Posts Tagged ‘holocaust’

El último traje

Posted: 19 febrer 2019 in Uncategorized
Etiquetes: , ,

Miguel Ángel Solá, Ángela Molina, Natalia Verbeke. Director: Pablo Solarz. Realitzada el 2017. (Argentina)

Dorian Le Clech, Batyste Fleurial, Patrick Bruel. Director: Christian Duguay. Realitzada el 2017. (França)

Jonas Armstrong, Ben Kingsley, Hannah Tointon. Director: Mark Schmidt. Realitzada el 2014. (EEUU)

Negación

Posted: 15 Octubre 2018 in HISTÒRIC
Etiquetes: , , ,

Rachel Weisz, Tom Wilkinson, Timothy Spall. Director: Mick Jackson. Realitzada el 2016. (Regne Unit)

Sinopsi: A finals dels anys noranta, la historiadora nord-americana d’origen jueu Deborah Lipstadt, especialitzada en la 2ª Guerra Mundial, viatja a Anglaterra per a donar algunes classes i conferències. En una d’aquestes xerrades hi és present David Irving, un escriptor antisemita que afirma amb vehemència que els alemanys no van matar cap presoner als camps de concentració. Després d’acusar a Deborah de falsejar la història, la nord-americana, amb el suport del seus editors, decideix enviar a Irving als tribunals, comptant amb el suport legal d’un grup d’advocats encapçalat pel veterà Richard Rampton. Aquest lletrat, en contra de la voluntat de Deborah, li recomana que no parli en el judici, i que tampoc hi intervingui com a testimoni cap supervivent del genocidi.

Comentari: En el conjunt de l’àmplia filmografia dedicada al tema de l’holocaust, on hi excel·leixen títols com els documentals Nit i boira (Alain Resnais, 1955) i Shoah (Claude Lanzmann, 1985), i els oscaritzats La llista de Schindler (Steven Spielberg, 1994) i El fill de Saul (Lázsló Nemes, 2015), hi trobem també un sèrie de films centrats en l’àmbit judicial en què se’ns descriu el procés al qual van ser sotmesos diversos nazis en els anys posteriors a la 2ª Guerra Mundial, tals com ¿Vencedores o vencidos? (Stanley Kramer, 1961), sobre els judicis de Nuremberg, o Eichmann (Robert Young, 2007). Partint també de la memòria històrica sobre l’horror dels camps de concentració, en el context d’un judici real, la principal novetat de Negación és que l’acusat no és cap criminal de guerra sinó un historiador que defensa amb convicció que els jueus no van ser exterminats pels alemanys a Auschwitz o Mauthausen, en contra de les múltiples evidències d’aquest fet.

Negación es basa en el llibre autobiogràfic “History on trial” (2005) de l’autora Deborah Lipstadt, i ens descriu el procés judicial que la va enfrontar al negacionista David Irving, autor d’obres com “La guerra de Hitler” (1977). A partir d’un magnífic guió escrit pel prestigiós dramaturg britànic David Hare (“Celobert”), la pel·lícula, dirigida per Mick Jackson (El guardaespaldas, Volcano) es centra inicialment en el personatge de Deborah, interpretada per la magnètica Rachel Weisz (Àgora, Langosta). Ben aviat, però, el seu protagonisme és compartit pels també excel·lents Timothy Spall (Secrets i mentides, Mr. Turner) i Tom Wilkinson (Cassandra’s dream, L’escriptor), que encarnen, respectivament, l’historiador David Irving i l’advocat Richard Rampton. Exceptuant unes seqüències rodades a Polònia, en què se’ns mostra una visita que realitza Deborah al camp de concentració d’Auschwitz, tota l’acció es situa a Londres i, en concret, en el recinte on es celebra el judici que es va perllongar al llarg d’un mes. Jackson opta per una narració clàssica, centrada en el duel dialèctic entre Irving i Rampton, sota la mirada atenta de Deborah, a la qual s’aconsella que no intervingui en el procés.  El resultat final és una pel·lícula distreta i interessant, que ja podem incloure entre els títols rellevants de temàtica judicial produïts en la dècada actual.

Joan Caus

 

 

 

Ariane Ascaride, Ahmed Dramé, Noémie Merlant. Directora: Marie-Castille Mention-Schaar. Realitzada el 2014. (França)

Hannah Arendt

Posted: 8 Juliol 2014 in BIOGRÀFIC, DRAMA
Etiquetes: , ,

Barbara Sukowa, Axel Milberg, Janet McTeer. Director: Margarethe von Trotta. Realitzada el 2012 (Alemanya)4

Sinopsi: Adolf Eichmann, tinent coronel de les SS exiliat a Buenos Aires, és segrestat per un grup d’israelians i enviat a Jerusalem, on és jutjat per crims contra la humanitat. La filòsofa alemanya d’origen jueu Hannah Arendt, que resideix a Nova York, s’ofereix per a fer la crònica del judici a Eichmann per al setmanari “The New Yorker. En ser acceptada la seva proposta, aquesta pensadora es trasllada a Israel, on es retroba amb Kurt Blumenfeld, un important líder sionista que coneixia des de feia anys. Després d’assistir al judici, Arendt escriu un seguit d’articles força polèmics sobre el criminal nazi, que ha estat condemnat a mort. Aquest fet li genera tot un munt d’enemistats, dins i fora del seu país d’acollida.

Comentari: Al llarg de la història del cinema són ben comptades les pel·lícules sobre la vida i l’obra dels grans pensadors. Per exemple, autors tan cabdals com Plató, Sant Tomàs d’Aquino o Kant encara no compten amb cap film on hi apareguin, si més no com a personatges protagonistes. Amb tot, alguns filòsofs sí que han tingut el seu “biopic”, com, per exemple, Hipàtia d’Alexandria (“Ágora”, 2009), Giordano Bruno, Friedrich Nietzsche (“Més enllà del bé i del mal”, 1977) o Ludwig Wittgenstein. També cal recordar que Roberto Rossellini, un dels cineastes més importants de tots els temps, va realitzar quatre pel·lícules per a la RAI, dedicades, respectivament, a Sòcrates, Sant Agustí, Descartes i Pascal. Finalment, cal remarcar la contribució de la directora alemanya Margarethe von Trotta, autora de tres pel·lícules sobre importants pensadores del seu país: “Rosa Luxemburg” (1986), “Visión.La història de Hildegard Von Bingen” (2009) i “Hannah Arendt” (2012), el film que ara comentem.

A partir d’un guió de la pròpia directora, coescrit amb Pam Katz, “Hannah Arendt” es centra en la vida d’aquesta pensadora alemanya d’origen jueu, nascuda a Linden l’any 1906 i resident a Nova York des del 1941, en el moment en què té cinquanta-cinc anys i ja està reconeguda com una intel·lectual de primer nivell, després d’haver  publicat “Els orígens del totalitarisme” i “La condició humana”, els seus dos llibres més importants. Aleshores, a Arendt se li ofereix l’oportunitat de fer el seguiment del judici a Adolf Eichmann, un dels criminals nazis més destacats, que havia trobat refugi a l’Argentina.  Després d’escoltar atentament les declaracions d’Eichmann, al qual imaginava inicialment com un psicòpata monstruós i despietat, la filòsofa se n’adona que el nazi no és més que un gris buròcrata que obeïa cegament les ordres, sense reflexionar gens ni mica en la maldat dels seus actes. Aquesta “exculpació” d’Eichmann, sumada a la denúncia del col·laboracionisme d’alguns jueus en els camps d’extermini, li van generar diversos odis i la pèrdua d’amics com el filòsof Hans Jonas, que ja no havia acceptat mai que Arendt no trenqués la relació amb el seu mestre comú Martin Heidegger, afí als postulats del nacionalsocialisme.

Interpretada  brillantment per l’actriu Barbara Sukowa, que ja havia donat vida a Rosa Luxemburg i a Hildegarda de Bingen en les anteriors pel·lícules “filosòfiques” de Margarethe von Trotta, “Hannah Arendt” és un film certament interessant i molt útil per a apropar-nos a una de les figures més destacades de la Filosofia del segle XX.

Joan Caus

 

Kristin Scott Thomas, Frederic Pierrot, Aidan Quinn. Director: Gilles Paquet-Brenner. Realitzada el 2010 (França)La llave de Sarahç

Sinopsi: Sarah és una nena jueva de deu anys que viu amb els seus pares i el seu germà petit Michel en un apartament del centre de París. El 16 de juliol de 1942, durant l’ocupació alemanya, uns gendarmes entren a la casa de Sarah i obliguen a la família a anar a un velòdrom de la ciutat, on s’hi confinen milers de jueus. Abans de marxar del pis, Sarah amaga el seu germà dins d’un armari, amb l’esperança de tornar a casa ben aviat i rescatar-lo. Però, després de passar unes hores al velòdrom, Sarah i els seus pares són enviats a un camp de concentració, del qual només en podrà sortir en vida la nena, gràcies a l’ajuda d’un vigilant. Molts anys després d’aquests fets, Julia, una periodista nordamericana que resideix a París, descobreix que l’apartament dels seus sogres, on té la intenció d’anar a viure amb el seu marit i filla, havia estat l’habitatge de la família de Sarah i, tot seguit, iniciarà una investigació per tal de veure si aquesta supervivent dels camps d’extermini encara és viva.

Comentari: “La llave de Sarah” és l’adaptació de la novel·la homònima de l’escriptora francesa Tatiana de Rosnay, una autora que amb aquesta obra va aconseguir un gran èxit internacional, venent més de cinc milions d’exemplars en tot el món. El llibre, publicat l’any 2007, també es troba traduït en castellà per l’editorial Santillana.

Seguint fidelment l’estructura de l’obra literària, però desplaçant uns anys el temps en què es situa el relat ambientat en el present, del 2002 al 2008, “La llave de Sarah” s’articula al voltant de dos arguments entrellaçats, situats un d’ells durant la Segona Guerra Mundial i l’altre a començaments del segle XXI. En el primer, se’ns explica el drama de Sarah, una nena jueva de deu anys que, com a conseqüència de l’operació policial desenvolupada pels francesos seguint les ordres del nazis al 1942 i coneguda com a “Vel’ d’Hiv” (Velòdrom d’Hivern), tema també de la pel·lícula “La redada” (Roselyne Bosch, 2010), es veu obligada a viure en un camp de concentració, allunyada dels seus pares i amb un germà petit al qual havia deixat tancat en un armari per tal que no fos arrestat pels gendarmes. Paral·lelament, se’ns narra la història de Julia, una periodista nordamericana casada amb un arquitecte francès i resident a París que, després d’haver escrit un article sobre els fets del “Vel’ d’Hiv”, torna a investigar sobre la persecució dels jueus durant la 2ª G. M. i, en concret, mira d’aconseguir més dades sobre Sarah, la supervivent jueva que havia viscut a l’apartament on té la intenció d’anar a viure un cop s’hi hagin fet les reformes necessàries.

Dirigida amb correcció per Gilles Paquet-Brenner, responsable també del guió, “La llave de Sarah” no va més enllà de ser una perfecta il·lustració del llibre original, amb la seva reivindicació de la memòria històrica i, en concret, de la necessitat de no oblidar mai el drama de l’holocaust; resumit aquí en la història de la petita Sarah (interpretada per la debutant Mélusine Mayance), una nena jueva que, tot i salvar la vida i ser adoptada per una parella de camperols, mai aconseguirà superar el trauma de la mort dels seus pares i el seu germà. D’altra banda, la pel·lícula ens permet gaudir d’una altra magnífica interpretació de Kristin Scott Thomas (“El pacient anglès”), perfecta en el seu rol de Julia, la protagonista del film.

Joan Caus

 

Asa Butterfield, Vera Farmiga, David Thewlis. Director: Mark Herman. Realitzada el 2008. (Regne Unit, EEUU)

Sinopsi: Al 1942, Bruno és un nen de vuit anys que viu feliç amb els seus pares i la seva germana en una luxosa casa de Berlín. Quan el seu progenitor, un important militar de l’exèrcit alemany, és ascendit a comandant i obligat a canviar de destinació, la família es trasllada a un edifici molt més modest, situat en una zona rural. D’entrada, en Bruno no està gens content amb el canvi d’adreça, on no pot jugar amb els seus companys d’escola ni disfrutar de l’ambient animat de la gran ciutat. Però, més endavant, passejant pels camps propers a la seva nova llar, es troba amb un altre nen de la seva edat, anomenat Schmuel, que viu en una mena de granja separada del lloc on resideix Bruno per una tanca de filferro i vesteix, com les altres persones de la “granja”, un pijama de ratlles. Entre els dos infants s’establirà una forta amistat i, més endavant, miraran de trencar la barrera física que els separa per a poder estar més junts.

Comentari: “El niño con el pijama de rayas” és l’adaptació a la gran pantalla de la quarta novel·la de l’escriptor irlandès John Boyne;una obra publicada l’any 2006 que, ben aviat, es va convertir en un “best seller” internacional. Només dos anys després de la primera edició del llibre, el cineasta britànic Mark Herman (“Tocando el viento”, 1996) es va encarregar d’escriure el guió i dirigir-ne la versió cinematogràfica.El resultat és una pel·lícula prou correcta i del tot fidel a l’original literari, que també va obtenir un notable èxit , sense assolir, però, l’impacte del text en què s’inspira.

La història de la pel·lícula es centra en el personatge de Bruno, el fill petit d’un comandant nazi, responsable de dirigir l’extermini de jueus en un dels camps de concentració que els alemanys van construir per a dur a terme la Solució Final. Adoptant sempre el punt de vista de l’infant, que només té vuit anys i no acaba d’entendre ni quina feina fa realment el seu pare ni qui són realment aquelles persones vestides amb un “pijama de ratlles” que veu des de la finestra de la seva nova casa, el film ens apropa a l’horror de l’holocaust, des de la mirada distanciada i innocent del protagonista; incapaç de copsar ,d’entrada,la veritable realitat dels fets. De forma progressiva, però, en observar conductes com la del jove tinent Kotner envers el criat Pavel (un metge jueu degradat a simple criat)  o en conèixer més a fons la vida del seu nou amic Schmuel (el nen jueu que es passa hores assegut al costat de la tanca de filferro que delimita el camp d’extermini), Bruno podrà entreveure que la vida a la “granja” de prop de casa seva no té res d’agradable  i que les persones que hi fan estada no hi estan gens a gust.

Tot i que, en general, l’estructura de la pel·lícula segueix fidelment la del llibre, Mark Herman ha introduït algunes variacions, com la seqüència en què els oficials nazis contemplen una pel·lícula propagandística que presenta els camps de concentració com a càmpings lúdics (film que també veu en Bruno i que incrementa els seus dubtes sobre el lloc on viu el seu amic Schmuel) o el muntatge en paral·lel de la part final, que ens mostra les accions simultànies de Bruno i la recerca que duen a terme els seus pares quan s’assabenten que ha desaparegut. En conjunt, “El niño con el pijama de rayas” és un film notable, que aconsegueix captar plenament el to de la novel·la de John Boyne, gràcies a un bon guió, una solvent posada en escena, l’emotiva banda sonora de James Horner (“Titanic”) i un repartiment on ,al costat d’actors com David Thewlis (“War horse”,2010) o Vera Farmiga (“Up in the air”,2009) , hi destaca la interpretació dels nens Jack Scaulon, fent de Shmuel, i Asa Butterfield, responsable de donar vida a Bruno i que, més endavant, tornaria a demostrar el seu talent fent de Hugo Cabret a l’excel·lent “La invención de Hugo” (Martin Scorsese, 2011).

Joan Caus

The reader

Posted: 10 Mai 2011 in DRAMA, ROMÀNTIC
Etiquetes: , ,

Kate Winslet, David Kross, Ralph Fiennes. Director: Stephen Daldry. Realitzada el 2008.

Sinopsi: En un poble d’Alemanya, a finals dels cinquanta, Michael Berg, un estudiant de quinze anys, s’enamora i manté una relació amorosa amb Hanna Schmitz, una dona de trenta-set anys que treballa com a cobradora en un tramvia. Un dia, de forma inesperada, Hanna se’n va del poble. Anys després, quan Michael és un estudiant de dret, es retrobarà amb la seva antiga amant, que és jutjada per un tribunal pels crims comesos quan havia fet de guardiana en un camp de concentració.

Comentari: “The reader”(“El lector”) és l’adaptació cinematogràfica, molt fidel a l’original, de la novel·la homònima de l’escriptor alemany Bernhard Schlink, dirigida per Stephen Daldry (“Billy Elliot”, “Las horas”) i amb guió del dramaturg David Hare (“Celobert”). Tot i que la versió fílmica, a diferència del llibre, es construeix a partir de “flashbacks” des d’un present situat a finals dels anys noranta; l’estructura de la pel·lícula respecta l’organització en tres parts de la novel·la, situades, cadascuna d’elles, en una dècada diferent i que abarquen, en conjunt, un període d’uns trenta anys. La primera part, situada a l’any 1958, ens presenta la relació entre els dos personatges principals: el jove Michael, un adolescent de classe mitjana que fa estudis de secundària, i l’enigmàtica i seductora Hanna, una dona de prop de quaranta anys que viu sola i que treballa com a cobradora en un tramvia. La coneixença entre ambdós es produeix un dia de pluja, quan Hanna ha d’atendre el noi, que ha perbocat en ple carrer. Més endavant, Michael tornarà a casa d’Hanna per tal d’agrair-li l’ajuda i, de forma inesperada, s’iniciarà entre ells una relació sentimental, que es perllongarà uns quants mesos; fins el moment en què la protagonista desapareix de forma sobtada. La segona part, situada a l’any 1966, es centra en el judici de Hanna, acusada de diversos crims quan havia fet de guardiana en un camp de concentració; pels quals acabarà anant a la presó. Finalment, la tercera part, que transcorre entre els anys seixanta i setanta, ens descriu la represa de relacions ,per correspondència, entre els dos personatges; que no es tornaran a veure fins a la part final.

    Si bé la part central de “The reader” , aquella que ens mostra el procés judicial contra diverses dones que havien format part de les SS, entre les quals es troba Hanna; entronca amb el tema de pel·lícules com “La capsa de música” de Costa-Gavras o “Vencedores y vencidos” (“Els judicis de Nuremberg”) d’Stanley Kramer; l’eix de la narració gira al voltant de l’apassionada història d’amor entre els dos personatges centrals , en la qual hi té un paper fonamental el gust per la lectura i el plaer que ens ofereix la bona literatura. Així, a la primera part, els contactes sexuals entre Michael i Hanna venen precedits per les lectures en veu alta que el noi fa, a petició de la dona, d’obres clàssiques de la literatura universal com l’”Odissea” d’Homer, “Guerra i pau” de Tolstoi o “La dama i el gosset” de Chejov. Anys després, quan la retroba en el judici, el protagonista s’adonarà que ,de fet, Hanna és analfabeta i que aquest problema ,del qual sempre s’havia avergonyit, l’havia marcat negativament tota la vida.

    A banda del magnífic treball a nivell d’ambientació, de la preciosa fotografia de Chris Menges,l’emotiva música de Nico Muhly o l’encertada direcció de Stephen Daldry, “The reader” destaca pel treball dels seus interprèts, des d’aquells que tenen rols secundaris com Bruno Ganz (“Cielo sobre Berlín”, “El hundimiento”) fins els dos actors que interpreten a Michael, el jove David Kross i el més madur Ralph Fiennes (“El pacient anglès”, “El jardiner fidel”). Però, per sobre de tots, cal destacar la impressionant interpretació de Kate Winslet, que després d’haver excel·lit en films com “Jude”, “Titànic”, “Iris” o “Juegos secretos”; va tornar a demostrar a “The reader” que és una de les millors actrius del moment.

Joan Caus