Posts Tagged ‘vida rural’

Anders Hvidegaard, Asser Boassen, Thomasine Jonathansen. Director: Samuel Collardey. Realitzada el 2018. (França)

Matadero

Posted: 15 Mai 2020 in SÈRIE
Etiquetes: , ,

Pepe Viyuela, Pep Ambròs, Lucía Quintana. Director: Daniel Martín Sáez de Parayuelo. Realitzada el 2019. (Espanya)

The rider

Posted: 12 Desembre 2019 in Uncategorized
Etiquetes: , ,

Brady Jandreau, Tim Jandreau, Lilly Jandreau. Director: Chloé Zhao. Realitzada el 2017. (EEUU)

Todos lo saben

Posted: 16 Juliol 2019 in DRAMA
Etiquetes: , , , ,

Penélope Cruz, Javier Bardem, Ricardo Darín. Director: Asghar Farhadi. Realitzada el 2018. (Espanya)

Director:  Isao Takahata. Realitzada el 1991. (Japó)

Corn Island

Posted: 29 Juny 2017 in DRAMA
Etiquetes: , , ,

Mariam Buturishvili, Ilyas Salman, Tamer Levent. Director: George Ovashvili. Realitzada el 2014. (Geòrgia)

Sinopsi: En plena Guerra d’Abjàsia, un home gran decideix instal·lar-se temporalment a una de les petites illes que hi ha al bell mig del riu Enguri, per tal de conrear-hi blat de moro. Amb aquest propòsit, hi construeix una petita casa i, tot seguit, prepara el terreny per a plantar-hi el moresc. L’ancià compta amb l’ajuda de la seva néta, una adolescent que està a punt de completar l’ensenyament obligatori. Inicialment, porten una vida força tranquil·la, només alterada per la visita esporàdica de militars i el so d’alguns trets que senten als boscos propers. Però, més endavant, hauran de tenir cura d’un ferit que ha arribat a l’illa, i mirar que no el trobin els soldats georgians que el volen matar.

Comentari: Corn Island és una de les comptadíssimes produccions de l’antiga república soviètica de Geòrgia, país situat al nord-est del Mar Mort, que s’han estrenat a Catalunya, després de rebre el reconeixement unànime de la crítica internacional. A banda d’aquesta pel·lícula, gairebé només coneixíem la comèdia 27 besos robados (Nana Djordjadze, 2001) i la coproducció entre Estònia i Geòrgia, Mandarines (Zaza Urushadze, 2013), la més coneguda de les tres pel fet d’haver estat finalista a l’Oscar al millor film de parla no anglesa.

Tal com també passa a Mandarines, l’acció de Corn Island es situa a començaments de la dècada dels noranta del segle passat, en el context de la guerra civil que va enfrontar els defensors de la independència de la república d’Abjàsia (territori integrat a Geòrgia) amb els contraris a la secessió. Però, mentre que el primer film es pot veure clarament com un al·legat antibèl·lic, Corn Island se’ns planteja, sobretot, com una reflexió sobre els cicles temporals i la relació entre l’home i la naturalesa, que ens fa pensar inevitablement en l’esplèndida pel·lícula coreana Primavera,estiu,tardor,hivern…i primavera (2003). Així, a l’igual que en aquest film de Kim Ki-Duk, se’ns descriu la vida d’un parell de personatges (en aquest cas, un avi i una néta) en un mateix espai isolat, al llarg d’un any, parant una especial atenció a les oscil·lacions climàtiques derivades del canvi de les estacions i, en general, al pas del temps, tema central de l’espectacle cinematogràfic (recordem que, segons Andrei Tarkovski, fer cinema és “esculpir en el temps”!). En aquest sentit, les diverses seqüències que ens descriuen, en to documental, els treballs del protagonista des que decideix instal·lar-se a l’illa fins que pot aconseguir la collita de blat de moro, alhora que captem la transformació de la néta,de nena a dona, són un perfecte reflex de l’esdevenir de la vida. I, tot plegat, sense gairebé diàlegs i a través d’imatges d’una gran força poètica.

Corn Island és el segon llargmetratge del director George Ovashvili, cineasta que havia dirigit l’any 2009 The other bank, film inèdit al nostre país. A banda de la reeixida interpretació dels seus dos protagonistes, el veterà actor turc Ilyas Salman i la debutant Mariam Buturishvili, resulta especialment remarcable el treball del director de fotografia Elemér Ragályi, que ens permet gaudir de tota la bellesa d’aquesta petita “illa del blat de moro”, sempre amenaçada pels conflictes entre els humans o les catàstrofes meteorològiques.

Joan Caus

Mandarinas

Posted: 29 Juny 2017 in DRAMA
Etiquetes: , ,

Lembit Ulfsak, Giorgi Nakashidze, Elmo Nüganen. Director: Zaza Urushadze. Realitzada el 2013. (Estònia)

Sorgo rojo

Posted: 31 Juliol 2014 in ADAPTACIONS, DRAMA
Etiquetes: ,

Gong Li, Jiang Wen, Teng Rujun. Director: Zhang Yimou. Realitzada el 1988. (Xina)9

Sinopsi: A començaments dels anys trenta del segle passat, Jiu-er ,una noia xinesa d’uns vint anys, es veu forçada a casar-se amb Li “Capgròs”, un terratinent de cinquanta anys que es dedica a la fabricació de vi de sorgo en una destil·leria situada a Shibali Po. Poc després del casament, Li és assassinat en estranyes circumstàncies i Jiu-er , que ha estat seduïda per un dels treballadors del seu marit, presumpte executor del crim, passa a convertir-se en la propietària de la destil·leria, que dirigeix amb la col·laboració del seu germà Luo-han. Però, la invasió japonesa i la consegüent repressió per part de l’exèrcit nipó suposarà un fort perill per a la família i els treballadors de Jiu-er, que miraran de resistir al màxim l’atac dels enemics.

Comentari: Al Festival de Berlín de 1988 va guanyar l’Ós d’Or, “Sorgo rojo”, l’òpera prima de Zhang Yimou , un cineasta que, amb aquest film, va iniciar una carrera espectacular que l’ha convertit en un dels autors fonamentals de la cinematografia mundial de les tres últimes dècades. Director, fins ara, d’una vintena de pel·lícules, que inclouen tota mena de gèneres, des dels drames fins les històries èpiques d’arts marcials, passant pel cinema policíac o la comèdia; en la filmografia de Yimou hi segueix tenint un paper destacat l’anomenada “Trilogia de l’opressió”, formada per “Ju Dou” (1990) , “La linterna roja” (1991) i la cinta que ara comentem.

Basada en una novel·la del premi Nobel Mo Yan, “Sorgo rojo” ens presenta la història de Jiu-er , una noia humil que, a l’igual que les protagonistes de “Ju Dou” i “La linterna roja”, és veu obligada a contraure matrimoni amb un home molt més gran que ella, anomenat Li, al qual no ha vist mai i amb qui, de fet, no acaba de consumar la relació, perquè és assassinat poc després de produir-se l’enllaç. Estructurada en dues parts fonamentals, la primera ens explica el trajecte que fa Jiu-er per tal de reunir-se amb el seu futur marit i com, després de la seva mort, s’ha de fer càrrec de la direcció del negoci familiar, centrat en la fabricació de vi de sorgo. La segona part, que correspon al terç final de la pel·lícula, ens situa l’acció uns anys després, en plena guerra entre la Xina i el Japó, i ens introdueix el personatge de Duo-gan, el nen de Jiu-er , testimoni privilegiat dels fets que ens són explicat pel narrador del film, que és el fill de Duo-gan.

Tal i com també faria en els títols següents de la “trilogia”, “Sorgo rojo” ens ofereix un drama històric construït amb imatges d’una gran plasticitat, dominades pel vermell i altres tons càlids. En concret, a la primera part, el roig és el color del vestit i la tenda on viatja la protagonista i també de la beguda alcohòlica fabricada amb la melca, que dóna nom a la pel·lícula; mentre que, a la segona, és el color de la sang dels morts i del foc alimentat pel mateix vi de sorgo, convertit en el combustible d’una mena de “còctels Molotov” que fabriquen els xinesos.

A banda de ser el descobriment de Zhang Yimou i de tot el seu esplèndid equip tècnic, encapçalat pel director de fotografia Changwei Gu, “Sorgo rojo” tambe va ser la carta de presentació a nivell internacional de la sensacional Gong Li, l’actriu protagonista i “musa” de Yimou, amb la qual mantindria una relació professional i sentimental durant anys.

Joan Caus

 

Li Wei, Gong Li, Li Baotian. Director: Zhang Yimou. Realitzada el 1990. (Xina)6

Sinopsi: Ju Dou, una noia xinesa d’uns vint anys, es casa amb Jin-shan Yang, un home molt més gran que ella, propietari d’una fàbrica de tints. L’ajudant de Jin-shan és el seu nebot Tian-qing, al qual havia adoptat en quedar orfe. Ben aviat, Tian-qing s’enamora de la dona del seu oncle, sentiment que és correspost per Ju Dou, que pateix maltractaments per part del seu marit. Els dos amants tenen un fill que, d’entrada, és rebutjat per Jin-shan, que ha quedat paralític com a conseqüència d’una caiguda. Més endavant, però, el propietari de la fàbrica accepta el nen, anomenat Tianbai, quan el petit es refereix a ell com a pare. Després de la mort de Jin-shan, s’estableix que la vídua no pot casar-se amb cap altre home i, per tant, Ju Dou i Tian-qing no poden normalitzar la seva relació. D’altra banda, en fer-se gran, Tianbai manifesta un clar rebuig contra el seu progenitor, al qual mai accepta com a pare.

Comentari: “Ju Dou” és el tercer llargmetratge dirigit pel cineasta xinès Zhang Yimou i el segon de l’anomenada “Trilogia de l’opressió”, que es va iniciar amb la seva aclamada òpera prima “Sorgo rojo” (1987) i es completaria amb la també excel·lent “La linterna roja” (1991). Aquestes pel·lícules van obtenir un bon nombre de premis en diferents festivals, a més de ser nominades, dues d’elles, a l’Oscar al millor film de parla no anglesa.

Tot i que el punt de partida de “Ju Dou”–expressió que correspon al nom de la protagonista i que es pot traduir com “llavor de crisantem”– és molt similar al de “Sorgo rojo” –una noia, interpretada novament per l’actriu Gong Li, es veu obligada per la seva família a casar-se amb un home molt més gran– , el plantejament general de la segona pel·lícula de la “Trilogia de l’opressió” és força diferent al de l’òpera prima de Zhang Yimou. Així, mentre que a “Sorgo rojo” la major part de l’acció es desenvolupa en espais exteriors i s’adopta un to èpic, accentuat en el terç final del film, que s’emmarca en el context de l’enfrontament entre xinesos i japonesos a finals dels anys trenta; “Ju Dou” concentra el drama en l’interior d’una fàbrica de tints i construeix la trama al voltant del típic triangle amorós, format per la dona, el marit i l’amant de la primera. D’aquesta manera, situant l’acció en un poblet xinès a la dècada dels vint del segle passat,  la pel·lícula ens pot fer pensar, en determinats moments, en clàssics del cinema negre com “Perdición” (Billy Wilder, 1944) o “El carter sempre truca dues vegades” (Tay Garnett, 1946), pel fet de descriure l’apassionament entre un home solter i una dona casada que, en un determinat moment, pensen en la possibilitat d’eliminar al marit enganyat. Però, és evident que el personatge de Ju Dou no té res de “femme fatale” sinó que , a l’igual que la protagonista de “La piedra de la paciencia” (Atiq Rahimi, 2012), és la víctima d’una societat marcadament masclista, en la qual els pares venen a les filles a marits que les maltracten, i les dones han d’acceptar estoïcament la seva dissort.  D’altra banda, a la darrera part del film, tal i com també passa a “Sorgo rojo”, hi té un paper rellevant el personatge del fill de la protagonista, que reprodueix la tensió triangular de l’inici, adoptant les formes del conflicte edípic. El resultat final és una altra gran pel·lícula de Zhang Yimou, sens dubte un dels cineastes més importants de l’actualitat.

Joan Caus

 

Bill Murray, Andie MacDowell. Director:  Harold Ramis. Realitzada el 1993. (EEUU)

Sinopsi: El meteoròleg Phil Connors, acompanyat de la realitzadora Rita i el càmera Larry, es desplaça a la localitat de Punxsutawney (Pennsilvània) per a fer el seguiment en directe del “dia de la marmota”, que es celebra cada dos de febrer en aquest poble i que consisteix en el fet que una marmota “anuncia” que encara falten sis setmanes per a l’inici de la primavera. Tot i que la intenció de Connors és tornar a la seva ciutat el vespre mateix del dia de la celebració, una forta nevada l’obliga a passar la nit a la fonda de Punxsutawney on s’havia allotjat. En despertar-se, Connors es troba amb la sorpresa que torna a ser el dos de febrer i , per tant, es veu obligat a repetir les accions que ha realitzat el dia anterior. Això és l’inici d’un malson que el condemna a viure un munt de vegades el mateix dia i que el porta, fins i tot, al suïcidi.Però, encara que es mori, Connors es torna a despertar ,poques hores després, al llit de la fonda; forçat a reviure indefinidament el mateix dos de febrer.

Comentari: Harold Ramis és un cineasta nordamericà especialitzat en el gènere de la comèdia que va debutar com a director l’any 1980 amb “El club de los chalados”, però que no va aconseguir el reconeixement de la crítica fins que va realitzar “Atrapado en el tiempo” (o “El dia de la marmota”, que és la traducció del seu títol original); sens dubte una de les pel·lícules més originals de la dècada dels noranta. A partir d’una història de Danny Rubin, inspirada en el mite de l’etern retorn defensat pels antics grecs i pel filòsof alemany Friedrich Nietzsche, aquesta pel·lícula ens planteja la situació d’un home que es veu obligat a repetir el mateix dia de forma indefinida, fet que inicialment l’aboca a la desesperació però que, més endavant, li ofereix l’oportunitat d’anar pulint els seus errors i aconseguir viure un dia perfecte, d’aquells que justifiquen la totalitat de l’existència. Després de l’èxit aconseguit amb aquesta comèdia de paradoxes temporals, Ramis va dirigir les també notables “Mis dobles, mi mujer y yo” (1996), basada en el tema de la clonació, i “Una terapia peligrosa” (1999) sobre les relacions entre un mafiós i el seu psicoanalista.

L’acció de “Atrapado en el tiempo” es situa a Punxsutawney, un poblet de l’estat de Pennsilvània on cada any es celebra l’anomenat “dia de la marmota”. El protagonista és un home del temps que, tot i haver aconseguit una notable popularitat, es troba desmotivat i ,fins i tot, rumia la possibilitat de canviar de feina. Per a interpretar aquest paper, Harold Ramis va triar a l’actor Bill Murray, al qual ja havia dirigit a “El club de los chalados” i amb qui havia treballat a “Los cazafantasmas” (1984). Adoptant el posat impassible que va fer famós a Buster Keaton, Murray està esplèndid en el seu rol de Phil Connors ,el meteoròleg condemnat a reviure repetidament el mateix dia i a no poder marxar, talment com el personatge central de “El show de Truman” (1998), de la localitat on s’ha desplaçat per a treballar. Reincidint en el mateix registre interpretatiu, Murray tornaria a excel·lir en films com “Lost in traslation” (Sofia Coppola,2003) o “Flores rotas” (Jim Jarmusch, 2005). D’altra banda, per a encarnar a la realitzadora Rita, de la qual s’acaba enamorant el protagonista, es va triar a l’exmodel Andie McDowell, que havia debutat com a actriu a “Greystoke” (1985) i que ja havia demostrat la seva “vis còmica” al film de Peter Weir “Matrimonio de conveniencia” (1990).

A més de comptar amb una bona direcció, un guió esplèndid i un repartiment plenament efectiu, “Atrapado en el tiempo” destaca per la seva banda sonora, que combina els temes originals de George Fenton amb cançons que tenen un pes destacat en la narració, especialment el tema de Sonny and Cher “I got you baby”, amb el qual es desperta cada dia el protagonista, adonant-se que torna a ser el dos de febrer.

Joan Caus