Archive for the ‘ANIMACIÓ PER ADULTS’ Category

Vals con Bashir

Posted: 18 Març 2021 in ANIMACIÓ PER ADULTS, BIOGRÀFIC
Etiquetes:

Director: Ari Folman. Realitzada el 2008. (Israel)

Un dia más con vida

Posted: 18 Març 2021 in ANIMACIÓ PER ADULTS
Etiquetes: ,

Directors: Raúl de la Fuente y Damian Nenow. Realitzada el 2018. (Espanya)

Director: Satoshi Kon. Realitzada el 2006. (Japó)

Director: Masaaki Yuasa. Realitzada el 2017. (Japó)

Director: Salvador Simó Busom. Realitzada el 2019. (Espanya)

Directors: Dorota Kobiela i Hugh Welchman. Realitzada el 2017. (Polònia)

Anomalisa

Posted: 17 Juliol 2017 in ANIMACIÓ PER ADULTS, COMÈDIA
Etiquetes: ,

Directors: Charlie Kaufman i Duke Johnson. Realitzada el 2015. (EEUU)

Sinopsi: Michael Stone, un economista de mitjana edat d’origen britànic i resident a Los Angeles, casat i pare d’un nen, es trasllada a Cincinnati per tal pronunciar una conferència. La nit abans de fer la xerrada, s’allotja a l’hotel Fregoli. Allà hi coneix a dues dones, anomenades Emily i Lisa, que han vingut a aquesta ciutat per a sentir la ponència. Stone se sent atret per la segona, que treballa com a telefonista, i la convida a passar la nit en la seva habitació. Lisa accepta la proposta de Michael i acaben tenint relacions sexuals.

Comentari: Charlie Kaufman (Nova York, 1958) és un dels guionistes més originals de les últimes dècades. Va començar la seva carrera en l’àmbit televisiu, però el seu reconeixement a nivell internacional va ser com a autor del sorprenent argument de Com ser John Malkovich (1999), el primer llargmetratge del director Spike Jonze (Her), amb qui tornaria a col·laborar a Adaptation (El ladrón de horquídeas) (2002). També van ser molt celebrats els seus guions per als films de Michel Gondry Human nature (1999) i, sobretot, ¡Olvídate de mi!(2004). El seu debut com a director va ser amb la insòlita Synecdoche, New York (2008). Les bones crítiques que va rebre aquesta òpera prima van tenir la seva continuïtat amb Anomalisa, film d’animació per a adults realitzat conjuntament amb Duke Johnson, conegut per ser el director de Mary Shelley’s Frankenhole, una sèrie de televisió que, a l’igual que la pel·lícula que ara comentem, també està feta amb ninotets, aplicant la tècnica stop motion.

La història d’Anomalisa ens remet a la del clàssic de David Lean Breu encontre (1945), en el sentit d’explicar-nos la trobada entre un home casat i una dona soltera, de la qual s’enamora, fins al punt de replantejar la continuïtat de la seva relació conjugal. Però, més enllà de la descripció d’una simple infidelitat, l’originalitat de la pel·lícula ve donada pel fet que el protagonista, anomenat Michael Stone, pateix la “síndrome de Fregoli”, un trastorn mental que deu el nom al famós actor italià Leopoldo Fregoli (1867-1936), conegut per la seva habilitat per a transformar-se en tota mena de personatges. Els individus que pateixen la “síndrome de Fregoli” reconeixen obsessivament trets familiars en persones desconegudes. Així, des de la primera seqüència de la pel·lícula, situada en l’interior de l’avió que el porta a Cincinnati,  tots els homes i dones amb qui es troba en Michael (el taxista que el porta a l’hotel, el personal d’aquest hotel , els clients, el dependent d’una botiga,…) tenen el mateix rostre, que és també el de la seva esposa, que coneixem gràcies a alguns “flash backs”. L’única excepció a aquesta regla és, justament, el personatge de Lisa, la dona de qui s’acaba enamorant. Per tant, per a Michael, Lisa és una feliç anomalia que, fent un simple joc de paraules, podria canviar el seu nom per “Anomalisa”!

Amb l’excepció de la seqüència inicial i de la part final, tota l’acció d’Anomalisa té lloc en un hotel (que es diu, no per casualitat, The Fregoli) al llarg d’una nit, i s’organitza al voltant de la trobada entre els dos personatges centrals, que tenen les veus de David Thewlis (Harry Potter) i Jennifer Jason Leigh (Los odiosos ocho) en la versió original. La resta de personatges, que tenen la mateixa cara, són interpretats per l’actor Tom Noonan, en tot un exercici de “fregolisme vocal” digne de Carlos Latre.

En conjunt, Anomalisa és una joia del cinema d’animació, adreçada, això sí, a un públic ben diferent al de les produccions de la Pixar o dels estudis DreamWorks. Cal fer esment, també, a la notable banda sonora del film, obra del compositor Carter Burwull, el músic habitual dels germans Coen, amb un paper destacat de la famosa cançó de Cindy Lauper “Girls just want to have fun”.

Joan Caus

Directors: Mathias Malzieu y Stéphane Berla. Realitzada el 2014. (França)mecanica del corazon

El ilusionista

Posted: 31 Juliol 2014 in ANIMACIÓ PER ADULTS, COMÈDIA, DRAMA
Etiquetes: ,

Director: Sylvain Chomet. Realitzada el 2010. (França)3

Sinopsi: A finals dels anys cinquanta, el veterà mag Tatischeff es trasllada de França al Regne Unit per a tal de fer una gira per terres britàniques. Després d’actuar amb molt poc èxit a Londres, on li toca fer els seus números de màgia en el mateix escenari que, prèviament, ha estat ocupat per un grup de rock; l’il·lusionista es desplaça cap el nord del país i s’instal·la en un poblet d’Escòcia.  Allà, coneix una noia anomenada Alice que queda bocabadada amb les habilitats del mag i decideix acompanyar-lo quan se’n va a Edimburg. En aquesta ciutat, Tatischeff i Alice s’instal·len en una pensió plena d’artistes amb pocs recursos. Com que l’il·lusionista segueix sense tenir èxit amb el seu espectacle de màgia, es veurà obligat a acceptar d’altres feines, com fer de vigilant en un garatge, pintor de cartells o home anunci en una perfumeria, per tal de poder comprar vestits i calçat a Alice, i fer front a les despeses de la seva estada a Edimburg.

Comentari: “El ilusionista” és el segon llargmetratge d’animació dirigit pel francès Sylvain Chomet, un dibuixant de còmics i dissenyador d’anuncis publicitaris que va debutar en el món del cinema amb el curt “L’anciana i els coloms” (1998) i que va aconseguir un notable èxit internacional amb “Benvinguts a Belleville”(2003), un film sorprenent, ple de personatges excèntrics i situacions insòlites, amb el qual va obtenir dues nominacions als Oscar. Tres anys després de “El ilusionista”, Chomet va presentar “Attila Marcel”, el seu primer llargmetratge amb persones reals, que encara no s’ha estrenat a Catalunya.

La història de “El ilusionista” parteix d’un guió inèdit de Jacques Tati (1907-1982), un dels còmics més importants de la història del cinema , autor d’una filmografia curta però extraordinària, en la qual destaca la creació del bonhomiós i maldestre Monsieur Hulot, el personatge que el faria popular i que va immortalitzar en títols com “Les vacances de M. Hulot” (1953) i “Mon oncle” (1958). Conservat per la filla de Tati, Sophie, que va morir de càncer l’any 2001 i a la qual està dedicada el film, el guió de “El ilusionista” va arribar a les mans de Sylvain Chomet, que va decidir convertir-lo en imatges, assignant al protagonista els trets físics del propi Jacques Tati i donant-li el nom de Tatischeff, el cognom autèntic de Tati, que tenia avantpassats d’origen rus.

Produïda als ja desapareguts estudis d’animació Django Films, fundats per Chomet l’any 2004, l’estètica de “El ilusionista” trenca radicalment amb la de “Benvinguts a Belleville”, on els personatges estaven dissenyats amb trets caricaturescos i la narració tendia a les situacions extravagants, i aposta pel naturalisme, mirant de reproduir fidelment els indrets del nord de la Gran Bretanya a finals dels anys cinquanta i proposant-nos una emotiva història d’amistat entre un prestidigitador en hores baixes, prototipus de l’artista incomprès i decadent, i una noia humil a la qual adopta com si fos una filla. Així, amb un to nostàlgic i melangiós que ens recorda també al d’alguns films de Charles Chaplin com “Llums de la ciutat” (1930) o “Candilejas” (1952), la pel·lícula recrea plenament l’esperit de les pel·lícules de Jacques Tati, director al qual Chomet ja havia homenatjat de forma explícita a “Benvinguts a Belleville” i que a “El ilusionista” ressorgeix amb tota la seva màgia i “joie de vivre”.

Joan Caus

Director: Jimmy T. Murakami. Realitzada el 1986 (Regne Unit)1

Sinopsi: Alertat per les notícies que ha llegit als diaris de la biblioteca, Jim, un jubilat anglès que viu amb la seva dona Hilda en una casa situada al comtat de Sussex, pensa que el seu país està a punt d’entrar en un conflicte bèl·lic i que cal preparar-se per a afrontar els efectes de les bombes atòmiques. Així, en arribar a la seva llar, mentre Hilda fa neteja i prepara el menjar, Jim es dedica a desmuntar portes i a preparar amb elles un refugi antiatòmic a l’interior del seu habitatge. Pocs dies després, els pronòstics es fan realitat i comença una nova Guerra Mundial, fet que obliga a Jim i Hilda a mantenir-se confinats a casa seva. Però, tot i que continuen amb vida, ben aviat seran víctimes de les radiacions provocades per les armes nuclears.

Comentari: A la dècada dels anys vuitanta del segle passat, mentre es produïen els canvis que donarien lloc a la caiguda del Mur de Berlín i al final de la Unió Soviètica, encara es mantenia una forta tensió entre els països de l’OTAN i els del bloc comunista, enfrontats, des del final de la Segona Guerra Mundial, en el que es va qualificar com la “Guerra Freda”. Així, en la línia de films realitzats en les dècades anteriors, com l’emblemàtica “¿Teléfono rojo?Volamos hacia Moscú” (Stanley Kubrick, 1964), algunes produccions cinematogràfiques o televisives, com “El dia després” (Nicholas Meyer, 1983) alertaven dels perills d’una nova guerra mundial, on s’utilitzarien armes amb un poder encara molt més destructiu que el de les bombes atòmiques llançades a les ciutats japoneses d’Hiroshima i Nagasaki l’any 1945. Una d’aquestes pel·lícules fou el film d’animació per a adults “Cuando el viento sopla”, que ara comentem.

“Cuando el viento sopla” és l’adaptació cinematogràfica del còmic homònim del dibuixant anglès Raymond Briggs. Quatre anys després de la seva publicació,  ell mateix es va encarregar d’elaborar el guió del film, produït per la BBC i dirigit pel nordamericà d’origen japonès Jimmy T. Murakami (1933-2014), cineasta que ja havia participat en la realització del curtmetratge “The Snowman” (Dianne Jackson, 1982), basat també en una obra de Briggs. Fidel a l’estètica i a l’argument de la novel·la gràfica original, la pel·lícula ens explica la història de la parella de jubilats formada per Jim i Hilda, personatges inspirats pels pares de Raymond Briggs,  que veuen alterada la seva vida tranquil·la i rutinària en el moment que esclata la Tercera Guerra Mundial, d’efectes encara molt més devastadors que els de la Segona, on ja havia participat el jove Jim.

Elaborada amb les tècniques tradicionals del cinema d’animació, prèvies a la utilització de la moderna tecnologia infogràfica, la pel·lícula va ser el resultat d’un llarg procés de producció, que va culminar en una de les obres més destacades del cinema d’animació dels vuitanta. A banda de l’impecable treball de tot l’equip d’animadors, cal destacar la interpretació dels veterans John Mills i Peggy Ashcroft, encarregats de posar la veu als personatges de Jim i Hilda en la versió original; i també l’esplèndida banda sonora del film, on es combinen les composicions musicals de Roger Waters, el líder de Pink Floyd, amb cançons d’altres artistes com el grup Genesis o David Bowie, autor de la cançó que podem escoltar en els títols de crèdit inicials.

Joan Caus