La doncella

Posted: 18 Setembre 2017 in ROMÀNTIC
Etiquetes: , , ,

Kim Min-hee, Jo Jin-woong, Ha Jung-woo. Director: Park Chan-Wook. Realitzada el 2016. (Corea del Sud)

Sinopsi: A començaments dels anys trenta del segle passat, Sookee, una noia òrfena que s’havia criat amb una família de delinqüents, es converteix en la minyona d’Irumi Hideko, una dona benestant que viu amb el seu oncle en una sumptuosa mansió d’un poble de Corea. El principal objectiu de Sookee és que la seva mestressa s’enamori d’un lladre que es fa passar per comte, i que ha ideat una estratègia per a casar-se amb Hideko i apropiar-se de la seva fortuna. Així, mentre la noia es guanya la confiança de la senyora, el suposat noble es presenta a la mansió com a professor de dibuix i mira de seduir la dama, amb la complicitat de la criada. D’entrada, sembla que el pla del fals aristòcrata es compleix perfectament. Però, més endavant, es veurà que no és així, en el moment en què Hideko descobreix l’engany.

Comentari: Park Chan-wook (Seül, 1963) és un dels directors més importants del cinema coreà actual. Es va donar a conèixer, a nivell internacional, amb la seva “trilogia de la venjança”, formada pels films Simpatía por Mr. Venganza (2002), Old Boy (2003) i Simpatía por lady Verganza (2005), thrillers ultraviolents que el van convertir en un autor de culte per part de certs sectors cinèfils. Després de realitzar la comèdia Soy un cyborg (2006) i la pel·lícula de terror Thrist (2009), Chan-wook va retornar al cinema d’intriga amb Stoker (2013), la seva primera producció nord-americana, i La donzella (2016), presentada al Festival de Cannes i considerada, fins ara, com la seva pel·lícula més important, juntament amb Old Boy.

La donzella és una adaptació lliure de la novel·la Falsa identitat (2002) de l’escriptora britànica Sarah Waters. Aquesta obra ja havia donat peu a una minisèrie de televisió, produïda per la BBC, l’any 2005. Però, mentre que el llibre i la sèrie estan ambientats a l’Anglaterra de l’època victoriana, Park Chan-wook trasllada l’acció a la Corea dels anys trenta, en plena ocupació japonesa. Mantenint la mateixa estructura en tres parts de l’obra de Waters, la pel·lícula ens presenta els punts de vista successius de la jove criada Sookee (Kim Tae-ri), el de la seva senyora Hidako (Kim Min-hee) i el suposat comte Fujiwara (Ha Jung-woo). Així, en la primera hora de metratge, seguim l’evolució d’una noia que ha de servir una dama benestant que viu segrestada pel seu despòtic oncle Kouzuki (Cho Jin-Woong). La senyora serà seduïda per Fujiwara, que té el propòsit de casar-se amb ella i, més endavant, tancar-la en un psiquiàtric i gaudir dels seus diners. Però, al final inesperat de la primera part, en segueix una segona on tornem a trobar  diversos girs sorprenents, que culminen en un desenllaç on es combina la violència extrema dels primers films del director amb el lirisme i el romanticisme, en la línia d’algunes pel·lícules de Takeshi Kitano com Hana-Bi (1997).

Més enllà de l’acurada direcció de Park Chan-wook, a l’hora de planificar i muntar les diverses seqüències, cal destacar les aportacions de professionals com el director artístic Kochi Konekatsu, la dissenyadora de vestuari Cho Sang-Kyung o el director de fotografia Chung Chung-hoon. Tots ells van realitzar un treball excel·lent i van fer de La donzella una de les pel·lícules visualment més belles de les que s’han estrenat en els darrers anys. D’altra banda, també podem considerar aquest film coreà com un dels títols essencials del cinema eròtic de la dècada actual.

Joan Caus

Anuncis

Moonlight

Posted: 18 Setembre 2017 in DRAMA
Etiquetes: , , , , ,

Trevante Rhodes, Naomie Harris, Mahershala Ali. Director: Barry Jenkins. Realitzada el 2016. (EEUU)

Ryan Gosling, Emma Stone. Director: Damien Chazelle. Realitzada el 2016. (EEUU)

Sinopsi: Sebastian és un jove músic de Los Angeles que malviu tocant el piano en una sala de festes d’aquesta ciutat. Mia és una aspirant a actriu que treballa en un bar situat a la zona on hi ha els estudis cinematogràfics de Hollywood. Tot i que les primeres trobades entre Sebastian i Mia no són gens afectuoses, més endavant tornen a coincidir  i comencen una relació sentimental. Al llarg de la primavera i l’estiu, la parella viu moments feliços, alhora que intenten realitzar els seus somnis a nivell professional. Però, en arribar la tardor, el fet que Sebastian emprengui una llarga gira com a membre d’un grup musical i que Mia s’hagi de desplaçar a París per a rodar-hi un film forçarà la ruptura entre els dos enamorats.

Comentari: Després de sorprendre amb la seva òpera prima Whiplash (2014), la història de la tensa relació entre un estudiant de música que toca la bateria i el seu despòtic professor, que va ser finalista a diversos Oscar, el jove director Damien Chazelle (Providence, 1985) va aconseguir un èxit impressionant amb el seu segon llargmetratge La La Land, pel qual va guanyar sis premis de l’Acadèmia de Hollywood, inclòs el de millor director. De tota manera, aquesta pel·lícula no es va endur l’Oscar al millor film de l’any, que va ser per al drama protagonitzat per afroamericans Moonlight (Barry Jenkins, 2016).

La La Land se’ns presenta com un gran homenatge a la ciutat de Los Angeles, una de les grans metròpolis dels Estats Units i el lloc on es troben els estudis cinematogràfics més importants del món (Hollywood). En aquesta “ciutat de les estrelles” se situa tota l’acció de la pel·lícula, que ens descriu la història d’amor entre el músic Sebastian i l’actriu Mia al llarg de nou mesos (de la primavera a la tardor). La parella protagonista és interpretada per Ryan Gosling (Drive, Els idus de març) i Emma Stone (Criades i senyores, Màgia a la llum de la lluna), dos dels actors de moda dels darrers anys, que ja havien coincidit a Crazy, stupid, love (Glenn Ficarra i John Requa, 2011) i a Ganster Squad (Ruben Fleischer, 2013). Però, la principal particularitat del film que ara comentem rau en el fet de ser un musical que vol retre un tribut a algunes de les obres mestres d’aquest gènere sorgides dels estudis Metro-Goldwyn-Mayer, com Un americà a París o Melodies de Broadway 1955, ambdues de Vincente Minnelli. En aquest sentit, els protagonistes es van haver de preparar bé per a resultar convincents com a cantants i ballarins. I si bé és evident que Ryan Gosling no és ni Fred Astaire ni Gene Kelly, i Emma Stone tampoc té les habilitats dansaires de Ginger Rogers o Cyd Charysse, la parella de La La Land se’n surt prou bé d’aquest repte interpretatiu.

Per bé que la música, obra del compositor Justin Hurwitz, és un element essencial i sempre present, són molt més escasses les escenes de ball, que es concentren, sobretot, a la part inicial i final del film. Així, La La Land s’obre amb un impressionant pla seqüència, rodat en una autopista propera a Los Angeles, on els conductors aprofiten un embús de trànsit per a organitzar una gran coreografia, al ritme de la cançó “Another day of sun”. Més endavant, ens trobarem amb d’altres seqüències de ball on, a l’igual que l’inicial, es fa palesa la influència de les pel·lícules de Jacques Demy, Els paraigües de Cherbourg (1964) i Les senyoretes de Rochefort (1967). Finalment, l’extraordinari doble desenllaç ens fa pensar en un altre gran musical dels anys vuitanta que cal reivindicar: el meravellós Pennies from heaven de Herbert Ross (1981).

Joan Caus

Sigourney Weaver, Felicity Jones, Lewis MacDougall. Director: J.A. Bayona. Realitzada el 2016. (Espanya)

El hombre de las mil caras

Posted: 18 Setembre 2017 in BIOGRÀFIC, DRAMA
Etiquetes: ,

Eduard Fernández, José Coronado, Marta Etura. Director: Alberto Rodríguez. Realitzada el 2016. (Espanya)

Eddie Redmayne, Katherine Waterston, Dan Fogler. Director: David Yates. Realitzada el 2016. (Regne Unit)

Yo, Daniel Blake

Posted: 26 Juliol 2017 in SOCIAL
Etiquetes: , ,

Hayley Squires, Dave Johns, Sharon Percy. Director: Ken Loach. Realitzada el 2016. (Regne Unit)

Sinopsi: Daniel Blake és un fuster de 59 anys, resident en un poblet del nord-oest d’Anglaterra, que viu sol des de la mort de la seva dona. Després de patir un infart, es veu obligat a deixar el treball i cobrar el subsidi d’atur. Tot i que el seu metge li diu que no està en condicions per tornar a la feina, l’administració no li concedeix la incapacitat laboral, al·legant que no reuneix els requisits per cobrar la pensió d’invalidesa. En una de les seves habituals visites a les oficines de l’atur, Daniel coneix a Katie, una jove mare soltera amb dos fills, sense ingressos econòmics. Per bé que aquesta noia intenta guanyar-se la vida com a dona de la neteja, no aconsegueix cap feina estable, fet que l’obliga a cercar aliments al menjador social i, més endavant, a entrar en el món de la prostitució.

Comentari: Deu anys després de guanyar la Palma d’Or amb la pel·lícula El viento que agita la cebada (2006), el cineasta britànic Ken Loach (Nuneaton, 1936) va tornar a aconseguir el premi més important del Festival de Cannes amb Jo, Daniel Blake; una fita que només havien aconseguit els directors Francis Ford Coppola, Shohei Imamura, Emir Kusturica, Bille August, Michael Haneke i els germans Dardenne. Per bé que la decisió del jurat no va comptar amb el vist-i-plau d’un sector important de la premsa especialitzada, que defensava d’altres films, com Elle (Paul Verhoeven) o Paterson (Jim Jarmusch), el cert és que el darrer llargmetratge de Loach és una obra notable i del tot coherent amb la resta de la seva filmografia, molt centrada en denunciar els grans problemes de la societat britànica de finals del segle XX i començaments del XXI.

En la línia d’altres pel·lícules de Ken Loach que ja havien abordat el tema de la precarietat laboral, com Riff-Raff (1991), Lloviendo piedras (1993) o Mi nombre es Joe (1998), Jo, Daniel Blake ens presenta la història d’un home de prop de seixanta anys que es veu obligat a deixar la seva feina de fuster, després de patir un infart, però al qual l’Estat li nega la pensió d’invalidesa. La part inicial ens presenta les tribulacions del protagonista, enfrontat a tota mena de tràmits burocràtics per tal d’aconseguir que li sigui acceptada la seva demanda de rebre una pensió. Però, ben aviat, al drama d’aquest fuster s’hi sumarà el de Katie i els seus dos fills, Daisy i Dylan, de pares diferents. Així, mentre que  Daniel Blake representa el model dels aturats de més de quaranta anys, com els personatges de Los lunes al sol (Fernando León de Aranoa, 2002), les penalitats de Katie ens fan pensar en la Rocío de Techo y comida (Juan Miguel del Castillo, 2015), o sigui, una mare soltera amb pocs estudis que no aconsegueix trobar una feina que li permeti alimentar i allotjar correctament els seus fills. D’altra banda, l’emotiva relació que s’estableix entre Daniel Blake, un vidu sense fills que havia estat casat amb una dona amb problemes mentals, i la jove Katie, també ens pot fer recordar a la dels personatges interpretats per Carlos Álvarez-Novoa i Ana Fernández a l’excel·lent Solas (Benito Zambrano, 1999).

Per a construir l’argument de Jo, Daniel Blake, Loach va comptar de nou amb Paul Laverty, responsable dels guions de les seves pel·lícules, des de La canción de Carla (1996), i autor també dels de les darreres produccions d’Icíar Bollaín, la seva companya sentimental des que es van conèixer a Tierra y libertad (Ken Loach, 1995). Cal remarcar també el magnífic treball dels dos protagonistes, Dave Johns i Hayley Squires, intèrprets gens coneguts però plenament convincents en els seus rols respectius.

Joan Caus