Posts Tagged ‘Tim Burton’

Dumbo

Posted: 20 Mai 2020 in FAMILIAR
Etiquetes: , , , ,

Colin Farrell, Michael Keaton, Danny DeVito. Director: Tim Burton. Realitzada el 2019. (EEUU)

Eva Green, Asa Butterfield, Chris O’Dowd. Director: Tim Burton. Realitzada el 2016. (EEUU)

Sinopsi: Jake és un noi de divuit anys que viu a Florida i treballa en un supermercat. Està molt unit al seu avi patern Abe. Durant la Segona Guerra Mundial, aquest home d’origen polonès havia viscut en un orfanat situat a Gal·les, que dirigia una dona anomenada Miss Peregrine. En morir Abe, en estranyes circumstàncies,  el nét demana poder visitar el centre on s’havia educat l’avi. Així, Jake, acompanyat del seu pare, es desplaça a la Gran Bretanya i, quan arriba a Gal·les, descobreix que l’edifici on es trobava l’orfanat està semidestruït. Però, de forma misteriosa, el noi fa un viatge en el temps i es situa a l’any 1943. Aleshores, té l’oportunitat de conèixer a Miss Peregrine, una dona que es pot transformar en ocell, i a tota la colla d’infants peculiars que viuen a l’orfanat, entre els quals s’hi troba una noia més lleugera que l’aire, un nen invisible o una nena amb capacitat de fer créixer plantes gegants.

Comentari: Després de dirigir Big Eyes (2014), el “biopic” de la pintora Margaret Keane i l’únic film seu basat en fets reals, a banda del magistral Ed Wood (1994), Tim Burton va retornar al cinema fantàstic amb El hogar de Miss Peregrine para niños peculiares. Es tracta de l’adaptació de la primera novel·la de l’escriptor nord-americà Ransom Riggs, publicada el 2011. Per les seves característiques, aquest text resultava plenament afí a l’univers del director de Burbank i, per tant, no va sorprendre gens que fos portat a la gran pantalla per ell. Dissortadament, tot i que el resultat fou una pel·lícula força correcta, queda lluny de l’excel·lència de títols com Eduard Manstisores (1990) o Sleepy Hollow (1999), que van consolidar a Tim Burton com el gran cineasta del gènere fantàstic de les últimes dècades.

A partir d’un guió de la britànica Jane Goldman (Kick-Ass, Kingsman:servicio secreto), la pel·lícula ens presenta la història de Jake, un adolescent proper al nen protagonista de Charlie i la fàbrica de xocolata, la notable adaptació del llibre homònim de Roahl Dahl que Burton va rodar l’any 2005. Així, a l’igual que el vailet que interpreta Freddie Highmore en aquest darrer film, el protagonista de El hogar… està especialment unit al seu avi, que l’introdueix en un món tant o més fantàstic que la fàbrica de xocolata del Willy Wonka. En aquest cas, gràcies a la possibilitat de viatjar en el temps, Jake es trasllada del 2016 al 1943, i  pot conèixer l’enigmàtica i màgica Miss Peregrine i tota la seva colla de deixebles “peculiars”, entre els quals hi té un paper especialment rellevant la bella Emma (Ella Purcell), una noia que es veu obligada a caminar amb sabates de ferro, per tal de no sortir impulsada com un globus, en ser més lleugera que l’aire. Com és previsible, la perfecta harmonia de la llar de Miss Peregrine es veu amenaça per un grup d’éssers malèfics, liderat pel terrible Barron (Samuel L. Jackson), al qual s’hauran d’enfrontar el protagonista i tota la colla de nous amics, en un difícil combat que culminarà a la localitat costanera de Blackpool.

Per tal de donar vida a Jake es va comptar amb l’actor Asa Butterfield, famós per les seves interpretacions a El nen del pijama de ratlles (Mark Herman, 2008) i La invención de Hugo (Martin Scorsese, 2011) i es va donar el paper de Miss Peregrine a la formidable Eva Green, que ja havia col·laborat a Sombras tenebrosas (2012). També hi trobem al veterà Terence Stamp (El col·leccionista), encarnant l’avi Abe. A banda de la correcta actuació del tots els membres del repartiment, cal valorar especialment el treball de l’equip encarregat de la direcció artística i els efectes especials de la pel·lícula, que conté un homenatge (la lluita dels esquelets, a la part final) a Ray Harryhausen, un dels grans mestres de Tim Burton.

Joan Caus

Director: Tim Burton. Realitzada el 2012 (EEUU).frankenweene

Sinopsi: Víctor Frankenstein és un noi molt intel·ligent que viu feliç amb els seus pares i el seu gos Sparky a la població de New Holland. Com és força introvertit i no té gaires amics, el pare l’obliga a formar part l’equip escolar de beisbol, com a condició per a assistir a la Fira de la Ciència, a la qual té moltes ganes d’anar. Mentre està jugant un partit, la pilota surt fora de la pista i és perseguida per Sparky que, en voler recollir-la, és atropellat per un cotxe. La mort del gos provoca una gran tristesa en el Víctor, que es troba, de sobte, sense cap amic. Després d’una explicació que li fa el professor de ciències sobre l’efecte revitalitzador dels raigs elèctrics, el noi veu la possibilitat de ressuscitar a Sparky i, amb aquest objectiu, desenterra el cadàver del gos, cus les seves ferides i el sotmet a les radiacions provocades per una tempesta. Com a resultat de tot això, Sparky torna a viure, però Víctor pensa que és millor que ningú el vegi. Però, ben aviat, el gos surt al carrer i espanta alguns veïns. Edgar, un dels alumnes d’escola de Víctor, també veu la mascota i convenç el seu company de repetir l’experiment amb un peix mort, a canvi de no revelar el secret a ningú.

Comentari: Un any abans de realitzar el seu primer llargmetratge, “La gran aventura de Pee-Wee” (1985), Tim Burton havia dirigit, per als estudis Disney, una pel·lícula de mitja hora titulada “Frankenweenie”, que ja el va revelar com un dels cineastes més prometedors dels vuitanta. Es tractava d’un homenatge al clàssic de James Whale “El doctor Frankenstein” (1931), l’adaptació cinematogràfica de la novel·la “Frankenstein o el Prometeu modern” de Mary Wollstonecraft Shelley, sobre la possibilitat de crear vida artificial a partir d’un cadàver. En el seu film, Burton respectava l’estètica de la pel·lícula dels anys trenta però convertia a Víctor Frankenstein en un nen d’uns dotze anys que, influït pel seu professor de física, aconseguia tornar a la vida al seu gos Sparky, que havia mort atropellat per un cotxe. Més endavant, aquest cineasta reincidiria en el mateix tema a “Eduard manstisores” (1991), on el protagonista és una mena de “monstre de Frankenstein” inacabat, i també a “Malson abans de Nadal” (Henry Sellick, 1993), basada en una història original seva, on hi trobem Sally, un personatge relacionat amb la criatura descrita en el llibre de Mary W. Shelley. L’any 2012, vint-i-vuit anys després del primer “Frankenweenie”,  el mateix Tim Burton va decidir rodar-ne un “remake”, però convertint-lo en un film d’animació.

En la mateixa línia del que va fer Peter Jackson en la seva versió de “King Kong” (2005) a partir del clàssic de 1933, “Frankenweenie” respecta fidelment l’argument del film original però hi afegeix nous personatges i intensifica l’espectacularitat de les seqüències, per tal d’omplir un metratge superior i adaptar-se als gustos dels espectadors adolescents del segle XXI. Així, a banda de la família Frankenstein, amb rostres triangulars que ens fan pensar en el protagonista de “La novia cadáver”, i del gos Sparky, ens trobem amb una curiosa galeria de secundaris formada pels estranys companys de classe de Víctor (la nena que té un gat amb capacitat d’anunciar les desgràcies, el geperut Edgar, la veïna Elsa i la seva gossa caniche, de la qual s’enamora Sparky) i l’estrafolari professor Rzykruski, amb trets que ens remeten al Vincent Price de “Eduard manstisores”. Mantenint la fotografia en blanc i negre però afegint l’atractiu i la màgia de l’animació “stop motion”, el nou “Frankenweenie” conserva tot l’encís de l’original i hi afegeix un nou conjunt de “freaks” burtonians, perfectament coherents amb els dissenyats per aquest cineasta al seu famós llibre “La trista mort del Noi Ostra” (1997). El resultat final és una nova demostració de l’originalitat i el talent del director de Burbank, reconegut com un dels cineastes fonamentals de les tres últimes dècades.

Joan Caus

 

Sleepy Hollow

Posted: 3 Juliol 2013 in COMÈDIA, POLICÍAC, TERROR
Etiquetes: , ,

Johnny Depp, Christina Ricci. Director: Tim Burton. Realitzada el 2000. (EEUU)Rodaran Cabezas

Sinopsi: A l’any 1799 el policia de Nova York Ichabod Crane rep l’encàrrec de traslladar-se al poble de Sleepy Hollow per tal d’investigar un seguit d’assassinats que s’hi han comès. La particularitat d’aquests crims és que totes les víctimes han estat decapitades i que les seves testes han desaparegut. En arribar al destí, Crane inicia la recerca, aplicant el mètode deductiu i utilitzant diversos estris que ell mateix ha dissenyat. Però, els habitants de Sleepy Hollow estan convençuts que l’assassí és un genet sense cap que correspon al fantasma d’un mercenari alemany que havia participat a la Guerra d’Independència. Tot i que, d’entrada, Crane no accepta aquesta explicació sobrenatural, ben aviat serà testimoni de la presència del terrorífic genet. Amb l’ajuda d’un nen orfe ,fill d’un dels homes assassinats, i de Katrina Van Tassel, filla del principal terratinent de la localitat, el policia mirarà de descobrir perquè ha ressorgit l’esperit del mercenari alemany i quina relació tenien entre si les víctimes dels seus crims.

Comentari: Després del relatiu fracàs que va suposar la comèdia “Mars attacks!” (1996), Tim Burton va recuperar el favor de la crítica i va aconseguir un nou èxit a nivell comercial amb “Sleepy Hollow”; sens dubte un dels títols fonamentals de la seva filmografia, juntament amb “Eduard Manstisores” (1990)  i “Ed Wood” (1994). Amb la complicitat de dos dels seus col·laboradors habituals, l’actor Johnny Depp i el músic Danny Elfmann, Burton va realitzar un altre film excel·lent i es va consolidar com el gran mestre del cinema fantàstic de les últimes dècades.

La història de “Sleepy Hollow” parteix d’un relat de l’escriptor nordamericà Washington Irving (1783-1859), del qual n’extreu els escenaris i els personatges principals, però es desmarca força de l’original literari a l’hora de construir l’argument, que resulta molt més terrorífic que el que ens planteja el llibre. Així, mentre que la narració d’Irving es basa en la rivalitat amorosa entre el tímid mestre Ichabod Crane i el fatxenda Brom Van Brunt per tal d’aconseguir els favors de la bella i rica Kathina Van Tassel, i només introdueix la figura del genet sense cap a la part final del relat; la pel·lícula s’organitza al voltant de la investigació detectivesca que realitza Crane, interpretat per Johnny Depp, reconvertit en policia provinent de la ciutat de Nova York. Representant de l’esperit il·lustrat, el protagonista se’ns presenta com una mena de Sherlock Holmes de finals del segle XVIII, que no creu en els esperits i que, a l’hora d’afrontar la investigació criminal per a la qual s’ha traslladat al poble d’Sleepy Hollow, només es refia, d’entrada, de la capacitat racional i dels avenços científics. Però, en arribar al lloc dels crims i topar-se amb l’espectre del genet sense cap, Crane s’haurà de replantejar les seves idees inicials i tenir en compte la màgia i els conjurs. D’altra banda, l’enfrontament amb l’infernal assassí també desvetllarà, en forma de malsons, els fantasmes personals del policia, fill d’una dona que havia estat executada pel seu propi marit, acusada de bruixeria.

Rodada als Estudis Leavesden de Londres, on s’han filmat les pel·lícules de la sèrie Harry Potter, en els quals es va reproduir tot el poble i el bosc on té lloc l’acció del film, “Sleepy Hollow” torna a demostrar l’indiscutible talent de Tim Burton per a crear atmosferes inquietants, personatges insòlits i trames plenes d’emoció. Fidel a la seva passió pel terror gòtic, el relat de Washington Irving va ser un material perfecte per a elaborar un altre film d’estètica tenebrista, que combina una impecable realització a nivell tècnic amb grans interpretacions, com les de l’esmentat Johnny Depp, l’encisadora Christina Ricci o el versàtil Christopher Walken, posant rostre a l’esferidora figura del genet sense cap.

Joan Caus

Johnny Depp, Anne Hathaway, Helena Bonham-Carter. Director: Tim Burton. Realitzada el 2010 (EEUU)Alicia

Sinopsi: Des de ben petita, Alicia Kingslengh experimenta uns somnis estranys en què s’imagina que es troba en un país meravellós, ple d’animals xerraires i tipus excèntrics. Quan té dinou anys i ja ha mort el seu pare, la noia assisteix a una festa on rep la proposta de casar-se amb Hamish, un xicot pèl-roig de bona família del qual no n’està gens enamorada. En els jardins on té lloc aquesta celebració, Alicia es fixa en un conillet vestit que la condueix a una llodriguera. Quan s’introdueix en el cau d’aquest animal, descendeix per un llarg pou i, en el fons, es troba en una cambra plena de portes i amb una taula al mig on hi ha una petita clau, un flascó amb un líquid que fa que es torni petita i un tros de pastís que li provoca un creixement accelerat. Amb l’ajuda d’aquests objectes, Alicia tindrà accès a un món fantàstic on es retrobarà amb els personatges que havia somiat quan era una nena.

Comentari: La novel·la de l’escriptor britànic Lewis Carroll “Alícia en el país de les meravelles”, publicada per primera vegada l’any 1865, és un dels clàssics indiscutibles de la literatura juvenil de tots els temps i, a banda d’entusiasmar a lectors d’arreu del món, ha servit d’inspiració a tota mena d’artistes plàstics; començant per l’il·lustrador John Tenniel, autor dels extraordinaris dibuixos inclosos en l’edició original i reproduïts en moltes de les traduccions que s’han fet d’aquesta obra. A nivell cinematogràfic, el llibre de Lewis Carroll també ha donat lloc a diverses adaptacions, entre les quals destaquen la versió dirigida per Norman Z. McLeod l’any 1933 i, molt especialment, el film d’animació dels estudis Disney, dirigit per Clyde Geromini, Hamilton Luske i Wilfred Jackson. Fou precisament aquesta mateixa companyia cinematogràfica la que va decidir, l’any 2010, realitzar un nou llargmetratge sobre les aventures d’Alícia, aprofitant els avenços tecnològics de començaments del segle XXI. Tot i comptar amb un bon equip, un ampli pressupost i un cineasta tan afí al món de Lewis Carroll com Tim Burton, el resultat final fou una pel·lícula força mediocre i clarament inferior a la cinta de dibuixos animats de 1951.

Partint d’alguns del personatges i situacions que es troben a la novel·la de Lewis Carroll  i en la seva continuació “A través de l’espill” (1871), el film dirigit per Burton es construeix com un viatge de retorn al país de les meravelles per part d’una Alícia de dinou anys que, fugint de la realitat, s’evadeix a un món de fantasia que ja li és familiar gràcies al seus somnis. Així, reproduïnt l’estructura del llibre, la pel·lícula s’obre i es tanca amb seqüències situades en el “món real” però la major part de la narració té lloc en el “país de les meravelles” poblat per criatures com el Conill Blanc, la Llebre de Març, el rialler gat de Cheshire, el bessons Tweedledee i Tweedledum, l’Erugot blau, el pervers Stayne, la bella i bondadosa Reina blanca (Anne Hathaway), la malèfica Reina vermella (interpretada per Helena Bonham Carter, la dona del director) i l’esbojarrat Barreter al qual dóna vida Johnny Depp, l’actor habitual de Burton i protagonista de títols clau de la seva filmografia com “Eduard Manstisores” o “Ed Wood”.

Tot i que alguns aspectes de la pel·lícula com la direcció artística d’Andrew L. Jones, el vestuari de Colleen Atwood, la fotografia de Darjusz Wolshj o la banda sonora de Danny Elfmann són excel·lents i contribueixen a fer que “Alicia en el país de las maravillas” sigui un film de gran bellesa a nivell visual, el desafortunat guió de Linda Woolverton i les no massa reeixides interpretacions d’alguns membres del repartiment, començant per l’actriu que fa d’Alícia (Mia Wasikowska), provoquen que la pel·lícula vagi perdent interès al llarg del metratge i que, sobretot a la segona part, la història es desviï de l’univers de Carroll i s’apropi més al de films com “Les cròniques de Nàrnia” o les adaptacions de Tolkien fetes per Peter Jackson.

Joan Caus

Ed Wood

Posted: 22 febrer 2012 in BIOGRÀFIC, COMÈDIA, DRAMA
Etiquetes:

Johnny Depp, Martin Landau, Sarah Jessica Parker. Director: Tim Burton. Realitzada el 1994 (EEUU)

Sinopsi: Edward Wood és un jove dramaturg i director de cinema, entusiasta però maldestre, amb problemes per a trobar productors que li vulguin finançar les seves pel·lícules. Després d’estrenar sense èxit una obra de teatre, el cineasta s’ofereix per a dirigir un film, titulat “Glen o Glenda”, sobre una persona que canvia de sexe, al·legant que ell és la persona més indicada per a fer-se càrrec d’aquest projecte perquè ,des de petit, li ha agradat posar-se roba de dona. Paral·lelament, Ed Wood coneix a Bela Lugosi, que anys enrera havia triomfat interpretant el personatge de Dràcula però que ara és un actor sense feina, demacrat i toxicòman. Entre els dos sorgeix una gran amistat i, més endavant, el director incorporarà al veterà intèrpret en alguns dels seus rodatges de films del gènere fantàstic, per als quals sempre compta amb pressupostos paupèrrims i una colla de col·laboradors tan poc hàbils com el mateix Ed Wood.

Comentari: L’èxit recent de la deliciosa “The Artist” (Michael Kazanavicius,2011) ha tornat a posar d’actualitat un tipus de pel·lícules que es poden considerar tot un subgènere dins la història del setè art: els films de “cinema dins el cinema”, és a dir, les produccions que tenen per tema mostrar les interioritats de la indústria cinematogràfica; en especial, els problemes que sorgeixen en els rodatges i els conflictes diversos entre els actors, el productor i el director. A aquest subgènere hi pertanyen pel·lícules tan diverses com “L’home de la càmera” (Dziga Vertov,1929), “Cantant sota la pluja” (Stanley Donen i Gene Kelly,1952), “La nit americana” (François Truffaut, 1973) o “Nickelodeon” (Peter Bogdanovich,1976); i també “Ed Wood” de Tim Burton, sens dubte un dels títols cabdals de la filmografia d’aquest director.

“Ed Wood” és un homenatge a la figura d’Edward D. Wood Jr. (1924-1978), considerat per alguns crítics com “el pitjor director de la història del cinema”.Autor d’una dotzena de films de “sèrie B” (pel·lícules fetes amb un pressupost mínim i amb actors poc o gens coneguts) emmarcables, la majoria, dins el gènere fantàstic (la seva obra més coneguda és “Plan nine from outer space”, sobre una invasió alienígena), Wood se’ns presenta com el model de cineasta mancat de talent però tossut i optimista fins a límits insospitats; amb prou empenta com per tirar endavant tota mena de projectes impossibles, amb un mínim de diners (i de traça) i un màxim d’entusiasme. La pel·lícula de Tim Burton es centra en les activitats de Wood al llarg de la dècada dels anys cinquanta i , molt especialment, en l’amistat que s’estableix entre el jove cineasta i el veterà actor d’origen hungarès Bela Lugosi, famòs intèrpret de films de terror dels anys trenta (com “Dràcula” de Tod Browning). A més d’explicar-nos l’emotiva i afectuosa relació entre el protagonista i el decadent i morfinòman Lugosi, a la pel·lícula també se’ns presenta la complexa relació entre Wood i l’actriu Dolores Fuller (que al final es va estroncar), el seu enamorament posterior de Kathy O’Hara i la seva complicitat amb tota una colla de “freaks” (el lluitador Tor Jonson, la presentadora Vampira, l’homosexual Bunny) que formen el repartiment dels films del maldestre director.

Rodada en blanc i negre per tal de reproduir fidelment el to de les pel·lícules de sèrie B dels anys cinquanta, “Ed Wood” ,tot i ser el film més realista de Tim Burton, ens presenta una galeria de personatges tan fantàstics com els de la resta de la filmografia del seu autor.  Destaquem les interpretacions de Johnny Depp, l’actor fetitx de Burton, donant vida a Ed Wood; i, molt especialment, la impressionant caracterització de Martin Landau (“Con la muerte en los talones”, “Delitos y faltas”) com a Bela Lugosi, bordant un paper que li va permetre guanyar l’Oscar al millor actor secundari de 1994.

Joan Caus

Johnny Depp, Freddie Highmore, David Kelly. Director: Tim Burton. Realitzada el 2004. (EEUU, Regne Unit, Austràlia)

Sinopsi: Charlie és un nen pobre que viu amb els seus pares i els seus quatre avis en una casa mig ensorrada de la ciutat on hi ha la fàbrica de xocolata de Willy Wonca, un personatge misteriós i excèntric que roman amagat i al qual poques persones ha vist. Wonca decideix convidar a la seva fàbrica als infants que trobin els bitllets daurats que ha amagat en  cinc rajoles de xocolata. Els afortunats són: un nen alemany obès, la filla mimada d’un empresari anglès, una americana esportista i extremadament vanitosa, un teleaddicte intel·ligent i agressiu, i l’esmentat Charlie. Acompanyats d’un familiar i guiats pel propi Wonca, els cinc guanyadors descobriran els diversos espais que formen la factoria i es trobaran amb algunes sorpreses, que els ha preparat l’extravagant xocolater.

Comentari: Set anys després de produir la pel·lícula de Henry Selick “James i el prèssec gegant” (1997), Tim Burton va retornar a l’univers de l’escriptor gal·lès Roahl Dahl i va dirigir l’adaptació del tercer llibre d’aquest autor, una obra publicada l’any 1964 (amb una segona part, del 1973) que ja s’havia portat al cinema al film “Willy Wonca, un mundo de fantasía” (Mel Stuart, 1971), interpretat per Gene Wilder.  Entroncant perfectament amb alguns dels personatges més coneguts de la filmografia de Burton, com Batman, Eduard Manstisores o Ed Wood , “Charlie y la fábrica de chocolate” té com a eix central de la narració a Willy Wonka, un personatge tan misteriós com “l’home ratpenat” i tan excèntric i imaginatiu com Ed Wood, que a l’igual que el noi amb les mans en forma de tisores, viu amagat en el seu “palau”, dedicat a les seves creacions (fabricació de tota mena de llaminadures).Per a donar vida a Willy Wonka, Burton va tornar a confiar en el talent de l’actor que ja havia fet d’Eduard Manstisores i d’Ed Wood (a banda d’intervenir en altres films de Burton com “Sleepy Hollow”, “La novia cadáver” o “Alicia en el país de las maravillas”): Johnny Depp.

La història de “Charlie y la fábrica de chocolate” es construeix al voltant de la visita que fan tres nens i dues nenes, acompanyats d’un familiar, a la factoria de l’estrafolari Wonka; talment com si tractés d’un recorregut per un parc temàtic ple de sorpreses. Quatre dels infants se’ns presenten com a petits monstres (són egoistes, insolents, cridaners i desagradables) i enllacen amb altres representacions de maldat en l’obra de Dahl ,com els Gremlins del seu primer llibre o les bruixes presents en diversos dels seus relats.Per contra, el protagonista ,Charlie Bucket, és la representació del bon minyó que, a l’igual que el nen de “James i el prèssec gegant”, aconseguirà superar les dificultats (en aquest cas, econòmiques) i fer realitat els seus somnis, entrant en un univers fantàstic (la fàbrica de xocolata) que té ben aprop de casa.

Com és habitual en les pel·lícules de Tim Burton, “Charlie y la fábrica de chocolate” destaca per la potència visual de les seves imatges, la creació d’ambients inquietants i sorprenents i la presentació d’una galeria de personatges insòlits, interpretats per un conjunt d’actors excel·lents. En aquest sentit, a més de l’esmentat Johnny Depp,  cal destacar el treball del nen Freddie Highmore (que ja havia coincidit amb Depp a “Descubriendo nunca jamás”), el veterà David Kelly (fent d’avi de Charlie), Helena Bonham Carter (fent de mare) i la participació del mític “Dràcula” Christopher Lee, en el rol de pare de Willy Wonka. Cal destacar també el guió de John August, el disseny de producció d’Alex McDowell, la fotografia de Philippe Rousselet i les peces musicals incloses en el film, obra del compositor habitual de Burton, Danny Elfman.

Joan Caus

Director: Tim Burton. Realitzada el 1993. (EEUU)

No recomanada per a menors de 7 anys

Sinopsi: Jack Skellington és el rei de la ciutat de Halloween, una població habitada per tota mena d’individus dedicats a espantar a la gent el dia dels difunts. Tot i excel·lir en les seves habilitats intimidatòries, Jack es troba desmotivat i cansat de fer sempre el mateix. Un dia, passejant pel bosc amb el seu gos Zero, descobreix un arbre que li permet accedir a la ciutat del Nadal, on descobrirà un món insospitat de llum i alegria. Entusiasmat pel que ha vist, Jack convoca una assemblea a la ciutat de Halloween per a comunicar als seus veïns la seva descoberta i animar-los a participar en el seu projecte de fer-se càrrec de la festa de Nadal, després de segrestar a Santa Claus. Tothom hi està d’acord, menys Sally, una noia que s’ha enamorat de Jack i que mirarà d’impedir que el seu estimat tiri endavant aquesta estrafolària idea.

 Comentari: Tim Burton és un dels directors més destacats del cinema fantàstic de les dues últimes dècades, gràcies a pel·lícules com “Eduard Manstisores”, “Ed Wood” o “Sleepy Hollow”. Aquest cineasta, nascut al poble californià de Burbank, considerat un satèl·lit de Hollywood, va començar la seva carrera professional en el món de l’animació, treballant en els estudis Disney, i va debutar com a realitzador amb el curtmetratge titulat “Vincent” (1982), un homenatge a l’actor Vincent Price rodat amb la tècnica de l’stop-motion, consistent en obtenir la sensació de moviment amb diversos ninotets, filmant-los fotograma a fotograma. Després de rodar l’esmentat curt, Burton tenia la intenció de realitzar un llargmetratge d’animació rodat amb el mateix sistema, adaptant un poema escrit per ell mateix i titulat “Malson abans de Nadal”. Però, el fet de marxar dels estudis Disney per a dirigir films com “La gran aventura de Pee-Wee”, “Bitelchus” o “Batman”, va provocar que aquest projecte quedés aparcat fins a començaments de la dècada dels noranta. Va ser després de dirigir la continuació de les aventures de l’home-ratpenat (“Batman returns”, 1992), quan Burton va aconseguir el suport econòmic de l’empresa on va formar-se a nivell professional per tal de fer realitat, finalment, el seu anhelat projecte ambientat a la ciutat de Halloween. Tot i fer-se càrrec de la producció i del guió (amb la col·laboració de Caroline Thompson), Burton va delegar la direcció de la pel·lícula a Henry Selick, expert en l’ús de la tècnica stop-motion i autor d’altres films destacats del mateix gènere com “James i el prèssec gegant” (també produïda per Burton) o “Els mons de Colarine”.

    “Pesadilla antes de Navidad” és una de les obres mestres indiscutibles del cinema d’animació , un dels millors musicals cinematogràfics de la dècada dels noranta i un compendi del món personal de Tim Burton, un admirador del treball de Ray Harryhausen (responsable dels efectes visuals de films com “Jàson i els argonautes” o “Simbad i la princesa”, elaborats amb la tècnica stop-motion ) i de les adaptacions d’Edgar Allan Poe dirigides per Roger Corman i interpretades per Vincent Price. Deixant de banda l’aplicació de la infografia i optant per un sistema d’animació molt més artesanal, “Pesadilla antes de Navidad” ens ofereix una inoblidable galeria de monstres entranyables (vampirs, bruixes, científics perversos, nens diabòlics…) liderats per un simpàtic esquelet amb ganes de fer de Pare Noel i una “núvia de Frankenstein” ,enamorada del protagonista, que, de tant en tant, s’ha de cosir el braç i la cama. El resultat és una obra tècnicament impecable en la qual, a més de les aportacions de Tim Burton i Henry Selick, cal destacar la contribució de Danny Elfman, autor de la música i les cançons de la banda sonora i intèrpret dels temes cantats per Jack Skellington en la versió original de la pel·lícula.

Joan Caus

La novia cadáver

Posted: 14 Abril 2011 in ANIMACIÓ, FAMILIAR
Etiquetes: , ,

Director: Tim Burton. No recomanada per a menors de 7 anys.

Sinopsi: Victor Van Dorf ,fill únic d’uns peixeters que han fet fortuna, està a punt de casar-se amb Victoria Everglot, la filla d’uns aristòcrates arruïnats, a la qual no ha vist mai. Poques hores abans del casament, en Victor ,acompanyat dels seus pares, visita els seus futurs sogres i pot veure, finalment,la seva promesa. En l’assaig previ a la cerimonia nupcial, el tímid Victor no aconsegueix de recordar què ha de dir i comet diversos errors. En sortir de l’església on s’ha realitzat aquest assaig, en Victor es passeja per un bosc i segueix repetint en veu alta les fórmules del ritual matrimonial, alhora que perd involuntàriament l’anell que portava a les mans. De forma inesperada, l’aliança va a parar al cadàver d’una noia que s’havia mort abans de casar-se i que pren a Victor com a espòs, al qual s’emporta a la regió dels difunts. Mentrestant, la sobtada desaparició del futur gendre fa que els Everglot pensin en un altre candidat per a ser el marit de la seva filla Victoria.

 Comentari: Dotze anys després de la producció de “Malson abans de Nadal”, el director Tim Burton va tornar al cinema d’animació amb l’adaptació d’un conte popular europeu del segle XIX que, per la seva temàtica, entroncava perfectament amb el seu particular univers creatiu: la història d’un noi tímid i desorientat que, de manera sobtada, es troba immers en un ambient molt diferent d’aquell que fins aleshores coneixia. Així, a l’igual que el protagonista d’”Eduard Manstisores” o els d’altres d’obres d’aquest cineasta, l’eix central de “La novia cadáver” gira al voltant d’un personatge que es mou entre dos mons contraposats. En aquest cas, es tracta d’un jove anomenat Victor que, hores després de conèixer la seva promesa i els seus futurs sogres, es veu traslladat a la regió dels morts, gràcies a la intervenció d’una núvia cadàver que resorgeix de la seva tomba i que l’accepta com a marit. D’igual manera que en el seu llargmetratge d’animació precedent, on es contraposava el tenebrisme de la ciutat de Halloween amb la lluminositat de la ciutat de Nadal; a “La novia cadáver” també s’accentua el contrast entre la grisor i la rigidesa de la població on viu Victor, plena de personatges antipàtics i sotmesos a tota mena de convencions socials; i la lluminositat i l’alegria del món dels morts, dominat per l’anarquia i farcit de tota mena de tipus estrafolaris i bromistes en plena disbauxa. De fet, el mateix personatge de la núvia cadàver es podria veure com una barreja dels dos protagonistes de “Malson abans de Nadal”: un esquelet i una “monstre de Frankenstein” que, de tant en tant, se li descús alguna de les extremitats. I pel que fa al disseny de Victor, el seu rostre triangular evoca al de Vincent, el personatge del primer curt d’animació dirigit per Burton, ja realitzat amb la tècnica stop-motion (animació amb ninotets, filmant-los fotograma a fotograma), la mateixa que tornaria a utilitzar en els seus llargmetratges d’animació posteriors.

   Rodada poc després de l’adaptació del llibre de Roald Dahl “Charlie i la fàbrica de xocolata” i comptant amb l’ajuda de l’animador Mike Johnson en la direcció, “La novia cadáver” és una nova demostració del talent de Tim Burton per a la creació de personatges i ambients fantàstics, entroncats amb la millor tradició del terror gòtic. També torna a ser un tribut al treball de Ray Harryhausen, el responsable de donar vida a esquelets i tota mena de monstres en films clàssics d’aventures com “Jàson i els argonautes” o “Simbad i la princesa”. I fidel als seus col·laboradors habituals, Burton va tornar a comptar amb Danny Elfman per a compondre la música i les cançons de la banda sonora, i amb Johnny Depp, el protagonista de moltes de les seves pel·lícules, i Helena Bonham Carter, la seva dona a la vida real, per a posar les veus dels personatges de Victor i la núvia cadàver en la versió original del film.  

Joan Caus

Mars attacks

Posted: 14 Abril 2011 in ACCIÓ, COMÈDIA
Etiquetes: ,

Jack Nicholson, Glen Close, Annette Bening. Director: Tim Burton. Realitzada el 1996. (EEUU)

Sinopsi: Un gran nombre de naus espacials provinents de Mart envaeixenla Terra. En contra de les previsions més optimistes, els marcians es presenten com uns éssers gens pacífics i altament destructius que es dediquen a sembrar el caos per tot el món. Per a combatre l’acció dels extraterrestres, els americans despleguen tot el seu exèrcit però no aconsegueixen vèncer als enemics alienígenes, que no paren d’exterminar a persones (entre elles, el president dels Estats Units i la seva dona) i de destruir edificis. Per sort, més endavant, es podrà trobar una arma que permeti eliminar ràpidament als invasors.

 Comentari: Després de filmar l’excel·lent “Ed Wood” (1994), l’emotiva biografia del que alguns han qualificat com “el pitjor director de la història del cinema”; Tim Burton va voler ampliar el seu homenatge al maldestre autor de films com “Plan nine from other space” amb la producció de “Mars attacks!”, un divertiment en clau de comèdia al voltant d’una invasió alienígena; amb un disseny de personatges inspirat en una col·lecció de cromos publicada als anys seixanta. D’acord amb l’esquema argumental introduït per H. G. Wells en la seva novel·la “La guerra dels mons” , “Mars attacks!” ens explica la manera com els extraterrestres, provinents del planeta Mart, es van fent els amos dela Terra, envaint de forma massiva els diversos països i provocant destrosses a tort i dret. A l’igual que en l’esmentada obra de Wells –que va servir de base per a una cèlebre emissió radiofònica d’Orson Welles, a més de donar peu a dues adaptacions cinematogràfiques– , els marcians de la pel·lícula de Tim Burton són éssers mortífers i diabòlics, amb els quals no s’hi pot dialogar i que només pensen en destruir persones i béns. Com els alienígenes de “Trobades a la tercera fase” (1977) o “E. T.” (1982), els de “Mars attacks!” també tenen un cap molt gran i un cos petit, però, a diferència dels éssers angelicals d’aquelles pel·lícules d’Steven Spielberg, aquí ens trobem amb monstres despietats d’aspecte repulsiu , dominats pels instints letals i ben equipats amb tota mena d’armament. Uns éssers que semblen imbatibles però que, com és previsible, també tenen el seu punt feble.

   Adoptant el plantejament de les pel·lícules de catàstrofes de la primera meitat dels setanta, “Mars attacks!” ens explica com afronten el desastre (en aquest cas, la invasió marciana) un seguit de personatges que representen diversos estaments de la població nordamericana; interpretats tots ells per actors molt coneguts, de diverses generacions. Així, en el repartiment trobem ,entre d’altres, intèrprets tan famosos com Jack Nicholson (que fa un doble paper: president dels Estats Units i empresari de Las Vegas, dedicat al sector immobiliari), Glenn Close (la dona del president), Natalie Portman (la filla del president), Martin Short (secretari de premsa), Pierce Brosnan (científic), Sara Jessica Parker (periodista), Rod Steiger (militar), la veterana Silvia Sidney (l’àvia que troba l’arma per a destruir als extraterrestres) o la sorprenent aparició del cantant Tom Jones, fent d’ell mateix. A nivell tècnic, és destacable la fotografia de Peter Suschitzy i la banda sonora del compositor habitual de Burton, Danny Elfmann. Globalment, “Mars attacks!” és una pel·lícula menor en el conjunt de la filmografia del seu director i , si bé no es pot incloure dins les seves obres més destacades, constitueix un encertat homenatge a les pel·lícules de ciència ficció de sèrie B dels anys cinquanta (o de “sèrie Z”, com les d’Ed Wood) i un bon passatemps, ple de moments divertits, provocats pels “dimonis” verds provinents del planeta vermell.

Joan Caus