el 2011 (EEUU)descendientes

Sinopsi: Matt King és un advocat de Hawai d’uns cinquanta anys, descendent d’una família aristocràtica d’aquest arxipèlag, que, des de fa mesos, no es parla amb la seva dona Elizabeth ni veu a les filles. Arran d’un greu accident nàutic en què l’esposa queda en estat de coma, Matt s’ha de fer càrrec, inicialment, de Scottie, la seva entremaliada filla de deu anys; i, més endavant, també de la primogènita Alexandra, una problemàtica adolescent de disset anys que estudia interna en un col·legi privat. Poc després de sortir de l’internat, Alexandra rep la notícia que el traumatisme de la seva mare no té cura i que, d’acord amb el testament vital que havia signat l’accidentada, és previst que, en poques hores, se la desconnecti de l’aparell que la manté amb vida. Aleshores, la noia sorprèn a Matt comunicant-li que sa mare l’hi era infidel amb un altre home. Abans d’accelerar la mort d’Elizabeth, Matt decideix localitzar a l’amant de la seva esposa, per tal de comunicar-li la notícia de l’accident i oferir-li la possibilitat d’acomiadar-se de la dona que també havia estimat.

Comentari: Alexander Payne és un dels cineastes independents nordamericans més destacats de les dues últimes dècades. Va debutar com a realitzador amb el llargmetratge “Citizen Ruth” (1996) i va aconseguir un notable èxit amb el seu tercer film “A propòsit de Schmidt” (2002), magnífica aproximació a la vida d’un jubilat sorneguer, interpret per un prodigiós Jack Nicholson. Dos anys després, Payne va aconseguir diverses nominacions a l’Oscar per la “road movie” vinícola “Entre copes” (2004), una altra comèdia memorable on també excel·lien les interpretacions dels seus dos actors protagonistes, Paul Giamatti i Thomas Haden Church. Però, la seva millor pel·lícula, fins ara, és “Los descendientes”(2011); un altre pas endavant en la seva trajectòria, també avalat per diversos premis i un Oscar al millor guió adaptat.

Basada en una novel·la de la hawaiana Kaui Hart Hemmings, “Los descendientes” ens proposa la història de Matt King, un home de mitjana edat que, de forma inesperada, ha d’assumir les seves obligacions com a pare, després d’un greu accident en què la seva dona queda en estat de coma. Combinant el drama amb moments més distesos, la pel·lícula ens apropa, d’entrada, als maldecaps del protagonista, que ha de combinar les visites a l’hospital on és ingressada la seva esposa amb les obligacions professionals i l’atenció a la seva filla petita: una nena de deu anys a la qual no havia vist des que en tenia tres. Desbordat pels problemes que li comporta fer-se càrrec de la benjamina, Matt decideix cercar l’ajuda de la seva filla gran, que també està “rebotada” contra els seus progenitors. Poc després, per a acabar de complicar la situació, la adolescent convida a casa a un amic de la seva edat, que es mostra, d’entrada, força estúpid i insolent. Però, el clima més aviat tens de la primera part de la pel·lícula, anirà derivant cap a una situació molt més harmònica que culminarà en una oda a la unitat familiar i a la necessitat de preservar l’herència dels nostres avantpassats, en el tram final del film.

Amb un esplèndid guió, coescrit pel propi Alexander Payne amb Nat Faxon i Jim Rash, una magnífica fotografia de Phedon Papamichel que ens permet captar la bellesa dels idíl·lics paisatges hawaians on té lloc l’acció i una impecable posada en escena, amb seqüències tan brillants com la conversa del pare i la filla gran al costat de la piscina o la visita a la casa dels avis, “Los descendientes” es constitueix com un dels títols fonamentals estrenats en la segona dècada del segle XXI. És obligat fer esment de l’extraordinària interpretació de George Clooney, en la que alguns crítics han considerat com el millor treball de la seva carrera cinematogràfica, i les també destacades de les joves actrius Shailene Woodley i Amara Miller, perfectes en el seus rols de filles de l’advocat Matt King.

Joan Caus

Annette, Bening, Julianne Moore, Mark Ruffalo. Directora: Lisa Cholodenko. Realitzada el 2010 (EEUU)Los chicos estan bien

Sinopsi: Nic i Jules ,dues lesbianes de mitjana edat, formen una parella estable i tenen, cadascuna d’elles, un fill engendrat amb el sistema de la fecundació artificial. D’una banda, Nic, que és metgessa, és la mare de Joni, una noia de divuit anys que és a punt d’anar a la universitat. D’altra banda, la pèl-roja Jules, una arquitecta dedicada a la jardineria, té un fill adolescent anomentat Laser que està interessat en conèixer el seu pare biològic. Per tal de satisfer aquest desig, Joni localitza a l’home que,anys enrera, havia donat el semen que els va permetre nèixer, a ella i a Laser. Es tracta de Paul, un solter dedicat al negoci de la restauració, que accepta la proposta de mantenir una conversa amb els dos germans i que, més endavant, també es troba amb les seves mares. Després d’aquesta primera trobada, Nic no es mostra massa contenta amb el tarannà de Paul, extrovertit i un pèl cregut, però Jules acaba treballant per a ell i iniciant una relació sentimental amb el restaurador que, en ser descoberta, despertarà la gelosia de la seva companya.

Comentari: “Los chicos están bien” és el quart llargmetratge dirigit per Lisa Cholodenko, una cineasta nordamericana que havia debutat com a realitzadora amb “High art” (1998); un film que, en la línia de produccions com “Lianna” (John Sayles, 1983) o “Habitación en Roma” (Julio Médem, 2010) planteja la història de dues dones que acaben mantenint una relació homosexual, tot i que només una d’elles es presenta, inicialment, com a lesbiana. Després d’obtenir diversos premis amb aquesta primera obra, Cholodenko va dirigir “La calle de las tentaciones” (2002) i “Cavedweller”(2004), però no va aconseguir l’èxit fins “Los chicos están bien”, una pel·lícula basada en aspectes autobiogràfics que va guanyar dos Globus d’Or i va aconseguir quatre nominacions als Oscar.

A imatge de la mateixa Lisa Cholodenko, que comparteix la seva vida privada amb una altra dona i té un nen fruit de la inseminació artificial; les dues protagonistes de la pel·lícula ,Nic i Jules, formen també un família atípica, per la seva condició d’homosexuals casades i mares de fills obtinguts pel sistema de la fecundació assistida, amb l’esperma d’un mateix donant anònim. En les primeres seqüències, se’ns descriu la naturalitat amb què la preuniversitària Joni i l’adolescent Laser viuen el fet de tenir dues mares lesbianes i cap pare. Però, la curiositat del noi per a conèixer la identitat del seu progenitor anònim i la trobada dels dos germans amb el sorprès Paul, que mai hauria pensat que parlaria a cap dels seus possibles fills biòlogics, suposa la irrupció d’un seguit de situacions imprevistes, que faran trontollar l’harmonia familiar que presidia la relació entre Nic i Jules. Però, al final, d’acord amb el to amable del conjunt de la narració, s’eviten els dramatismes i s’opta per un final feliç que lloa la unitat familiar.

Les principals virtuts de “Los chicos están bien”, pel·lícula correcta però no especialment brillant, rauen en un bon guió, coescrit per Lisa Cholodenko i Stuart Blumberg, i les magnífiques interpretacions d’Annette Bening ( “American Beauty”), Julianne Moore (“Lejos del cielo”) i Mark Ruffalo (“Zodiac”); essent molt menys lluïdes les dels joves Mia Wasikowska (“Alicia en el país de las maravillas”) i Josh Hutcherson (“Els jocs de la fam”). Pel seu paper de Nic, inoblidable en la seqüència en què es posa a cantar una cançó de Joni Mitchell, Annette Bening  va aconseguir la seva quarta nominació a l’Oscar, premi que fins ara no ha aconseguit. D’altra banda, els sempre efectius Julianne Moore i Mark Ruffalo van tornar a coincidir, dos anys després d’haver format part del repartiment de “A ciegas”, la irregular adaptació dirigida per Fernando Meirelles de la novel·la de José Saramago “Assaig sobre la ceguesa”.

Joan Caus

 

Brad Pitt, Sean Penn, Jessica Chastain. Director: Terrence Malick. Realitzada el 2011 (EEUU)El Árbol de la vida

Sinopsi: Als anys cinquanta, la família O’Brien, formada per un matrimoni amb tres nens, viu una existència feliç en un petit poble de Texas. El pare és un home estricte i un pèl autoritari que treballa en una empresa, mentre que la mare, de tarannà amable i bondadós, és una mestressa de casa dedicada a l’educació dels fills. Tot i que, en general, s’imposa la bona harmonia familiar; el fill gran, anomenat Jack, en arribar a l’adolescència, es revolta contra les imposicions del pare. Més endavant, la mort d’un dels fills, als 19 anys, trasbalsa de forma total als membres de la família i té un impacte especial en la vida de Jack que, tot i triomfar com a arquictecte en l’àmbit professional, es sent insatisfet amb la seva vida i enyora els moments de felicitat de la infantesa.

Comentari: Terrence Malick és un cineasta nordamericà amb fama de misteriós i esquerp –no apareix en actes públics, no concedeix entrevistes i , fins i tot, és difícil trobar fotos seves—que va debutar als anys setanta amb l’excel·lent “Males terres” (1973) i que, després de dirigir una segona pel·lícula l’any 1978 –la també magnífica “Dies del cel”–, va estar vint anys sense realitzar cap llargmetratge. El seu retorn va ser amb la producció bèl·lica “La delgada línea roja”(1998), que va guanyar l’Os d’or al Festival de Berlín. Des d’aleshores, Malick va intensificar la seva activitat i va dirigir “El nou món” (2004) i “ L’arbre de la vida” (2011), pel·lícula amb la qual va guanyar la Palma d’Or al Festival de Cannes.

En la línia de “2001:una odissea de l’espai”( Stanley Kubrick,1968), film de ciència ficció que, de fet, es proposa com una reflexió filosòfica sobre la història de la humanitat i la relació entre els humans i una  Intel·ligència d’ordre superior; “L’arbre de la vida” parteix de la descripció de la vida quotidiana d’una típica família americana dels anys cinquanta per a introduir una àmplia meditació sobre el sentit de l’existència humana i la relació entre el cosmos i la divinitat. A través d’un muntatge complex fet de plans curts i d’imatges amb una forta càrrega poètica; reduint al mínim els diàlegs i treient el màxim partit a les emotives composicions musicals del sempre excel·lent Alexandre Desplat (“El curioso caso de Benjamin Button”, “El discurs del rei”), la pel·lícula es planteja, essencialment, com una “experiència visual” en la qual l’objectiu central no és el d’explicar la història d’una família –en aquest sentit, la presentació dels personatges és força esquemàtica—sinó el de fer-nos pensar sobre quin és el valor de les nostres vides en la dinàmica de l’univers o, simplement, el de fer-nos reflexionar sobre el misteri de l’existència i les relacions entre la naturalesa i una realitat de tipus transcendent. Així, de forma sorprenent, després de la seqüència inicial en què se’ns narra l’impacte que té sobre el matrimoni protagonista la notícia de la mort d’un dels seus fills, fem un salt en el temps fins el moment del Big Bang i, al llarg d’uns deu minuts, se’ns ofereix un resum de l’evolució de l’univers, fins arribar als grans sauris. D’igual manera, a la part final, també ens situem en una dimensió sobrenatural, que remet a la creença cristiana en la resurrecció.

Tot i que “L’arbre de la vida” compta amb un repartiment format per actors tan coneguts com Brad Pitt (“Seven”, “Moneyball”), Sean Penn (“Pena de mort”) o Jessica Chastain (“La noche más oscura”), la pel·lícula s’allunya totalment del model més comercial i s’inscriu en l’àmbit del “cinema d’autor” de caire experimental  adreçat a un públic més aviat minoritari, amant de les propostes arriscades i contracorrent. D’altra banda, per la seva inqüestionable originalitat, combinada amb altes dosis de grandiloqüència, aquest films és d’aquells que generen, a parts iguals, un entusiasme absolut ,per als qui pensen que és una Obra d’Art total, o bé un rebuig taxatiu, d’aquells espectadors que consideren que el resultat final és massa embullat i pretensiós.

Joan Caus.

La voz dormida

Posted: 20 Desembre 2012 in ADAPTACIONS, DRAMA, ROMÀNTIC
Etiquetes: , ,

Inma Cuesta, María León, Marc Clotet. Director: Benito Zambrano. Realitzada el 2011 (Espanya)La voz Dormida

Sinopsi: L’any 1940, la jove cordovesa Pepita Rodríguez , que ha quedat orfe després de la guerra, es trasllada a Madrid per a fer de criada d’un matrimoni benestant. L’única família que li queda és la seva germana Hortensia, que es troba empresonada en un centre penitenciari femení de la capital, juntament amb moltes dones que havien lluitat a favor del bàndol republicà. Hortensia espera un fill del seu company Felipe, un milicià que s’amaga a la serra madrilenya i que és buscat per la guàrdia civil. Quan Pepita va la presó a veure la seva germana, rep l’encàrrec de lliurar uns documents al seu cunyat, que es troba malferit, per tal que pugui fugir del país. Abans de retrobar-se amb Felipe, Pepita coneix a un altre milicià anomenat Paulino, que es convertirà en el seu pretendent. D’entrada, la missió assignada a la criada es resol amb èxit i els milicians poden evadir-se dels seus perseguidors. Però, més endavant, Felipe i Paulino són capturats i torturats, alhora que Hortensia, després de ser condemnada a mort per un tribunal militar, espera el moment de la seva execució

Comentari: “La voz dormida” és l’adaptació de la novel·la homònima de Dulce Chacón (1954-2003), escriptora que va morir un any després de la publicació d’aquesta obra. A partir del testimoni real de diverses dones del bàndol republicà que van estar tancades a la presó després de la guerra i van sobreviure a la repressió, l’autora va construir una narració colpidora que ens fa reviure amb intensitat l’ambient de misèria i por dels primers anys de la postguerra, marcats per la violència i l’opressió del règim franquista. El llibre va obtenir un gran èxit popular i, com és habitual, de seguida va sorgir el projecte de  fer-ne una versió cinematogràfica. El director escollit fou l’andalús Benito Zambrano, autor de l’extraordinària “Solas” (1999), que també es va fer càrrec de la redacció del guió. El resultat final fou una pel·lícula prou correcta ,que va guanyar tres premis Goya. Sense arribar al nivell d’excel·lència de la seva”opera prima”, “La voz dormida” va tornar a demostrar el bon ofici de Benito Zambrano i, especialment, la seva habilitat per a extreure el millor de les seves actrius.

Centrant-se en les dues primeres parts de la novel·la –la tercera queda resumida en una sola seqüència, que funciona com a epíleg– , la pel·lícula segueix fidelment l’acció presentada en el llibre i s’articula al voltant del personatge de Pepita (María León), una noia cordovesa de vint anys , ingènua i innocent, que s’instal·la a Madrid en acabar la guerra civil. Després d’allotjar-se a casa d’una vídua que li ofereix una habitació i que li troba feina com a criada d’un matrimoni ric sense fills –format per una falangista i un metge d’esquerres, fill d’un militar franquista, que s’ha vist obligat a renunciar a la seva professió–, Pepita alterna el seu treball com a minyona amb les visites a la presó on es troba la seva germana Hortensia (Inma Cuesta), condemnada per haver lluitat a favor del bàndol republicà i embarassada de set mesos. Així, en la mateixa línia que la història presentada a “Las 13 rosas” (Emilio Martínez Lázaro, 2007), “La voz dormida” ens apropa a la dura situació de les dones empresonades per l’exèrcit franquista en acabar la guerra; sotmesses a un tracte vexatori per part de carcelleres despòtiques i, en molts casos, condemnades a mort per militars inclements, decidits a fer callar per sempre qualsevol veu contrària al règim nacional-catolicista. D’altra banda, a través dels personatges de Felipe (Daniel Holguín) i Paulino (Marc Clotet), republicans comunistes que segueixen lluitant a favor de la llibertat en plena dictadura, la pel·lícula enllaça amb altres títols que s’han apropat a les activitats dels guerrillers antifranquistes, com “El corazón del bosque” (Manuel Gutiérrez Aragón, 1978) o “Silencio roto” (Montxo Armendáriz, 2000) .En conjunt, “La voz dormida” és un film notable, de visió necessària per a aprofundir en el coneixement de la nostra Història.

Joan Caus

Celebración

Posted: 5 Juliol 2012 in DRAMA
Etiquetes: , , , ,

Ulrich Thomsen, Henning Moritzen, Thomas Bo Larsen. Director: Thomas Vinterberg. Realitzada el 1998. (Dinamarca)

Sinopsi: En l’hotel propietat dels Klingelfeldt es reuneixen els membres d’aquesta família per a celebrar el seixantè aniversari del patriarca, anomenat Helge. Aquest acte fa possible que es retrobin els seus tres fills: el primogènit,Christian, que ha vingut des de París i que està solter; el segon, Michael, casat i amb tres nens; i Helene, que manté una relació sentimental amb un noi d’origen africà. Pocs mesos abans, s’havia suïcidat en una de les cambres de l’hotel la germana bessona del Christian, anomenada Linda. Després de la recepció dels convidats i l’assignació de les habitacions on s’han d’hostatjar, s’inicia la celebració, consistent en un gran banquet en honor d’Helge. L’ambient alegre i festiu del començament deriva en diverses situacions plenes de tensió i dramatisme des del moment que Christian, enmig del tiberi, revela secrets familiars que faran capgirar la imatge que hom tenia de l’homenatjat.

Comentari: L’any 1995 els directors danesos Thomas Vinterberg i Lars von Trier, amb el suport d’altres cineastes escandinaus, van impulsar el manifest Dogma, que consistia en un decàleg de normes que es proposaven seguir per tal de trencar amb els “tòpics aburgesats i decadents” i elaborar un cinema més fresc i directe, que evités els artificis i concentrés la seva força en l’impacte dels diàlegs i la interpretació dels actors. Així, entre aquests deu preceptes associats a l’anomenat “Vot de castedat” hi trobem la prohibició de rodar en decorats i utilitzar filtres o lents deformants, l’obligació de rodar amb llum natural i càmera a mà, o l’absència de música i efectes sonors afegits a les seqüències rodades. També s’imposà el manament que el nom del director no havia d’aparèixer en els títols de crèdit, destacant, d’aquesta manera, el caràcter col·lectiu de l’obra cinematogràfica. La primera pel·lícula –i ,segurament, la millor!–adscrita a l’esmentat moviment Dogma fou “Celebración”, film dirigit per Thomas Vinterberg l’any 1998, que va guanyar el Premi Especial del Jurat al Festival de Cannes d’aquest mateix any.

“Celebración” ens presenta una història situada en un únic espai i protagonitzada per una família benestant que es reuneix per a celebrar el 60è aniversari d’Helge, el patriarca del clan. Si bé les primeres seqüències es centren en la presentació dels personatges principals, accentuant, de bon començament, les diferències entre els dos fills, el taciturn Christian i l’impulsiu Michael; l’eix central de la narració s’organitza al voltant del gran sopar que es fa en honor de l’homenatjat, en el decurs del qual s’aniran desvelant algunes informacions que capgiraran radicalment l’ambient que havia de presidir la reunió. Així, de manera progressiva, allò que havia de ser l’excusa per a reforçar la unitat familiar acaba esdevenint l’ocasió per a reviure els records més traumàtics i accentuar les desavinences i enfrontaments entre el pare i els germans.

Pel fet d’estar rodada amb càmeres de vídeo de poca definició i sense llum artificial, “Celebración” ens dóna la impressió d’haver estat filmada per una colla d’afeccionats i les seves imatges, poc nítides i dominades per una tonalitat groguenca, ens produeixen una sensació poc agradable. D’altra banda, és indiscutible que ens trobem amb una història potent interpretada per una colla de magnífics intèrprets, que ens manté en tensió al llarg de tot el metratge. En conjunt, doncs, “Celebración” s’imposa com un dels films fonamentals dels noranta i l’obra més reeixida d’un moviment cinematogràfic, el Dogma, que, tot i produir d’altres pel·lícules interessants com “Els idiotes”(1997) o “Mifune”(1999), ben aviat va entrar en declivi, des del moment en què els cineastes que l’havien impulsat van ser els primers en desobeir, en pel·lícules com “Bailar en la oscuridad” o “Querida Wendy”, els deu manaments que s’havien proposat de seguir.

Joan Caus