Posts Tagged ‘mort’

Cleo de 5 a 7

Posted: 15 Mai 2020 in DRAMA
Etiquetes: , ,

Corinne Marchand, Antoine Bourseiller, Dorothée Blanck. Directora: Agnès Varda. Realitzada el 1962. (França)

Rosamund Pike, David Tennant, Billy Connolly. Directors: Andy Hamilton i Guy Jenkin. Realitzada el 2014. (Regne Unit)nuestro ultimo verano en escocia0001

Sinopsi: Després d’acordar el seu divorci, la parella formada per Doug i Abi, residents a Londres, decideixen viatjar a Escòcia, juntament amb els seus tres fills (Lottie, Mickey i Jess), per tal d’assistir a la festa d’aniversari de Gordie, el pare de Doug, que fa 75 anys i té un càncer. L’ancià, que viu amb el seu fill gran Gavin, casat amb Margaret, una dona que pateix problemes de depressió, no en sap res dels problemes conjugals del seu fill petit. Per tal de no agreujar la seva malaltia, Doug i Abi decideixen presentar-se com un matrimoni ben avingut. Hores abans de la festa d’aniversari, Gordie es proposa passar una tarda a la platja amb els seus néts. Però, un fet inesperat obligarà a suspendre la celebració i replantejar la relació entre la parella de separats.

Comentari: Pel·lícules tan diverses com Celebración (Thomas Vintenberg, 1998) o Les hores de l’estiu (Olivier Assayas, 2008) han desenvolupat les seves trames a partir del fet que un patriarca o una àvia aconsegueixen reunir, durant unes hores, els diversos membres de la seva família, més aviat poc avinguts, amb motiu d’alguna festa o, simplement, per continuar la tradició de trobar-se uns dies concrets de l’any. Aquesta mateixa premissa està en la base de la comèdia L’últim estiu a Escòcia,  primer llargmetratge escrit i dirigit pels cineastes britànics Andy Hamilton i Guy Jenkin, que han desenvolupat la major part de la seva carrera en l’àmbit televisiu.

La primera part de la pel·lícula s’organitza al voltant del viatge amb cotxe de la família protagonista, que ens fa pensar en els personatges de la deliciosa Pequeña miss Sunshine (Jonathan Dayton i Valerie Faris, 2006). Així, a l’igual que en aquest darrer film, ens trobem amb un pare i una mare en ple conflicte conjugal, una nena de cinc anys fantasiosa i obstinada (es nega a viatjar sense dues pedres, que considera les seves mascotes!) i un germà més gran, al qual s’afegeix aquí una altra nena:l’assenyada Lottie, de deu anys (l’avi excèntric ens el trobarem en arribar a Escòcia!). A la part central, s’imposa la figura de l’ancià Gordie, que es presenta com un descendent dels víkings i que, conscient que li queden pocs mesos de vida, mira de viure’ls de la manera més feliç possible, dedicant-se a la pesca i a gaudir de les curses d’hípica que fan per televisió. El retrobament entre el vitalista Gordie i els seus tres néts, i els esdeveniments que se’n segueixen, marcaran l’acció de la part final del film, en la que els protagonistes es converteixen en notícia de portada en tots els mitjans de comunicació del país.

A banda de comptar amb un bon guió i una magnífica fotografia de Martin Hawkins, que reflecteix plenament la bellesa dels paisatges escocesos, L’últim estiu a Escòcia ens sedueix per l’impecable treball d’un repartiment en estat de gràcia, amb menció especial per la interpretació del veterà Billy Connolly, la sensacional Rosamund Pike (que, el mateix any que va rodar aquest film, també va ser la protagonista de Perdida de David Fincher, per la qual va ser finalista a l’Oscar) i els tres actors infantils: Harriet Turnbull (Jess), Bobby Smallbridge (Mickey) i Lottie (Emilia Jones).Finalment, també cal fer esment de l’encertada banda sonora, que combina la partitura original d’Alex Heffes amb composicions tan conegudes com “Fisherman’s Blues” del grup de música celta The Waterboys.

Joan Caus

Celebración

Posted: 5 Juliol 2012 in DRAMA
Etiquetes: , , , ,

Ulrich Thomsen, Henning Moritzen, Thomas Bo Larsen. Director: Thomas Vinterberg. Realitzada el 1998. (Dinamarca)

Sinopsi: En l’hotel propietat dels Klingelfeldt es reuneixen els membres d’aquesta família per a celebrar el seixantè aniversari del patriarca, anomenat Helge. Aquest acte fa possible que es retrobin els seus tres fills: el primogènit,Christian, que ha vingut des de París i que està solter; el segon, Michael, casat i amb tres nens; i Helene, que manté una relació sentimental amb un noi d’origen africà. Pocs mesos abans, s’havia suïcidat en una de les cambres de l’hotel la germana bessona del Christian, anomenada Linda. Després de la recepció dels convidats i l’assignació de les habitacions on s’han d’hostatjar, s’inicia la celebració, consistent en un gran banquet en honor d’Helge. L’ambient alegre i festiu del començament deriva en diverses situacions plenes de tensió i dramatisme des del moment que Christian, enmig del tiberi, revela secrets familiars que faran capgirar la imatge que hom tenia de l’homenatjat.

Comentari: L’any 1995 els directors danesos Thomas Vinterberg i Lars von Trier, amb el suport d’altres cineastes escandinaus, van impulsar el manifest Dogma, que consistia en un decàleg de normes que es proposaven seguir per tal de trencar amb els “tòpics aburgesats i decadents” i elaborar un cinema més fresc i directe, que evités els artificis i concentrés la seva força en l’impacte dels diàlegs i la interpretació dels actors. Així, entre aquests deu preceptes associats a l’anomenat “Vot de castedat” hi trobem la prohibició de rodar en decorats i utilitzar filtres o lents deformants, l’obligació de rodar amb llum natural i càmera a mà, o l’absència de música i efectes sonors afegits a les seqüències rodades. També s’imposà el manament que el nom del director no havia d’aparèixer en els títols de crèdit, destacant, d’aquesta manera, el caràcter col·lectiu de l’obra cinematogràfica. La primera pel·lícula –i ,segurament, la millor!–adscrita a l’esmentat moviment Dogma fou “Celebración”, film dirigit per Thomas Vinterberg l’any 1998, que va guanyar el Premi Especial del Jurat al Festival de Cannes d’aquest mateix any.

“Celebración” ens presenta una història situada en un únic espai i protagonitzada per una família benestant que es reuneix per a celebrar el 60è aniversari d’Helge, el patriarca del clan. Si bé les primeres seqüències es centren en la presentació dels personatges principals, accentuant, de bon començament, les diferències entre els dos fills, el taciturn Christian i l’impulsiu Michael; l’eix central de la narració s’organitza al voltant del gran sopar que es fa en honor de l’homenatjat, en el decurs del qual s’aniran desvelant algunes informacions que capgiraran radicalment l’ambient que havia de presidir la reunió. Així, de manera progressiva, allò que havia de ser l’excusa per a reforçar la unitat familiar acaba esdevenint l’ocasió per a reviure els records més traumàtics i accentuar les desavinences i enfrontaments entre el pare i els germans.

Pel fet d’estar rodada amb càmeres de vídeo de poca definició i sense llum artificial, “Celebración” ens dóna la impressió d’haver estat filmada per una colla d’afeccionats i les seves imatges, poc nítides i dominades per una tonalitat groguenca, ens produeixen una sensació poc agradable. D’altra banda, és indiscutible que ens trobem amb una història potent interpretada per una colla de magnífics intèrprets, que ens manté en tensió al llarg de tot el metratge. En conjunt, doncs, “Celebración” s’imposa com un dels films fonamentals dels noranta i l’obra més reeixida d’un moviment cinematogràfic, el Dogma, que, tot i produir d’altres pel·lícules interessants com “Els idiotes”(1997) o “Mifune”(1999), ben aviat va entrar en declivi, des del moment en què els cineastes que l’havien impulsat van ser els primers en desobeir, en pel·lícules com “Bailar en la oscuridad” o “Querida Wendy”, els deu manaments que s’havien proposat de seguir.

Joan Caus

Takako Matsu, Yoshino Kimura, Masaki Okada. Director: Tetsuya Nakashima. Realitzada el 2010. (Japó)confessions

Sinopsi: En un institut del Japó, a final de curs, la professora Moriguchi explica al seus alumnes les circunstàncies que van envoltar la mort de la seva filla Manami, que es va trobar ofegada en una piscina. La docent creu que dos dels seus deixebles ,Shuya Watanaba i Naoki Shimomura, van ser els responsables d’aquest fet i assegura que pensa venjar-se d’ells. En iniciar-se el nou curs, Naoki ,al·legant malaltia, no es presenta al centre escolar i es passa els dies a casa, enfrontat amb la seva mare. D’altra banda, Shuya comença a patir assetjament per part dels seus companys i només és acceptat per Mizuki, la delegada de la classe. Tot i els esforços del jove professor Werther per a animar a Naoki i frenar el “bullying” al qual es veu sotmès Shuya, els dos adolescents acusats d’homicidi no podran afrontar la tensió i acabaran provocant noves desgràcies.

Comentari: Deixant de banda algunes pel·lícules de terror i d’animació, les produccions japoneses i, per extensió, les d’altres països orientals, tenen greus dificultats per a arribar als cinemes de Catalunya; fora dels festivals, de les sales que projecten films en versió original o de les cada cop menys freqüents sessions de cineclub. Així, és possible que títols que han obtingut un ampli reconeixement a nivell internacional només es puguin veure en el nostre país a través de la televisió, en DVD o per Internet. És el cas de les pel·lícules del director nipó Tetsuya Nakashima, un cineasta que s’ha especialitzat en films protagonitzats per gent jove, com “Kamikaze girls” (2004) o “Conociendo a Matsuko” (2006), i que va aconseguir el seu major èxit amb el “thriller” d’ambient escolar “Confessions” (2010); un dels títols essencials del cinema japonès dels darrers anys.

“Confessions” és l’adaptació d’una novel·la de Kanae Minato i situa l’acció en un institut de secundària japonès, ben atapeït d’estudiants uniformats i, més aviat, indisciplinats. D’acord amb el títol, la pel·lícula es construeix a partir de cinc confessions, que realitzen, respectivament, una docent, tres dels seus alumnes i la mare d’un d’aquests adolescents. La primera part del film ens presenta la confessió de la jove professora Yuko Moriguchi (Takako Matsu), que sorprèn als seus deixebles amb l’acusació que dos d’ells van ser els responsables de la mort de la seva filla. La part central es planteja a través del punt de vista de la noia que fa de delegada de la classe, alternant-se amb la narració de la mare d’un dels alumnes acusats per Moriguchi. Finalment, el darrer terç del llargmetratge es centra en les confessions dels dos estudiants homicides; que tenen en comú el fet de ser fills de pares separats, amb una relació força conflictiva amb les seves respectives progenitores. Tot plegat culminarà en la inesperada venjança de la docent, que havia demanat l’excedència i havia cedit el seu lloc a l’animat professor Werther.

Per la seva aproximació a la violència dels adolescents, “Confessions” permet establir connexions amb films com “Elephant” (Gus van Sant, 2003) o la producció catalana “Els nens salvatges” (Patricia Ferreira, 2012). D’altra banda, la situació de la professora enfrontada a una classe plena d’alumnes rebels, ens permetria associar-la a films com “Ments perilloses” (John N. Smith, 1995) o “Diarios de la calle” (Richard LaGravenese, 2007).Però, més enllà d’aquests temes i de la història de venjança que ens explica, el més atractiu del film dirigit per Tetsuya Nakashima rau en la creació d’un ambient inquietant a partir de la complexitat de la seva construcció narrativa i el magnetisme que es desprèn de l’acurada combinació dels seus plans, utilitzant sovint la ralentització de les imatges i combinant-les amb una hipnòtica banda sonora, que inclou un tema del grup britànic Radiohead.

Joan Caus.

 

 

El curioso caso de Benjamin Button

Posted: 13 Abril 2011 in DRAMA, ROMÀNTIC
Etiquetes: ,

Brad Pitt, Cate Blanchett. Director: David Fincher. Realitzada el 2008 (EEUU)

Sinopsi: El dia que s’acaba la 1ª Guerra Mundial neix a Nova Orleans el primer fill d’un fabricant de botons, després d’un part complicat que provoca la mort de la mare. El nadó , que té l’aspecte d’un vell de vuitanta anys, és rebutjat pel seu progenitor, que l’abandona a l’entrada d’una residència d’avis. Una dona de raça negra que treballa en aquest centre decideix adoptar el nen, que rep el nom de Benjamin. L’infant passa els seus primers anys de vida envoltat d’ancians i, com la seva aparença és també la d’una persona de la tercera edat, hom el considera com un més dels interns. Però, en créixer, Benjamin es va rejovenint i, quan té disset anys (i n’aparenta uns seixanta), surt de la residència i es posa a treballar en un remolcador. Després de participar a la segona Guerra Mundial, Benjamin retornarà als Estats Units on es retrobarà amb Daisy, una noia que havia conegut anys enrera i de la qual s’havia enamorat, que ara s’ha convertit en una gran ballarina…

Comentari:  Inspirada en un relat curt de l’escriptor Francis Scott Fitzgerald que situa l’acció a finals del segle XIX i començaments del XX, l’adaptació cinematogràfica de “El curioso caso de Benjamin Button” fa que la història començi l’any 1918 i , a diferència del conte original, converteix el protagonista en un nen abandonat adoptat per una família d’afroamericans de Nova Orleans. Una altra diferència destacada en relació al text literari és que la pel·lícula es construeix a través de diversos “flash backs” a partir d’una acció en present, situada l’any 2003, amb el rerafons de la catàstrofe de l’huracà Katrina, que ens mostra a l’anciana Daisy a l’hospital, en fase terminal, relatant a la seva filla la història de Benjamin Button. Així, a través de les paraules de la mare i de la lectura del dietari escrit pel Benjamin, la noia ,alhora que els espectadors, va coneixent la sorprenent història del personatge protagonista: un home que neix vell i que es va rejovenint amb els anys. Així, Benjamin Button passa la seva infantesa amb l’aspecte d’un avi que ha d’anar en cadira de rodes  i que no comença a caminar fins que arriba a l’adolescència, quan aparenta tenir uns seixanta anys. Aquesta primera part de la vida del protagonista es situa a la dècada dels vint i culmina en els anys previs a la 2ª Guerra Mundial, quan Benjamin comença a treballar en un vaixell i serà testimoni directe ,més endavant, de l’atac dels alemanys contra els aliats. En acabar la guerra, el protagonista , que té prop de trenta anys però n’aparenta uns cinquanta, es retroba amb la pèl-roja Daisy, que havia conegut quan era un infant i que s’ha convertit en una ballarina d’èxit. Tot i que un accident de trànsit posa fi a la carrera de Daisy, al llarg de les dècades dels cinquanta i seixanta es consolida la història d’amor entre els dos personatges centrals, que culminarà amb el naixement d’una filla. Però, quan en Benjamin té prop de cinquanta anys i n’aparenta trenta, decideix abandonar a la seva família, considerant que mai podria ser un bon pare, en tenir l’aspecte d’un adolescent o d’un nen.

     Amb una impecable posada en escena , una emotiva banda sonora d’Alexandre desplat i un magnífic treball tècnic i interpretatiu (que suposà el segon treball conjunt de Brad Pitt i Cate Blanchett, que ja havien fet de matrimoni a “Babel”), “El curioso caso de Benjamin Button” és una de les millors pel·lícules dels cinema nordamericà dels darrers anys , guanyadora de tres Oscars (tot i que se’n mereixia molts més!). Aquesta pel·lícula suposà la confirmació de David Fincher com un dels directors més destacats del cinema actual; un autor que després de sorprendre amb “thrillers” postmoderns, recargolats i tenebrosos com “Seven” , “El club de la lucha” o “The game” , ha derivat cap a un estil més clàssic en pel·lícules també excel·lents com “Zodiac” o “La red social”.

Joan Caus

Camino

Posted: 12 Abril 2011 in DRAMA
Etiquetes: , ,

Nerea Camacho, Carme Elias, Mariano Venancio. Director: Javier Fesser.

Sinopsi: Camino Fernández és una preadolescent de dotze anys, intel·ligent i eixerida, que viu amb els seus pares a Madrid, estudia en un col·legi catòlic femení i dedica una part de les hores de lleure a assajar per a una obra de teatre infantil. La seva vida es capgira completament quan comença a patir uns forts dolors a l’esquena que la porten a ser operada d’urgència. Després de la intervenció quirúrgica, la pacient no experimenta cap millora i, en ser explorada amb més detall, se li detecta un tumor greu a la columna vertebral. Seguint la recomanació d’un capellà que visita regularment a la família, que pertany a l’Opus, es decideix ingressar a Camino en una clínica privada de Pamplona, ciutat on resideix la seva germana gran, Nuria. Tot i els esforços dels metges, l’estat de salut de la malalta es va agreujant. Paral·lelament, mentre la mare, que es una fervent catòlica i ja havia perdut un fill anteriorment, es lliura a les pregàries; el pare, que és més escèptic pel que fa a la religió, malda per satisfer les il·lusions de Camino alhora que descobreix alguns secrets importants relacionats amb la seva filla gran.

Comentari: El cineasta madrileny Javier Fesser es va iniciar en el món de la publicitat i, després de sorprendre i guanyar diversos premis amb els seus curtmetratges “Aquel ritmillo” i “El secdleto de la tlompeta”, va rodar el seu primer llargmetratge “El milagro de P. Tinto” (1998), una divertida comèdia familiar d’humor surrealista amb la qual va aconseguir un notable èxit popular. Seguint amb el mateix estil, va dirigir després “La gran aventura de Mortadelo y Filemón” (2003), adaptació cinematogràfica de les historietes de Francisco Ibáñez. Però, en el seu tercer llargmetratge, “Camino”, Fesser va canviar radicalment de registre, passant de la comicitat fantasiosa al drama més colpidor i realista. El resultat final fou una de les millors produccions espanyoles dels últims anys, guanyadora de sis premis Goya l’any 2008.

Inspirant-se en el cas real de la nena Alexia González-Barros, que va morir l’any 2005 després de patir una greu malaltia i que actualment es troba en procés de beatificació; Javier Fesser va escriure un guió que ens explica la història de Camino, la filla petita d’una família de classe mitjana que pertany a l’Opus Dei, que es veu afectada per un càncer incurable. La pel·lícula ens relata de forma extremadament realista l’evolució de la malaltia de la protagonista, des que Camino té els primers símptomes fins que ha de ser ingressada a l’hospital, on és sotmesa a complicades operacions i a diversos tractaments que, tanmateix, no poden apaivagar el seu patiment. Paral·lelament a la descripció del sofriment de la malalta, Fesser ens relata com afronten el drama els dos progenitors: l’actitud resignada de la mare, que es refugia en la fe, i la desesperació del pare, que veu amb impotència com es va agreujant l’estat de la filla. El to marcadament dramàtic de la història només es veu alleugerit en les seqüències que ens mostren els assaigs de la funció teatral escolar on havia de participar Camino, o en d’altres, fruit de les fantasies de la protagonista, en les quals s’endinsa en un món màgic i lluminós; en un somni meravellós que, sovint, deriva en un malson.

Tot i que la pel·lícula no exclou la crítica a determinades actuacions d’alguns membres de l’organització religiosa fundada per Escrivá de Balaguer, “Camino” és, sobretot, un drama familiar impactant centrat en les vivències d’una nena que, en la flor de la vida, ha de patir un veritable suplici, víctima d’una malaltia greu que li impedeix la mobilitat i va minvant les seves facultats. A banda de l’impecable treball a nivell tècnic, cal destacar el del conjunt dels actors, entre els quals hi trobem els catalans Jordi Dauder (fent de capellà) i Carme Elias (encarnant a Gloria, l’abnegada mare de Camino). Però, per damunt de tots, resplendeix l’extraordinària actuació de la debutant Nerea Camacho, interpretant a la preciosa i dissortada protagonista del film.

Joan Caus

Azul

Posted: 11 Abril 2011 in DRAMA
Etiquetes: , ,

Juliette Binoche, Benoît Régent. Director: Krzysztof Kieslowski. Realitzada el 1992. (França)

Sinopsi: Després de patir un accident de trànsit, Julie sobreviu però perd el seu marit i  la seva filla de cinc anys i entra en una depressió que la porta a un intent de suïcidi quan encara es troba ingressada a l’hospital. En rebre l’alta mèdica, decideix vendre’s la seva casa i destruir les partitures del seu home, un famós compositor que preparava un himne dedicat ala Unió europea. Instal·lada en un apartament de París, Julie es proposa  començar una nova vida, sense lligams de cap tipus i mirant d’oblidar el passat. Però, un músic, amic del compositor mort, disposa d’una còpia de les partitures del difunt i proposa a Julie, de la qual està enamorat, la tasca de completar l’himne que el marit havia deixat inacabat.

Comentari: Tot i que les seves primeres pel·lícules daten de començaments dels anys setanta, el director polonès Krzysztof Kieslowski (1941-1996) es donà a conèixer internacionalment a la dècada dels vuitanta, gràcies al “Decàleg”, una sèrie de televisió de deu capítols que pren com a punt de partida els deu manaments, dos dels quals (“No matarás” i “No amarás”) foren ampliats i convertits en llargmetratges. Després d’aquestes pel·lícules, Kieslowski va rodar, en coproducció amb França, “La doble vida de Verónica”, que va ser premiada al Festival de Cannes i va consolidar el seu prestigi. Però, va ser la seva trilogia inspirada en els tres colors de la bandera francesa (blau-blanc-vermell) i en els tres valors que s’hi associen (llibertat-igualtat-fraternitat), la seva obra més coneguda i aquella que el va convertir en un autor de referència del cinema europeu de finals del segle XX. Dissortadament, la mort de Kieslowski el 1996 va fer que aquesta trilogia fos també el seu testament cinematogràfic i que no pogués rodar una altra trilogia que tenia pensada (Cel-purgartori-infern), una part de la qual seria represa pel director Danis Tanovic, en el seu film “El infierno”.

   “Azul” és la primera part de la trilogia dels tres colors i, tal vegada, la pel·lícula més reexida d’aquest tríptic cinematogràfic. Kieslowski es centra en el personatge de Julie (interpretat per Juliette Binoche, que prèviament ja havia protagonitzat pel·lícules tan interessants com “Los amantes de Pont Neuf” o “La insoportable levedad del ser”), una dona que, després de patir una tragèdia (la mort del seu home i la seva filla), intenta refer la seva vida, mirant d’oblidar el passat i començar de nou. Amb aquest propòsit, Julie decideix vendre’s la mansió familiar i instal·lar-se en un petit apartament de París, dedicada a no fer gran cosa. Convertida en una dona solitària i independent, amb plena llibertat per a fer el que vol, Julie no podrà evitar, però, d’haver de prendre decisions importants, relacionades amb les persones que li són més properes (la seva mare, la veïna dedicada a la prostitució, l’amic del seu home, la amant del marit)  i, al final, aconseguirà superar el seu aïllament per la via de la compassió i l’amor als altres. Amb una planificació acurada i una fotografia dominada pels tons blavosos, a “Azul” hi té una gran importància la banda sonora, obra del músic polonès Zbigniew Preisner, compositor habitual de les pel·lícules de Kieslowski. En especial, és memorable l’himne per a unificació europea, peça musical que té un paper fonamental en l’entrallat argumental de la pel·lícula, i que inclou un fragment de la primera carta de Sant Pau als Corintis que ens dóna la clau interpretativa de la pel·lícula: “L’amor tot ho excusa,tot ho creu,tot ho espera, tot ho suporta”.

Joan Caus