Posts Tagged ‘lladres’

Brad Pitt, Richard Jenkins, James Gandolfini. Director: Andrew Dominik. Realitzada el 2012. (EEUU)matalos suavemente

Jackie Brown

Posted: 3 Juliol 2013 in ACCIÓ, DRAMA, POLICÍAC
Etiquetes: , , , ,

Pam Grier, Samuel L. Jackson, Michael Keaton. Director: Quentin Tarantino. Realitzada el 1997. (EEUU)Jackie Brown

Sinopsi: Jackie Brown és una hostessa afroamericana de quaranta-quatre anys que treballa per a una petita companyia aèria que ofereix vols des de Los Angeles fins a Mèxic. Un dia, en passar per la duana, la policia l’hi troba una bosseta de cocaïna, i la fiquen a la presó. Gràcies a la intervenció d’Ordell Robbie, un traficant d’armes que utilitza a Jackie per a introduir d’amagat els diners dels seus negocis il·legals als Estats Units, l’hostessa pot sortir ràpidament de la garjola, en ser pagada la fiança que li permet obtenir la llibertat condicional. Ben aviat, però, Jackie es veurà obligada a treballar de nou per a Ordell, transportant un paquet de 50.000 dòlars. Però, amb l’ajuda de Mac Cherry, l’agent de fiances contractat pel traficant, amb qui fa una bona amistat, Jackie mirarà d’enganyar a Ordell i apropiar-se dels diners.

Comentari: Després de l’èxit aconseguit amb “Pulp Fiction”, guanyadora de la Palma d’Or al Festival de Cannes de 1994, Quentin Tarantino va reincidir en el gènere policíac amb l’adaptació de la novel·la “Rum Punch” de l’escriptor Elmone Leonard (1925-2013), publicada l’any 1992 i traduïda al castellà per Ediciones B. El resultat va ser “Jackie Brown”, el tercer llargmetratge d’aquest polèmic cineasta nordamericà.

Tarantino ens torna a oferir una història protagonitzada per delinqüents desafortunats i violents que, al final, s’acaben matant entre ells, en ser víctimes de la traïció. En concret, a “Jackie Brown” ens trobem amb un traficant d’armes afroamericà, establert a Los Angeles, que, en l’inici del film, ja es veu impel·lit a executar un col·lega del qual sospita que l’ha delatat. Per a encarnar aquest personatge, anomenat Ordell Robbie, el director va comptar de nou amb l’actor Samuel L. Jackson, que ja havia treballat amb Tarantino a “Pulp Fiction” i que tornaria a col·laborar amb ell a “Malditos bastardos” i “Django desencadenado”. De tota manera, la figura més destacada de la pel·lícula és l’hostessa Jackie Brown, paper fet a mida de l’actriu Pam Grier, la protagonista de “Foxy Brown” (Jack Hill, 1974), un dels títols fonamentals del moviment “Blaxploitation” dels anys setanta. En aquest sentit, tenint present el personatge de “Foxy Brown” i, alhora, avançant alguns trets de la Vídua de “Kill Bill”, Grier construeix una heroïna atractiva, dinàmica i intel·ligent, capaç d’enfrontar-se amb èxit a l’home que la vol manipular, i de seduir a l’agent de fiances interpretat pel veterà Robert Forster, convertit en el principal col·laborador de Jackie en l’execució del seu pla. En papers més secundaris, també ens trobem en el repartiment amb actors tan coneguts com Robert de Niro, Michael Keaton o Bridget Fonda.

Sense arribar a la complexitat narrativa de “Reservoir dogs” i “Pulp Fiction”, caracteritzades per l’alteració de l’ordre temporal en la presentació dels esdeveniments i la multiplicació dels punts de vista, Tarantino es manté fidel aquí al relat lineal però també ens presenta, a la part final, una mateixa acció mostrada des de tres perspectives diferents, a l’estil de “Rashomon” d’Akira Kurosawa (1950).  D’altra banda, també cal destacar la banda sonora del film, formada per una selecció de magnífiques cançons de la discogràfica Motown, com “Across 110th Street” de Bobby Womack, “Baby love” de The Supremes o “Didn’t I blow your mind this time” de The Delfonics.

Joan Caus

 

Ariane Ascaride, Jean-Pierre Darroussin, Gérard Meylan. Director: Robert Guédiguian. Realitzada el 2011 (França)Las nieves del kilimanjaro

Sinopsi: Com a conseqüència d’un pla de reestructuració laboral, Michel, un home de prop de seixanta anys ,casat amb Marie-Claire ,pare de dos fills i avi de tres néts, es veu obligat a deixar la feina i restar a l’atur. Poc després, celebra el trentè aniversari del seu casament, en companyia dels seus parents i amics. A la festa de celebració hi convida Christophe, un noi de 22 anys que treballava a la mateixa empresa i que també va ser acomiadat. Com a regal d’aniversari, Michel i Marie-Claire reben una arqueta plena de diners i un bitllet per a fer un viatge a Tanzània. Però, l’alegria de la parella dura ben poc: dies després de rebre l’obsequi, dos lladres amb el rostre tapat entren a casa seva i els roben els diners i el bitllet. Casualment, Michel descobreix que un dels delinqüents és Christophe i, feta la denúncia a la policia, aconsegueix que arrestin al jove. Tanmateix, en el moment en què s’assabenta de la situació familiar del lladre, Michel es planteja si ha actuat correctament enviant Christophe a la presó.

Comentari: Robert Guédiguian és un dels cineastes francesos més importants de l’actualitat. Tot i que va debutar l’any 1981 amb “Dernier été”, l’èxit a nivell internacional no li va arribar fins al 1997 amb “Marius i Jeannette”; film que també va ser el primer dels seus que es va estrenar a Catalunya. Des d’aleshores, les seves pel·lícules, ambientades normalment a Marsella,la seva ciutat natal, i centrades en els problemes de diversos personatges pertanyents a la classe obrera, han arribat regularment al nostre país i han comptat amb el suport d’un petit nucli de seguidors incondicionals. “Las nieves del Kilimanjaro” és, fins el moment, la seva darrera producció.

   Inspirada en el poema narratiu de Victor Hugo titulat “Les pauvres gens” (història de la dona d’un pescador que es veu obligada a acollir a casa seva a dos nens orfes, tot i ser molt pobre i tenir cinc fills petits), “Las nieves del Kilimanjaro” no té res a veure amb el conte homònim d’Ernst Hemingway (adaptat al cinema per Henry King al 1952) sinó que es basa en un guió original de Robert Guédiguian i Jean-Louis Milesi, i pren el títol d’una cançó de Pascal Danel, que té un paper destacat en un determinant moment de la pel·lícula. En concret, aquest tema musical es canta en la seqüència en què els dos protagonistes, Michel i Marie-Claire, mentre celebren el trentè aniversari del seu casament, són obsequiats pels seus familiars i amics amb un viatge a Tanzània, que els permetrà veure en directe “les neus del Kilimanjaro”. L’eix central de l’argument gira al voltant de la impossibilitat de realitzar l’esmentat viatge, des del moment en què dos lladres entren a la llar de Michel i Marie-Claire i s’apropien del bitllet d’avió i dels diners destinats a visitar el país africà. A partir d’aquest fet, la pel·lícula deriva cap a un cant a la solidaritat, a l’estil d’alguns films de Frank Capra, en què, en el context de la crisi econòmica actual, es planteja l’obligació moral de perdonar, ser generosos i tenir cura dels més necessitats.

   Com és costum en les pel·lícules de Robert Guédiguian, el repartiment de “Las nieves del Kilimanjaro” està encapçalat per Ariane Ascaride, la seva dona a la vida real, que ens torna a emocionar amb la interpretació de la bondadosa Marie-Claire; i pels també habituals Jean-Pierre Darroussin, en el rol de l’aturat i prejubilat Michel, i Gérard Meylan, encarnant a Raoul, el cunyat i millor amic de Michel.A més d’aquests tres intèrprets veterans, cal destacar l’actuació de Grégoire Leprince-Ringuet, donant vida al desesperat Christophe, el fill gran d’una mare soltera que es veu obligat a fer-se càrrec dels seus germans. Tots ells estan esplèndids i ens resulten plenament versemblants i propers. En conjunt, “Las nieves del Kilimanjaro” és un altre gran film de Robert Guédiguian, ple d’humanitat, que ens convida a mantenir ben viu l’esperit de germanor.

Joan Caus

Directors: Jean-Loup Felicioli y Alain Gagnol. Realitzada el 2010. (França)UN GATO EN PARIS

Sinopsi: Dino és un gat parisenc que porta una doble vida. De dia, és l’animal de companyia de Zoé, una nena que ha quedat muda d’ençà de la mort del seu pare, un agent de policia assassinat pel perillós delinqüent Víctor Costa. De nit, Dino s’escapa per la finestra i s’adreça a la casa del lladre Nico, a qui acompanya en els seus robatoris per diversos pisos de la capital francesa. La mare de Zoé, que es diu Jeanne i també és comissària de policia, mira de localitzar i arrestar a Víctor Costa, que, juntament amb d’altres lladres, té el propòsit d’apropiar-se del “Colós de Nairobi”, una valuosa peça arqueològica. En la seva recerca d’aquest criminal, Jeanne comptarà amb l’ajuda inesperada de Nico, després que la seva filla localitzi la casa de l’home amb qui es reuneix Dino quan arriba la mitjanit.

Comentari: Pocs dies abans de l’estrena a Catalunya de “El gat amb botes” (Chris Miller, 2011), les exitoses aventures del felí bandoler amb la veu d’Antonio Banderas, va arribar a les sales de cinema del nostre país un altre film de dibuixos animats, molt més modest, protagonitzat també per un gat intrèpid enfrontat amb diversos malfactors. La pel·lícula en qüestió és “Un gato en París”, una coproducció francobelga de 2010 dirigida pel tàndem format pels debutants Jean-Loup Feliciolo i Alain Gagnol, que, a l’igual que l’esmentada producció de la companyia Dreamworks, també va aconseguir ser finalista a l’Oscar al millor film d’animació.  Però, com és previsible, la difusió de “Un gato en París” va ser molt més restringida que la de “El gat amb botes”, per bé que, a diferència d’altres títols destacats del cinema d’animació francès recent com “Kerity, la casa dels contes” (Dominique Monfery, 2009) o “L’il·lusionista” (Sylvain Chomet,2010), va comptar amb una distribució àmplia i no limitada a unes poques sales de Barcelona.

“Un gato en París”, basat en un guió d’Alain Gagnol, s’articula al voltant de les peripècies de Dino, un gat que s’afegeix a la llarga llista fèlids que han protagonitzat films d’animació, entre els quals podem recordar títols com la producció Disney “Los aristogatos” (Wolfgang Reitherman, 1970) o l’adaptació de les històries del disbauxat gat Fritz ideat per Robert Crumb a “El gato caliente” (Ralph Bakshi, 1972); a banda de personatges tan cèlebres com el Tom creat per Hanna i Barbera o el Silvestre dels Looney Tunes. A diferència ,però, de la majoria de felins animats, Dino no parla ni se’ns presenta com un gat humanitzat sinó com una simple mascota que actua com a animal de companyia de dos “amos” ben diferents: una introvertida nena de vuit anys anomenada Zoé, filla d’una agent de policia, i  Nico, un lladre de joies noctàmbul que gaudeix de la col·laboració de Dino en els seus robatoris. Tot i que, d’entrada, l’argument ens pot recordar al de les històries de superherois que porten una doble vida; en la segona part, la trama s’apropa a alguns tòpics del cinema d’acció com els de les sagues Bond o Bourne, amb les seves persecucions per les teulades de París a ritme trepidant, i un desenllaç situat a la impressionat catedral de Notre Dame, escenari també d’un altre dels gran films d’animació de la dècada dels noranta: “El geperut de Notre Dame” (Gary Trousdale i Kirk Wise, 1996).

Amb un encertat ritme narratiu, un agradable disseny de personatges i una impecable realització a nivell tècnic, “Un gato en París” és una altra mostra del bon cinema d’animació que es fa actualment a Europa i que pot competir, perfectament, a nivell de qualitat, amb les espectaculars produccions sorgides dels estudis nordamericans. D’altra banda, la pel·lícula de Felicioli i Gagnol, a l’igual que l’excel·lent “Ratatouille” (Brad Bird i Jzan Pinkara, 2007), recrea de forma impecable els carrers i edificis de la capital francesa; bressol del setè art i una de les ciutats més cinematogràfiques del món.

Joan Caus

 

La última seducción

Posted: 1 febrer 2012 in DRAMA, POLICÍAC
Etiquetes: , ,

Linda Fiorentino, Peter Berg, Bill Pullman. Director: John Dahl. Realitzada el 1994 (EEUU)

L’acció té lloc a New York i a Benton, una petita ciutat de Buffalo i narra la història de Bridget Gregory, una dona sense escrúpols i molt ambiciosa. Abandona al seu marit (Bill Pullman) i li pren els diners obtinguts en la venta il·legal de drogues medicinals. S’establirà en una petita ciutat on coneix a Mike (Peter Berg) al qual també farà anar de bòlit.

La pel·lícula està totalment monopolitzada per l’actriu Linda Fiorentino

( Jade -1995- , Hombres de negro -1997-) que eclipsa als seus companys de repartiment i se’ns mostra com un homenatge a la figura  de la “femme fatale”  (dona fatal bella i encantadora, però tramposa i amoral) que es va fer tan popular en el cinema negre o Film Noir ( expressió francesa per definir a les pel·lícules de Hollywood en blanc i negre sobre crims dels anys trenta i quaranta). Sense arribar a l’alçada d’una Barbara Stanwyck

( Perdición -1944-) o Kathleen Turner ( Fuego en el cuerpo -1981-), Linda interpreta amb convicció un paper captivador que s’allunya de la tòpica “dona florero”   i es mostra prou espavilada per ridiculitzar a uns homes que semblen uns titelles sota la seva batuta i es deixen portar per la dita popular:  “ Quan el cap d’abaix s’engalaverna el de dalt no governa”.

Encara que sembli feta per ser un telefilm està dirigida amb un enginy per John Dahl ( autor de la excel·lent Rounders -1998-  i de la popular sèrie de TV Dexter -2006- ) i va tenir un acceptable rendiment a les sales comercials en bona part perquè gaudeix d’un guio que té algun gir sorprenent i el motor de l’acció es basa en la combinació de  temes com la mentida, la venjança  i la fugida.

Malauradament l’actriu va quedar marcada per aquest personatge i no va poder seguir l’estela de les grans dames del cinema negre: Lauren Bacall, Joan Bennet, Ryta Hayworth o Gloria Grahame.

Salvador Lara Morente

Arizona baby

Posted: 28 Novembre 2011 in COMÈDIA
Etiquetes: , , ,

Nicolas Cage, Holly Hunter. Director: Joel Coen. Realitzada el 1987. (EEUU)

Sinopsi: H.I. McDunnough,un lladre reincident, s’enamora i es casa amb Ed, una agent de policia que treballa a la presó. Com la parella no pot tenir fills i els antecents penals de l’home són un obstacle per a que en puguin adoptar algun, un dia decideixen segrestar i afillar-se un dels cinc nadons bessons de la família Arizona, el pare dels quals, Nathan, és un destacat empresari del sector dels mobles. Poc després de l’esmentat segrestament, H.I. rep la visita inesperada de dos amics que s’han escapat de la presó i que decideixen instal·lar-se a casa seva.Però, un dia, aquests s’assabenten de la veritable identitat del nadó i decideixen raptar-lo, per tal de cobrar la recompensa oferta pel pare de la criatura. D’altra banda, els exconvictes no són els únics que van darrera dels diners que ha ofert Nathan Arizona per a aquell que li retorni el seu fill.

 Comentari: Després de debutar amb el thriller “Sang fàcil” (1984), els germans Joel i Ethan Coen van fer un tomb cap a la comèdia amb “Arizona baby”, una divertidíssima pel·lícula protagonitzada per l’atípica parella formada per H. I. , un maldestre exdelinqüent que acaba treballant en un taller, i Ed ,la dona policia que s’enamora d’ell mentre és a la presó i que, finalment, es casa amb el reclús. A través d’un llarg pròleg d’uns deu minuts, previ als títols de crèdit, se’ns explica la relació entre els dos personatges centrals, fins el moment del casament i l’inici de la convivència matrimonial. L’eix argumental del film girà al voltant de la impossibilitat de tenir fills per part de la parella (no en poden tenir de biològics degut a l’esterilitat de la dona, ni d’adoptats, per culpa de l’historial delictiu del marit) i de la decisió de l’afligida protagonista de forçar al seu home a segrestar un dels cinc bessons de l’empresari Nathan Arizona. A partir del moment en què s’enduen a casa al nadó, que sempre es mostra d’allò més alegre i tranquil, es va complicant la vida dels protagonistes; en especial, des que entren en escena dos amics de H. I. que s’han escapat de la presó. La segona part de la pel·lícula es construeix a partir d’un seguit de frenètiques persecucions per carretera, a ritme accelerat, entre el cotxe dels dos protagonistes, el dels evadits que s’han endut el nadó amb el propòsit de cobrar la recompensa oferta per l’empresari i un perillós motorista carregat de munició, que també ambiciona els diners de Nathan Arizona.

   Tot i el seu caràcter d’obra menor, si la comparem amb títols com “Mort entre les flors” (1990) oFargo” (1995) , “Arizona baby” ens permet observar elements ben característics de l’estil dels Coen, que es veuran consolidats en la seva obra posterior: humor surrealista, situacions delirants, moviments i angles de càmera sorprenents (com els tràvellings amb la càmera situada a l’alçada del nadó), banda sonora impecable (del seu músic habitual Carter Burwell) i un guió perfectament construït. A tot plegat, s’hi suma aquí un desplegament narratiu proper als dibuixos animats de Tex Avery i una incisiva reflexió sobre les dificultats inherents al fet de ser pares (la imatge idíl·lica i angelical dels cinc bessons Arizona té el seu contrapunt en la dels cinc fills més crescudets del cap de feina del protagonista, veritables “monstres” infantils que es dediquen a destrossar el mobiliari de H. I. i Ed, sense que els seus pares hi facin res per a aturar-los).Cal destacar el magnífic treball interpretatiu dels dos protagonistes Nicolas Cage (“Leaving las Vegas”) i Holly Hunter (“El piano”), i també la presència en el repartiment de John Goodman –que tornaria a treballar amb els Coen a “Barton Fink” i “El gran Lebowsky”—i Frances McDormand, la protagonista de “Sang fàcil” i “Fargo”; i dona del director Joel Coen a la vida real.

Joan Caus

 

 

Sospechosos habituales

Posted: 18 Novembre 2011 in ACCIÓ, POLICÍAC
Etiquetes: , , ,

Stephen Baldwin, Gabriel Byrne, Chazz Palminteri. Director: Bryan Singer. Realitzada el 1995 (EEUU)

Reservoir dogs

Posted: 13 Juliol 2011 in ACCIÓ, POLICÍAC
Etiquetes: , , ,

Harvey Keitel, Tim Roth, Chris Penn. director: Quentin Tarantino. Realitzada el 1992. (EEUU)

Sinopsi: El veterà Joe Cabot, amb l’ajuda del seu fill Eddie, organitza l’atracament a una joieria, amb el propòsit de robar uns diamants de gran valor. Per a realitzar aquesta acció delictiva contracta a sis gàngsters professionals que no es coneixen entre ells i que han de mantenir la seva veritable identitat en l’anonimat, identificant-se pel nom d’un color. Aquesta acció esdevé un fracàs absolut pel fet que la policia, que sembla assabentada de l’atracament, fa acte de presència a la joieria i es desencadena un tiroteig que provoca la mort de diverses persones, entre elles un dels gàngsters. Quatre dels delinqüents que han sobreviscut, un d’ells molt malferit, es reuneixen en un garatge, disposats a descobrir el possible traïdor que ha frustrat el cop i que els ha conduït a aquella situació desesperada. 

 Comentari: “Reservoir dogs” és el primer llargmetratge escrit i dirigit per Quentin Tarantino, un dels cineastes més destacats de les dues últimes dècades. Guanyador dela Palma d’Or del Festival de Cannes pel seu segon film (“Pulp Fiction”,1994) i autor d’altres obres importants com “Kill Bill”(2004) o “Malditos bastardos”(2008),  l’”opera prima” de Tarantino ja defineix l’estil que l’ha fet popular i l’ha convertit en un dels autors més apreciats i, alhora, discutits, dels darrers anys. L’”estil Tarantino” té com a trets més destacats el gust per les històries violentes i sagnants, protagonitzades per personatges desequilibrats i verborreics, i la discontinuïtat narrativa, basada en una estructura complexa que juga habilment amb els “flash backs” i el muntatge no lineal. A “Reservoir dogs” es parteix d’una clàssica història de gàngsters disposats a realitzar l’atracament perfecte (a l’estil d’obres mestres com “La jungla d’asfalt” de John Huston o “Atracament perfecte” d’Stanley Kubrick) però, a diferència dels films esmentats, l’interès de la narració no es centra ni en la preparació ni en l’execució de l’atracament sinó en les conseqüències d’aquesta acció i, molt concretament, en la tensió que es deriva de l’enfrontament entre els delinqüents, després de quedar clar que un d’ells és un policia infiltrat que els ha posat un parany. Així, després d’un pròleg, anterior als títols de crèdit, que ens presenta al conjunt dels malfactors asseguts al voltant de la taula d’un restaurant ,moments abans de fer l’atracament (un dels quals és interpretat pel propi Tarantino, que es dedica a “filosofar” sobre el sentit amagat d’una de les cançons més populars de Madonna!); la pel·lícula ja s’inicia amb la fugida de la policia de dos dels gàngters,després del cop frustrat, els quals s’amaguen en un garatge, on s’han de trobar amb la resta dels seus companys. Tot i que el director introdueix diversos “flash backs” que ens permeten tenir més informació sobre alguns dels personatges, la major part de la pel·lícula es situa en aquest únic espai, en el qual aniran apareixent els diversos delinqüents (més un policia capturat pel més violent de tots) i s’accentuarà el conflicte entre ells, que derivarà en veritable bany de sang.

   Partint d’un guió molt ben construït i d’una posada en escena efectiva, “Reservoir dogs” aconsegueix mantenir-nos en tensió fins l’últim moment. Cal destacar el magnífic treball interpretatiu de tots els actors, sobretot dels quatre que tenen un protagonisme més destacat: Harvey Keitel (que va ser també el coproductor del film), Tim Roth, Steve Buscemi  i Michael Madsen. D’altra banda, tal i com seguirà fent en els seus films posteriors, la pel·lícula inclou diverses cançons dels anys setanta i múltiples referències cinèfiles, com l’admiració que confessa un dels personatges per l’actor Lee Marvin (memorable protagonista de films “noir” dels seixanta com “Código del hampa” o “A quemarropa”) o l’esment a Pam Grier, l’actriu afroamericana que, més endavant, donaria vida a la protagonista de “Jackie Brown”(1997), un altre dels films destacats de Tarantino.

Joan Caus

Toma el dinero y corre

Posted: 6 Juny 2011 in COMÈDIA
Etiquetes: ,

Woody Allen, Janet Margolin, Marcel Hillaire. Director: Woody Allen. Realitzada el 1969. (EEUU)

Sinopsi: Després de fracassar com a músic, Virgil Starkwell inicia una carrera delictiva com a lladre. Com és molt maldestre, ben aviat és arrestat per la policia i enviat a la presó, d’on intenta escapar-se sense aconseguir-ho. Quan surt en llibertat, Virgil coneix a Louise, una noia que treballa en una bugaderia, de la qual s’enamora i amb qui s’acaba casant. Les dificultats econòmiques de la parella fan que Virgil decideixi formar una colla amb el propòsit de robar un banc.Però, com és previsible, l’atracament esdevé desastrós i Virgil ha de tornar a la garjola.  

Comentari: “Toma el dinero y corre” és la primera pel·lícula com a director del còmic novaiorquès Woody Allen, un dels cineastes més importants i prolífics de les quatre últimes dècades; que prèviament ja havia intervingut,com a actor i guionista, en films com “¿Qué tal, Pussycat?” o “Casino Royale”. Per al seu debut com a realitzador, Allen va triar la història d’un lladre amb molt poca traça (i pitjor sort!) escrita per ell mateix; com és habitual en els títols que componen la seva àmplia filmografia, tots ells basats en guions originals seus. Adoptant l’estil narratiu d’un fals documental –que tornaria a fer servir a “Zelig” (1983), una de les seves obres mestres–, la pel·lícula ens explica la vida de Virgil Starkwell (interpretat pel propi Allen) a partir de les declaracions de les persones que el coneixen més bé (pares,mestres, funcionaris de presons), d’entrevistes al protagonista i d’imatges que recreen moments de la seva vida, des que és un nen esquifit i curt de vista del qual se n’enriuen els companys fins que és un pres reincident, que no pot evitar de robar, sol o amb l’ajuda d’altres lladres tan ineptes com ell. El film s’inicia amb un pròleg que ens relata la infantesa i adolescència del personatge, fins el moment que és empresonat per primer cop, després de cometre un robatori amb l’ajuda d’una pistola que és, en realitat, un encenedor. Després d’aquesta introducció, la pel·lícula ens ofereix una successió de “gags” relacionats amb els intents frustrats d’evadir-se de la presó (fent servir una pistola feta amb sabó!) , les aventures sentimentals de Virgil amb la seva estimada Louise i els seus nous fracassos com a atracador de bancs, que el retornen al penal, condemnat a treballs forçats en una pedrera.

    Parodia dels films sobre atracaments imperfectes –un subgènere en el qual reincidiria en la posterior “Granujas de medio pelo” (2000) —i d’empresonats amb ganes d’escapar-se – “La gran evasión”de John Sturges, “La leyenda del indomable” d’Stuart Rosemberg–, “Toma el dinero y corre” , l’ “opera prima” de Woody Allen, ja manifesta clarament el talent d’aquest cineasta per a construir diàlegs i situacions que ens provoquen el somriure o la rialla, focalitzats en un personatge encarnat pel propi director on s’hi poden veure els trets que definiran els protagonistes de les seves comèdies (tipus neuròtics,inadaptats, insegurs…però molt imaginatius!). Després de l’èxit aconseguit pel seu debut com a director, Allen persistiria en la disbauxa en films com “Bananas”, “El dormilega”, “Tot el que vostè volia saber sobre sexe i no gosava preguntar” i “L’última nit de Boris Grushenko”, però donaria un tomb cap a la comèdia romàntica amb “Annie Hall”, la pel·lícula que li va permetre guanyar l’Oscar (que no va anar a recollir…perquè tenia un concert de clarinet!) i consagrar-se com un dels noms fonamentals del cinema actual.

Joan Caus

Philip Seymour Hoffman, Ethan Hawke, Albert Finney. Director: Sidney Lumet. Realitzada el 2007. EEUU.

Sinopsi: Andy i Hank són dos germans amb problemes econòmics. El primer treballa en una immobiliària i, tot i que cobra un bon sou, la seva addicció a les drogues fa que vagi curt de diners. D’altra banda, Hank és un home separat i sense feina estable, que des de fa mesos no paga la pensió que li correspon a la seva exdona i la seva filla. Per tal de resoldre aquesta situació i guanyar amb facilitat 120.000 dolars, Andy proposa al seu germà petit organitzar un atracament a la joieria dels seus pares, que es troba en una zona comercial dels afores de la ciutat. Amb l’ajuda d’un amic, Hank realitza aquest atracament però la presència inesperada de la seva mare a la joieria fa que l’operació sigui tot un fracàs i derivi en una gran tragèdia familiar.

Comentari: Pertanyent a l’anomenada “Generació de la televisió” (cineastes americans que van començar a treballar al cinema a la dècada dels cinquanta, després d’entrenar-se en el mitjà televisiu), Sidney Lumet (1924-2011) és un dels directors més destacats de la segona meitat del segle XX, amb una àmplia filmografia on hi destaquen pel·lícules dels gèneres policiac (“Serpico”, “El príncipe de la ciudad”) i judicial (“Doce hombres sin piedad”, “Veredicto final”). L’excel·lent “Antes que el diablo sepa que has muerto” fou el darrer film d’aquest director, amb el qual va reincidir en el tema de l’atracament aparentment ben organitzat però que, per circunstàncies imprevistes, té unes conseqüències desastroses; situació que també està en la base de “Tarde de perros”, un altre dels seus films més celebrats. En el que esdevindria el seu testament cinematogràfic, Lumet parteix d’un fet delictiu per a construir un complex melodrama familiar amb aires de tragèdia. Així, a diferència de “Tarde de perros” o d’altres pel·lícules sobre el mateix tema com l’essencial “Atracament perfecte” d’Stanley Kubrick, “Antes que el diablo…” no es recrea en la preparació i execució de l’atracament sinó en els efectes que aquesta acció té en els diversos membres d’una família americana, marcada per uns vincles més aviat fràgils i unes relacions força tenses. En concret, els protagonistes de la pel·lícula són dos germans d’aparença física i personalitat ben oposada, que mantenen una relació d’amor-odi, que s’accentua després de la mort de la mare (de la qual en són responsables involuntaris). A més , la infidelitat de la dona de l’Andy amb el seu cunyat i el descobriment per part del pare de la identitat dels atracadors són el detonant d’una espiral de violència  que culminarà en una acció venjativa tan imprevisible com impactant.

   Amb una construcció que fuig de la narració lineal i que opta per un muntatge complex que alterna els punts de vista dels diversos protagonistes, en la línia de l’esmentada pel·lícula d’Stanley Kubrick, “Antes que el diablo sepa que has muerto” ,a més d’una direcció magistral, compta amb un repartiment que inclou alguns dels actors fonamentals de l’actual cinema nordamericà, com els guanyadors de l’Oscar Philip Seymour Hoffman (“Truman Capote”) i Marisa Tomei (“Mi primo Vinny”), Ethan Hawke (“Gattaca”, “Training day”) i el veterà Albert Finney, l’inoblidable protagonista de “Tom Jones”. Cal destacar també l’excel·lent banda sonora de Cartell Burwell, el músic habitual de les pel·lícules dels germans Coen. En conjunt,doncs, una pel·lícula fonamental de la primera dècada del segle XXI.

Joan Caus